CiU, toca moure fitxa

Tothom diu ara que CiU és l’única que força que ha aguantat la forta bipolarització d’aquestes eleccions. Farien un mal negoci a CiU si aquesta excusa els distragués del fet que CiU, l’únic que ha fet, és repetir els seus pitjors resultats i continuar perdent vots.

CiU està patint una lenta erosió de suport electoral elecció rere elecció, i això és el realment rellevant. Una lenta erosió aquest cop mig dissimulada pels mals resultats de la resta, el descalabro d’ERC i el fet que CiU sigui, amb diferència, la tercera força estatal.

Però no s’haurien de portar a engany. La seva pèrdua de vots, elecció rere elecció, és alarmant. No s’ha ensorrat, com pretenia el tripartit, i ha demostrat ser un projecte sòlid, amb la més important implantació territorial de tots els partits a Catalunya, amb una enorme força municipal, i amb una massa molt rellevant de votants que hi dipositen la seva confiança elecció rere elecció. És, des d’aquest punt de vista –continua essent- el partit central a Catalunya, per més que la conxorxa tripartita els hagi condemnat a l’oposició arreu.

El que aquests dies s’ha posat de manifest ja de manera inequívoca és que CiU, si vol recuperar l’hegemonia i si vol fer alguna cosa realment important per al país (que aquesta és la nostra única preocupació)… ha de moure fitxa. No pot quedar-se de braços creuats apel·lant a l’instint del seu elector clàssic, cada cop més erosionat.

CiU té l’obligació de tirar endavant amb el projecte de la Casa Gran del Catalanisme, i fer-ho sense dubtes, amb claredat, amb valentia. CiU té l’obligació de modernitzar i adaptar el seu discurs als nous temps i les noves realitats. Refugiar-se en el discurs de sempre, apel·lar a les polítiques de sempre, conformar-se amb aquell paper de sempre que ara ja no l’hi permet res és una política suïcida. CiU no pot defugir posar-se a la feina.

La solidesa del seu electorat és un magnífic punt de partida. Gràcies a aquesta solidesa no s’ha ensorrat el seu projecte i no pateix crisis estructurals com la que ara tenen els d’Esquerra. Però no s’hi poden conformar, si no ho volen acabar perdent tot, convertint-se, a Catalunya, en una força important i central, però irrellevant políticament, testimonial. En extinció.

Són molts els qui des de la proximitat a CiU estan opinant en aquest sentit:

Agustí Colominas (El Singular Digital): Ja no es tracta d’aliances entre partits, sinó construir un espai nacionalista transversal, que sigui centrista, reformista i demòcrata radical alhora, i que aplegui a tots aquells que reclamem el dret de decidir dels catalans sense haver de dependre de cap comitè federal. Potser costarà, perquè el sectarisme és el que es porta entre els nacionalistes, però confio que un cop depurades les brosses, la casa gran del catalanisme podrà contenir l’allau socialista que controla el 99% del pressupost d’aquest país.

Enric Canela: Amplis sectors de CiU, especialment de CDC estan insatisfets o desorientats. Cal una reorientació política. Artur Mas ha ofert l’entesa, cal si més no escoltar. La Casa Gran del Catalanisme o el Dret a Decidir han de tirar endavant, sense protagonismes, seguint el model de l’Assemblea de Catalunya, creada el 7 de novembre de 1971, aplegant a tots aquells que apostin per la independència. Un dels punts programàtics de l’Assemblea de Catalunya fou “Pel ple exercici del dret d’autodeterminació”, després de més de 32 anys de la mort del dictador i de més de 37 anys de la constitució de l’Assemblea de Catalunya això encara no s’ha assolit. L’Assemblea va morir al 1977. El projecte homogeneïtzador espanyol avança inexorablement. Catalunya com a projecte col·lectiu està en crisi cal un altre cop recuperar la unitat.

