La llei de ferro d'Esquerra

Quan el sociòleg alemany Robert Michels va publicar al 1911 el seu llibre “Zur Soziologie des Parteiwesens in der modernen Demokratie. Untersuchungen über die oligarchischen Tendenzen des Gruppenlebens“, conegut abreujadament com Els partits polítics, semblava estar pensant en ERC. És clar, això no pot ser perquè ERC va trigar encara vint anys a fundar-se, però la idea central de l’obra més famosa d’aquest deixeble de Max Weber li ve que ni pintada al partit que dirigeixen amb tant de sacrifici els senyors Carod-Rovira i Puigcercós.

En efecte, com a resultat de l’estudi del Partit Socialdemòcrata Alemany del seu temps Michels va concloure que el funcionament intern de la majoria de partits polítics es regeix per l’anomenada “llei de ferro de l’oligarquia“. Aquesta llei diu que les organitzacions esdevenen burocratitzades en crèixer, formant una èlit que contraposa l’eficiència a la democràcia interna: com més gran és el lideratge dels dirigents més petita és la democràcia interna del partit.
En el cas d’ERC aquesta norma s’agreuja encara més per la multiplicitat de sectors i l’existència de pugnes de lideratge entre ells, per la qual cosa la democràcia interna se’n ressent encara més.

Tota aquesta teòrica ve a tomb del trist episodi viscut aquest cap de setmana passat amb la confecció de les llistes electorals d’aquest partit. La història és coneguda perquè tots els mitjans de comunicació se n’han fet ressò àmpliament: el Consell Nacional d’ERC va ratificar les candidatures promogudes per la direcció en les quatre circumscripcions, tot i que en els casos de Tarragona i Lleida existien altres candidats (Jaume Renyer i Antoni Bertran, respectivament) que comptaven amb el suport majoritari de les bases del partit, segons les eleccions territorials realitzades a tal efecte. És a dir, que un partit estatutàriament assembleari es passa pel forro l’assemblearisme dels seus propis estatuts quan li convé a la direcció. Suposem que això deu ser com a conseqüència de “l’esforç de cohesió interna davant el perill de divisió” que demanava Joan Puigcercós aquest diumenge en una entrevista a El Punt. Però a nosaltres ens recorda més a Maquiavel quan recordava que la política és l'art de conquerir el poder i mantenir-lo. Per fer-ho, tots els mitjans són lícits, deia.

Aquests fets se sumen a la candidatura non nata d’Elisenda Paluzié com a número dos per la llista per Barcelona. Després d’uns tumultuosos esdeveniments a l’interior de la Plataforma Sobirania i Progrés que van acabar com el rosari de l’aurora, la professora de Teoria Econòmica de la UB va sortir projectada com a possible acompanyant de Joan Ridao al Congrés dels Diputats perquè “dóna el perfil” que es buscava per aquest lloc, segons les cròniques de fa un parell de mesos. Què ha passat després? Les males companyies que sovinteja li han costat el càrrec? Podeu preguntar-li directament a la nostra economista. No us costarà gaire. A hores d’ara posa a parir a la direcció d’ERC davant de qualsevol que vulgui escoltar-la.

Com a conclusió de tot plegat i en homenatge al company blocaire Manel Bargalló i Alabart, que ha decidit tancar el seu bloc, reproduirem aquí la seva anàlisi en relació al tema que ens ocupa, extreta d’un post que va publicar al juliol d’aquest mateix any: “Com les empreses, hi ha partits amb un tarannà més obert i participatiu i d’altres que són més jerarquitzats i dirigits. Hi ha partits que el seu secretari general té un control absolut de l’organització perquè molts dels seus militants tenen el sou depenent de si el secretari general ho vol o no ho vol. També en molts partits les llistes electorals, que recordem que a casa nostra són tancades, es proposen a dit pel secretari general al comitè executiu per tal que l’aprovi. Si el secretari general no vol que un nom no hi sigui, aquest no surt a la llista proposada i el consell executiu no l’aprova. Es queda fora sense possibilitats derepetir o estrenar un escó o regidoria.”

I per acabar, un altre recordatori. En aquest cas per a la visionària secretària d’organització d’ERC, Pilar Albiol, que a preguntes d’El Periódico (del 25 d’octubre) sobre el procés d’elaboració de les llistes al Congrés dels Diputats va respondre: “no es preveu conflictiu”.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Després que el PSC-PSOE i ICV-EUiA es conjuressin per sumar esforços per aturar el sobiranisme, segons informava l’Avui, aquest dilluns el Sr. Ridao, flamant cap de cartell d’ERC a les eleccions espanyoles ens sorprenia a tots dient: "A les eleccions generals només hi ha dues ofertes de catalanisme: ERC i CiU".

No sabem si això implica un retorn a l’eix nacional, però en qualsevol cas és una mostra més d’aquesta incoherència oceànica per on navega la política catalana i especialment ERC. Perquè és clar, si ERC i CiU són les dues úniques propostes catalanistes, els seus aliats de govern… què són? I per què ho són… d’aliats? Com bé sabrà el Dr. Ridao, en judici no hi ha millor prova que la confessió de part. I aquesta confessió de part és certament sorprenent i una mostra més de la falta de credibilitat dels nostres polítics.

Així les coses, no trobem estrany que des de la setmana passada, amb la publicació del nostre article proposant l’abstenció a les eleccions espanyoles, s’hagin rebut en aquest bloc més comentaris que mai i molts altres blocs s’hagin plantejat també aquesta qüestió: el sentit del vot o del no vot, com a mostra de desafecció i protesta envers l’actual situació política del nostre país.

És impossible fer-se ressò de totes les opinions expressades, val a dir que totes, la gran majoria d’elles molt argumentades, amb idees, i de ben segur en les properes setmanes hi haurem de tornar. Més enllà de recomanar la lectura dels comentaris fets al nostre post, ens sembla important destacar el debat obert en altres blocs, i alhora del debat obert amb els comentaris que s’hi fan.

Un dels primers a trencar el foc, després del nostre article, va ser en Xavier Mir, que s’arribava a plantejar al post “Seríem capaços de convertir les eleccions en un referèndum?” la possible conveniència d’una posició comuna de “desafecció” (que caldria trobar): “¿És possible construir un vot en clau nacional, al marge dels partits, que sigui alguna cosa més que la suma de vots individuals?” s’interroga. En Marcús oferia una sortida enginyosa com a expressió de la desafecció, Congrés Sí, Senat No! (vot pràctic i vot de càstig, 2 en 1). Més endavant, en Joan Arnera es plantejava, de manera oberta, la qüestió “Votar, no votar. Plantejaments” Un altre Joan, en Joan Bonada, des del Mirall ho tenia més clar: “Que votin els espanyols”.

En definitiva, un debat obert i calent a la catosfera sobiranista, si atenem a les reaccions que està provocant en blocs i comentaris. En seguirem parlant.

9 de març: abstenció!

Un escenari òptim per a la reacció definitiva
Fa dies, fins i tot setmanes, que per la catosfera sobiranista s’estan plantejant molts comentaris al voltant de què fer en el properes eleccions espanyoles del març. Però la intervenció d’Heribert Barrera, en la conversa oberta amb l’expresident Jordi Pujol, demanant el vot en blanc o l’abstenció “perquè els partits catalans reaccionin i no se sotmetin més a l’Estat” ha esperonat de manera definitiva el debat.

Des de Reset ens hem fet ressò del que entenem són expressions del nou sobiranisme, en contraposició a la crítica que efectuem de les manifestacions del vell catalanisme, del catalanisme obsolet. Les eleccions al Parlament espanyol del proper mes de març pensem que poden ser un punt d’inflexió clau en aquest debat.

Ho direm sense embuts: la derrota del vell catalanisme passa per un vot de càstig a CiU i a ERC. I pensem que l’abstenció, una campanya per una abstenció activa pot ser la clau per poder capitalitzar i canalitzar aquest sentiment tan estès de cansament, frustració, cabreig… i alhora d’esperança.

De l’olla de grills a l’olla a pressió
El nou sobiranisme ha tingut fins ara una expressió més pròpia d’una olla de grills que de cap altra cosa. Moltes veus, amb diferent projecció i abast, crítiques amb la situació actual, tant amb la falta de coratge i claredat d’horitzó de la proposta convergent, com amb de la catastròfica política d’ERC i la seva estratègia tripartida.

Tanmateix, en aquests dos partits en els últims temps, s’estan produïnt moviments molt interessants que apunten un necessari canvi d’estratègia. A ERC, els moviments (fonamentalment Reagrupament) crítics amb la direcció i la seva estratègia de seguidisme del PSC-PSOE han experimentat un creixement i un impacte sobre la política interna del partit impensable fa tan sols mig any, com es va veure la darrera Conferència Nacional. En l’entorn convergent, la iniciativa de la Casa Gran del Catalanisme, i la mateixa conferència de n’Artur Mas, han marcat un camí desacomplexat i engrescador cap al sobiranisme (per més que no facin servir la paraula), amb la reivindicació del dret de decidir com a eix del nostre futur nacional.

Però, per sobre de tot, el que nosaltres considerem més interessant és la reacció de la societat civil i de les persones que ens podem considerar part d’aquesta olla de grills i que es va posar en evidència a la manifestació de l’1 de desembre de la PDD. Aquesta manifestació va actuar com a catalitzador d’energies, fins al punt de reconciliar-nos amb el nostre orgull malmès i injectant-nos confiança en nosaltres mateixos davant el sòrdid panorama a què ens tenien condemnats ERC i CiU.

L’olla de grills que fins ara havia caracterítizat les expressions de l’incipient nou sobiranisme s’ha transformat en una autèntica olla a pressió. I l’anàlisi que fem aquí és que les eleccions del març són un escenari òptim per enterrar el catalanisme poruc i deixar la via expèdita perquè els postulats d’aquest nou sobiranisme s’acabin imposant en els diferents partits i en la societat civil.

Perquè això passi cal que els resultats de les eleccions de març no permetin respirar a cap de les forces conservadores, acomodatícies, del vell catalanisme, de manera que els seus mals resultats siguin exclusivament un mal resultat seu i de les seves estratègies. I, per tant, un bon resultat per al país.

Entenem que hi ha molta gent de bona fe a qui l’abstenció o el vot en blanc o nul els pugui provocar una certa sensació de “buit”, un cert vertigen, davant la possibilitat de no prendre part, de no posicionar-se, en uns comicis com els del març, amb la previsible bipolarització que es produïrà i la multitud de globus sonda que creuaran el nostre paisatge polític, en forma de promeses o amenaces (per exemple, el canvi de la llei electoral o fins i tot un canvi constitucional per excloure del mapa i de l'escenari polític estatal els partits nacionalistes perifèrics).

Però la veritat és que tot això ja ens va bé i reforça els motius perquè els sectors més independents del sobiranisme promoguem un cop d’efecte al marge dels partits, i precisament per impulsar definitivament els canvis que s’estan gestant en el seu interior.

El nou sobiranisme no s’ha de construir mirant a Espanya, sinó amb l’actuació ferma en el nostre àmbit de decisió. De què ha servit en aquests quatre anys que CiU i ERC tinguessin la clau de la governabilitat a l’Estat? De res, com a molt per fer el ridícul, per justificar politiqueig partidista sense cap mena de trascendència en clau nacional. No podem validar aquesta manera de fer política. No ens interessa per a res mantenir aquesta situació.

Tampoc no podem caure en la temptació del mal menor, d’anar a votar perquè l’abstenció pot afavorir al PP. És cert que la mobilització de l’electorat català a les eleccions del 2004 (un 12% superior a la del 2000) va propiciar la victòria del PSOE, presentat com a garant de l’anomenada Espanya plural. Però, quin és el balanç d’aquests quatre anys? Ens ha servit d’alguna cosa la victòria de Rodríguez Zapatero? Ens ha de quedar clar que aquesta no és la nostra guerra i que, guanyi qui guanyi, els catalans hi continuarem perdent.

