La catosfera i el debat sobiranista

Aquest cap de setmana han tingut lloc a Granollers les primeres “Jornades de la Catosfera”. Pel ressò que han tingut i per la proliferació de comentaris elogiosos que s’han pogut llegir, sembla que han estat un èxit.

Tanmateix, i hi ha hagut alguns fets que han generat una certa controvèrsia, i que des de Reset pensem que no estem exempts de fer-ne una valoració política, sobretot perquè apareix molt vinculada a alguns fets rellevants de les darreres setmanes i a l’esperit que anima aquest bloc de reflexió sobre el nou sobiranisme.

Reset neix d’una constatació: la catosfera sobiranista és l’espai on s’està produïnt una anàlisi política més agosarada, que estableix amb major energia i claredat els elements crítics respecte la situació política (el vell catalanisme), alhora que també és l’espai on s’estan generant propostes més interessants i de futur. Els qui fem Reset, que compartim aquestes inquietuds, ens hi hem volgut afegir, tant per a traslladar la nostra anàlisi política com, en la mesura que hi tenim accés, contribuir a difondre algunes de les crítiques o les idees que trobem més interessants d’aquesta catosfera sobiranista, i en relació tant a la crítica del vell catalanisme com d’aportació de visions plurals al nou sobiranisme.

Justament ahir diumenge en Joan Arnera feia una crítica sobre el que nosaltres entenem que ha pogut generar la indeterminació dels objectius d’aquestes Jornades de la Catosfera, tant pel que fa a qui estaven adreçades, com pel que fa als objectius, a les propostes que es volien impulsar o debatre. D’alguna manera enceta el debat dels diferents nivells pels quals ens interessem en aquest espai: la blocsfera, la catosfera o la catosfera sobiranista. I diu “El meu objectiu és participar modestament (modestíssimament) en la construcció de reflexions, diàlegs i contactes que ajudin a tirar endavant el país, que ens permetin articular-nos com a societat i fer front, encara que sigui només amb les humils paraules, als problemes del nostre país i de la nostra cultura per la supervivència”. Justament és això el que ens interessa a Reset, la catosfera sobiranista, com a un nou espai, inèdit fins ara, de debat polític, d’incidència al voltant del sobiranisme.

No creiem que sigui una casualitat la creixent activitat de la catosfera sobiranista, fet que ha quedat contrastat a les Jornades. Hi ha prou elements i evidències que ho expliquen. D’una d’aquestes evidències en va ser víctima un dels debats promoguts pels organitzadors, justament el que parlava de blocs i política. Per dos elements crítics: el primer, l’ús dels blocs com a eina de propaganda política que en fan la majoria dels polítics, i, segon, pel tractament televisiu que va tenir a TV3 la cobertura d’aquesta taula rodona, on d’una manera escandalosa, la nostra es va dedicar únicament i exclusiva a cobrir la informació dels seus, és a dir, de la representant del PSC-PSOE, Lurdes Muñoz, i del representant d’ERC, Joan Ridao.

Enric Canela en fa una crítica encertadíssima i fonamentada. I per a nosaltres és justament aquest mal el que d’alguna manera impulsa aquesta activitat en la catosfera sobiranista. Perquè en els mitjans convencionals no hi ha cap espai al marge de la partitocràcia, i, encara menys, al marge del discurs oficial de la partitocràcia. Vet aquí l’interès de la catosfera sobiranista, que és l’espai on s’estan expressant més i millors idees innovadores, més i millors reflexions sobre el nou sobiranisme. I no com a instrument de propaganda, sinó de pensament. I amb una llibertat insòlita i, potser per això, creativa.

Aquest cap de setmana, a més, hi ha hagut dos articles que d’alguna manera lliguen amb aquesta reflexió i les denúncies que s’han efectuat.

Diumenge, Pilar Rahola a La Vanguardia, feia una crítica duríssima i encertada d’aquest entorn partitocràtic que reflexa la nova composició del CAC. Amb un títol prou eloquent “Censurando, que es gerundio”, denunciava la frivolitat i estupidesa de l’intervencionisme censor d’en Domènec Sesmilo, com a president de la Mesa per a la Diversitat de l’Audiovisual, en relació a una pregunta del programa del Cuní. I anava més enllà, explicant uns fets protagonitzats ja per una de les noves membres del CAC, la Sra. Anna Balletbó, que fins i tot abans de prendre possessió ja estava fent trucadetes, curiosament al mateix Cuní, increpant per “la contundència de les preguntes” que va efectuar a un convidat, socialista per si algú encara està despistat. Rahola afirma “La que no es espera és de aúpa. Fraude al espíritiu de ley, martillos de herejes por doquier y vocación para ejercer el martilleo”. No eren gratuïtes, per tant, les crítiques que en darrer número de Reset expressàvem a l’assumpte del CAC, que és una autèntica vergonya.

