El diari Avui d’avui dimarts informa que “La crida al vot en blanc d’Heribert Barrera no va agradar gens als dirigents d’ERC. Ara bé, si s’observa el baròmetre del CEO de gener, sembla que no va caure en sac trencat [sic] entre els seus votants. I és que els d’ERC són els més partidaris de votar en blanc. Segons aquest informe, un 4,1% dels que van votar els republicans el 2004 ara votarien en blanc. Si bé és un percentatge modest, supera i fins i tot dobla el dels altres partits. ERC no només lidera el rànquing en vot en blanc sinó que a més se situa al capdavant en abstencionistes, amb un 4,9%, quan el PSC, per exemple, només en tindria un 2,6%. Als indecisos i el perill del vot en blanc els republicans han de sumar-hi que un 28,6% dels que els van votar el 2004, de nou el percentatge més elevat de tots els partits, no saben què faran el proper 9 de març. I és que ERC té només un 53,6% dels electors del 2004 mobilitzats per repetir el sentit del seu vot.Una dada preocupant si es té en consideració que el PSC té convençuts un 61,1% dels que els van votar fa quatre anys, ICV el 65,2%,CiU el 67,5% i el PP un 68,9%.” Deu ser per això que Josep-Lluís Carod-Rovira, en el seu míting de Badalona, va demanar que "no es faci pagar" a qui no en té la culpa "les coses que tan malament fa Espanya des de fa 300 anys".
Deixant de banda altres declaracions públiques que intenten frenar la creixent onada de protesta que es manifestarà en forma de vot en blanc el proper 9 de març, com les que va fer fa uns dies el president Pujol –tot i que ell mateix havia dit amb anterioritat que “en la situació actual” el vot en blanc “es pot entendre”-, crida poderosament l’atenció l’interès dels líders republicans per intentar ara pescar vots en aquest segment, fins avui menystingut, de l’electorat. Sense anar més lluny, al bloc de Joan Puigcercós, en un article titulat “Votar en blanc és fer el merenga”, s’hi pot llegir el següent: “Aquests primers dies de campanya electoral, marcats per una bipolarització que va en augment, he estat a les Garrigues i a Lleida, on he percebut clarament que l’abstenció i el desencís que es transmeten des de certs sectors del catalanisme són els nostres màxims rivals. No anar a votar afavoreix la bipolarització, però, votar en blanc és fer el merenga.” Caram, la cosa deu ser preocupant –per ells-, potser el posicionament de les CUP hi ha influit?, perquè l’article esmentat acaba d’una manera certament patètica: “Per això, companys de mil i una batalles, a tots vosaltres, us vull convèncer de que aixequeu el cul de la cadira i que aneu a votar el 9 de març. Perquè nosaltres, els independentistes, no us fallarem, com no us vàrem fallar en el debat estatutari, que vàrem ser els únics que vàrem saber representar la dignitat d’aquest poble. A partir del 9 de març volem continuar representant els vostres interessos, els interessos de la majoria de la gent, tal com hem fent sempre, des de fa ja més de 75 anys.”
Per acabar-ho d’adobar, aquest gran estratega que és Xavier Vendrell, i coincidint amb el primer aniversari dels fets de la calçotada, va afirmar fa uns pocs dies que els problemes que tenia ERC per retenir els seus votants tenen com a causa “la mala comunicació que des del partit s’ha fet de la feina del nostre grup parlamentari a Madrid”.
A veure senyors, si una part altament significativa de l’electorat d’ERC està decidit, en les properes eleccions espanyoles del 9 de març, a votar en blanc, a abstenir-se o, simplement, a no votar el seu partit és justament perquè no té el cul “assegut a la cadira”, sinó perquè es mostra inquiet (o preocupat, o decebut, o contrariat, o...) per la seva actuació; és perquè “els volen fer pagar” la seva política mesella de submissió a l’enemic, perquè són justament vostès “els culpables” d’aquesta situació, i perquè, senyor Vendrell, la comunicació, malauradament, no ha fallat, sinó el que ha fallat justament ha estat el seu contingut.