Per què no convé votar ERC?
Abans de la Conferència Nacional d’ERC la direcció, a través d’en Xavier Vendrell, s’abraonava sobre els crítics amb els resultats d’una de les més patètiques enquestes dels últims temps, molt oportunament plantejada per El Periódico… No tenim cap dubte que si apoltronada direcció d’ERC treu uns resultats que puguin defensar com a bons això actuarà únicament i exclusiva com a factor de legitimació de la seva estratègia de pacte tripartit i seguidisme amb els sociates.

No podem compartir, per tant, tot i que respectem, l’estratègia de Reagrupament, de promoure una mobilització dels crítics per aconseguir el millor dels resultats possibles. En aquest sentit, dissentim de la visió que té l’històric militant independentista Josep Pinyol (actualment vetat per la direcció d’ERC): “Si els catalanistes no votem, tot l’entusiasme que va florir a l’inici del desembre es marcirà al març”. Creiem sincerament que la situació és justament la inversa. El descontent general expressat a la manifestació de l’1-D demostra que Catalunya no és un rebel sense causa, sinó una causa que no té rebels. Aquí és justament on cal incidir per capgirar la situació. I en el cas d’ERC això passa indefectiblement per un mal resultat electoral que posi a l’actual direcció del partit contra les cordes. Valorem la seva lleialtat vers el partit, però la nostra lleialtat es deu exclusivament al nostre país. I per al nostre país, per al sobiranisme, és important que en aquestes eleccions del març no s’avali, amb el vot, a ERC, la seva direcció i la seva estratègia.

Per què no convé votar CiU?
Com ja hem dit algun cop, la amenaça més gran per al projecte de Casa Gran del Catalanisme l’hem de buscar en algun dels habitants d’aquesta casa, concretament el senyor Duran Lleida i les seves proclames tan conservadores i acomodatícies com les de la direcció d’ERC. Que el senyor Duran Lleida sigui el cap de llista de CiU és un factor dissuassor del vot, com d’altra banda des de la mateixa CDC s’ha pogut intuir, vet aquí les propostes d’en Felip Puig que un “sobiranista” vagi de número 2. Un altre cop, politiqueig. El gran problema és que del 9 de març sorgeixi un escenari que habiliti Duran a erigir-se en paladí de la governabilitat entrant al Gobierno de España amb qualsevol ministeri. Entenem que aquest escenari seria nefast per al país i letal per al projecte de la Casa Gran del Catalanisme. Per tant, tampoc no pensem que s’hagi d’afavorir, al contrari, s’ha de combatre, i la millor manera que tenim de fer-ho –potser l’única que tenim a les nostres mans- és no votant-los.

Conclusió
Una mica com l’energia, que ni es crea ni es destrueix, només es transforma, entenem que el sobiranisme, en aquesta fase, el que necessita és un impuls decidit de transformació. I aquesta transformació, el primer que requereix és liquidar les estratègies conservadores de les actuals direccions d’ERC i CiU.

Salvador Cardús afirmava divendres passat des de les pàgines de l’Avui “Si la manifestació [de l’1 de desembre] acaba transformant alguna realitat política en la direcció volguda, barretada! Si el vot majoritari se'l segueixen emportant els de sempre, si l'urna no sap què ha dit el carrer, marramiau.”

Doncs justament pensem que el 9 de març, a les urnes, no s’hi presenta cap partit polític que ara per ara pugui interpretar adequadament el que va dir el carrer l’1-D, hi haurà els de sempre, aquestes opcions del vell catalanisme, obsoletes i conformistes. Però aquest 9 de març, paradoxalment, podem obrir definitivament les portes a aquest nou sobiranisme, i cal afavorir aquesta transformació, no votant-los.

Això pensem que és el que interpretava el veterà patriota Heribert Barrera quan propugnava un vot en blanc o l’abstenció. El procés està en marxa, i, aquestes properes eleccions cal aprofitar-les per injectar encara una mica més de pressió. Nosaltres apostem per una campanya a favor de l’abstenció. Abstenció crítica i conscient, però abstenció.

L'esperit de l'1 de desembre

La manifestació de dissabte passat ha estat l’èxit més important de la Plataforma pel dret de Decidir (PDD), per davant de la celebrada el 18 de febrer del 2006 en contra de les retallades al nou Estatut d’autonomia. Després d’aquesta primera manifestació es parlà de “l’esperit del 18 de febrer” com a senyal d’identitat dels que no acceptàvem injerències externes en l’elaboració de les nostres lleis i com a exigència de dignitat nacional als nostres governants.

Quin serà ara “l’esperit de l’1 de desembre”? Tothom coincideix –començant pels mateixos organitzadors- en que la manifestació de dissabte anava políticament més enllà d’una simple demanda de millora de la gestió del serveis de transport del nostre país, i que la reivindicació del dret de decidir no quedava limitat a les infraestructures sinó que ho abarcava tot. És a dir, que del què en realitat s’estava parlant és del dret a l’autodeterminació. Això que pot semblar una obvietat, té un trascedència cabdal donada la transversalitat dels convocants i dels participants a la manifestació. I molt especialment, dels que no hi van anar. Aquesta línia divisòria, avalada per la participació en la marxa de centenars de milers de persones, és ben present en el subconscient de la immensa majoria de catalans i pot esclatar en qualsevol moment, malgrat les tàctites partidistes del moment. Aquest és, al nostre entendre, l’esperit que s’ha consolidat després del dissabte 1 de desembre.

A Catalunya existeix una majoria social que no té traducció parlamentària. Perquè de res més que de majoria social es pot parlar després de veure la gran quantitat de gent que va manifestar-se dissabte a Barcelona. Una gent que se sent molt més aprop els uns dels altres que no pas dels que a la mateixa hora es van quedar a casa deliberadament. Són aquests, els que es van quedar a casa, els que ho tenen encara més clar que nosaltres. Per això van fer pinya. Una pinya silenciosa i patètica que va des del PSC-PSOE al PP, passant per UGT, CCOO i Ciutadans, que va intentar boicotejar la manifestació (el PSC-PSOE, amb el seu ridícul manifest de vint-i-quatre hores abans) o silenciar-la (TV3, a partir de les ordres rebudes de José Zaragoza en aquest sentit).

Un gat vell de la política catalana com és Vincent Sanchis apuntava en el seu article de l’Avui de diumenge les causes i les possibles conseqüències d’aquest nou esperit: “S’han encès molt llums vermells que exigeixen canvis i valentia. El catalanisme ho ha entès en part. Ho ha entès Esquerra Republicana, que ha marcat una data -l'11 de setembre del 2014- al somni sobiranista. I ho ha entès igualment Convergència Democràtica, que ha començat a desplegar un nou programa i una nova estratègia per superar una exasperant paràlisi d'idees i objectius. Però no n'hi ha prou. Perquè Esquerra no només ha de fixar punts d'arrancada col·lectiva, sinó que ha de començar a fer efectiva l'estratègia que els ha de fer possibles. ¿Com es pot articular el sobiranisme des d'un govern que majoritàriament no n'és, de sobiranista? Pel que fa Convergència, ¿quina Casa Gran somnien els seus dirigents si l'empetiteixen amb l'acció quotidiana? (…) Cal encetar una nova etapa en què cada força política sigui molt més ambiciosa i estigui disposada a arribar fins i tot al sacrifici per desbloquejar aquesta situació d'incertesa que pateix una gran part -la més sensible i la més lúcida- de la societat catalana.”

En la mateixa línia Vicent Partal, des de l’editorial de Vilaweb afirma: “I segurament és aquesta fotografia, PSC i PP en un costat i des d'Unió Democràtica a la CUP en l'altre, el canvi més transcendental que s'haurà plasmat aquest primer de desembre. Amb això és possible que hajam assistit al naixement d'un nou cicle polític al Principat. Durant anys el PSC havia aconseguit trencar el discurs hegemònic de CiU a base de moure el debat sobre Catalunya o Espanya cap al terreny de qualsevol país normal, entre la dreta i l'esquerra, amb el matís afegit i extremadament útil que tota relació amb el PP era un anatema. No hi ha dubte que la jugada li ha eixit rodona però sembla que s'ha esgotat en ella mateixa.”

L’esperit de l’1 de desembre comporta el retorn necessari de l’eix nacional al primer pla de la lluita política. Els que varen voler enterrar-lo es van equivocar, alguns intencionadament, d’altres per càlcul partidista. La manifestació de dissabte ha demostrat que les quëstions socials es poden aixoplugar sota el paraigües nacional sense cap problema, amb els matisos ideològics que cadascú vulgui incorporar però amb una causa comuna que ens aplega a tots. Excepte als que han volgut quedar-ne fora. I són aquests els que han evidenciat que és realment l’eix nacional el que marca les diferències. Perquè tots podien estar d’acord amb la causa social de la manifestació, però alguns no han volgut estar-ho amb la causa nacional de la mateixa. Per tant, és l’eix nacional i no l’eix social el que marca les diferències. Alguns dels que dissabte es van manifestar pels carrers de Barcelona farien bé de prendre’n nota i actuar en conseqüència. L’esperit de l’1 de desembre no es pot quedar aquí.

____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Un altra “víctima” de l’espectacular manifestació sobiranista de dissabte ha estat la decència informativa. El desvergonyiment amb què els sociates han manipulat des de TV3, “la seva”, tot el que ha tingut a veure amb la manifestació ha superat tots els límits.

Així ho recull àmpliament la blocsfera sobiranista catalana, que es mostra absolutament indignada, i fins i tot en molts casos, l’anàlisi de l’escàndol i manipulació informativa es converteix per a molts en el principal argument dels seus posts sobre la manifestació.

Recordem, tal i com recollia l’Avui de dissabte, la manipulació massiva començava diumenge de la setmana passada, amb una trucada del Sr. José Zaragoza, secretari d’organització del PSC-PSOE, i comissari polític de “la seva”: “Diumenge passat, el TN migida obria amb una prèvia sobre la manifestació d’avui. En pocs minuts va sonar el telèfon de la cap d’informatius, que va rebre una bronca descomunal de José Zaragoza: “Això és una declaració de guerra!”, li va arribar a dir. Els crits van ser tals que es va donar l’ordre de suprimir la crònica política que anava de segons video del TN vespre. Tot, per tal que no tornés a parlar el portaveu de la Plataforma. El dany colateral va ser que també es van quedar sense sortir Carod i Duran i Lleida. Mala sort.”

No és estrany, per tant, que acabés passant el que va acabar passant, i que en Joan Arnera resumeix com “La vergonya de TV3” amb un post duríssim. També Enric Canela exhibia la mateixa indignació, en un altre post molt dur titulat “Quanta misèria” citant Carles Puigdomènech, molt molest igualment amb el tema.

Fins i tot algú tan fidel a l’ortodòxia de l’oficialisme tripartit com en Xavier Mir es pregunta, evidentment amb molta més suavitat, “quin és el criteri periodístic per fer conexions en directe”.
Per la seva banda, en Josep Sort hi fa una referència des de la distància de qui ja no n’espera res, en el seu post sobre la mani titulat “Moments estel·lars”, tot i que per referir-se a l’actitud de TV3 parla de “Moments patèticomediatics”.

Els sempre vitriòlics blocaires del Submarí ho resumien amb un titular: “Telemontilla fa el pena en la informació sobre la manifestació”. Però res millor per acabar aquesta incompleta mostra de la indignació de tantíssims blocaires i opinadors (que no és res més que la indignació dels 700.000 catalans que hi érem i ens sentim ultratjats) que finalitzar amb la referència que hi feia el mestre Partal en el seu mail obert, a Vilaweb.

Per desviar ràpidament l’atenció de la mani i de qualsevol altre efecte colateral que hagués pogut tenir sobre el tripartit, ja tenim el Sr. Carod-Rovira i la seva entrevista de diumenge a La Vanguardia, –perquè com li agrada de dir, “una cosa no treu l’altra”- des d’on posa en pràctica la tàctica del calamar i comença a llençar tinta a tort i dret: “Árabes y latinos votarán el 2014 en el referéndum de la independencia”, mentre exhibeix, com si se n’enfotés ell mateix de l’acudit, una targeta sanitària. Però com que les barbaritats que ha dit en aquesta entrevista són tantes, hi haurem de dedicar el proper article, la setmana vinent.

