ERC celebrarà el proper 20 d’octubre una Conferència Nacional sense un objectiu gaire clar. En teoria aquest tipus de reunions serveixen per a debatre sobre qüestions ideològiques o estratègiques, però els autors de la ponència titulada "Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna" –l’oficial- (l’altra que es presenta és la del corrent crític Reagrupament.Cat de Joan Carretero) ens adverteixen al final de la mateixa que "aquí no es tracta d'actualitzar l'ideari del partit, ni d'avaluar-ne la gestió de govern o la política d'aliances, ni de qüestionar la validesa de l'estratègia definida per ERC en el 24è Congrés Nacional". Així doncs, desconeixem perquè la fan però, malgrat tot, en aquest article intentarem analitzar el contingut d’aquesta ponència. Més endavant ho farem també de la ponència alternativa d’RCat.
El text –redactat per Joan Ridao, Carles Bonet, Josep Huguet, Marina Llansana, Jordi Portabella, Anna Simó i Joan Tardà- es divideix en dues parts i unes conclusions. Veiem-les per separat:
1- La primera part porta per nom “El context polític: un balanç insuficient de trenta anys d’autogovern”. A la vista del títol es podria pensar que inclou una anàlisi detallada dels principals temes que han centrat la política catalana en els darrers temps i el seu impacte sobre la línia estratègica del partit, però en realitat aquest apartat es limita a fer una lectura superficial dels fets que no fa cap esment d’aspectes tan importants per a ERC com: a) la pèrdua de 300.000 vots en el darrer cicle electoral; b) la política d’aliances, tant a Barcelona com a Madrid; c) la postura de la direcció del partit davant l’Estatut de la Moncloa i les tensions internes que va ocasionar, i d) les conseqüències pràctiques de tot plegat. Particularment greu resulta l’anàlisi del dret d’autodeterminació, que es vincula a una abstracta voluntat democràtica separada de qualsevol mena de reconeixement dels drets històrics i que sorprenentment fa dependre del seu hipotètic reconeixement en la Constitució Espanyola, negant així tota possibilitat d’una declaració unilateral d’indepèndencia.
2- El segon capítol es titula “Les propostes de futur: creem espais de sobirania, teixim xarxes de complicitat social” i conté una sèrie de propostes genèriques sobre economia, infraestructures, educació, cultura, immigració i medi ambient, més unes consideracions sobre el partit i la seva relació amb el Govern. Aquest darrer punt denota que la capacitat analítica dels seus redactors és realment insuficient. O interessada. Perquè per damunt de tot justifica acríticament els succesius pactes amb el PSC i IC, ja que suposadament “les estructures d’Estat es construeixen des del Govern” i “l’objectiu de convertir Esquerra en la força d’esquerres majoritària a Catalunya continua sent vàlida i justifica la presència renovada en el Govern”. Pel que fa al primer aspecte resulta més que evident que la Generalitat actual no actua en absolut amb mentalitat d’Estat i que el seu únic objectiu és avalar la política de Rodríguez Zapatero i garantir-ne la seva reelecció. En relació a la pretensió d’ERC d’esdevenir el referent de les esquerres, una vegada més s’obvia els resultats electorals –especialment de les eleccions municipals- i la fallida de la práctica del patriotisme social que havia de situar l’eix esquerra-dreta en el centre de la vida política catalana.
3- La decepció és més gran encara quan es llegeixen les conclusions, que s’articulen al voltant de tres punts:
A) “L’objectiu d’aquesta Conferència Nacional 2007 és definir l’estratègia de l’esquerra nacional per tal de superar l’actual via autonomista.”
Segons la línia argumental de tota la ponència, això només és possible si ERC creix exponencialment, prescindint de qualsevol unitat d’acció amb ningú més per tal d’aconseguir sumar una massa crítica favorable a l’autodeterminació.
B) “Aquesta ponència vol establir el full de ruta a seguir per arribar a exercir democràticament el dret a decidir i assolir la independència."
En el text no s’ofereix cap estratègia de confrontació amb l’Estat espanyol. I tampoc no detalla cap possible actuació concreta en aquest sentit, més enllà d’algunes declaracions de bona voluntat.