És per això que el manifest fet públic per les CUP després de la seva Trobada de Representants Territorials –malgrat un cert regust démodé que traspúen habitualment els documents de l’anomenada Esquerra Independentista-, on es diu que “ha quedat prou clar que la capacitat d’influir i de millorar les condicions de vida dels ciutadans dels Països Catalans des del Congrés dels Diputats són pràcticament nul·les”, i que per això “la millor opció passa per no votar cap dels partits polítics que s’hi presenten”, l’encerta plenament.
I per a aquells lectors que, a aquestes alçades de l’article, estiguin ja temptats d’assenyalar el suposat llautó que alguns sempre ens volen veure, els direm que no. Que aquí no acusem uns per defensar-ne uns altres. La situació present, la mateixa que va originar l’aparició d’aquest modest bloc, és, al nostre parer, conseqüència directa d’un fracàs: del fracàs del nacionalisme en el seu conjunt. A nosaltres no ens agrada aquest escenari, ens agradaria un altre de molt diferent. Però les coses són com són i la nostra obligació és fer-ne pública denúncia, a veure si algú en aquest país reacciona d’una punyetera vegada. Per acabar, en aquesta mateixa línia, reproduim íntegrament el darrer article de Francesc Puigpelat. Fem nostra la seva visió d’aquestes eleccions i del paper que hi està jugant el nacionalisme:
CiU i ERC: el fracàs del catalanisme
De vegades, els comentaris dels lectors de l’e-noticies valen un imperi. La setmana passada, un afirmava que els diputats de CiU i ERC no sumarien al Congrés espanyol, sinó al contrari: restarien. Si CiU en treu 10 i ERC 6, no valdran per 16, sinó per 4. Per què? Doncs perquè uns i altres estaran molt més preocupats de competir per pactar amb el PSOE que no pas de fixar objectius comuns. Total: el peix al cove serà mínim.
Deixant de banda altres declaracions públiques que intenten frenar la creixent onada de protesta que es manifestarà en forma de vot en blanc el proper 9 de març, com les que va fer fa uns dies el president Pujol –tot i que ell mateix havia dit amb anterioritat que “en la situació actual” el vot en blanc “es pot entendre”-, crida poderosament l’atenció l’interès dels líders republicans per intentar ara pescar vots en aquest segment, fins avui menystingut, de l’electorat. Sense anar més lluny, al bloc de Joan Puigcercós, en un article titulat “Votar en blanc és fer el merenga”, s’hi pot llegir el següent: “Aquests primers dies de campanya electoral, marcats per una bipolarització que va en augment, he estat a les Garrigues i a Lleida, on he percebut clarament que l’abstenció i el desencís que es transmeten des de certs sectors del catalanisme són els nostres màxims rivals. No anar a votar afavoreix la bipolarització, però, votar en blanc és fer el merenga.” Caram, la cosa deu ser preocupant –per ells-, potser el posicionament de les CUP hi ha influit?, perquè l’article esmentat acaba d’una manera certament patètica: “Per això, companys de mil i una batalles, a tots vosaltres, us vull convèncer de que aixequeu el cul de la cadira i que aneu a votar el 9 de març. Perquè nosaltres, els independentistes, no us fallarem, com no us vàrem fallar en el debat estatutari, que vàrem ser els únics que vàrem saber representar la dignitat d’aquest poble. A partir del 9 de març volem continuar representant els vostres interessos, els interessos de la majoria de la gent, tal com hem fent sempre, des de fa ja més de 75 anys.”
Per acabar-ho d’adobar, aquest gran estratega que és Xavier Vendrell, i coincidint amb el primer aniversari dels fets de la calçotada, va afirmar fa uns pocs dies que els problemes que tenia ERC per retenir els seus votants tenen com a causa “la mala comunicació que des del partit s’ha fet de la feina del nostre grup parlamentari a Madrid”.
A veure senyors, si una part altament significativa de l’electorat d’ERC està decidit, en les properes eleccions espanyoles del 9 de març, a votar en blanc, a abstenir-se o, simplement, a no votar el seu partit és justament perquè no té el cul “assegut a la cadira”, sinó perquè es mostra inquiet (o preocupat, o decebut, o contrariat, o...) per la seva actuació; és perquè “els volen fer pagar” la seva política mesella de submissió a l’enemic, perquè són justament vostès “els culpables” d’aquesta situació, i perquè, senyor Vendrell, la comunicació, malauradament, no ha fallat, sinó el que ha fallat justament ha estat el seu contingut.
