La llei de ferro d'Esquerra

Quan el sociòleg alemany Robert Michels va publicar al 1911 el seu llibre “Zur Soziologie des Parteiwesens in der modernen Demokratie. Untersuchungen über die oligarchischen Tendenzen des Gruppenlebens“, conegut abreujadament com Els partits polítics, semblava estar pensant en ERC. És clar, això no pot ser perquè ERC va trigar encara vint anys a fundar-se, però la idea central de l’obra més famosa d’aquest deixeble de Max Weber li ve que ni pintada al partit que dirigeixen amb tant de sacrifici els senyors Carod-Rovira i Puigcercós.

En efecte, com a resultat de l’estudi del Partit Socialdemòcrata Alemany del seu temps Michels va concloure que el funcionament intern de la majoria de partits polítics es regeix per l’anomenada “llei de ferro de l’oligarquia“. Aquesta llei diu que les organitzacions esdevenen burocratitzades en crèixer, formant una èlit que contraposa l’eficiència a la democràcia interna: com més gran és el lideratge dels dirigents més petita és la democràcia interna del partit.
En el cas d’ERC aquesta norma s’agreuja encara més per la multiplicitat de sectors i l’existència de pugnes de lideratge entre ells, per la qual cosa la democràcia interna se’n ressent encara més.

Tota aquesta teòrica ve a tomb del trist episodi viscut aquest cap de setmana passat amb la confecció de les llistes electorals d’aquest partit. La història és coneguda perquè tots els mitjans de comunicació se n’han fet ressò àmpliament: el Consell Nacional d’ERC va ratificar les candidatures promogudes per la direcció en les quatre circumscripcions, tot i que en els casos de Tarragona i Lleida existien altres candidats (Jaume Renyer i Antoni Bertran, respectivament) que comptaven amb el suport majoritari de les bases del partit, segons les eleccions territorials realitzades a tal efecte. És a dir, que un partit estatutàriament assembleari es passa pel forro l’assemblearisme dels seus propis estatuts quan li convé a la direcció. Suposem que això deu ser com a conseqüència de “l’esforç de cohesió interna davant el perill de divisió” que demanava Joan Puigcercós aquest diumenge en una entrevista a El Punt. Però a nosaltres ens recorda més a Maquiavel quan recordava que la política és l'art de conquerir el poder i mantenir-lo. Per fer-ho, tots els mitjans són lícits, deia.

Aquests fets se sumen a la candidatura non nata d’Elisenda Paluzié com a número dos per la llista per Barcelona. Després d’uns tumultuosos esdeveniments a l’interior de la Plataforma Sobirania i Progrés que van acabar com el rosari de l’aurora, la professora de Teoria Econòmica de la UB va sortir projectada com a possible acompanyant de Joan Ridao al Congrés dels Diputats perquè “dóna el perfil” que es buscava per aquest lloc, segons les cròniques de fa un parell de mesos. Què ha passat després? Les males companyies que sovinteja li han costat el càrrec? Podeu preguntar-li directament a la nostra economista. No us costarà gaire. A hores d’ara posa a parir a la direcció d’ERC davant de qualsevol que vulgui escoltar-la.

Com a conclusió de tot plegat i en homenatge al company blocaire Manel Bargalló i Alabart, que ha decidit tancar el seu bloc, reproduirem aquí la seva anàlisi en relació al tema que ens ocupa, extreta d’un post que va publicar al juliol d’aquest mateix any: “Com les empreses, hi ha partits amb un tarannà més obert i participatiu i d’altres que són més jerarquitzats i dirigits. Hi ha partits que el seu secretari general té un control absolut de l’organització perquè molts dels seus militants tenen el sou depenent de si el secretari general ho vol o no ho vol. També en molts partits les llistes electorals, que recordem que a casa nostra són tancades, es proposen a dit pel secretari general al comitè executiu per tal que l’aprovi. Si el secretari general no vol que un nom no hi sigui, aquest no surt a la llista proposada i el consell executiu no l’aprova. Es queda fora sense possibilitats derepetir o estrenar un escó o regidoria.”