C) “Cal que Esquerra, com a instrument polític, creixi electoralment i que consolidi la seva cultura de govern, perquè l’independentisme assoleixi un ampli reconeixent com a força de govern sòlida i creïble, a més de reforçar i modernitzar les seves estructures de partit”
L’excusa de sempre: mentre ERC no tingui una majoria de diputats al Parlament no es podrà avançar. És un peix que es mossega la cua i que torna a justificar la permanència a qualsevol preu en un govern que va totalment en direcció contrària a allò que aquesta ponència diu defensar.
En definitiva, aquest és un document sense cap mena d’utilitat pràctica ni teòrica. Ni proporciona cap pauta d’actuació als quadres petits i mitjans d’ERC i als seus militants de base pel treball del dia a dia, ni aporta cap idea nova al debat sobiranista. Per no tenir, en el seu redactat original, no tenia ni la famosa proposta del referèndum del 2014, la fórmula màgica amb la que els corifeus d’aquest partit intentaran acallar les crítiques internes. Aquesta esdevé la veritable conclusió d'aquest document. Perquè, per una banda, demostra la nul·la planificació de l'estratègia del 2014 i de la mateixa ponència, ja que els seus autors han de modificar-la un cop aprovada i abans de debatre's públicament. I per l'altra, certifica la manca de rumb del partit, ja que ambdues iniciatives -ponència i referèndum 2014- van en sentits clarament oposats.
El text –redactat per Joan Ridao, Carles Bonet, Josep Huguet, Marina Llansana, Jordi Portabella, Anna Simó i Joan Tardà- es divideix en dues parts i unes conclusions. Veiem-les per separat:
1- La primera part porta per nom “El context polític: un balanç insuficient de trenta anys d’autogovern”. A la vista del títol es podria pensar que inclou una anàlisi detallada dels principals temes que han centrat la política catalana en els darrers temps i el seu impacte sobre la línia estratègica del partit, però en realitat aquest apartat es limita a fer una lectura superficial dels fets que no fa cap esment d’aspectes tan importants per a ERC com: a) la pèrdua de 300.000 vots en el darrer cicle electoral; b) la política d’aliances, tant a Barcelona com a Madrid; c) la postura de la direcció del partit davant l’Estatut de la Moncloa i les tensions internes que va ocasionar, i d) les conseqüències pràctiques de tot plegat. Particularment greu resulta l’anàlisi del dret d’autodeterminació, que es vincula a una abstracta voluntat democràtica separada de qualsevol mena de reconeixement dels drets històrics i que sorprenentment fa dependre del seu hipotètic reconeixement en la Constitució Espanyola, negant així tota possibilitat d’una declaració unilateral d’indepèndencia.
2- El segon capítol es titula “Les propostes de futur: creem espais de sobirania, teixim xarxes de complicitat social” i conté una sèrie de propostes genèriques sobre economia, infraestructures, educació, cultura, immigració i medi ambient, més unes consideracions sobre el partit i la seva relació amb el Govern. Aquest darrer punt denota que la capacitat analítica dels seus redactors és realment insuficient. O interessada. Perquè per damunt de tot justifica acríticament els succesius pactes amb el PSC i IC, ja que suposadament “les estructures d’Estat es construeixen des del Govern” i “l’objectiu de convertir Esquerra en la força d’esquerres majoritària a Catalunya continua sent vàlida i justifica la presència renovada en el Govern”. Pel que fa al primer aspecte resulta més que evident que la Generalitat actual no actua en absolut amb mentalitat d’Estat i que el seu únic objectiu és avalar la política de Rodríguez Zapatero i garantir-ne la seva reelecció. En relació a la pretensió d’ERC d’esdevenir el referent de les esquerres, una vegada més s’obvia els resultats electorals –especialment de les eleccions municipals- i la fallida de la práctica del patriotisme social que havia de situar l’eix esquerra-dreta en el centre de la vida política catalana.
3- La decepció és més gran encara quan es llegeixen les conclusions, que s’articulen al voltant de tres punts:
A) “L’objectiu d’aquesta Conferència Nacional 2007 és definir l’estratègia de l’esquerra nacional per tal de superar l’actual via autonomista.”
Segons la línia argumental de tota la ponència, això només és possible si ERC creix exponencialment, prescindint de qualsevol unitat d’acció amb ningú més per tal d’aconseguir sumar una massa crítica favorable a l’autodeterminació.