Tanmateix, la pregunta que ens fem en el moment de tancar aquesta edició de la Revista d’Idees és on és la “Trampa y Bochorno” que denuncia amb una bilis espectacular l’editorial d’avui dilluns d’El País. ¿Amb quines fonts compta aquest diari del més ranci espanyolisme per parlar de 125.000 assistents? ¿És que no és capaç de consultar ni tan sols la guàrdia urbana? ¿O l’hemeroteca, per saber qui són la Plataforma pel Dret de Decidir? ¿O els mateixos papers de la convocatòria? Tanta ignomínia només té una raó de ser: hem fet mal. Catalunya ha fet un espectacular cop d’efecte en defensa de la seva dignitat, i això ha alterat els sempre esplèndits ortegaygassetians editorialistes d’El País i la indignació els ha portat a escriure una soflama insultant que no trobaríem ni al bloc més cutre i canyí de les espanyes.

Contra el sectarisme

Resulta pràcticament impossible resumir i sintetitzar l’allau d’articles, opinions i reaccions diferents que ha generat la conferència d’Artur Mas de la setmana passada. N’hi ha que l’han considerat ambigua i insuficient. D’altres l’han qualificat d’ambiciosa i positiva. I uns tercers l’han criticada per radical i extremista. Cadascuna d’aquestes posicions agafa els fragments del text de la conferència que més s’adscriuen a les seves tesis i els fa quadrar amb els seus arguments.

Des d’un punt de vista independentista no partidista, pensem que allò que és veritablement important del discurs d’Artur Mas (i, no ho oblidem, del procés general de reflexió intern de CDC en el qual s’emmarca) és saber si constitueix o no un punt d’inflexió en la línia política de la formació nacionalista, amb la mirada posada en un horitzó sobiranista pel nostre país. Si no fos així, i tot això de la Casa Gran del Catalanisme es reduís a una simple argúcia tàctica per reposicionar-se en el mapa electoral, no caldria donar-li més importància, passar pàgina i continuar treballant cadascú des d’on més li plagui. Però si, per contra, impliqués alguna mena de moviment intern dins CDC, per petit que sigui, tendent a superar l’actual autonomisme i obrir la porta a plantejaments nacionalment més ambiciosos, no seria raonable donar-li d’esquena. Insistim: creiem que aquesta és la postura lògica de qualsevol persona que prioritzi la independència de la seva nació per davant d’interessos partidistes. Els polítics, com és natural, han de procurar mantenir i augmentar el seu suport electoral i per això és comprensible que critiquin tot allò que fan els altres.

Un dels pocs punts d’acord que comparteixen els sobiranistes de tots els colors és que abans d’obrir la caixa dels trons i encarar un enfrontament amb l’Estat que tingui unes mínimes garanties d’èxit, cal sumar una majoria social favorable. Ho ha dit ERC en la seva ponència de la darrera Conferència Nacional, ho han afirmat aquests dies dirigents de CDC com Quico Homs a propòsit de la conferència de’n Mas i ho reclamen a viva veu les diferents plataformes sobiranistes existents. Tothom sembla estar-hi d’acord. Doncs bé, resulta de pura lògica pensar que si el que cal és construir una majoria social favorable a la sobirania de Catalunya és perquè en l’actualitat aquesta majoria social no existeix. I si en l’actualitat no existeix és perquè hi ha forces polítiques que resten al marge d’aquest objectiu i les que ho defensen són encara minoritàries. Així doncs, que el partit polític més important d’aquest país (el mateix que ha guanyat succesivament les eleccions des de fa vint-i-set anys) mostri indicis d’estar plantejant-se fer un viratge en aquesta direcció no pot ser en cap cas una mala notícia. Al menys caldria concedir-li el benefici del dubte.

No obstant, hi ha sectors catalanistes que han volgut fer una lectura tan catastrofista de la conferència d’Artur Mas que sembla que els molesti que la transformació de CDC pogués fer-se realitat algun dia. Sense anar més lluny, el diari digital Tribuna Catalana, dirigit per Miquel Sellarès (president també de la Fundació Centre de Documentació Política, entitat generosament subvencionada pel govern tripartit amb més de 5 milions d’euros entre els anys 2006 i 2008, segons publica el DOGC) acusava Mas d’haver “pervertit el sentit originari” del dret a decidir. Desconeixem si el Sr. Sellarès al·ludeix a la primera formulació del dret de decidir, feta el 1973 als Estats Units per Frances Kissling, presidenta de l’associació Catòliques pel Dret de Decidir: “El dret de decidir és el dret que tenen totes les dones per prendre les seves pròpies decisions sobre la seva persona i el seu cos, sense cap tipus d’interferència del govern ni de la societat. És el dret que té qualsevol dona a que aquestes decisions li siguin respectades incondicionalment”. Però com no li suposem al Sr. Sellarès un tan alt nivell de consciència feminista, hem de concloure –tristament- que això seu no és res més que una mostra de sectarisme.

Sí, ja sabem que alguns lectors d’aquest bloc ens acusaran a nosaltres també d’haver practicar el sectarisme en alguns casos, com quan hem criticat la línia política dels actuals dirigents d’Esquerra. Aquesta seria una acusació del tot errònia. Segons el diccionari un sectari és un “sequaç intransigent, fanàtic, d’una partit o d’una opinió”. I són precisament els actuals dirigents d’Esquerra qui, a banda d’autoerigir-se en els veritables i únics independentistes d’aquest país, es mostren constantment intransigents amb els que no pensen com ells. Nosaltres ens hem limitat, –i ho continuarem fent mentre sigui necessari- a posar en evidència aquestes actituds, que perjudiquen més que no afavoreixen la causa que diuen defensar. Són intransigents amb els crítics del seu partit, són intransigents amb els intel·lectuals amb pensament propi, són intransigents amb els seus assalariats que no diuen amén i, naturalment, són intransigents amb el discurs d’Artur Mas. “Josep-Lluís Carod-Rovira li retreu a Artur Mas que hagi pujat al tren de l’independentisme tard i malament” titulava ahir l’Avui. ¿I per què no li retreu a José Montilla i als seus amics del PSC-PSOE que pilotin un tren que va justament en la direcció contrària de l’independentisme? Per sectarisme envers CDC, evidentment.

El psicòleg especialitzat en sectes Michael Langone afirma que les conseqüències d’un comportament sectari són, entre d’altres, “el mal als seus membres, als seus familiars i a la societat en general”. Algunes de les opinions que hem pogut llegir aquesta setmana, malauradament, coincideixen perfectament amb aquesta definició. Com diu Jordi Cabré, “el catalanisme tindrà dues opcions: prendre's la invitació [de la conferència d’Artur Mas] com una oportunitat o bé com una amenaça. El context en què ens trobem convida a creure que la segona opció encaixa més amb l'actual desconcert polític. Però el cas és que només la primera opció garanteix algun futur al moviment.”

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

“Avui m’he donat de baixa de CCOO. Després de molts anys de militància com a comitè d’empresa, abandono el sindicat. Els silencis continus enfront els atacs contra Catalunya per part de la direcció estatal, durant el període estatutari, han estat penosos. Per acabar-ho d’arrodonir la posició de CCOO davant el caos de Renfe ha fet vessar el got dels despropòsits. Ara resulta que no se sumen a la manifestació del dia 1 de desembre. Ja no defensen ni els treballadors afectats pel caos ferroviari. Estar massa pendents de la subvenció de Madrid els ha fet perdre el nord. Amb mi que no hi comptin. No sé quants més seguiran el meu camí cap a un sindicat nacional i de classe, de moment jo penso obrir via.” (Carta a l’Avui de dilluns 26 de novembre de n’Andreu Pérez, de Gavà)

Potser les absències d’UGT i CCOO són les més significatives, pel que representen els dos sindicats majoritaris al nosre país en un tema que afecta directament milers i milers de treballadors diàriament resulta, més enllà de la sorpresa inicial, tota una declaració d’inconseqüència i una decisió menyspreable. Però no han estat els únics en no ser-hi en aquest moment que des del sobiranisme es planteja una iniciativa per aquestes coses que en diuen pomposament “les coses que preocupen a la gent”, hem trobat desenes i desenes d’entitats que s’han mobilitzat contra la guerra i contra les coses més diverses i estrambòtiques… i ara mantenen un sorprenent silenci respecte la convocatòia de l‘1-D. De què tenen por?

1-D: som una nació i diem prou!

La manifestació que ha convocat la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) pel proper dissabte 1 de desembre amb el lema “Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures” és un magnífic exemple del camí a recórrer per a tots aquells que desitgem la independència de la nostra nació. En efecte, després de l’èxit assolit en la famosa convocatòria del 18 de febrer del 2006 la PDD fa una nova crida a la mobilització de la societat catalana per a mostrar el seu rebuig al tracte discriminatori que rep el nostre país pel que fa a inversions i infraestructures. Amb el caos ferroviari dels darrers mesos com a rerefons, el manifest que la PDD ha redactat per aquesta ocasió demana:

“1- La solució immediata, per dignitat nacional, del desgavell de les infraestructures actualment en execució i la priorització de les inversions i els recursos per al bon funcionament de les rodalies de RENFE.

2- Un nou sistema de finançament per a Catalunya just i transparent que permeti conèixer les balances fiscals i gestionar adequadament les infraestructures; de manera immediata, el compliment dels compromisos en matèria d'inversió de l'Estat a Catalunya.

3- La capacitat de decidir des de casa nostra sobre qualsevol planificació, licitació, priorització i execució de l’obra pública i de la xarxa de transports i infraestructures en general que ens afecti, sempre des d’una perspectiva nacionalment autocentrada i ambientalment sostenible.

4- Exigim que es prioritzi la seguretat de les persones treballadores i usuàries, com també que se satisfacin les pèrdues econòmiques particulars i empresarials ocasionades pel desgavell de Rodalies i s’agilitin els mecanismes d’informació, de reclamació i de devolucions a les persones afectades.

5- En definitiva, el dret de decidir el model de país que volem construir, i les condicions per exercir-lo.”

Amb aquesta convocatòria, que ha rebut l’adhesió de més d’un centenar d’entitats, partits i associacions de tota mena, el sobiranisme demostra estar plenament connectat amb la realitat social del país i fa callar la boca a tots aquells que ens acusen de parlar només del sexe dels àngels. Però aquesta manifestació servirà també per evidenciar altres aspectes importants de la política catalana actual. Des del nostre punt de vista, són els següents:

1- L’autèntica cara de tots aquells que diuen defensar els “veritables problemes que afecten a la gent”, però que quan arriba l’hora de demostrar-ho troben les excuses més inverossímils per no fer-ho. Com el PSC-PSOE i la UGT.

2- El mapa polític natural dels partits i organitzacions que s’estimen la gent d’aquest país i que surten al carrer a defensar-la quan toca, deixant de banda (en alguns casos, ni que sigui per un dia) les confrontacions internes i els interessos aliens al nostre poble.

3- La validesa de la feina que es fa amb ple sentit de país i que no entra en el joc de càlculs partidista sobre els efectes secundaris de la seva actuació.

4- L’oportunisme d’alguns que després d’escoltar al Síndic de Greuges un matí a Catalunya Ràdio s’inventen estrafolàries iniciatives, sense consultar ningú i només per apuntar-se al carro; els mateixos que pateixen dubtes hamletians sobre la seva existència (vegeu la Revista d’Idees).