I per acabar, un altre recordatori. En aquest cas per a la visionària secretària d’organització d’ERC, Pilar Albiol, que a preguntes d’El Periódico (del 25 d’octubre) sobre el procés d’elaboració de les llistes al Congrés dels Diputats va respondre: “no es preveu conflictiu”.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Després que el PSC-PSOE i ICV-EUiA es conjuressin per sumar esforços per aturar el sobiranisme, segons informava l’Avui, aquest dilluns el Sr. Ridao, flamant cap de cartell d’ERC a les eleccions espanyoles ens sorprenia a tots dient: "A les eleccions generals només hi ha dues ofertes de catalanisme: ERC i CiU".

No sabem si això implica un retorn a l’eix nacional, però en qualsevol cas és una mostra més d’aquesta incoherència oceànica per on navega la política catalana i especialment ERC. Perquè és clar, si ERC i CiU són les dues úniques propostes catalanistes, els seus aliats de govern… què són? I per què ho són… d’aliats? Com bé sabrà el Dr. Ridao, en judici no hi ha millor prova que la confessió de part. I aquesta confessió de part és certament sorprenent i una mostra més de la falta de credibilitat dels nostres polítics.

Així les coses, no trobem estrany que des de la setmana passada, amb la publicació del nostre article proposant l’abstenció a les eleccions espanyoles, s’hagin rebut en aquest bloc més comentaris que mai i molts altres blocs s’hagin plantejat també aquesta qüestió: el sentit del vot o del no vot, com a mostra de desafecció i protesta envers l’actual situació política del nostre país.

És impossible fer-se ressò de totes les opinions expressades, val a dir que totes, la gran majoria d’elles molt argumentades, amb idees, i de ben segur en les properes setmanes hi haurem de tornar. Més enllà de recomanar la lectura dels comentaris fets al nostre post, ens sembla important destacar el debat obert en altres blocs, i alhora del debat obert amb els comentaris que s’hi fan.

Un dels primers a trencar el foc, després del nostre article, va ser en Xavier Mir, que s’arribava a plantejar al post “Seríem capaços de convertir les eleccions en un referèndum?” la possible conveniència d’una posició comuna de “desafecció” (que caldria trobar): “¿És possible construir un vot en clau nacional, al marge dels partits, que sigui alguna cosa més que la suma de vots individuals?” s’interroga. En Marcús oferia una sortida enginyosa com a expressió de la desafecció, Congrés Sí, Senat No! (vot pràctic i vot de càstig, 2 en 1). Més endavant, en Joan Arnera es plantejava, de manera oberta, la qüestió “Votar, no votar. Plantejaments” Un altre Joan, en Joan Bonada, des del Mirall ho tenia més clar: “Que votin els espanyols”.

En definitiva, un debat obert i calent a la catosfera sobiranista, si atenem a les reaccions que està provocant en blocs i comentaris. En seguirem parlant.

9 de març: abstenció!

Un escenari òptim per a la reacció definitiva
Fa dies, fins i tot setmanes, que per la catosfera sobiranista s’estan plantejant molts comentaris al voltant de què fer en el properes eleccions espanyoles del març. Però la intervenció d’Heribert Barrera, en la conversa oberta amb l’expresident Jordi Pujol, demanant el vot en blanc o l’abstenció “perquè els partits catalans reaccionin i no se sotmetin més a l’Estat” ha esperonat de manera definitiva el debat.

Des de Reset ens hem fet ressò del que entenem són expressions del nou sobiranisme, en contraposició a la crítica que efectuem de les manifestacions del vell catalanisme, del catalanisme obsolet. Les eleccions al Parlament espanyol del proper mes de març pensem que poden ser un punt d’inflexió clau en aquest debat.

Ho direm sense embuts: la derrota del vell catalanisme passa per un vot de càstig a CiU i a ERC. I pensem que l’abstenció, una campanya per una abstenció activa pot ser la clau per poder capitalitzar i canalitzar aquest sentiment tan estès de cansament, frustració, cabreig… i alhora d’esperança.

De l’olla de grills a l’olla a pressió
El nou sobiranisme ha tingut fins ara una expressió més pròpia d’una olla de grills que de cap altra cosa. Moltes veus, amb diferent projecció i abast, crítiques amb la situació actual, tant amb la falta de coratge i claredat d’horitzó de la proposta convergent, com amb de la catastròfica política d’ERC i la seva estratègia tripartida.

