L’actual govern tripartit va fixar les bases de la seva futura actuació en un text anomenat Document programàtic de l’Entesa Nacional pel Progrés, de la mateixa manera que el primer tripartit ho va fer amb el Pacte del Tinell (amb aquella foto tan divertida de’n Maragall, Saura i Carod mostrant a la concurrència la ploma amb la que l’havien signat). Aquell text, que ben aviat complirà un any, conté una detallada descripció dels principals eixos que han de regir la política de la màxima institució del país. Es divideix en tres blocs i cada bloc en diferents apartats. En l’apartat dedicat a l’”ordenació del territori, infraestructures i mobilitat” es parla dels trens de rodalies i dels regionals (als quals, per cert, es destina gairebé el mateix espai que a la promoció de la bicicleta). Entre altres coses, es diu que caldrà “incrementar la fiabilitat del servei de rodalia” i “fer efectiu el traspàs a la generalitat (sic) dels serveis de rodalia i regionals de Renfe.”
Catalunya viu immersa des de fa mesos en una profunda crisi d’infraestructures de tot tipus. Pràcticament no queda cap sector que no s’hagi vist afectat per greus problemes que han causat enormes molèsties a la ciutadania: energia (les apagades d’aquest estiu), carreteres (les eternes cues de la N-II i els peatges), aeroports (el seu funcionament tercermundista i l’adjudicació de la TSud) i, l’estrella de les darreres setmanes, els ferrocarrils. No cal entrar aquí a detallar l’inacabable llistat de deficiències, tant de concepció i planificació com de gestió, del sistema ferroviari del nostre país. Cada dia que passa apareix un nou problema, i és molt possible que quan llegiu aquest article ja s’hagi enfonsat un altre tunel o un nou esvoranc s’hagi endut aigües avall un pont. És trist dir-ho, però en tot això de les infraestructures un pot arribar a preguntar-se si el nostre Govern serveix realment d’alguna cosa.
En primer lloc, ens estem empassant un disseny de traçat del tren d’alta velocitat (TAV) que no serveix per a res. Després de més quinze anys de retard ens imposen una connexió amb Madrid que només vol completar el centralista mapa radial de l’Estat espanyol. Res de promoure els eixos econòmics amb València o el País Basc. Ni, evidentment, amb França. Recordem que aquest és un model clarament deficitari, tal com assenyalen els professors de la UPV-EHU Barcena, Lago i Allende: “La construcción de líneas de alta velocidad resulta extremadamente costosa para el erario público, lo que ineludiblemente conlleva unas tarifas, bajo el punto de vista de la economía del bienestar, acordes al coste del servicio y a su utilidad social. El coste social por viajero-km de una línea de alta velocidad es elevado, incluso cuando se excluye el coste de construcción de la misma. De hecho, los precios del corredor Madrid-Sevilla están lejos de conseguir un equilibrio financiero, ya que sólo cubren los costes variables (costes de explotación) que representan un 25% de los costes totales. El resto es financiado por el conjunto de la sociedad.” A més, per als catalans –per variar- els bitllets seran encara més cars.
En segon lloc, el nostre Govern ha renunciat a assumir les competències de les rodalies. Per a què serveix un govern que no vol governar? No havíem quedat que aquesta seria la legislatura del patriotisme social i dels “problemes que veritablement interessen a la gent”? I ara què, doncs? Es pot concebre un descrèdit més gran per a un govern que aquest?
I per últim, ¿hi ha una prova més gran de submissió del Govern de la Generalitat als interessos partidistes del govern espanyol que el que hem viscut aquest cap de setmana amb les obres del TAV a L’Hospitalet? Primer, José Montilla diu que es rescindirà el contracte amb l’empresa concessionària. I la ministra –i companya del Comitè Federal del PSOE- li esmena la plana. Després, els seus socis i tota l’oposició demanen la dimissió de la ministra, però José Montilla s’amagava sota les faldilles de Rodríguez Zapatero i organitza una foto-visita a les obres com aquella que va protagonitzar fa uns anys quan el desastre del Carmel. Per acabar, l’última paraula sobre el tema la dóna el secretari general d’infraestructures espanyol instal·lat a casa nostra sense que cap conseller de la Generalitat gosi contradir-lo.