En definitiva, la manifestació de l’1-D és una cita imprescindible per demostrar que els catalans i les catalanes no combreguem amb rodes de molí. En cap sentit.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

L’afany de protagonisme d’Hèctor López Bofill comença a ser ja patològic. El seu neguit per aparèixer dia sí dia també als mitjans de comunicació entra de ple en la caracterització que els doctors Meyer Friedman i Ray Rosenman van fer fa mig segle de les pautes de comportament dels individus afectats per un “patró de conducta del tipus A” (PCTA). Però com aquest no és un bloc de psicologia sinó de política, deixarem de banda l’historial clínic del professor Bofill per centrar-nos en la seva darrera proposta: l’anomenada Crida Nacional a ERC.

Es tracta d’un manifest que pretèn connectar històricament i política amb l’original Crida Nacional a ERC que impulsà Àngel Colom el 1986 i que va obrir la porta a la transformació del vell partit republicà en un nou partit inequívocament independentista. Com que també el professor Bofill ha experimentat fa pocs anys la seva pròpia transformació cap a l’independentisme, és molt possible que no recordi aquells fets. Nosaltres els li explicarem aquí amb molt de gust.

El dia 24 de desembre del 1986 el diari Avui publicava un manifest signat per una setantena de personalitats del món intel·lectual, cívic i polític català que sota el nom de Crida Nacional a ERC demanava que “en el congrés [d’ERC] que s’ha de celebrar el pròxim mes de gener, es decideixi un període congressual, que culmini a la tardor del 1987 en un congrés de confluència de tots els sectors nacionalistes d’esquerra, que canalitzi políticament l’independentisme creixent”. Aquest text s’havia estat preparant amb força antel·lació i els contactes que es feren per recollir adhesions van tenir com a resultat que el signés gent com, entre d’altres, Quim Monzó, Sebastià Serrano, Joan Francesc Mira, Ramon Barnils, Isabel-Clara Simó, Fèlix Cucurull o Celdoni Fonoll. Josep-Lluís Carod-Rovira va ser-ne també un dels impulsors. La lletra i l’esperit del document era ben clara: l’entrada massiva d’una nova fornada de militància havia de servir per capgirar ERC com un mitjó en l’imminent congrés del gener del 1987. Però la victòria de Joan Hortalà en aquest congrés va estar a punt d’engegar-ho tot, ja que no se’l veia gaire per la feina.

Finalment, Àngel Colom i els seus es decidiren a provar-ho; més enllà de les personalitats que signaven el manifest, hi havia tot un bagatge d’experiència i persones que provenien de la Crida a la Solidaritat, i que, en un moment en què l’independentisme gaudia d’una incipient projecció i presència al carrer, permetia aspirar a convertir ERC en un nou referent institucional per fer un salt endavant. Pel que fa a com es va gestionar tot aquest procés, Joan Mir, professor de la UIB i president de la primera secció d’ERC a les Illes ho explica així: “Heribert Barrera féu possible la seva incorporació perquè significava un rejoveniment de la militància (ben necessari, per cert). Després d'Heribert Barrera, i convivint ja amb el tàndem Colom-Carod, hi hagué l'etapa transitòria de Joan Hortalà, economista gens nacionalista (ni esquerrà, ni republicà), que no hi deia gens, en aquell partit. A Hortalà, li disputaren la Secretaria General Colom i Carod per separat en el congrés de Lleida. Allà, Carod intentà entendre's amb Hortalà per derrotar l'independentisme de Colom, però hagué de desistir davant els crits dels militants, que repetien: «Carod Rovira, Catalunya et mira». Aquell fou un precedent clar del relativisme moral que Carod ha aconseguit traslladar ara a tota la cúpula d'ERC. Colom guanyà per poc més de trenta vots Hortalà i reestablí l'independentisme com a principal tret distintiu de la ideologia del partit. Aviat, però, les discrepàncies entre els dos líders es convertiren en font de tensions internes i, finalment, Colom ho deixà estar.”

Així doncs, tenim que la Crida Nacional a ERC del 1986 fou la punta de llança d’un moviment de fons que uns mesos després culminà amb la irrupció d’un partit obertament independentista en l’escenari polític català. El canvi havia estat total. Per primera vegada l’independentisme podia tractar de tu a tu a la resta de partits. I amb un projecte molt clar, convertir ERC en el “pal de paller de l’independentisme”, en una expressió afortunada pel que implica de voluntat tant de sumar com de ser compatible amb altres expressions d’aquest independentisme.

Però, i ara? Quina és la finalitat de l’operació que promou el professor Bofill? Al manifest que tenen penjat a la seva web diuen el següent: “(…) les possibilitats reals d’obrir a partir d’ara mateix un procés veritablement democràtic i republicà que desemboqui en una majoria independentista, exigeix una segona Crida Nacional que eixampli les bases del partit per fer efectiu la convocatòria del referèndum d’independència. Per aquest motiu, fent-nos ressò del repte llançat per Esquerra a la darrera Conferència Nacional amb la intenció d’arribar a la fita de trenta mil militants, els sotasignants, procedents de diversos sectors de l’esquerra nacional, demanem a totes aquelles persones compromeses amb la causa de la llibertat dels Països Catalans que participin del projecte de rellançament d’ERC per construir la majoria independentista, i, així mateix, manifestem el compromís de continuar posant totes les nostres aptituds i tots els nostres esforços al servei dels principis ideològics que sostenen el partit: la llibertat nacional, la igualtat social i la radicalitat democràtica.”

És a dir, que la causa de la independència de Catalunya passa irremeiablement per tenir el carnet d’ERC. Això no és nou. Així ho estableix la ponència del partit aprovada a la darrera Conferència Nacional i els seus dirigents no es cansen de recordar-ho, com si fos la cançó de l’enfadòs: “fins que no tinguem la majoria de diputats del Parlament no podrem fer res… i com ara no la tenim…” Quina amarga diferència, pel que implica d’exclusivisme i estúpida visió messiànica, en comparació amb aquella expressió de la Crida Nacional a ERC del “pal de paller”. Però, més enllà d’això, quina nova aportació fa el manifest del professor Bofill a tota aquesta història? Vol canviar la línia del partit? No. Pretèn renovar-ne la direcció –la mateixa que fa vint anys que no es mou de la cadira-? No. Intenta corregir la seva política de pactes? No.

Potser la solució cal trobar-la en les respostes del professor Bofill a les preguntes dels periodistes durant la presentació que va fer divendres passat: “Si hem de fer la independència, com a mínim que a ERC siguin ràpids per a donar d’alta als nous militants. Com més depressa vagin més ràpidament podrem aconseguir la independència. Espero que tinguin més sort que jo.” Per tant, independència = nous militants d’ERC = admissió d’Hèctor López Bofill com a militant. Ergo, independència = Hèctor López Bofill. Com dèiem al principi, PCTA en estat pur.

Duran a les fosques (o el menys comú dels sentits)

La malaltissa voluntat d’en J.A. Duran Lleida de marcar perfil propi a través de la negació de les estratègies proposades des de CDC l’ha situat, aquest cop personalment, en el terreny del ridícul i, políticament, ha situat CiU a prop de l’abisme.

Les dues últimes setmanes hi ha hagut tres notícies directament vinculades al que serà cap de llista de CiU a les eleccions generals: el sorgiment d’una plataforma de suport basant-se en el seu suposat “sentit comú”, la seva conferència al Cercle Financer de La Caixa i finalment la seva proclamació com a candidat per UDC. La primera i l’última són totalment intranscendents, o, en el pitjor dels casos, amanides de detalls esperpèntics. El llançament de la plataforma de suport amb mitja dotzena de noms no és allò que se’n diu una bona empenta. I igual d’esperpèntica va ser la rebequeria de no voler ser proclamat candidat el dia que tocava per un tema de dates amb la conferència de n’Artur Mas pel tema de la Casa Gran del Catalanisme.

Però el gran ridícul d’en Duran s’ha produït a partir de la seva conferència a La Caixa, i tant pel que ha dit com pel que han dit els altres, que, paradoxalment, han situat el seu pretès “sentit comú” en el menys comú dels sentits. Què diu Duran? Dues coses molt greus: per una banda reivindica la sociovergència com a aposta estratègica, i centra la crítica al tripartit perquè ha comportat l’ascens al poder de dos partits com ERC i ICV, que entenem, d’acord al seu raonament, n’haurien d’estar, per se, exclosos. I per una altra banda es torna a embolicar amb una bandera del tot el “políticament correcte” del centre-dreta: poc nacionalisme (ni sentir parlar de sobiranisme i abominació explícita de l’independentisme), l’important és fer coses, hem de ser un país de primera i bla, bla, bla.

Duran s’ha quedat, a nivell de discurs, totalment atascat, fora de mercat, desfassadíssim. No per una qüestió frívola de modes conceptuals, sinó perquè el que ell diu no aporta res a la Catalunya d’avui, ni al discurs del catalanisme. És l’estratègia de l’absència d’estratègia, i encomanar-se a un fet sorprenent que, sense saber ben bé com, i mercès a alguna combinació astral especialment afortunada, el permeti governar, tocar poder. Duran és, des d’aquest punt de vista, el darrer exponent del catalanisme col·lapsat inconscientment capficat en ignorar aquesta crisi i mantenir un discurs totalment buit i que no ofereix cap estímul ni engrescament de cap mena ni als militants de CiU, ni molt menys al país.

A més a més, en Duran ha tingut la mala sort que quasi simultàniament a la seva conferència han passat algunes coses que han deixat el seu discurs, en poques hores, colgat pel pes i la pols propi de les antiguitats. Primer va ser el discurs d’en Montilla a Madrid, sobre la desafecció irreversible. Ja sabem que el que digui en Montilla no té cap credibilitat (més enllà de la que li donen altres personatges com en Carod-Rovira), i que a més a més ho diu perquè, com a bon espanyolista, és un escenari contrari a la línia de treball del seu govern, que és més Espanya en tot, però això no lleva que fins i tot des del montillisme se superi dialècticament el discurs d’en Duran, i, com deia diumenge en David González a l’Avui, aquest discurs situa a Montilla al pretès i enyorat centre sociovergent d’en Duran.

Però la traca final que no s’esperava en Duran, ni el seu sentit comú, era que dijous sortís en Rosell, el líder de la gran patronal catalana denunciant la marginació de Catalunya i la gravíssima desinversió dels últims 10 anys i digués que prou. Fins i tot Foment del Treball desbordava per totes bandes el discurs d’en Duran i el deixava clavat, en mig la pista d’enlairament de les eleccions generals, sense referents, caducat, absolutament marginal en relació a les inquietuds majoritàries de la ciutadania i l’empresariat de Catalunya.

Així ha acabat en Duran la setmana de la seva proclamació com a candidat: a les fosques. El que no sabem és si CDC es deixarà arrossegar gaire temps més per aquesta ceguesa. La iniciativa de la Casa Gran del Catalanisme, un procés de debat que tot just ara s’inicia, té com a mínim l’encert de prendre consciència de la crisi en què està sumit el catalanisme. D’alguna manera forma part del mateix diagnòstic que fa Oriol Pujol a l’entrevista de diumenge a l’Avui quan diu “CiU i CDC necessiten un sacseig, com també el país”. Després ja veurem què en fa CDC d’aquesta iniciativa de la Casa Gran, però les raons que l’impulsen són certes.

L’únic que sembla voler-ho ignorar deliberadament és en Duran. Faria bé de llegir el que aquests dies s’està escrivint, per exemple en Bru de Sala divendres dia 9 a La Vanguardia, en un article titulat “Sin salida” quan deia “Por mucho que se pretenda reformularlo, el catalanismo ha topado con unos límites naturales a su capacidad de reforma de España, y aun de la propia Catalunya. Puede valer el símil de la urna de cristal, quien se desplaza por ella, no vayamos a suponer ahora un ratoncillo, mantiene la ilusión de que le queda un trecho indefinido por recorrer cuando, de improviso y sin previo aviso, choca con el muro transparente. Cae entonces en la cuenta de que vivía de ilusiones. No necesita desplazarse por todo el perímetro interno para saber que se trata de un cuadrilátero imposible de esclar o saltar.”