Tanmateix, en aquests dos partits en els últims temps, s’estan produïnt moviments molt interessants que apunten un necessari canvi d’estratègia. A ERC, els moviments (fonamentalment Reagrupament) crítics amb la direcció i la seva estratègia de seguidisme del PSC-PSOE han experimentat un creixement i un impacte sobre la política interna del partit impensable fa tan sols mig any, com es va veure la darrera Conferència Nacional. En l’entorn convergent, la iniciativa de la Casa Gran del Catalanisme, i la mateixa conferència de n’Artur Mas, han marcat un camí desacomplexat i engrescador cap al sobiranisme (per més que no facin servir la paraula), amb la reivindicació del dret de decidir com a eix del nostre futur nacional.

Però, per sobre de tot, el que nosaltres considerem més interessant és la reacció de la societat civil i de les persones que ens podem considerar part d’aquesta olla de grills i que es va posar en evidència a la manifestació de l’1 de desembre de la PDD. Aquesta manifestació va actuar com a catalitzador d’energies, fins al punt de reconciliar-nos amb el nostre orgull malmès i injectant-nos confiança en nosaltres mateixos davant el sòrdid panorama a què ens tenien condemnats ERC i CiU.

L’olla de grills que fins ara havia caracterítizat les expressions de l’incipient nou sobiranisme s’ha transformat en una autèntica olla a pressió. I l’anàlisi que fem aquí és que les eleccions del març són un escenari òptim per enterrar el catalanisme poruc i deixar la via expèdita perquè els postulats d’aquest nou sobiranisme s’acabin imposant en els diferents partits i en la societat civil.

Perquè això passi cal que els resultats de les eleccions de març no permetin respirar a cap de les forces conservadores, acomodatícies, del vell catalanisme, de manera que els seus mals resultats siguin exclusivament un mal resultat seu i de les seves estratègies. I, per tant, un bon resultat per al país.

Entenem que hi ha molta gent de bona fe a qui l’abstenció o el vot en blanc o nul els pugui provocar una certa sensació de “buit”, un cert vertigen, davant la possibilitat de no prendre part, de no posicionar-se, en uns comicis com els del març, amb la previsible bipolarització que es produïrà i la multitud de globus sonda que creuaran el nostre paisatge polític, en forma de promeses o amenaces (per exemple, el canvi de la llei electoral o fins i tot un canvi constitucional per excloure del mapa i de l'escenari polític estatal els partits nacionalistes perifèrics).

Però la veritat és que tot això ja ens va bé i reforça els motius perquè els sectors més independents del sobiranisme promoguem un cop d’efecte al marge dels partits, i precisament per impulsar definitivament els canvis que s’estan gestant en el seu interior.

El nou sobiranisme no s’ha de construir mirant a Espanya, sinó amb l’actuació ferma en el nostre àmbit de decisió. De què ha servit en aquests quatre anys que CiU i ERC tinguessin la clau de la governabilitat a l’Estat? De res, com a molt per fer el ridícul, per justificar politiqueig partidista sense cap mena de trascendència en clau nacional. No podem validar aquesta manera de fer política. No ens interessa per a res mantenir aquesta situació.

Tampoc no podem caure en la temptació del mal menor, d’anar a votar perquè l’abstenció pot afavorir al PP. És cert que la mobilització de l’electorat català a les eleccions del 2004 (un 12% superior a la del 2000) va propiciar la victòria del PSOE, presentat com a garant de l’anomenada Espanya plural. Però, quin és el balanç d’aquests quatre anys? Ens ha servit d’alguna cosa la victòria de Rodríguez Zapatero? Ens ha de quedar clar que aquesta no és la nostra guerra i que, guanyi qui guanyi, els catalans hi continuarem perdent.

Per què no convé votar ERC?
Abans de la Conferència Nacional d’ERC la direcció, a través d’en Xavier Vendrell, s’abraonava sobre els crítics amb els resultats d’una de les més patètiques enquestes dels últims temps, molt oportunament plantejada per El Periódico… No tenim cap dubte que si apoltronada direcció d’ERC treu uns resultats que puguin defensar com a bons això actuarà únicament i exclusiva com a factor de legitimació de la seva estratègia de pacte tripartit i seguidisme amb els sociates.