En un article publicat la setmana passada Ramon Tremosa apuntava en la direcció correcta: “En situar totes les ciutats de l’Estat espanyol a dues hores de Madrid l'AVE radial les converteix de facto en barris de Madrid: farà possible anar i venir cada dia des de la perifèria fins a la capital alts executius i directius de grans empreses i professionals, que són els principals usuaris d'aquest tipus de trens (els treballadors fan servir trens de rodalia i trens regionals). L'AVE radial de PSOE i PP vol fer possible al segle XXI allò que el tren no va fer possible al segle XIX: la definitiva "vertebració d'Espanya". Mentrestant el president Montilla, que va dir que l'obsessió identitària era la culpable del dèficit d'infraestructures català i que milloraria la gestió, no fa res: quin és el cost dels milions d'hores perdudes, en termes de PIB català deixat de generar, de suspendre una línia de FGC i dues línies de Rodalies durant setmanes? ERC ni tant sols no pot forçar el PSC a exigir la dimissió d'una ministra?”
I nosaltres afegim: ¿és aquest el Govern que es mereix el nostre país?
Catalunya viu immersa des de fa mesos en una profunda crisi d’infraestructures de tot tipus. Pràcticament no queda cap sector que no s’hagi vist afectat per greus problemes que han causat enormes molèsties a la ciutadania: energia (les apagades d’aquest estiu), carreteres (les eternes cues de la N-II i els peatges), aeroports (el seu funcionament tercermundista i l’adjudicació de la TSud) i, l’estrella de les darreres setmanes, els ferrocarrils. No cal entrar aquí a detallar l’inacabable llistat de deficiències, tant de concepció i planificació com de gestió, del sistema ferroviari del nostre país. Cada dia que passa apareix un nou problema, i és molt possible que quan llegiu aquest article ja s’hagi enfonsat un altre tunel o un nou esvoranc s’hagi endut aigües avall un pont. És trist dir-ho, però en tot això de les infraestructures un pot arribar a preguntar-se si el nostre Govern serveix realment d’alguna cosa.
En primer lloc, ens estem empassant un disseny de traçat del tren d’alta velocitat (TAV) que no serveix per a res. Després de més quinze anys de retard ens imposen una connexió amb Madrid que només vol completar el centralista mapa radial de l’Estat espanyol. Res de promoure els eixos econòmics amb València o el País Basc. Ni, evidentment, amb França. Recordem que aquest és un model clarament deficitari, tal com assenyalen els professors de la UPV-EHU Barcena, Lago i Allende: “La construcción de líneas de alta velocidad resulta extremadamente costosa para el erario público, lo que ineludiblemente conlleva unas tarifas, bajo el punto de vista de la economía del bienestar, acordes al coste del servicio y a su utilidad social. El coste social por viajero-km de una línea de alta velocidad es elevado, incluso cuando se excluye el coste de construcción de la misma. De hecho, los precios del corredor Madrid-Sevilla están lejos de conseguir un equilibrio financiero, ya que sólo cubren los costes variables (costes de explotación) que representan un 25% de los costes totales. El resto es financiado por el conjunto de la sociedad.” A més, per als catalans –per variar- els bitllets seran encara més cars.
En segon lloc, el nostre Govern ha renunciat a assumir les competències de les rodalies. Per a què serveix un govern que no vol governar? No havíem quedat que aquesta seria la legislatura del patriotisme social i dels “problemes que veritablement interessen a la gent”? I ara què, doncs? Es pot concebre un descrèdit més gran per a un govern que aquest?