David Rodríguez en Vida Quotidina parla de la situació de CiU i compara Pujol amb Duran Lleida i diu: Però ni en Duran ni CiU semblen tenir el mateix èxit de convocatòria. Tot i que 774.315 persones més es van afegir al suport de la candidatura de CiU, aquesta xifra és inferior als 835.471 del 2004, o el 1.151.633 vots del 1996, en unes eleccions tant o més polaritzades que aquestes. De fet, cal anar-se’n al 1982, amb una base electoral més reduïda, per trobar un nombre de votants convergent tant baix.

Marçal Sintes: El resultat de CiU és un bon resultat. No ho és. I menys encara després del que ha ocorregut en aquest país, de l'engany sobre l'Estatut al caos del TGV. Val a dir que, a pesar de tot i en especial de la desorientació que sovint sembla tenallar la cúpula de la federació, els votants convergents han aguantat amb més solidesa que els republicans, que han preferit majoritàriament no repetir la seva opció del 2004. És el que passa quan, com ha fet la cúpula d'ERC, es proclama nit i dia que en aquest món el que és realment apassionant és ser d'esquerres.

ERC, en caiguda lliure

Contràriament al que és costum en aquest bloc, aquesta vegada publicarem un parell de posts en una mateixa setmana. El tema, les eleccions espanyoles de diumenge passat, s'ho val. Especialment si ens atenem als resultats obtinguts pels partits catalans nacionalistes, objecte preferent de la nostra atenció aquí. En aquest primer apunt comentem els resultats i la situació interna d'ERC. En els propers dia ho farem de CiU.

* * * * *

Les dades

.

.

Les eleccions de diumenge passat tanquen provisionalment, per a ERC, un cicle electoral que pot definir-se amb una expressió: caiguda lliure. En efecte, després de les eleccions al Parlament de 2003, les que van donar pas al primer tripartit, la constant dels seus resultats en totes les diferents eleccions que s’han fet amb posterioritat és –amb l’única excepció de les eleccions espanyoles del 2004- la pèrdua generalitzada de vots. Al nostre parer, d’acord amb les xifres que oferim a continuació, l’electorat d’ERC es mostra altament insatisfet amb els pactes subscrits amb el PSC-PSOE i ICV i ho demostra, elecció rere elecció, dismunint el suport electoral a aquest partit. Veiem les xifres.

A les eleccions al Parlament del 2003 ERC obtingué 542.046 vots (16,42%), i a les següents, les europees del 2004, 248.247 vots (11,80%): una pèrdua de 293.799 vots (-54,20%).

A les espanyoles del 2004, com ja hem comentat, el partit trenca momentàniament la tendència general i aconsegueix uns magnífics resultats, com a conseqüència de diversos fets sobradament coneguts.

Però a les següents eleccions, les del Parlament del 2006, obté 416.355 vots (14%): una pèrdua de 222.547 vots (-35%) en relació a les immediatament anteriors, i de 128.002 vots (-23,61%) si ho comparem amb les anteriors del mateix tipus.

A les municipals del 2007 ERC va obtenir 334.923 vots (11,70%), el que representa una pèrdua de 81.432 (-24,31%) en relació a les immediatament anteriors, i de 78.242 vots (-19%) si ho comparem amb les anteriors del mateix tipus.

I, finalment, a les eleccions espanyoles del dia 9 de març, el partit de Carod i Puigcercós ha aconseguit només 289.927 vots (7,9%), el que representa una pèrdua de 44.996 vots (-13,43%) en relació a les immediatament anteriors, i de 348.975 vots (-54,62%) si ho comparem amb les anteriors del mateix tipus.

Sabem perfectament que l’electorat no es comporta igual en cada tipus d’eleccions i que, per tant, la comparativa que oferim pot semblar esbiaxada a priori. Però donat que la tendència general a la baixa coincideix tant si comparem les diferents eleccions amb les seves immediates anteriors com si ho fem amb les anteriors del mateix signe, pensem que la panoràmica descrita més amunt és totalment vàlida i confirma la nostra tesi.

Per dir-ho més clarament, ERC ha anat perdent pel camí una bona part del seu electorat, d’ençà de la formació del primer Govern tripartit de la Generalitat, siguin quines siguin les eleccions convocades –amb l’excepció, repetim-ho, de les espanyoles del 2004- i acumulant unes pèrdues globals que trenquen completament el cicle ascendent iniciat fa cinc anys. Els resultats d’aquests anys són contundents en totes i cadascuna de les convocatòries electorals realitzades, tant a nivell nacional com de circumscripció. La davallada és, doncs, sistemàtica i generalitzada.