No podem compartir, per tant, tot i que respectem, l’estratègia de Reagrupament, de promoure una mobilització dels crítics per aconseguir el millor dels resultats possibles. En aquest sentit, dissentim de la visió que té l’històric militant independentista Josep Pinyol (actualment vetat per la direcció d’ERC): “Si els catalanistes no votem, tot l’entusiasme que va florir a l’inici del desembre es marcirà al març”. Creiem sincerament que la situació és justament la inversa. El descontent general expressat a la manifestació de l’1-D demostra que Catalunya no és un rebel sense causa, sinó una causa que no té rebels. Aquí és justament on cal incidir per capgirar la situació. I en el cas d’ERC això passa indefectiblement per un mal resultat electoral que posi a l’actual direcció del partit contra les cordes. Valorem la seva lleialtat vers el partit, però la nostra lleialtat es deu exclusivament al nostre país. I per al nostre país, per al sobiranisme, és important que en aquestes eleccions del març no s’avali, amb el vot, a ERC, la seva direcció i la seva estratègia.

Per què no convé votar CiU?
Com ja hem dit algun cop, la amenaça més gran per al projecte de Casa Gran del Catalanisme l’hem de buscar en algun dels habitants d’aquesta casa, concretament el senyor Duran Lleida i les seves proclames tan conservadores i acomodatícies com les de la direcció d’ERC. Que el senyor Duran Lleida sigui el cap de llista de CiU és un factor dissuassor del vot, com d’altra banda des de la mateixa CDC s’ha pogut intuir, vet aquí les propostes d’en Felip Puig que un “sobiranista” vagi de número 2. Un altre cop, politiqueig. El gran problema és que del 9 de març sorgeixi un escenari que habiliti Duran a erigir-se en paladí de la governabilitat entrant al Gobierno de España amb qualsevol ministeri. Entenem que aquest escenari seria nefast per al país i letal per al projecte de la Casa Gran del Catalanisme. Per tant, tampoc no pensem que s’hagi d’afavorir, al contrari, s’ha de combatre, i la millor manera que tenim de fer-ho –potser l’única que tenim a les nostres mans- és no votant-los.

Conclusió
Una mica com l’energia, que ni es crea ni es destrueix, només es transforma, entenem que el sobiranisme, en aquesta fase, el que necessita és un impuls decidit de transformació. I aquesta transformació, el primer que requereix és liquidar les estratègies conservadores de les actuals direccions d’ERC i CiU.

Salvador Cardús afirmava divendres passat des de les pàgines de l’Avui “Si la manifestació [de l’1 de desembre] acaba transformant alguna realitat política en la direcció volguda, barretada! Si el vot majoritari se'l segueixen emportant els de sempre, si l'urna no sap què ha dit el carrer, marramiau.”

Doncs justament pensem que el 9 de març, a les urnes, no s’hi presenta cap partit polític que ara per ara pugui interpretar adequadament el que va dir el carrer l’1-D, hi haurà els de sempre, aquestes opcions del vell catalanisme, obsoletes i conformistes. Però aquest 9 de març, paradoxalment, podem obrir definitivament les portes a aquest nou sobiranisme, i cal afavorir aquesta transformació, no votant-los.

Això pensem que és el que interpretava el veterà patriota Heribert Barrera quan propugnava un vot en blanc o l’abstenció. El procés està en marxa, i, aquestes properes eleccions cal aprofitar-les per injectar encara una mica més de pressió. Nosaltres apostem per una campanya a favor de l’abstenció. Abstenció crítica i conscient, però abstenció.

L'esperit de l'1 de desembre

La manifestació de dissabte passat ha estat l’èxit més important de la Plataforma pel dret de Decidir (PDD), per davant de la celebrada el 18 de febrer del 2006 en contra de les retallades al nou Estatut d’autonomia. Després d’aquesta primera manifestació es parlà de “l’esperit del 18 de febrer” com a senyal d’identitat dels que no acceptàvem injerències externes en l’elaboració de les nostres lleis i com a exigència de dignitat nacional als nostres governants.