Perquè… quina esperança podem dipositar en aquesta banda i en la més mínima decència informativa de la nostra, si només es preocupa de la censura i dels seus?

Una dada que donava en Santi Nolla a l’Avui, també aquest diumenge, pot il·lustrar encara amb més claredat el que denunciem. Citant un estudi de la Fundación Telefónica, i en relació al segon gran vector “institucional” de la blocsfera, els periodistes, diu “el 52,4% opina que ha aconseguit una llibertat editorial que no té en el mitjà en el qual treballa”. Caramb! I acaba dient “la xarxa ha permès l’accés del periodisme ciutadà i que periodistes de prestigi puguin abocar els seus pensaments amb total llibertat…”

Fem-nos una altra vegada, per tant, i a la vista de tots aquests elements relacionats, la pregunta de què s’esperava d’aquestes jornades de la catosfera. Per als qui fem Reset, l’únic element d’interès en aquest possible debat és el que deriva del posicionament explícitament sobiranista, i l’oportunitat que planteja de donar una nova dimensió a la participació, a la creació, a la reflexió, a la crítica i al debat.

Tresserras hauria de dimitir

Joan Manuel Tresserras (Rubí, 1955) és un acadèmic de gran trajectòria professional i reconegut prestigi. Doctor en Ciències de la Informació, és professor del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB, especialitzat en història de la comunicació, l'anàlisi de la societat de la informació, i l'estudi de les indústries culturals i la cultura de masses. També ha impartit docència sobre gestió cultural, comunicació política, polítiques de comunicació i anàlisi de mitjans. Va rebre el premi extraordinari de Doctorat en Ciències de la Informació (1988-89), el premi d'investigació sobre Comunicació de Masses de la Generalitat de Catalunya (1989), i el premi d'assaig Joan Fuster (1994). Autor, entre d'altres, de 'El Regne del Subjecte' (1987) i 'Cultura de masses i postmodernitat' (1994), conjuntament amb Enric Marín, de 'D'Ací i D'Allà, aparador de la modernitat' (1993), i de 'La gènesi de la societat de masses a Catalunya' 1888-1939 (1999), amb Francesc Espinet. Ha estat autor d'una cinquantena de textos i articles acadèmics sobre comunicació social i coautor dels informes sobre 'Seguiment de l'impacte social de les noves tecnologies de la informació i la comunicació', patrocinats per la Fundació Bofill, i de 'Un segle de recerca sobre comunicació a Catalunya'. Va coordinar el bloc "Cultura" de l'Informe per a la Catalunya del 2000 (1999). Ha estat director del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB (1991-1993) i coordinador de la llicenciatura de Periodisme de la UAB (1997-1999). Membre de la Comissió Assessora sobre Publicitat Institucional de la Generalitat (1998-1999), conseller de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (2000), conseller del Consell de l'Audiovisual de Catalunya, responsable de recerca, estudis i publicacions (2000-2006), president de la Mesa per a la Diversitat en l'Audiovisual (2005-2006) i membre de la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat (2004-2006).

En definitiva, un excel·lent currículum que al novembre del 2006 adquirí una dimensió institucional en ser nomenat conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació del govern presidit per José Montilla. La seva figura independent, escollit a petició d’ERC, despertà bones expectatives entre els analistes polítics. Succeir Ferran Mascarell representava tot un repte però alhora volia dir “que hi ha vida més enllà dels partits”, segons una crònica del moment.