I la conclusió a la que hem d’arribar en aquesta situació és la mateixa a la que arribava en Joan Oliver a l’Avui de diumenge, quan anticipava la mort de l’Estatut: “la cosa és molt senzilla: o t’apuntes a ser unionista, com han fet en Montilla i en Duran els darrers dies, o et decideixes a ser sobiranista de paraula i obra”. Aquesta és la conclusió i la situació. Més enllà del seu ridícul personal, el perfil propi d’en Duran i el seu “sentit comú” arrossega greument CiU a l’abisme. Un abisme que encara pot ser més proper i amenaçador segons quins siguin els resultats electorals de les generals i la possible gestió que es faci de les diferents majories possibles al Congrés de Diputats, que ja ensenya la poteta amb la reivindicació del Ministeri de Foment.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Aquest dissabte passat Òmnium Cultural ha celebrat una jornada de debat amb el títol “El futur de Catalunya” , on s’ha volgut “oferir un marc compartit de reflexió” a partir de la constatació de “la reactivació del debat sobiranista i el sorgiment de diferents propostes que proposen la renovació del catalanisme.” La jornada s’ha dividit en dos parts, en la primera de les quals hi han intervingut representants de les plataformes sobiranistes; en la segona part ho han fet els dels partits polítics.

Tots els debats i totes les reunions, xerrades i conferències vàries que es facin per a parlar sobre Catalunya i el seu futur estan molt bé i no serem pas nosaltres qui les critiquem. Ara bé, potser caldria plantejar les coses d’una altra manera. En primer lloc, no deixar-se endur per una eufòria desbocada només pel fet que en l’actualitat existeixin no se sap ben bé quantes plataformes i entitats de nova planta amb objectius sobiranistes. El blocaire Elies ho exposa en l’article “La pastisseria catalana” amb el seu to càustic habitual. Nosaltres no anem amb tanta mala llet i ens limitem a fer nostres les paraules d’Agustí Colomines: “no hi ha més sobiranistes pel fet que se’n parli més o perquè ho diguin algunes enquestes.” Sí, ja sabem que el nou director de la Fundació Trias Fargas ha estat l’enfant terrible de la jornada, tal com ho reflexa el blocaire Xavier Mir, un dels fervorosos assistents a la jornada d’Òmnium, en la seva crònica de l’acte. Però ens sembla més realista (disculpeu l’expressió) mirar-se les coses amb una certa fredor –o amb una pulcra anàlisi acadèmica, com el catedràtic Ferran Requejo- que no pas amb el bonisme que traspuen les ressenyes 1 i 2 de Tribuna Catalana o del mateix Mir.

Per una altra banda, caldria preguntar-se sobre l’idonietat dels convidats. Tots sabem com està el pati i qui hi ha al darrere de determinats grups pretesament independents. Voleu que siguem més clars? Doncs som-hi. La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) és una entitat que ha demostrat tenir prou trempera com per organitzar la manifestació del 18-F i preparar-ne una altra pel 1-D. Però, i Sobirania i Progrés? A qui representa? Per a què serveix? Què ha fet fins ara?

Sobre la taula rodona de la tarda –la dels representants dels partits polítics- la cosa és encara més preocupant. Un debat que vol reflexionar sobre la “reactivació del catalanisme” per què convoca precisament els qui no volen reactivar-lo? Per què Anna Simó i no Rut Carandell? Per què IC i no EUiA? (els d’EUiA estan adherits a la PDD, IC no) Per què no hi era la Plataforma per la Sobirania? Per què no hi havia ningú de les CUP? Per què no hi havia cap entitat de la resta dels Països Catalans? I, sobretot, què hi pintava allà el PSC? No és d’extranyar que Ferran Requejo digués que els discursos que havien pronunciat els polítics li semblaven “antics.” En efecte, les paraules d’aquest gent ja no convencen gaire bé ningú. Com diu Jordi Barbeta, “[els actuals polítics catalanistes] son muchos, pero no son nadie, porque todos están más pendientes de reivindicarse a sí mismos que a la causa que dicen defender. Lejos de cualquier complicidad se comportan como los peores adversarios en la disputa de miserables cuotas de protagonismo, por eso en el Madrid de los grandes negocios no les hacen ni caso. Y en Catalunya, cada vez menos.” Ignorem a quines conclusions esperaven arribar els organitzadors amb aquest personal però suposem que a no gaire cosa, ja que han decidit repetir les jornades… cada sis mesos!

Compartim la visió que Joan Arnera té de determinades opinions desbordants d’optimisme per la situació actual (“L’entusiasme així en general, algunes vegades el trobo agradablement candorós, però la majoria de cops més aviat m’irrita. I a Catalunya aquest entusiasme o bé és hipòcrita o bé és ignorant o bé és incomprensible”), en un post de fa unes setmanes adreçat a l’esmentat Xavier Mir. En una línia similar, Ferran Saéz va escriure fa un parell de mesos un article que avançava ja aquesta manera tan nostra de mirar-nos el melic: “Ara estem vivint un altre intent de construir noves imatges irreals de nosaltres mateixos, però amb la diferència susbtancial que no semblen pas tan constructives ni, per descomptat, útils. Perquè una cosa és polititzar la il·lusió i una altra de molt diferent provar de polititzar (simultàniament) l’atonia i l’emprenyament. Això és el que passa quan des d’un mateix govern s’afirma que els trens no funcionen perquè fa uns anys hi va haver massa preocupacions identitàries i, alhora, que com que fa uns anys no es va anar més enllà en qüestions identitàries, ara els trens no funcionen.”

Com ens va dir un conegut en acabar la sessió de la tarda, “si jo estés en el lloc d’ella [de l’Anna Simó] estaria ben preocupat: no paren de dir, cofois, que cada vegada es parla més d’independència i en canvi el seu partit –ERC- cada vegada va perdent més vots.”

Escòcia: les comparacions són odioses

El Partit Nacionalista Escocès (SNP) va celebrar el darrer cap de setmana d’octubre el seu 73è. Congrés, amb la proposta de celebració d’un referèndum d’autodeterminació per a l’any 2010 com a teló de fons. És la primera vegada que el líder del partit és també el màxim responsable del govern del país i per això Alex Salmond va parlar amb orgull dels “160 dies d’èxit” –fent referència al temps que porta l’SNP al capdavant de l’executiu escocès-, malgrat governar en minoria i no tenir experiència prèvia en aquest sentit.

L’SNP (Pàrtaidh Nàiseanta na h-Alba) va fundar-se el 1934 com a resultat de la fusió de diversos grups independentistes. A les eleccions generals de 1935 obtingué l’1% dels vots emesos a Escòcia i cap escó. El 1974 va assolir un 30% dels vots i 11 escons al Parlament de Londres, l’èxit més gran fins aquella data. Després, els vots i els escons anaren de baixa. Però quan Escòcia va aconseguir la descentralització política i va recuperar el seu Parlament al 1997 (la Devolution, promoguda des dels anys vuitanta pels laboristes, liberals, sindicats i l’Església; no per l’SNP, encara que votà sí al referèndum que la va aprovar amb un 73% dels vots), el vot nacionalista tornà a pujar: a la primera legislatura (1999) el 29% dels vots i 35 escons; a la segona (2003) el 24% i 27 escons, i a la tercera (2007) el 37% i 47 escons. En les dues primeres legislatures l’SNP es mantingué a l’oposició, mentre el Partit Laborista formava govern en coalició amb els liberals. Va ser l’augment de la consciència nacional dels escocesos i la seva voluntat d’anar més enllà de l’autogovern el que ha portat l’SNP a la victòria a les eleccions. A diferència d’allò que creuen alguns, estar al govern a qualsevol preu no és cap garantia d’èxit. Ben al contrari. Xavier Solano, analista polític de l’SNP i autor d’El mirall escocès ho explica d’aquesta manera: “Un altre factor a tenir en compte és que l’SNP ha aconseguit aquesta victòria des de l’oposició. Polítics catalans m’han comentat al llarg del temps que l’oposició és el cementiri polític. Aquí dalt li diem la terra de les oportunitats. Molts diputats de l’SNP creuen que només hi ha un lloc millor que l’oposició, dirigint un govern. La prova està que un cop celebrades les eleccions del propassat maig, el partit Liberal Demòcrata, tot i trobar-se en una posició molt còmode per entrar al govern per tercer cop consecutiu va decidir no donar suport ni a l’SNP ni al Partit Laborista. La raó? Potser perquè desprès de 8 anys en un govern no dirigit per ells els Liberal Demòcrates tornaven a treure el mateix nombre d’escons que a les primeres eleccions escoceses de 1999, és a dir, 17 escons. En vuit anys de govern no havien avançat res. Ara són a la oposició.”

Aquest és un punt particularment important, ja que tot i que la postura que havia d’adoptar el partit respecte la Devolution provocà importants divisions internes –entre els que la defensaven com un primer pas cap a la independència, com el propi Salmond, i els que la rebutjaven per insuficient-, tothom va estar d’acord en què la tasca pedagògica que exigia el procés sobiranista només podia fer-se governant… en solitari: “Hi ha algunes coses que tu pots fer des del Parlament escocès, però si tu vols afrontar el nucli dels problemes de la societat escocesa només pots fer-ho tenint tots els poders” va afirmar el 2002 John Swinney –del sector gradualista, com el mateix Salmond- a The Scotsman. Per això l’SNP va romandre a l’oposició els anys 1999 i 2003, treballant activament per erosionar els governs laboristes i augmentar el suport popular. És així com ha guanyat les eleccions de maig del 2007.

Però tornem al congrés del cap de setmana. Un dels acords principals que s’adoptà va ser la ratificació d’un document anomenat Choosing Scotland’s Future. A National Conversation. Es tracta d’un full de ruta de sis capítols on es fixen els arguments favorables a la celebració del referèndum d’autodeterminació. Al capítol sisè, el més important, es parla de la necessitat d’establir un diàleg amb la societat i amb la resta d’agents polítics per tal de definir el futur d’Escòcia, deixant obertes totes les possibilitats. És a dir, que l’SNP reconeix que tot sol no pot fer avançar el país cap a la independència i per això s’obre a trobar punts d’entesa amb la resta de partits. El reconeixement de la incapacitat que té una sola força política per arrossegar tot un país vers el seu alliberament, no és només un exercici de modèstia digne d’elogi sinó també una intuició política de gran abast. En efecte, en un article publicat a The Spectator un mes abans de les eleccions s’esmentava un pla secret del Partit Conservador per recolzar la independència d’Escòcia, que començaria segregant la secció escocesa de l’anglesa per així guanyar suport social. Per la seva part, en el discurs de cloenda del congrés Alex Salmond va afirmar que “la política no és una feina ni és un hobby. La política està per canviar el món que ens envolta. Per decidir la classe de societat que volem ser i conduir el nostre propi destí. La feina d’aquest partit, i d’aquest govern, ha de comprometre la gent d’Escòcia en aquesta missió: reconnectar per reunir una coalició dels disposats a transformar aquest país. Ara bé, naturalment uns estan més disposats que altres.”

Arribats a aquest punt, és inevitable contraposar novament el discurs i l’estratègia de Salmond amb la línia política dels actuals dirigents d’ERC. En una entrevista publicada dilluns passat Joan Ridao declarava en que “prioritzar l’eix nacional no forma part del nostre ADN”. Sobre la possibilitat d’arribar a acords futurs amb Artur Mas, el candidat republicà va reconèixer “no estar per la labor.” En canvi, per “la labor” que sí estan és per continuar en un Govern que va en una direcció diametralment oposada a la via escocesa. En paraules de J.B. Culla: “Los líderes de ERC quisieron salvar y justificar la contradicción intrínseca del pacto que dio lugar al Gobierno Montilla mediante la siguiente pirueta argumental: dándoles al PSC y a su candidato, pese a los resultados electorales, las llaves de la Generalitat no sólo conseguiremos que el independentismo penetre y crezca en los cotos sociológicos de la izquierda clásica, además –explicaron- vamos a atraer, a seducir, a arrastrar a los socialistas catalanes hacia el soberanismo y el autodetermismo, con lo cual iremos forjando una mayoría social por la independencia. Casi un año después, no se observa ni rastro de aquella presunta abducción ideológica. Más bien al contrario: durante el debate de política general de finales de septiembre pasado, el presidente Montilla afirmó la necesidad de superar ‘el dilema excluyente entre Cataluña y España’; al otro día, el portavoz parlamentario Miquel Iceta, glosó un catalanismo despolitizado, y rechazó los planteamientos soberanistas como ‘atajos que no llevan a ninguna parte.’ (…) Así las cosas, no cabe sorprenderse de que en el seno de la masa social identificada con Esquerra existan incomodidad y decepción.”