I per últim, ¿hi ha una prova més gran de submissió del Govern de la Generalitat als interessos partidistes del govern espanyol que el que hem viscut aquest cap de setmana amb les obres del TAV a L’Hospitalet? Primer, José Montilla diu que es rescindirà el contracte amb l’empresa concessionària. I la ministra –i companya del Comitè Federal del PSOE- li esmena la plana. Després, els seus socis i tota l’oposició demanen la dimissió de la ministra, però José Montilla s’amagava sota les faldilles de Rodríguez Zapatero i organitza una foto-visita a les obres com aquella que va protagonitzar fa uns anys quan el desastre del Carmel. Per acabar, l’última paraula sobre el tema la dóna el secretari general d’infraestructures espanyol instal·lat a casa nostra sense que cap conseller de la Generalitat gosi contradir-lo.
En un article publicat la setmana passada Ramon Tremosa apuntava en la direcció correcta: “En situar totes les ciutats de l’Estat espanyol a dues hores de Madrid l'AVE radial les converteix de facto en barris de Madrid: farà possible anar i venir cada dia des de la perifèria fins a la capital alts executius i directius de grans empreses i professionals, que són els principals usuaris d'aquest tipus de trens (els treballadors fan servir trens de rodalia i trens regionals). L'AVE radial de PSOE i PP vol fer possible al segle XXI allò que el tren no va fer possible al segle XIX: la definitiva "vertebració d'Espanya". Mentrestant el president Montilla, que va dir que l'obsessió identitària era la culpable del dèficit d'infraestructures català i que milloraria la gestió, no fa res: quin és el cost dels milions d'hores perdudes, en termes de PIB català deixat de generar, de suspendre una línia de FGC i dues línies de Rodalies durant setmanes? ERC ni tant sols no pot forçar el PSC a exigir la dimissió d'una ministra?”
I nosaltres afegim: ¿és aquest el Govern que es mereix el nostre país?
_____________________________________________________________________
REVISTA D'IDEES
1er. aniversari del Govern d’Entesa
Bandejada novament del poder la vella aristocràcia convergent, una nova classe política intenta afiançar-se al Govern de la Generalitat.
En commemoració del setantacinquè aniversari de la publicació de Vida Privada, de Josep Maria de Sagarra
“- L’aristocràcia catalana ha fracassat; però no sé si són millors tots aquests cansaladers amb títol, tots aquests que trobaràs a grapats aquí dintre.
- Home, no sé si són millors o pitjors; moralment potser són pitjors, que ja és molt dir. Però, a la seva vanitat de darrera hora, hi ajunten un interès de treball, un interès fins, si vols, de robar i de negocis bruts, que ja és alguna cosa…
- Home, gràcies!
- Sí, vull dir que entre ells hi haurà gent tan baixa com vulguis, però tenen una iniciativa, una ambició; fan rodar fàbriques i fan rodar cases de banca; fan treballar l’estómac del país… Hi ha moltes senyores, d’aquestes que duen més brillants i parlen un castellà més cafre, que tenen un marit que penca dotze hores diàries…
- El teu argument no em convenç; ets un materialista…
- Potser sí!...
- A més a més, tota aquesta terregada enriquida déu sap com, van tant darrera del dictador i del règim actual com els vells aristòcrates que tu condemnes.
- Hi van més, encara. Hi van perquè els convé; i les dones, per vanitat. Com que són gent sense conviccions, tiren al dret; ara són partidaris d’aquest general beneit i demà seran partidaris d’una república o d’un règim comunista, si trobaven manera de fer quatre cuartos. Molts d’aquests senyors que ara s’ajupen i col·laboren davant les coses que envileixen més el país, han votat la Lliga, han fet de catalanistes i han dut les nenes amb la caputxeta dels Pomells de Joventut…
- Sí, ja tens raó; mira que els catalanistes esteu fent un paper…!