B) “Aquesta ponència vol establir el full de ruta a seguir per arribar a exercir democràticament el dret a decidir i assolir la independència."
En el text no s’ofereix cap estratègia de confrontació amb l’Estat espanyol. I tampoc no detalla cap possible actuació concreta en aquest sentit, més enllà d’algunes declaracions de bona voluntat.
C) “Cal que Esquerra, com a instrument polític, creixi electoralment i que consolidi la seva cultura de govern, perquè l’independentisme assoleixi un ampli reconeixent com a força de govern sòlida i creïble, a més de reforçar i modernitzar les seves estructures de partit”
L’excusa de sempre: mentre ERC no tingui una majoria de diputats al Parlament no es podrà avançar. És un peix que es mossega la cua i que torna a justificar la permanència a qualsevol preu en un govern que va totalment en direcció contrària a allò que aquesta ponència diu defensar.
En definitiva, aquest és un document sense cap mena d’utilitat pràctica ni teòrica. Ni proporciona cap pauta d’actuació als quadres petits i mitjans d’ERC i als seus militants de base pel treball del dia a dia, ni aporta cap idea nova al debat sobiranista. Per no tenir, en el seu redactat original, no tenia ni la famosa proposta del referèndum del 2014, la fórmula màgica amb la que els corifeus d’aquest partit intentaran acallar les crítiques internes. Aquesta esdevé la veritable conclusió d'aquest document. Perquè, per una banda, demostra la nul·la planificació de l'estratègia del 2014 i de la mateixa ponència, ja que els seus autors han de modificar-la un cop aprovada i abans de debatre's públicament. I per l'altra, certifica la manca de rumb del partit, ja que ambdues iniciatives -ponència i referèndum 2014- van en sentits clarament oposats.
_____________________________________________________________________
REV
ISTA D'IDEES
ISTA D'IDEESLes darreres setmanes hi ha hagut un debat molt interessant a la blocsfera sobiranista sobre el paper dels militants de partit i les seves actituds.
El va iniciar l’Astrid Bierge amb un post clarament provocador titulat “Militants d’ERC i de CiU: sou uns traïdors!”, on analitzava el galdós paper d’aquests dos partits en els últims temps i assenyalava que tota la militància que no reaccionés contra aquesta situació eren uns traïdors.
Elies va continuar aquest debat, comparant aquesta militància acrítica que repeteix sense parar les consignes dels partits amb el lloro Àlex, un lloro gris africà que havia estat objecte d’anàlisi científica per la seva capacitat de repetir paraules i frases curtes. Això ho feia en el post “El Gran Farsant (Carod) i els ‘àlex’”, on també denunciava la falta de consistència i credibilitat de la proposta d’en Carod-Rovira sobre el 2014. Des de RESET només volem afegir que Alex no era un nom casual, ni un diminutiu d’Alexandre, sinó que és l’acrònim d’Aviarn Learning Experiment.
Aquests dos posts –amb els quals RESET no comparteix alguns dels seus qualificatius- ens serveixen per fer referència a tota una sèrie de comentaris rebuts tant per l’Àstrid Bierge com al nostre bloc:
Entenem com a respectable i positiva qualsevol aportació, crítica o censura que es pugui fer als diferents blocs, però resulta especialment decebedor quan aquestes reprodueixen, una darrere l’altra, tòpics i llocs comuns. A l’Àstrid se li pregunta “i tu, que parles tant, què has fet pel país?” Sense analitzar el fons de les seves crítiques se li demana un certificat de la feina feta, com si les hores invertides en aquestes feines fossin un aval de les opinions que no es jutgen, per donar, se suposa, la raó a aquelles persones que més hores han passat escalfant, per posar un exemple, les cadires de les reunions de partit.
Tota una metàfora de la crisi de valors del sobiranisme obsolescent. O, al nostre bloc, les consideracions sobre l’anonimat o la imputació directa al Sr. Madí –aprofitem per dir que no tenim el gust- de qualsevol iniciativa, proposta o idea que no se suma incondicionalment als dictats de la direcció d’ERC.