En resum, que mentre a Escòcia l’SNP va optar per romandre a l’oposició fins assolir la majoria en unes eleccions i, un cop arribat al govern, cerca un acord nacional amb altres partits per aconseguir la independència, a Catalunya l’independentisme oficial (i no només pel cotxe, sinó perquè es creu l’únic mereixedor d’aital consideració) prefereix ser el soci minoritari d’un govern hostil als seus teòrics postulats i rebutja frontalment qualsevol col·laboració amb altres nacionalistes. La nit i el dia. Potser si el conseller Puigcercós acaba fent el seu anunciat viatge a Edimburg torni amb les idees una mica més clares.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Aquest diumenge en Vicent Sanchis s’acomiadava com a director dels lectors de l’Avui. Ho feia per la porta gran, i amb aquesta fortalesa i serenitat d’esperit que ha caracteritzat el difícil comandament d’aquesta nau. Més enllà de les consideracions sobre aquestes dificultats al llarg de dotze anys i de la situació actual de l’empresa, l’article de comiat feia una diagnosis molt encertada del moment polític que estem vivint. Deia en Sanchis: “Catalunya pateix una crisi política sense precedents. Almenys sense precedents sota règim democràtic. El procés de reforma estatutària va desembocar en un desgast dels principals partits que les urnes van constatar amb un augment de l’abstenció i l’aparició contundent d’un vot en blanc que representa els desencisats que no volen engrossir les xifres dels que s’inhibeixen. L’enfrontament entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana ha sumit en una profunda apatia els catalans més compromesos amb l’esperança sobiranista. Els enganys de José Luis Rodríguez Zapatero han anat desenganyant tots els partits catalans: Esquerra, CiU, Iniciativa... fins i tot el mateix PSC, que ha constatat impotent com el president del govern espanyol s’estima més diluir les responsabilitats de la catàstrofe ferroviària que pateix el país per no haver de fer front a les conseqüències polítiques que li podria suposar la destitució de la seva ministra de Foment. Al llarg de les darreres dues dècades els successius governs centrals han anat acumulant a Madrid tots els poders de l’Estat. Amb José María Aznar es va arribar al punt àlgid d’una política neojacobina que busca la desvitalització de la perifèria sospitosa d’insubordinació independentista. Però les promeses regeneradores de Rodríguez Zapatero no han rectificat una tendència que cada dia pren més volada. Catalunya no se sent còmoda a Espanya però els catalans que podrien decantar la balança cap a la separació encara no fan prou gruix.”

Aquests dies són molts els blocaires i opinadors que s’han referit al comiat d’en Sanchis, lamentant-ho. Però pocs s’han interrogat sobre el perquè d’aquest relleu en la direcció. Fa uns dies en Joan Arnera s’hi referia com un símptoma de l’evidència de la pèrdua de tremp nacional de l’Avui. Però no ha estat fins avui que hi ha hagut algú que ha ensenyat una mica la poteta per sota la porta: en Salvador Sostres a la seva columna de l’Avui deia enigmàticament: “no m’agraden els comiats i menys quan m’he de fer el tonto perquè no puc explicar el que passa realment.” Però a l’article del seu bloc en Sostres donava algunes pistes més –no massa- sobre el que ha pogut passar “Ara que fan fora el Vicent, per pressions de José Montilla...”

Un material insuficient per a una decisió tan sorprenent, però que sembla apuntar per on han anat les coses... així com la conveniència de no parlar-ne gaire per no fer enfadar el matón del barri, perdó, del país. No podem saber si són veritat o no aquestes pressions, però ningú no dubtaria que les haguessin fet, ningú en aquest país s’atreviria a dir “no, això aquest president de la Generalitat no ho hauria fet mai”, perquè dissortadament, l’exercici del poder a través de l’amenaça i la coacció forma part del codi genètic del govern tripartit.

Tornant als continguts, tot i que l’article d’en Sanchis és previ al del notari Juan José López-Burniol, aquest semblava anticipar alguna resposta en un article molt interessant publicat a El País divendres 2 de novembre, titulat “Federalisme o autodeterminació”. Amb independència que els postulats polítics dels autors d’aquest bloc estan molt allunyats del conegut notari i membre de Ciutadans pel Canvi, el cert és que és un article molt audaç i extraordinàriament ben formulat. Deia en López-Burniol, en referència a la situació del conflicte entre l’estat i les nacions que –per ara- en formem part: “Se acerca la hora de la verdad y hay que definir las respectivas posiciones para buscar una salida, ya no desde la perspectiva amable que brindaría un proyecto compartido, sino desde el ángulo estricto que proporcionan los respectivos intereses.”

Al llarg de l’article es diseccionen les diferents alternatives que, d’acord al seu criteri, existeixen per a superar l’actual moment, perquè la situció actual és un escenari no desitjable, que paralitza a tothom: “Muchos españoles pensarán que es una locura -o una traición- admitir la posible secesión de partes de España. Pero, sin perjuicio de la adhesión cordial a la idea de España y precisamente por ella, hay que mirar la realidad y asumirla. Y esta realidad nos dice que -en Cataluña, País Vasco, Galicia y Navarra- parte de los ciudadanos quieren separarse. No se trata ya de competencias, dinero, infraestructuras, deuda histórica, etcétera, sino, lisa y llanamente, de la ausencia de un proyecto compartido que resulte atractivo. Puede que los que quieran irse sean mayoría, puede que no; pero hay que saberlo. Y, en cualquier caso, lo que nunca debe hacerse es estructurar el marco constitucional de convivencia con la única aspiración de que se queden los que quieren irse, porque, si tal se hace, resultará que los que quieran marcharse terminarán yéndose y los que se queden habrán destruido su Estado. Por consiguiente, españoles, catalanes, vascos, gallegos y navarros han de asumir sus responsabilidades y preguntarse qué es lo que quieren. Y terminar con esta situación de incertidumbre y desorden, que tanto perjudica a todos, al impedir que se afronten las graves cuestiones de nuestra época. Ha llegado el tiempo de la palabra veraz. Los políticos tienen que hablar sin tabúes. Pero, al igual que la guerra es demasiado seria para dejarla en manos de los militares, la política es demasiado importante para dejarla en manos de los políticos. Y, precisamente por ello, la gente tiene que decir lo que de veras piensa, sin miedo a quebrar el canon.”

Tant de bo aquest missatge de l’il·lustre notari arribés amb nitidesa als cercles polítics oficials, tant dels unionistes com dels sobiranistes, i tant a Catalunya com, sobretot, a Espanya. En tot cas, l’apel·lació que efectua a què fem front d’una vegada a aquest debat, la compartim, i entenem que no és exclusivament una qüestió de partits i de polítics endogàmics.

Catalunya no es mereix aquest Govern

L’actual govern tripartit va fixar les bases de la seva futura actuació en un text anomenat Document programàtic de l’Entesa Nacional pel Progrés, de la mateixa manera que el primer tripartit ho va fer amb el Pacte del Tinell (amb aquella foto tan divertida de’n Maragall, Saura i Carod mostrant a la concurrència la ploma amb la que l’havien signat). Aquell text, que ben aviat complirà un any, conté una detallada descripció dels principals eixos que han de regir la política de la màxima institució del país. Es divideix en tres blocs i cada bloc en diferents apartats. En l’apartat dedicat a l’”ordenació del territori, infraestructures i mobilitat” es parla dels trens de rodalies i dels regionals (als quals, per cert, es destina gairebé el mateix espai que a la promoció de la bicicleta). Entre altres coses, es diu que caldrà “incrementar la fiabilitat del servei de rodalia” i “fer efectiu el traspàs a la generalitat (sic) dels serveis de rodalia i regionals de Renfe.”

Catalunya viu immersa des de fa mesos en una profunda crisi d’infraestructures de tot tipus. Pràcticament no queda cap sector que no s’hagi vist afectat per greus problemes que han causat enormes molèsties a la ciutadania: energia (les apagades d’aquest estiu), carreteres (les eternes cues de la N-II i els peatges), aeroports (el seu funcionament tercermundista i l’adjudicació de la TSud) i, l’estrella de les darreres setmanes, els ferrocarrils. No cal entrar aquí a detallar l’inacabable llistat de deficiències, tant de concepció i planificació com de gestió, del sistema ferroviari del nostre país. Cada dia que passa apareix un nou problema, i és molt possible que quan llegiu aquest article ja s’hagi enfonsat un altre tunel o un nou esvoranc s’hagi endut aigües avall un pont. És trist dir-ho, però en tot això de les infraestructures un pot arribar a preguntar-se si el nostre Govern serveix realment d’alguna cosa.

En primer lloc, ens estem empassant un disseny de traçat del tren d’alta velocitat (TAV) que no serveix per a res. Després de més quinze anys de retard ens imposen una connexió amb Madrid que només vol completar el centralista mapa radial de l’Estat espanyol. Res de promoure els eixos econòmics amb València o el País Basc. Ni, evidentment, amb França. Recordem que aquest és un model clarament deficitari, tal com assenyalen els professors de la UPV-EHU Barcena, Lago i Allende: “La construcción de líneas de alta velocidad resulta extremadamente costosa para el erario público, lo que ineludiblemente conlleva unas tarifas, bajo el punto de vista de la economía del bienestar, acordes al coste del servicio y a su utilidad social. El coste social por viajero-km de una línea de alta velocidad es elevado, incluso cuando se excluye el coste de construcción de la misma. De hecho, los precios del corredor Madrid-Sevilla están lejos de conseguir un equilibrio financiero, ya que sólo cubren los costes variables (costes de explotación) que representan un 25% de los costes totales. El resto es financiado por el conjunto de la sociedad.” A més, per als catalans –per variar- els bitllets seran encara més cars.

En segon lloc, el nostre Govern ha renunciat a assumir les competències de les rodalies. Per a què serveix un govern que no vol governar? No havíem quedat que aquesta seria la legislatura del patriotisme social i dels “problemes que veritablement interessen a la gent”? I ara què, doncs? Es pot concebre un descrèdit més gran per a un govern que aquest?

I per últim, ¿hi ha una prova més gran de submissió del Govern de la Generalitat als interessos partidistes del govern espanyol que el que hem viscut aquest cap de setmana amb les obres del TAV a L’Hospitalet? Primer, José Montilla diu que es rescindirà el contracte amb l’empresa concessionària. I la ministra –i companya del Comitè Federal del PSOE- li esmena la plana. Després, els seus socis i tota l’oposició demanen la dimissió de la ministra, però José Montilla s’amagava sota les faldilles de Rodríguez Zapatero i organitza una foto-visita a les obres com aquella que va protagonitzar fa uns anys quan el desastre del Carmel. Per acabar, l’última paraula sobre el tema la dóna el secretari general d’infraestructures espanyol instal·lat a casa nostra sense que cap conseller de la Generalitat gosi contradir-lo.

En un article publicat la setmana passada Ramon Tremosa apuntava en la direcció correcta: “En situar totes les ciutats de l’Estat espanyol a dues hores de Madrid l'AVE radial les converteix de facto en barris de Madrid: farà possible anar i venir cada dia des de la perifèria fins a la capital alts executius i directius de grans empreses i professionals, que són els principals usuaris d'aquest tipus de trens (els treballadors fan servir trens de rodalia i trens regionals). L'AVE radial de PSOE i PP vol fer possible al segle XXI allò que el tren no va fer possible al segle XIX: la definitiva "vertebració d'Espanya". Mentrestant el president Montilla, que va dir que l'obsessió identitària era la culpable del dèficit d'infraestructures català i que milloraria la gestió, no fa res: quin és el cost dels milions d'hores perdudes, en termes de PIB català deixat de generar, de suspendre una línia de FGC i dues línies de Rodalies durant setmanes? ERC ni tant sols no pot forçar el PSC a exigir la dimissió d'una ministra?”