Quin serà ara “l’esperit de l’1 de desembre”? Tothom coincideix –començant pels mateixos organitzadors- en que la manifestació de dissabte anava políticament més enllà d’una simple demanda de millora de la gestió del serveis de transport del nostre país, i que la reivindicació del dret de decidir no quedava limitat a les infraestructures sinó que ho abarcava tot. És a dir, que del què en realitat s’estava parlant és del dret a l’autodeterminació. Això que pot semblar una obvietat, té un trascedència cabdal donada la transversalitat dels convocants i dels participants a la manifestació. I molt especialment, dels que no hi van anar. Aquesta línia divisòria, avalada per la participació en la marxa de centenars de milers de persones, és ben present en el subconscient de la immensa majoria de catalans i pot esclatar en qualsevol moment, malgrat les tàctites partidistes del moment. Aquest és, al nostre entendre, l’esperit que s’ha consolidat després del dissabte 1 de desembre.

A Catalunya existeix una majoria social que no té traducció parlamentària. Perquè de res més que de majoria social es pot parlar després de veure la gran quantitat de gent que va manifestar-se dissabte a Barcelona. Una gent que se sent molt més aprop els uns dels altres que no pas dels que a la mateixa hora es van quedar a casa deliberadament. Són aquests, els que es van quedar a casa, els que ho tenen encara més clar que nosaltres. Per això van fer pinya. Una pinya silenciosa i patètica que va des del PSC-PSOE al PP, passant per UGT, CCOO i Ciutadans, que va intentar boicotejar la manifestació (el PSC-PSOE, amb el seu ridícul manifest de vint-i-quatre hores abans) o silenciar-la (TV3, a partir de les ordres rebudes de José Zaragoza en aquest sentit).

Un gat vell de la política catalana com és Vincent Sanchis apuntava en el seu article de l’Avui de diumenge les causes i les possibles conseqüències d’aquest nou esperit: “S’han encès molt llums vermells que exigeixen canvis i valentia. El catalanisme ho ha entès en part. Ho ha entès Esquerra Republicana, que ha marcat una data -l'11 de setembre del 2014- al somni sobiranista. I ho ha entès igualment Convergència Democràtica, que ha començat a desplegar un nou programa i una nova estratègia per superar una exasperant paràlisi d'idees i objectius. Però no n'hi ha prou. Perquè Esquerra no només ha de fixar punts d'arrancada col·lectiva, sinó que ha de començar a fer efectiva l'estratègia que els ha de fer possibles. ¿Com es pot articular el sobiranisme des d'un govern que majoritàriament no n'és, de sobiranista? Pel que fa Convergència, ¿quina Casa Gran somnien els seus dirigents si l'empetiteixen amb l'acció quotidiana? (…) Cal encetar una nova etapa en què cada força política sigui molt més ambiciosa i estigui disposada a arribar fins i tot al sacrifici per desbloquejar aquesta situació d'incertesa que pateix una gran part -la més sensible i la més lúcida- de la societat catalana.”

En la mateixa línia Vicent Partal, des de l’editorial de Vilaweb afirma: “I segurament és aquesta fotografia, PSC i PP en un costat i des d'Unió Democràtica a la CUP en l'altre, el canvi més transcendental que s'haurà plasmat aquest primer de desembre. Amb això és possible que hajam assistit al naixement d'un nou cicle polític al Principat. Durant anys el PSC havia aconseguit trencar el discurs hegemònic de CiU a base de moure el debat sobre Catalunya o Espanya cap al terreny de qualsevol país normal, entre la dreta i l'esquerra, amb el matís afegit i extremadament útil que tota relació amb el PP era un anatema. No hi ha dubte que la jugada li ha eixit rodona però sembla que s'ha esgotat en ella mateixa.”

L’esperit de l’1 de desembre comporta el retorn necessari de l’eix nacional al primer pla de la lluita política. Els que varen voler enterrar-lo es van equivocar, alguns intencionadament, d’altres per càlcul partidista. La manifestació de dissabte ha demostrat que les quëstions socials es poden aixoplugar sota el paraigües nacional sense cap problema, amb els matisos ideològics que cadascú vulgui incorporar però amb una causa comuna que ens aplega a tots. Excepte als que han volgut quedar-ne fora. I són aquests els que han evidenciat que és realment l’eix nacional el que marca les diferències. Perquè tots podien estar d’acord amb la causa social de la manifestació, però alguns no han volgut estar-ho amb la causa nacional de la mateixa. Per tant, és l’eix nacional i no l’eix social el que marca les diferències. Alguns dels que dissabte es van manifestar pels carrers de Barcelona farien bé de prendre’n nota i actuar en conseqüència. L’esperit de l’1 de desembre no es pot quedar aquí.