- De catalanistes n’hi ha molt pocs. Prat de la Riba deia que n’hi havia un centenar mal comptat
- I de Prat de la Riba ençà, no heu augmentat una mica la colla?...
- Més aviat em penso que s’ha disminuit… Veus aquell minyó que sembla que es mengi l’escot d’Aurora Batllori? Doncs aquell minyó era dels més reconsagrats i dels més de la flamarada, i ara ha acceptat un càrrec molt important que li ha proporcionat el marquès de Foronda, i hi ha qui diu que és confident de la policia…
- Vols dir?
- No m’estranyaria gens. En fi, jo me’n vaig sota els arbres perquè deu estar a punt d’arribar aquesta ‘bèstia’…
- Sí, tu que tan crides! Jo no sé com véns en llocs així. Un separatista com tu! L’endemà els diaris, en les notes de societat, posaran el teu nom al costat del d’aquestes persones que et fan tant fàstic…”
Vida Privada
Josep Maria de Sagarra
Barcelona, 1932
Bandejada novament del poder la vella aristocràcia convergent, una nova classe política intenta afiançar-se al Govern de la Generalitat.
En commemoració del setantacinquè aniversari de la publicació de Vida Privada, de Josep Maria de Sagarra
“- L’aristocràcia catalana ha fracassat; però no sé si són millors tots aquests cansaladers amb títol, tots aquests que trobaràs a grapats aquí dintre.
- Home, no sé si són millors o pitjors; moralment potser són pitjors, que ja és molt dir. Però, a la seva vanitat de darrera hora, hi ajunten un interès de treball, un interès fins, si vols, de robar i de negocis bruts, que ja és alguna cosa…
- Home, gràcies!
- Sí, vull dir que entre ells hi haurà gent tan baixa com vulguis, però tenen una iniciativa, una ambició; fan rodar fàbriques i fan rodar cases de banca; fan treballar l’estómac del país… Hi ha moltes senyores, d’aquestes que duen més brillants i parlen un castellà més cafre, que tenen un marit que penca dotze hores diàries…
- El teu argument no em convenç; ets un materialista…
- Potser sí!...
- A més a més, tota aquesta terregada enriquida déu sap com, van tant darrera del dictador i del règim actual com els vells aristòcrates que tu condemnes.
- Hi van més, encara. Hi van perquè els convé; i les dones, per vanitat. Com que són gent sense conviccions, tiren al dret; ara són partidaris d’aquest general beneit i demà seran partidaris d’una república o d’un règim comunista, si trobaven manera de fer quatre cuartos. Molts d’aquests senyors que ara s’ajupen i col·laboren davant les coses que envileixen més el país, han votat la Lliga, han fet de catalanistes i han dut les nenes amb la caputxeta dels Pomells de Joventut…
- Sí, ja tens raó; mira que els catalanistes esteu fent un paper…!
- De catalanistes n’hi ha molt pocs. Prat de la Riba deia que n’hi havia un centenar mal comptat
- I de Prat de la Riba ençà, no heu augmentat una mica la colla?...
- Més aviat em penso que s’ha disminuit… Veus aquell minyó que sembla que es mengi l’escot d’Aurora Batllori? Doncs aquell minyó era dels més reconsagrats i dels més de la flamarada, i ara ha acceptat un càrrec molt important que li ha proporcionat el marquès de Foronda, i hi ha qui diu que és confident de la policia…
- Vols dir?
- No m’estranyaria gens. En fi, jo me’n vaig sota els arbres perquè deu estar a punt d’arribar aquesta ‘bèstia’…
- Sí, tu que tan crides! Jo no sé com véns en llocs així. Un separatista com tu! L’endemà els diaris, en les notes de societat, posaran el teu nom al costat del d’aquestes persones que et fan tant fàstic…”
Vida Privada
Josep Maria de Sagarra
Barcelona, 1932
1 comentari:
Molt bona l'anàlisi i boníssim el text escollir d'en Segarra.
Publica un comentari a l'entrada