I nosaltres afegim: ¿és aquest el Govern que es mereix el nostre país?

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

1er. aniversari del Govern d’Entesa

Bandejada novament del poder la vella aristocràcia convergent, una nova classe política intenta afiançar-se al Govern de la Generalitat.

En commemoració del setantacinquè aniversari de la publicació de Vida Privada, de Josep Maria de Sagarra

“- L’aristocràcia catalana ha fracassat; però no sé si són millors tots aquests cansaladers amb títol, tots aquests que trobaràs a grapats aquí dintre.
- Home, no sé si són millors o pitjors; moralment potser són pitjors, que ja és molt dir. Però, a la seva vanitat de darrera hora, hi ajunten un interès de treball, un interès fins, si vols, de robar i de negocis bruts, que ja és alguna cosa…
- Home, gràcies!
- Sí, vull dir que entre ells hi haurà gent tan baixa com vulguis, però tenen una iniciativa, una ambició; fan rodar fàbriques i fan rodar cases de banca; fan treballar l’estómac del país… Hi ha moltes senyores, d’aquestes que duen més brillants i parlen un castellà més cafre, que tenen un marit que penca dotze hores diàries…
- El teu argument no em convenç; ets un materialista…
- Potser sí!...
- A més a més, tota aquesta terregada enriquida déu sap com, van tant darrera del dictador i del règim actual com els vells aristòcrates que tu condemnes.
- Hi van més, encara. Hi van perquè els convé; i les dones, per vanitat. Com que són gent sense conviccions, tiren al dret; ara són partidaris d’aquest general beneit i demà seran partidaris d’una república o d’un règim comunista, si trobaven manera de fer quatre cuartos. Molts d’aquests senyors que ara s’ajupen i col·laboren davant les coses que envileixen més el país, han votat la Lliga, han fet de catalanistes i han dut les nenes amb la caputxeta dels Pomells de Joventut…
- Sí, ja tens raó; mira que els catalanistes esteu fent un paper…!
- De catalanistes n’hi ha molt pocs. Prat de la Riba deia que n’hi havia un centenar mal comptat
- I de Prat de la Riba ençà, no heu augmentat una mica la colla?...
- Més aviat em penso que s’ha disminuit… Veus aquell minyó que sembla que es mengi l’escot d’Aurora Batllori? Doncs aquell minyó era dels més reconsagrats i dels més de la flamarada, i ara ha acceptat un càrrec molt important que li ha proporcionat el marquès de Foronda, i hi ha qui diu que és confident de la policia…
- Vols dir?
- No m’estranyaria gens. En fi, jo me’n vaig sota els arbres perquè deu estar a punt d’arribar aquesta ‘bèstia’…
- Sí, tu que tan crides! Jo no sé com véns en llocs així. Un separatista com tu! L’endemà els diaris, en les notes de societat, posaran el teu nom al costat del d’aquestes persones que et fan tant fàstic…”


Vida Privada
Josep Maria de Sagarra
Barcelona, 1932

La Conferència Nacional d'Esquerra (III)

Els antecedents
Les anàlisis que s’estan fent aquests dies dels resultats de la Conferència Nacional (CN) d’ERC de dissabte passat van gairebé totes en la mateixa direcció: intentar traduir el suport que va tenir la ponència de la direcció i les esmenes dels crítics en una mena de rànquing de les forces de cadascú, amb la mirada posada en el congrés del proper any. A primera vista podria semblar una lectura equivocada, donat que estem parlant d’una reunió per a debatre sobre idees i estratègies. Però veritablement les propostes de contingut ideològic van tenir només una importància relativa i, per si de cas, Joan Ridao s’ha afanyat ja a declarar que la direcció del partit no pensa aplicar-les.

Cal recordar que va ser l’acte de presentació de Reagrupament.Cat (RCat) del 30 de juny el que va posar sobre la taula les greus contradiccions internes que la renovació del pacte tripartit estava provocant dins del partit. La irrupció d’aquest corrent intern és el detonant de les incipients propostes de correcció de les pobríssimes polítiques nacionals d’ERC dins del Govern (el mateix conseller Huguet ho va reconèixer en una entrevista la setmana passada). I és per això també que –formalment- la ponència resultant de la Conferència Nacional incorpora tímides propostes en aquesta línia, independentment de qui hagi estat el seu autor material.

És des d’aquesta perspectiva que cal analitzar els resultats de la Conferència Nacional. Estem davant d’una cursa per fer-se amb el control del partit que té diversos actors principals i algun de secundari. La narració aïllada dels fets no serveix de gaire si no la contextualitzem, perquè les estratègies desplegades per cada sector ofereixen pistes molt significatives sobre el què pot passar en el futur. Que ningú no es pensi que una vegada celebrada la CN s’obre un període de pau interna dins d’ERC.

La Conferència
La direcció d’ERC plantejava aquesta CN com un acte propagandístic, no com un debat ideològic. Els dirigents del partit volien donar una imatge de cohesió interna que fes oblidar la pugna pel poder entre Carod-Rovira i Puigcercós i que demostrés la seva fortalesa per anorrear les veus crítiques. Es tractava simplement d’un acte de precampanya al qual s’arribava després d’un pacte de no agressió entre els dos principals sectors enfrontats, donat el seu lògic interès en que el partit arribi amb els millors rèdits electorals al congrés del 2008. En aquest sentit, insistim, el debat de les idees era el menys important. Allò que veritablement interessava tant al president com al secretari general era que no es produís cap terrabastall i que la permanència del partit al Govern no es veiés alterada, per poder així anar preparant cadascún per la seva banda els efectius per a la batalla final. Diversos fets avalen aquesta tesi:

1- La manca de controvèrsies entre Carod-Rovira i Puigcercós en la redacció de la ponència oficial. Cap dels dos sembla tenir un perfil ideològic diferenciat i per això acorden redactar un text acomodatici a les circumstàncies, sense nervi ni ambició política de cap mena.

2- La incorporació improvisada de la proposta del referèndum del 2014. Dins de la seva cursa particular, Carod-Rovira fa una proposta que pel seu contingut i trascendència hauria d’haver estat l’eix central del document. Però com ningú no en sabia res abans, s’inclou a última hora al document original.

3- La desidia de la direcció per promoure el debat de la ponència. Allò essencial d’una conferència ideològica és el debat sobre els textos presentats, però la direcció d’ERC eludeix que les seccions locals ho facin per por a la contestació interna.

4- La mobilització de la militància instigada des de la direcció. En lloc de fomentar l’intercanvi d’idees, des de la direcció del partit només es busca la mobilització dels militants fidels a les seves tesis, ja sigui per convicció o per interès. La maquinària organitzativa funciona amb una única finalitat: garantir l’assitència a la CN de l’ingent nombre de militants amb càrrecs públics. A tal efecte, es posen tots els mitjans a l’abast i s’actua fraudulentament. Per exemple, als militants afins se’ls paga la quota d’inscripció des de la secretaria d’organització i per tal de poder accedir al recinte de la conferència se’ls lliura el corresponent resguard d’ingrés bancari a peu d’autocar.

5- La incorporació indiscriminada d’esmenes a la ponència oficial. Una prova més de la manca de línia política del text original és que la comissió redactora accepta convertir-la en un calaix de sastre on hi tenen cabuda gairebé totes les esmenes que presenta la militància. El resultat és que la ponència dobla la seva extensió i perd la grisor política que tenia el text original. A canvi, la direcció s’assegura uns quants vots més.

Amb aquest rerafons s’arriba a la reunió de dissabte. Tota l’atenció se centra en la votació de l’esmena a la totalitat presentada per Reagrupament.Cat, i per això quan arriba el moment la sala presenta l’assistència més gran del dia. Els continguts de la ponència alternativa són sobradament coneguts i tothom sap que en el cas d’obtenir un ampli suport la direcció es veuria seriosament qüestionada. En aquests moments, RCat és l’única oposició realment existent a la direcció d’ERC. Per això l’estratègia emprada per neutralitzar RCat ha estat planificada al detall:

1- Internament: s’ha intentat desacreditar els crítics acusant-los de ressentits, messiànics i de “càncer del partit”. S’ha volgut equiparar la seva eventual victòria en la CN al pas automàtic del partit a l’oposició. És a dir, a la pèrdua de sou i feina de centenars de militants.

2- Organitzativament: s’han posat totes les traves possibles a l’actuació, estatutàriament prevista, d’RCat en tant que corrent intern. No s’han fet arribar les preceptives tarjes d’inscripció a tothom ni s’ha facilitat el text de la ponència alternativa a la militància.

3- Mediàticament: s’ha emprat sectàriament la premsa per propagar falsos arguments dels crítics, sense entrar en les propostes de fons que s’inclouen en la ponència alternativa presentada (i aprovada per 17 seccions locals). Val a dir que alguns mitjans s’hi han prestat gustosament, seguint les consignes del poder.

4- Tàcticament: s’ha instrumentalitzat la votació de les esmenes per escenificar un suport més aparent que real al suposat sector crític d’Uriel Bertran. La secretaria d’organització del partit (actuant de manera autònoma?) ha teledirigit els vots en funció d’interessos aliens a la pròpia Conferència.

5- Políticament: s’ha utilitzat el paper institucional d’alguns batlles i regidors d’ERC per incidir barroerament en el debat intern del partit, intentant oferir una imatge de consens que no existeix en la realitat.

6- Fàcticament: s’ha negat el dret al vot secret, ni tan sols com a possibilitat, i s’han exercit eines de coacció sobre la militància (gravació de les votacions) i la premsa (expulsió de la sala en el moment de la defensa de l’esmena a la totalitat).

Les conclusions
No sabem si la insistència de Marina Llansana en recordar els resultats que va obtenir l’històric militant independentista Josep Pinyol (actualment vetat per la direcció republicana) en l’última Conferència del partit de l’any 2000 es deuen a l’article que va escriure amb posterioritat a la mateixa i que deia així: “La nova ERC de Carod-Rovira, fins fa poc independentista, ha fet l’entrada a l’exclusiu club de partits del sistema. La premsa del sistema l’ha rebut entusiasmada i ha proclamat el seu líder com a polític-revelació del 2001. El seu control sobre els antics ‘boixos nois’ independentistes els ha encantat.” Unes paraules que continuen sent vàlides sis anys després de publicar-se. En qualsevol cas, si bé aquesta seria la conclusió que alguns voldrien extreure de la Conferència Nacional de dissabte, la realitat, al nostre parer, ha estat una altra:

1- La direcció del partit s’ha mostrat absolutament impermeable a tota crítica. Prefereix continuar en el Govern a qualsevol preu que plantejar un horitzó nacional en clau sobiranista, tal com ho demostra la total manca de concreció de cap estratègia en aquest sentit que vagi més enllà de vagues declaracions de cara a la galeria. Aquest fet demostra que el recanvi de la direcció d'ERC és una prioritat de primer ordre en qualsevol redreçament de la línia política del partit que es vulgui fer.

2- No poden posar-se al mateix nivell els resultats de les diferents votacions. La votació de la ponència alternativa d’RCat va ser el moment més important de la CN, ja que va ser quan més militants van exercir el seu dret de vot, invalidant així la comparativa de percentatges entre votacions.

3- RCat ha esdevingut l’unic corrent veritablement independent dins d’ERC. L’incompliment de l’acord al qual Esquerra Independentista havia arribat amb Reagrupament per donar-se suport mutu en les votacions demostra que el grup d’Uriel Bertran actua al dictat de terceres persones (cal aclarir que RCat sí va complir el pacte, d’aquí també la diferència de resultat de les respectives votacions).