Les respostes
L’actual direcció d’ERC, davant d’aquesta incontestable evidència, ha optat per la pitjor de les respostes: la més absoluta manca d’autocrítica i l’enrocament en les seves posicions. Les lectures fetes dels resultats electorals pels dirigents del partit, la mateixa nit electoral i en les hores successives, és senzillament patètica. En aquest context, la sortida del Govern de Joan Puigcercós “per a dedicar-se al partit” només pot entendre’s com un replegament per intentar protegir-se de les crítiques que, previsiblement, plouran a partir d’ara i fins al congrés del mes de juny des dels sectors del partit més conscients de la situació, especialment del Reagrupament que encapçala Joan Carretero.

Contràriament a allò que s’ha dit en alguns mitjans de comunicació, la postura de Puigcercós no obeeix a la necessitat de preparar-se per a un enfrontament amb Josep-Lluís Carod-Rovira, sinó que es tracta d’una estratègia conjunta per aferrar-se als càrrecs davant el proper congrés. Carod i Puigcercós saben perfectament que els resultats de diumenge són un certificat de defunció política que només pot evitar l’autòpsia si barren el pas al metge de Puigcerdà. I això no poden fer-ho per separat, ja que tots dos són els culpables de la deriva electoral del partit i de l’estratègia suïcida que els ha portat on són ara.

El manteniment a capa i espasa del Govern tripartit és la mostra més clara d’això. Costa d’entendre que la causa fonamental de la constant pèrdua de vots d’ERC, a ulls de qualsevol observador imparcial, es mantingui com a eix central de l’actuació política del partit. La defensa d’una suposada “acció de govern” per davant de la ideologia del partit i, del que és més greu, dels interessos del país, és només la constatació de l’error.

Aquests dies la premsa, la digital i la de paper, va plena d’opinions, interpretacions i comentaris sobre els fets de les darreres hores. Impossible resumir-les aquí. Però volem destacar-ne només algunes que sintetitzen molt bé l’actual estat de coses:

.

Avui, editorial: "Esquerra Republicana ha passat del seu millor resultat al Congrés, amb vuit escons, a la pèrdua de vora 350.000 vots en només quatre anys. Les explicacions que fins ara han donat Ridao, Carod i Puigcercós són parcials i esbiaixades. L'argument del PSOE (i el PSC) com a vot útil anti-PP també podia ser un argument de fa quatre anys, quan, enmig d'aquell teva-meva, ERC va aconseguir xifres excepcionals en tots els sentits. Parlar de la bipolarització que tot ho contamina també és una veritat a mitges. Ho demostra el fet que a CiU no l'ha afectat i que, com en l'altre cas, fa quatre anys també hi havia aquest bipartidisme i ERC va saber trobar el seu espai. Ara no. I, cosa que és més preocupant per a la seva formació, aquests resultats negatius contrasten amb un context en què, segons tots els baròmetres, les simpaties independentistes dels catalans no paren de créixer."

Salvador Cot: “Mai tan poca gent s’havia equivocat tant en tan pocs anys. El que van tenir a les seves mans Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós fa només quatre anys s’ha evaporat en una sola legislatura. Només una.”

Vicent Partal: “La caiguda d’Esquerra és espectacular. No han volgut escoltar els avisos que tanta gent els feia arribar i ara veurem si són capaços de salvar algun moble.”

Salvador Cardús: “Mai el sobiranisme no s'havia sentit tan políticament desvalgut, tan mal servit, tan menystingut. On és aquell esperit de 2003, on ERC doblava el nombre de vots i, tot i la retirada de Pujol, CiU tornava a guanyar les eleccions? Perquè aquell avenç s'ha estroncat? És que ningú no s'ha equivocat en res, tot i que els resultats hagin anat mostrant la permanent reculada?”

.