Doncs bé, un any i dos mesos després podem afirmar que els pronòstics no s’han complert, i que la tasca de Tresserras al capdavant de la conselleria ha estat absolutament decebedora. Durant aquests catorze mesos com a conseller de Cultura Tresserras no ha pogut, no ha sabut o ni li han deixat aplicar cap programa innovador en el seu terreny, especialment sensible per a qualsevol projecte de construcció nacional que es pretengui dur a terme des de les institucions. Si l’èxit –relatiu- de la Fira de Frankfurt pot figurar en l’haver del seu historial, malgrat tractar-se d’una idea convergent, nascuda de la ment del poeta Àlex Susanna, dues taques de grans magnitud l’esquitxen sense pietat: el tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià i la designació dels membres del Consell Català de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Sense anar més lluny, aquests dies plana de nou l’amenaça de nous tancament de repetidors de TV3 al País Valencià.

Ambdós despropòsits són sobradament coneguts i no cal tornar-los a explicar aquí. Però si al nostre lector, a aquestes alçades de l’article, ja li ha vingut al cap la idea que aquests dos episodis no són responsabilitat directa del conseller de Cultura, sinó que són fruit d’una mala gestió global per part del governs de Madrid o Barcelona, és que ha encertat de ple l’argument que pretenem exposar.

En efecte, tant el tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià com el sainet dels nous membres del CCMA presenten uns ingredients, pel que fa a la causa dels problemes, a l’enfocament que si li dóna i a la manera –nefasta- de resoldre’ls, que no tenen el seu origen al cent per cent als despatxos de la Rambla de Santa Mònica. És més, estem convençuts que Joan Manuel Tresserras ha posat tota la seva bona voluntat, i la maquinària entera del seu Departament, per mirar de trobar-ne la millor sortida possible. I no se n’ha sortit. Per què? Doncs per dos motius: 1) perquè l’executiu de la Generalitat està preocupat per altres coses més importants que no pas que els valencians es quedin sense poder veure un canal de televisió en català, i 2) perquè l’executiu de la Generalitat és un mercat de Calaf on cadascú intenta treure el màxim benefici individual de la seva quota de representació, prescindint de qualsevol altre criteri. En el cas de TV3 la Generalitat ha demostrat no tenir cap mena de poder (o de voluntat) real per impedir el tancament dels repetidors, i ara li traspassa la patata calenta a Cultura perquè negociï no se sap ben bé què, oblidant que un acord és bo pel seu contingut, no per l’acord en sí.

En resum, que el conseller de Cultura no ha tingut un govern responsable, d’una mínima talla intel·lectual i política, al seu darrere per oferir-li el suport que li calia per resoldre aquestes dues qüestions. Ni els seus mentors d’ERC, tant preocupats ells pels Països Catalans que fins i tot faran el seu proper congrés a València, ni els seus companys de govern, els que per despolititzar el CCMA han col·locat més polítics per metre quadrat que en qualsevol altre organisme independent, no ens mereixen tenir Joan Manuel Tresserras com a conseller de Cultura. Ni Joan Manuel Tresserras es mereix el càstig de compartir butaca amb tota aquesta colla. Per això hauria de dimitir. El seu prestigi no pot quedar tacat per haver format part d’un Govern d’incompetents.

9-M: canviar o resignar-se

“¿Es pot, en menys de tres mesos, proposar tàctiques noves que retornin la il·lusió d’anar a votar?”, es preguntava fa una setmana Heribert Barrera en la segona part del seu article “El vot en blanc”, publicat a les pàgines del diari Avui. Unes línies més avall, ell mateix apuntava una possible solució: “Una nova política basada en l’exigència, la dignitat i el rigor, que sense estridències ni pallassades prescindís de vedetismes, garantís transparència i tingués com a prioritat absoluta preservar el futur nacional de Catalunya.” És això el que realment ens ofereixen els partits catalanistes de cara a les properes eleccions?

El debat generat al voltant del 9 de març és una evidència clara de la situació excepcional que estem vivint, i de la necessitat de buscar-hi una sortida. Ni Heribert Barrera ni tots els altres que defensem l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul ho fem des de posicions estructurals o de principis. Ho plantegem estratègicament. Això és el que a Reset hem vingut defensant i el que també observem a la majoria de les opinions que alimenten el debat.

En quins termes es formula aquest debat estratègic? El que està en joc és la manera de sortir d’aquest tram final de la història del nostre país que s’inicia amb la transició. I aquest debat, té dos peces claus: per una banda, en el cas d’ERC, si es valida o no la línia de l’actual direcció, és a dir, el tripartit, el bandejament de l’eix nacional i la seva pretesa substitució per l’eix social. I, per la banda de CiU, en un horitzó, val a dir que terrible –i alhora decisiu per al futur del nostre país- de bifurcació estratègica de les opcions del catalanisme que representa.