4- Reagrupament.Cat s’ha consolidat com a alternativa a l’actual direcció. Ha consolidat una sòlida base que s’inicia amb un 10% dels vots al Consell Nacional del passat mes de juliol i que arriba ara al 22%.

5- El missatge d’RCat ha quedat perfectament clar en aquesta Conferència. A diferència de la l’ambigüitat de “marcar perfil propi dins del Govern”, les propostes d’RCat han quedat nítidament fixades en la seva ponència: a) condicionar el pacte tripartit a un canvi en política lingüística, el finançament i la llei de referèndums; b) elaborar una candidatura de Dignitat Nacional per les properes eleccions espanyoles; c) prioritzar la internacionalització del cas català per sobre del desplegament de l’Estatut i les vies gradualistes a la sobirania; d) coordinar una acció conjunta de les diferents forces nacionalistes de l’Estat, i e) separar les responsabilitats institucionals de les de gestió interna del partit.

Molt possiblement la direcció d’ERC seguirà fent com si res no hagués passat. Però el grau de descontent de les bases amb el pacte tripartit i, per extensió, amb l’actual línia del partit és molt elevat. Els seus dirigents continuaran fent una política de submissió al PSC-PSOE que cap maquillatge no podrà amagar, i que la militància independentista no acceptarà. Perquè si la direcció d’Esquerra i tota la seva maquinària d’organització no van ser capaços de controlar la Conferència de dissabte, res no fa pensar que puguin aturar la creixent onada renovadora que s’està formant.

Sobiranisme: una equació amb massa incògnites

En la presentació d’aquest bloc ens vam referir al nou sobiranisme. La crisi de l’actual mapa polític català i la desafecció política d’una enorme massa de catalans té, com a desencadenant, la crisi del catalanisme. O, dit d’una altra manera, els partits nacionalistes han portat, amb les seves estratègies fallides i moviments tàctics desconcertants, al col·lapse del catalanisme. D’acord amb la nostra anàlisi, això implica necessàriament que cal donar per enterrat el vell catalanisme (valorant-ne els serveis prestats), i apostar per un nou sobiranisme, amb noves idees, nous lideratges i noves estratègies. I que tot això té a la blocsfera catalanista un espai privilegiat d’expressió. La renovació del sobiranisme té, en aquest sentit, el seu màxim exponent a la xarxa.

Però òbviament no és l’únic espai on s’està suscitant el debat: l’ebullició de plataformes i convocatòries diverses dels partits polítics en són un clar exemple. I el simple fet que es faci aquest debat és positiu, i ratifica el diagnòstic que feiem de la situació.

Tanmateix, la proliferació d’iniciatives té el risc d’afegir més confusió a la situació i, sobretot, presenta una dificultat suplementària: la concreció d’aquest nou sobiranisme, ja que apareix com una equació amb tantes incògnites per eliminar que dificulten la seva resolució.

A més a més, les incògnites es plantegen a diferents nivells: l’estratègic i el tàctic. Dissortadament els causants de la crisi del catalanisme fa molt de temps que han confós tots dos conceptes, i tàctiques i estratègies es barregen incompetentment, fins a perdre tot el seu sentit i esdevenir només paraules buides sense cap credibilitat.

Convergència i Unió té plantejades dues incògnites rellevants:

1- La viabilitat de la coalició. L’actual pacte de no agressió sorgit de l’última crisi, amb les eleccions espanyoles com a teló de fons, sembla ajornar l’inevitable, el trencament. La personalitat egòlatra d’en Duran i la seva estratègia de supervivència política instal·lada en el qüestionament permanent dels projectes de CDC i de les declaracions dels seus líders, especialment d’en Mas, no és sostenible indefinidament. Si hi afegim un previsible retrocés electoral a les generals, la situació pot ser explosiva. Però, sobretot, pot deixar en evidència la falta d’estratègia de CiU, i a tots els nivells: des de la determinació dels objectius nacionals de la coalició, al paper en relació al govern espanyol i, de manera central, les incoherències i febleses a l’hora de dissenyar una estratègia que els permeti, en tant que partit amb més recolzament electoral, formar govern. Per a la majoria d’observadors de seguir així les coses l’únic dubte és quan es produïrà el trencament.
2- El procés de refundació catalanista, iniciat per CDC amb l’objectiu de convertir aquest partit en la Casa Gran del Catalanisme. Aquest debat té davant seu el hàndicap de de la credibilitat. Acostumat com està el país als numerets convergents, la seva ambigüitat i la política de peix al cove, hauran de suar molt la samarreta per convèncer algú que no és una altra maniobra d’electoralisme barat. Però, més enllà d’aquesta consideració, si atorguéssim el benefici del dubte… què en pot sortir en termes d’objectius polítics? Pot arribar CDC a definir realment a què aspira sense que això impliqui una nova trencadissa (si no entre la seva militància, sí amb el seu electorat) després de la previsible ruptura amb Unió?

En tot cas, totes dues incògnites, sintetitzades amb els dubtes sobre el futur de la coalició i els resultats del procés de reformulació catalanista apareixen excessivament interelacionades, i fins que la primera de les qüestions no es resolgui d’una manera creïble, la solució a la segona incògnita necessàriament quedarà ajornada.

Pel que fa a ERC, les incògnites són encara més nombroses i amb un nivell d’afectació de les unes amb les altres superior fins i tot al que es dóna entre les del món convergent:

1- La principal incògnita d’Esquerra se situa en la desconeguda situació real del partit. L’aparició de Reagrupament i –en un esglaó inferior de repercussió política- d’Esquerra Independentista, planteja seriosos dubtes sobre el nivell d’adhesió de la militància a l’estratègia del partit i a la seva direcció. La Conferència Nacional (CN) serà, en aquest sentit, un bon termòmetre de la situació del partit, malgrat la tupinada organitzativa.
2- Qui mana realment a ERC? Quina és la correlació de forces? Més enllà de la CN, el cert és que continua essent una incògnita qui mana realment a ERC i quines són les relacions entre els membres de la seva direcció. La proposta d’en Carod-Rovira sobre el referèndum 2014 –que ignorava la totalitat de la direcció i ni tan sols es contemplava en la primera versió de la ponència oficial redactada pels que se suposa són la referència ideològica del partit- n’és la prova més clara. Però, en l’altre sector, les bravuconades calçotaires d’en Vendrell tampoc semblen haver estat plantejades unitàriament en els òrgans de direcció del partit.
3- Què pot passar amb el tripartit? Tot i que la direcció d’ERC s’està empassant tots els gripaus espanyolistes del govern Montilla, i ha renunciat a aplicar el seu programa i ideari, per a limitar-se a gestionar en silenci les parcel·les de poder que els hi ha atorgat Montilla, aquesta situació difícilment és sostenible quan la situació interna del partit és tan explosiva.
4- Què pot passar al Congrés del 2008? Si la CN efectués un vot de càstig a la direcció (tot i que és improbable que passi atesa la tupinada organitzativa) els esdeveniments es precipitarien, i en conseqüència la crisi de la direcció d’ERC, la seva estratègia i la crisi del tripartit esdevindrien una única realitat. Però si la direcció acaba imposant les seves tesis i en surt viva, ni que sigui pels pèls, el repte del Congrés del 2008 continuarà vigent i tensionant el partit. D’una banda entre la direcció i els moviments crítics com Reagrupament, i d’una altra banda entre els mateixos membres de la direcció, que ja han exposat públicament les seves estratègies i ambicions personals confrontades.

La resolució de totes aquestes incògnites condiciona el futur del nou sobiranisme. Les diferents solucions possibles ens porten a escenaris alternatius que no tenen res a veure els uns amb els altres.

Però pel damunt de tot, el que per a RESET signifiquen és la confirmació que aquests dos partits i les seves direccions són els principals responsables de l’actual situació. Perquè totes les incògnites són una evidència que els interessos de partit i personals primen, una vegada i una altra, sobre els interessos del país. I el nou sobiranisme necessita, urgentment, trencar amb aquesta dinàmica, superar-la, construir al marge d’aquestes dues realitats esdevingudes presoneres d’elles mateixes. Si després a CDC i a ERC hi ha direccions i estratègies que trenquin amb les dinàmiques que ens han portat al col·lapse, magnífic. Tant de bo!
____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

El blocs de Toni Aira i de l’Elies ja ho adelantaven fa uns dies, i els amics del Submarí ho recollien diumenge passat: sembla ser que la direcció d’ERC ha decidit congelar o reorientar Sobirania i Progrés (SiP). Els motius? No queden del tot clars, però novament és el professor Toni Aira, en un article publicat aquest dilluns a El Singular Digital, qui assenyala als “homes grisos” d’ERC com a instigadors de la maniobra. Repassem els fets. Per una banda, tenim un enigmàtic article de l’historiador Oriol Junqueres publicat a l’Avui a finals de setembre que tenia tota la pinta d’un amarg comiat (“El nostre compromís amb la causa de la justícia ens obliga a prendre determinacions. Sens dubte, cal esperar que la fruita sigui madura, però no podem oferir-la als nostres fills quan ja estigui podrida. En ocasions, la història sembla cíclica, però també és evident que hi ha oportunitats que no tornen mai.”). Per l’altra, veiem com el professor Hèctor López Bofill centra tota la seva activitat en el Centre d’Estudis Sobiranistes, alhora que ERC ajorna indefinidament la seva acceptació com a militant. (Si voleu saber més sobre la pràctica del dret d’admissió per part d’ERC, llegiu l’article “McCartysme a la catalana” del bloc de Josep Sort o l’article “ERC contra la intel·ligència” de Francesc Puigpelat)

Qui queda doncs al capdavant de Sobirania i Progrés?
D’una banda, tenim que a l’acte que es va fer el passat dia 10 d’octubre a la Plaça del Rei de Barcelona per presentar el calendari conjunt de mobilitzacions d’aquesta entitat i de la Plataforma ple Dret de Decidir, Roser Gaitano Valls va prendre la paraula en nom de Sobirania i Progrés. La fins ara desconeguda portaveu de SiP havia estat escollida només vint dies abans presidenta comarcal del Barcelonès Nord d’ERC. Sense cap mena de dubte es tracta d’un ascens fulgurant, ja que Gaitano no consta en la pàgina web de SiP ni com a promotora de la plataforma ni com a integrant de l’anomenda Fila 0 de la mateixa, sinó com a simple adherida. De l’altra, veiem com Elisenda Paluzié continua exercint tasques de representació oficial de l’entitat, com a l’acte de presentació que varen fer a Banyoles el dia 6 d’aquest mes.
Estem insinuant alguna cosa amb tot això? Ni sí ni no. No descobrirem aquí la voracitat dels partits polítics en general i d’ERC en particular, una característica que ens fa més mal que bé a tots plegats, tal com comenta aquest article de Tribuna Catalana. Sense anar més lluny, un conegut militant republicà com Josep Romeu ja apuntava la setmana passada en un article del seu bloc que la direcció d’ERC pateix d’un maniqueisme tan aguditzat que els fa pensar que només ells tenen la veritat absoluta sobre al camí a la independència, i que per això consideren qualsevol altra iniciativa en aquest sentit com a “moviments o plataformes satèl·lit” que cal posar al seu servei.

De tota manera, ben aviat veurem (o no) una nova prova de les nostres sospites: el proper 17 de novembre se celebrarà una assemblea general de la Plataforma pel Dret de Decidir que ha de marcar “un nou esquema organitzatiu i estructural de la Plataforma.” Deixant de banda l’ambigüitat de la formulació de la convocatòria, que obre les portes a qualsevol cosa, sembla ser que en aquesta entitat també hi ha un cert mar de fons sobre les relacions que s’han de mantenir amb els partits polítics.

Tot plegat és molt penós. Tan omplir-se la boca de “societat civil” amunt i avall i encara és l’hora que en aquests trenta anys alguna generació de polítics hagi estat de capaç de respectar l’autonomia de cap associació, grup o grupet que pretengui incidir en el club privat de la classe política. Potser també és perquè alguns ja s’hi veuen.