Francesc Puigpelat: "La gran derrotada de les eleccions ha estat, sense cap mena de dubte, ERC. Passar de 8 a 3 diputats i perdre més de la meitat dels vots no és cap broma. I menys encara, si es considera quina havia estat la trajectòria del partit. El 2004, ERC va ser la gran guanyadora i va il·lusionar. N'hi ha hagut prou amb quatre anys perquè Esquerra s'enfonsi. La seva estratègia de submissió absoluta a Montilla i al PSOE ha acabat com era previsible: en un desastre.La realitat és que Carod i Puigcercós s'han venut l'ànima als socialistes amb tanta rapidesa i facilitat, i sense cap contrapartida visible, que han deixat perplex bona part del seu electorat."

.

Toni Aira: "Joan Carretero va denunciar ja fa un any la pèrdua de perfil propi d’Esquerra al Govern. Llavors Joan Puigcercós li va respondre acusant-lo d’utilitzar arguments “convergents” i advertint que no és el mateix marcar perfil propi que marcar paquet. Un any després, un Puigcercós que no ha marcat perfil i que si ha marcat cap altra cosa ho ha fet en la intimitat, dóna la raó a Carretero per la via dels fets."

.

Víctor Alexandre: "La davallada d’ERC ha estat espectacular. Però ja se sap que quan una formació política decideix convertir-se en l’ombra d’una altra, és lògic que li passin aquestes coses. ERC, per tant, ha pagat durament la seva estratègia, si és que d’una dilució se’n pot dir estratègia. La direcció republicana va decidir l’any 2006 que era millor ser cua d’estruç que no pas cap de lluç i des d’aleshores no ha fet altra cosa que menysprear les crítiques constructives sorgides de la gent que li ha estat fidel i que s’ha confessat desconcertada en veure com el partit deixava de ser planeta per convertir-se voluntàriament en satèl•lit.La prova més clara d’aquesta satel•lització la trobem en l’astorament amb què la direcció d’ERC ha reaccionat davant la desfeta. No se l’esperaven. S’esperaven una certa davallada, sí, però mai la pèrdua de cinc escons i 360.000 vots. Cosa que demostra l’enorme desconnexió entre aquesta direcció i la realitat."

La llum al final del túnel

El problema
La Vanguardia d’aquest diumenge passat publicava una editorial demolidora. Sabem la urticària que a molts li provoquen les opinions d’aquest diari, però no volem deixar-ho passar per alt. Sota el títol “La parálisis catalana”, l’editorial en qüestió, a una setmana de les eleccions espanyoles, ofereix una crua fotografia de la realitat del nostre país que mereix ser destacada. Després de recordar que “En muchos aspectos, Catalunya está paralizada. La especial idiosincrasia del actual Govern de la Generalitat mantiene absurdamente congeladas o retardadas decisiones estratégicas, bajo el paraguas de una gestión más tranquila y sosegada que la que caracterizó el mandato de pasqual Maragall”, comença l’enumeració dels fets:

1- La paralització del quart cinturó
2- Les contradiccions del Govern sobre la MAT
3- Les divergències sobre el traçat del tunel del TGV per Barcelona
4- La paralització de la connexió del TGV amb França
5- El desgavell de l’aigua
6- La incertesa sobre el futur de l’aeroport d’El Prat
7- Les ridícules polítiques mediambientals
8- La incapacitat per resoldre el problema de l’ensenyament
9- La manca d’una política per vertebrar l’eix mediterrani
10- L’embolic de l’Estatut

El diari del comte de Godó troba les causes d’aquest estat de coses en “el oportunismo, el cortoplacismo y el exhibicionismo ideológico” del Govern de la Generalitat. I, sí, benvolguts lectors independentistes –com nosaltres-, això és així. És cert que podríem afegir altres punts al llistat anterior (el malestar universitari, etc.) o que s’haurien d’identificar millor els agents implicats en alguns d’ells (el govern espanyol, etc.). Però per més voltes que se li vulguin donar, la pura veritat és que tenim un país abandonat de la ma de Déu. No cal ser un analista de reputada formació per assenyalar els responsables del desgavell generalitzat, ni cal tenir poders adivinatoris per saber que les coses no canviaran per elles mateixes. La cultura política dels governs tripartits que pateix el nostre país es limita a una simple actualització de la dita “ande yo caliente, ríase la gente”, o, el que és el mateix, a avantposar els interessos partidistes (tant per un joc de tàctices intrapartidistes com interpartidistes) als interessos generals dels ciutadans de Catalunya.