És per això que el manifest fet públic per les CUP després de la seva Trobada de Representants Territorials –malgrat un cert regust démodé que traspúen habitualment els documents de l’anomenada Esquerra Independentista-, on es diu que “ha quedat prou clar que la capacitat d’influir i de millorar les condicions de vida dels ciutadans dels Països Catalans des del Congrés dels Diputats són pràcticament nul·les”, i que per això “la millor opció passa per no votar cap dels partits polítics que s’hi presenten”, l’encerta plenament.
I per a aquells lectors que, a aquestes alçades de l’article, estiguin ja temptats d’assenyalar el suposat llautó que alguns sempre ens volen veure, els direm que no. Que aquí no acusem uns per defensar-ne uns altres. La situació present, la mateixa que va originar l’aparició d’aquest modest bloc, és, al nostre parer, conseqüència directa d’un fracàs: del fracàs del nacionalisme en el seu conjunt. A nosaltres no ens agrada aquest escenari, ens agradaria un altre de molt diferent. Però les coses són com són i la nostra obligació és fer-ne pública denúncia, a veure si algú en aquest país reacciona d’una punyetera vegada. Per acabar, en aquesta mateixa línia, reproduim íntegrament el darrer article de Francesc Puigpelat. Fem nostra la seva visió d’aquestes eleccions i del paper que hi està jugant el nacionalisme:
CiU i ERC: el fracàs del catalanisme
De vegades, els comentaris dels lectors de l’e-noticies valen un imperi. La setmana passada, un afirmava que els diputats de CiU i ERC no sumarien al Congrés espanyol, sinó al contrari: restarien. Si CiU en treu 10 i ERC 6, no valdran per 16, sinó per 4. Per què? Doncs perquè uns i altres estaran molt més preocupats de competir per pactar amb el PSOE que no pas de fixar objectius comuns. Total: el peix al cove serà mínim.
Amb aquesta perspectiva, l’abstenció o el vot en blanc de l’electorat catalanista serà enorme. A qui li ve de gust votar CiU o ERC sabent que els uns i els altres entraran de seguit en una guerra fraticida per vendre’s més barat al PSOE? Això desil·lusiona i acaba generant el que ahir recollia en portada un diari de Barcelona: “La bipolarització margina CiU i ERC”.
Ara: ¿és inevitable aquesta bipolarització, com alguns volen interpretar? Jo no ho crec. Encara més: en aquestes eleccions del 2008 seria més fàcil que mai trencar-la, perquè mai els dos grans partits espanyols havien patit un descrèdit tan gran a Catalunya. Amb els seus atacs contra Catalunya per l’Estatut, el PP s’ha situat a una distància sideral del centre polític català. I, amb la seva prepotència i les seves mentides, el PSC-PSOE ja no genera la més mínima il·lusió.
El 2008, per tant, era un moment idoni que sorgís una tercera força catalana que aprofités el cansament dels partits espanyols i que recollís el nou sobiranisme que flota a l’ambient i que va quallar a la manifestació de l’1 de desembre. Aquest era el moment que un gran acord catalanista, amb un programa ambiciós i una veu forta, hauria pogut trencar la bipolarització amb molta facilitat. L’eslògan per aconseguir-ho, que tothom hauria entès, hauria estat aquest: “El PP ens maltracta. EL PSOE ens maltracta amb una rialla. Vota la via catalanista!”
Ara: tot aquest projecte que estic descrivint és manifestament impossible per l’enfrontament radical al que han arribat CiU i ERC, i que es deu molt més a les dèries dels seus dirigents que a diferències entre els seus electorats o incompatibilitats programàtiques. El catalanisme ha optat per la lluita caïnita, i els resultats els veurem ben aviat. Segons totes les enquestes, la suma de diputats de CiU i ERC a Madrid serà la més baixa de la història. Dic suma? Què més voldria! Com deia aquell lector de l’e-notícies, serà una resta!