____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Un altra “víctima” de l’espectacular manifestació sobiranista de dissabte ha estat la decència informativa. El desvergonyiment amb què els sociates han manipulat des de TV3, “la seva”, tot el que ha tingut a veure amb la manifestació ha superat tots els límits.

Així ho recull àmpliament la blocsfera sobiranista catalana, que es mostra absolutament indignada, i fins i tot en molts casos, l’anàlisi de l’escàndol i manipulació informativa es converteix per a molts en el principal argument dels seus posts sobre la manifestació.

Recordem, tal i com recollia l’Avui de dissabte, la manipulació massiva començava diumenge de la setmana passada, amb una trucada del Sr. José Zaragoza, secretari d’organització del PSC-PSOE, i comissari polític de “la seva”: “Diumenge passat, el TN migida obria amb una prèvia sobre la manifestació d’avui. En pocs minuts va sonar el telèfon de la cap d’informatius, que va rebre una bronca descomunal de José Zaragoza: “Això és una declaració de guerra!”, li va arribar a dir. Els crits van ser tals que es va donar l’ordre de suprimir la crònica política que anava de segons video del TN vespre. Tot, per tal que no tornés a parlar el portaveu de la Plataforma. El dany colateral va ser que també es van quedar sense sortir Carod i Duran i Lleida. Mala sort.”

No és estrany, per tant, que acabés passant el que va acabar passant, i que en Joan Arnera resumeix com “La vergonya de TV3” amb un post duríssim. També Enric Canela exhibia la mateixa indignació, en un altre post molt dur titulat “Quanta misèria” citant Carles Puigdomènech, molt molest igualment amb el tema.

Fins i tot algú tan fidel a l’ortodòxia de l’oficialisme tripartit com en Xavier Mir es pregunta, evidentment amb molta més suavitat, “quin és el criteri periodístic per fer conexions en directe”.
Per la seva banda, en Josep Sort hi fa una referència des de la distància de qui ja no n’espera res, en el seu post sobre la mani titulat “Moments estel·lars”, tot i que per referir-se a l’actitud de TV3 parla de “Moments patèticomediatics”.

Els sempre vitriòlics blocaires del Submarí ho resumien amb un titular: “Telemontilla fa el pena en la informació sobre la manifestació”. Però res millor per acabar aquesta incompleta mostra de la indignació de tantíssims blocaires i opinadors (que no és res més que la indignació dels 700.000 catalans que hi érem i ens sentim ultratjats) que finalitzar amb la referència que hi feia el mestre Partal en el seu mail obert, a Vilaweb.

Per desviar ràpidament l’atenció de la mani i de qualsevol altre efecte colateral que hagués pogut tenir sobre el tripartit, ja tenim el Sr. Carod-Rovira i la seva entrevista de diumenge a La Vanguardia, –perquè com li agrada de dir, “una cosa no treu l’altra”- des d’on posa en pràctica la tàctica del calamar i comença a llençar tinta a tort i dret: “Árabes y latinos votarán el 2014 en el referéndum de la independencia”, mentre exhibeix, com si se n’enfotés ell mateix de l’acudit, una targeta sanitària. Però com que les barbaritats que ha dit en aquesta entrevista són tantes, hi haurem de dedicar el proper article, la setmana vinent.

Tanmateix, la pregunta que ens fem en el moment de tancar aquesta edició de la Revista d’Idees és on és la “Trampa y Bochorno” que denuncia amb una bilis espectacular l’editorial d’avui dilluns d’El País. ¿Amb quines fonts compta aquest diari del més ranci espanyolisme per parlar de 125.000 assistents? ¿És que no és capaç de consultar ni tan sols la guàrdia urbana? ¿O l’hemeroteca, per saber qui són la Plataforma pel Dret de Decidir? ¿O els mateixos papers de la convocatòria? Tanta ignomínia només té una raó de ser: hem fet mal. Catalunya ha fet un espectacular cop d’efecte en defensa de la seva dignitat, i això ha alterat els sempre esplèndits ortegaygassetians editorialistes d’El País i la indignació els ha portat a escriure una soflama insultant que no trobaríem ni al bloc més cutre i canyí de les espanyes.