Si els qui haurien d’estar treballant perquè tot plegat rutlli estan massa ocupats per intentar conservar la seva cadira, aliens a les responsabilitats del càrrec pel qual han estat escollits, és del tot comprensible que les coses vagin així. I encara sort si, com a conseqüència d’alguna fatalitat imprevisible, encara no van pitjor.

Davant d’això, com era de preveure, La Vanguardia aposta per les seves receptes moderades de sempre (tot i exigir “una mayoría parlamentaria” que treballi per acabar amb aquest estat de coses). Tampoc no se’n pot esperar més, ni és gaire intel·ligent demanar-li’n. Ara bé, partint de la base de l’acceptació d’aquest realitat –seria estúpid no fer-ho-, els sobiranistes, els que volem un país lliure però també millor, hem de prendre consciència que cal fer alguna cosa. I que cal fer-ho més d’hora que tard.

La solució
En aquestes circumstàncies, i davant unes eleccions de les quals no podem esperar res, cal aprofitar la conjuntura per intentar fer passar l’aigua pel nostre molí. És evident que les proclames electoralistes i les crides sense contingut que fan els polítics són pura faramalla que no pot merèixer la nostra atenció. És evident també que la importància marginal del nostre vot, en funció de suposats càlculs estràtegics sobre si votem a uns o a uns altres, no representa cap aportació de pes al canvi que reclamem, ja que l’habitual cantarella de la nit electoral acaba donant la raó a aquella màxima de que “tots guanyen”. Únicament una sotregada de dimensions inèdites en el nostre paisatge polític podria introduir petites –o no tan petites- esquerdes en el sistema.

En aquest sentit, ens hagués agradat una situació semblant a les novel·lades per Manuel de Pedrolo o José Saramago en alguna de les seves obres. Una acció sorda i contundent de la ciutadania que posés en evidència la classe política. Una classe política, tot sigui dit de passada, que tem aquesta eventual reacció des del més profund de les seves butxaques, tal com ho demostra l’astracanada llançada per la portaveu d’ERC, Marina Llansana, que veu campanyes espanyolistes al darrere de les crides al vot en blanc i que confòn aquesta actitud amb la insatisfacció amb “una Espanya que no reconeix cap més nació que la castellana, que no sap viure la diversitat”, i no, com qualsevol persona mínimament informada sap, amb una crítica directa als partits polítics nacionalistes.

Per això saludem els posicionaments públics de les CUP i de grups com Catalunya Acció, que amb la seva actitud valenta evidencien el distanciament de la gent més mobilitzada amb els nostres líders polítics. La seva defensa de l’abstenció, com nosaltres ho fem del vot en blanc, i, especialment, uns bons resultats d’aquestes opcions seran la llum que il·lumini el final del túnel del que volem sortir. L’espurna que faci esclatar un nou sobiranisme. Aquest és el desig que compartim amb molts d’altres, com, per exemple, en Jordi Cabré (a qui, per cert, felicitem per la tasca feta al capdavant d’El Singular Digital): “el que ens cal és un projecte que no només engresqui sinó que doni confiança: que sembli útil, viable, amb major o menor raó i amb major o menor puresa. Un sacseig total del catalanisme que li doni confiança en ell mateix i que el tregui d’aquesta indigna guerra per liderar el cementiri. La veritat serà el de menys: comptarà més la versemblança. L’efectivitat (que no l’efectisme). La connexió amb la gent (que no el populisme). La integració (que no el sectarisme). I, sobretot, immunitat total a l’afany de protagonisme. Una nova generació amb receptes menys ortodoxes, però més màgiques. ‘Oh, és que el prioritari és demostrar que tenim raó’. No: abans de res, guanyar la guerra. L’enemic no s’hi fixa pas, en la raó.”

El dia 10 de març en seguirem parlant.