Finalment, tot i que aquest no serà el tipus de bloc o informació que treballarem des de RESET, ens fem ressò de les noves amenaces que des del tripartit s’haurien proferit contra periodistes. Evidentment, la situació del país i l’actitud del govern no està per a gaires alegries en l’expressió lliure d’opinions.
En un altre ordre de coses, però en la línia de l’anàlisi que des de RESET fem de la situació política i l’efervescència d’expressions en l’àmbit del sobiranisme, és interessenat el post d’Elliot “Un univers per reordenar la xarxa sobiranista”. Més enllà de les seves propostes, de caràcter tècnic, ens serveix per reforçar un dels objectius d’aquest bloc: fer d’altaveu d’aquelles opinions que ens semblen més rellevants en el debat obert sobre el nou sobiranisme. Modestament, i en la mesura que poguem fer un seguiment de les diferents reflexions en aquest món de la blocsfera, intentarem recollir aquelles opinions i blocs que aportin idees i reflexions més innovadores i interessants pel que suposen de superació del soberanisme obsolet, tant en la seva anàlisi de la realitat com en les seves propostes.
El va iniciar l’Astrid Bierge amb un post clarament provocador titulat “Militants d’ERC i de CiU: sou uns traïdors!”, on analitzava el galdós paper d’aquests dos partits en els últims temps i assenyalava que tota la militància que no reaccionés contra aquesta situació eren uns traïdors.
Elies va continuar aquest debat, comparant aquesta militància acrítica que repeteix sense parar les consignes dels partits amb el lloro Àlex, un lloro gris africà que havia estat objecte d’anàlisi científica per la seva capacitat de repetir paraules i frases curtes. Això ho feia en el post “El Gran Farsant (Carod) i els ‘àlex’”, on també denunciava la falta de consistència i credibilitat de la proposta d’en Carod-Rovira sobre el 2014. Des de RESET només volem afegir que Alex no era un nom casual, ni un diminutiu d’Alexandre, sinó que és l’acrònim d’Aviarn Learning Experiment.
Aquests dos posts –amb els quals RESET no comparteix alguns dels seus qualificatius- ens serveixen per fer referència a tota una sèrie de comentaris rebuts tant per l’Àstrid Bierge com al nostre bloc:
Entenem com a respectable i positiva qualsevol aportació, crítica o censura que es pugui fer als diferents blocs, però resulta especialment decebedor quan aquestes reprodueixen, una darrere l’altra, tòpics i llocs comuns. A l’Àstrid se li pregunta “i tu, que parles tant, què has fet pel país?” Sense analitzar el fons de les seves crítiques se li demana un certificat de la feina feta, com si les hores invertides en aquestes feines fossin un aval de les opinions que no es jutgen, per donar, se suposa, la raó a aquelles persones que més hores han passat escalfant, per posar un exemple, les cadires de les reunions de partit.
Tota una metàfora de la crisi de valors del sobiranisme obsolescent. O, al nostre bloc, les consideracions sobre l’anonimat o la imputació directa al Sr. Madí –aprofitem per dir que no tenim el gust- de qualsevol iniciativa, proposta o idea que no se suma incondicionalment als dictats de la direcció d’ERC.
Finalment, tot i que aquest no serà el tipus de bloc o informació que treballarem des de RESET, ens fem ressò de les noves amenaces que des del tripartit s’haurien proferit contra periodistes. Evidentment, la situació del país i l’actitud del govern no està per a gaires alegries en l’expressió lliure d’opinions.
En un altre ordre de coses, però en la línia de l’anàlisi que des de RESET fem de la situació política i l’efervescència d’expressions en l’àmbit del sobiranisme, és interessenat el post d’Elliot “Un univers per reordenar la xarxa sobiranista”. Més enllà de les seves propostes, de caràcter tècnic, ens serveix per reforçar un dels objectius d’aquest bloc: fer d’altaveu d’aquelles opinions que ens semblen més rellevants en el debat obert sobre el nou sobiranisme. Modestament, i en la mesura que poguem fer un seguiment de les diferents reflexions en aquest món de la blocsfera, intentarem recollir aquelles opinions i blocs que aportin idees i reflexions més innovadores i interessants pel que suposen de superació del soberanisme obsolet, tant en la seva anàlisi de la realitat com en les seves propostes.