ERC
La carta de presentació de la candidatura de Joan Ridao com a cap de llista a les properes eleccions indica de forma clara, descarnada, la més absoluta manca de rumb nacional que pateix aquest partit. El de Rubí, sense que hores d’ara hagi fet el més mínim gest de matisar les seves paraules, va declarar alegrement que l’objectiu del seu partit a Madrid és intentar aconseguir un model de finançament per a Catalunya similar al que té el País Basc… l’any 2023! En aquest bloc ja vam denunciar fa temps la pantomima que representava la proposta de Carod-Rovira de fer un referèndum al 2014. Però una cosa és vendre fum, activitat habitual de l’impulsor de la idea, i una altra prendre la gent per idiota.

El més fàcil seria dir que és aconsellable que ERC no obtingui un bon resultat a les eleccions per tal que es produexi, d’una vegada per totes, un procés de renovació interna. I dir-ho mirant a una altra banda, ignorant els beneficis que els catalans treuríem si no fos així. Però no és aquesta la qüestió. Xavier Vendrell escrivia fa uns dies un article on afirmava que per defensar els interessos de Catalunya a Madrid, tal com suposadament havia passat en aquesta darrera legislatura, calia que ERC disposés de grup parlamentari propi. I prou. Cap proposta? Cap compromís? I, sobretot, cap bagatge que vagi més enllà d’”agafar una experiència impagable i conèixer les possibilitats de disposar d’un grup parlamentari propi”? No. El que seria realment impagable seria que encara hi hagués algú que se’ls creiés.

Convergència i Unió
La bifurcació del camí futur de CiU es divisa clarament: per una banda, l’estratègia que defensa Josep Antoni Duran i Lleida, d’implicació en el govern espanyol. I per una altra banda, el projecte de Casa Gran del Catalanisme i l’assumpció del dret de decidir com a eix estratègic del futur del catalanisme, en els termes expressats per l’Artur Mas en la conferència del 20 de novembre de 2007. La confecció de la llista de CiU, amb un perfil molt baix, i gens compromès amb el lideratge del sobiranisme, és una prova evident de l’existència d’aquestes dues ànimes que va molt més enllà d’allò que ens podíem imaginar. Desestimar l’opció que algun membre destacat del corrent explícitament sobiranista de CDC anés de número 2 ha estat, pensem, un greu error. Excepte, és clar, que realment admetin que s’estan jugant dos models d’entendre el futur de la coalició i del projecte de catalanisme que representen.

Des d’aquest punt de vista, això seria un argument més que convicent per a no votar CiU. Francesc Puigpelat ho plantejava amb molta claredat aquest diumenge passat a l’Avui. Referint-se a la possibilitat amb que durant tant de temps ve jugant en Duran d’entrar al govern espanyol, en contra de la tradició del catalanisme contemporani de CiU i de l’aprenentatge de la història, deia “Canviarà Duran de criteri? Renunciarà a ser líder del catalanisme per fer d’escolanet de Zapatero? Si això passés, Catalunya ho tindria magre. Malament aniria el país, amb un dels partits catalanistes convertit en satèl·lit del PSOE i l’altre en satèl·lit del PSC.”

Quin sentit té per a un projecte catalanista governar a Madrid i no fer-ho a Catalunya? Hi ha una major mostra de relativisme polític que una combinació d’aquest tipus? Sense cap mena de dubte, estaríem davant de la fi del projecte polític catalanista de CiU. I és aquí on s’equivoquen, al nostre entendre, els catalanistes que –sens dubte des de la bona fe- demanen el vot per a CiU perquè, malgrat tot, és qui millor pot defensar els interessos del nostre país a Madrid. Potser sí, no ho discutim… però alhora habilitar aquesta possible combinatòria és abocar CiU a un territori polític de ningú, a una presó ideològica de la que, com un nou Alcatraz polític, difícilment en podrà sortir. Per això pensem que el millor per a CiU és que no tingui un aval popular que habiliti aquesta possibilitat. Ni serà bo per a CiU ni per al país.

Canviar o resignar-se
Estem en un moment clau. S’ha acabat una manera d’entendre la política. Ja no serveix qualsevol cosa. No serveixen els discursets de la direcció d’ERC i no serveixen les calculades ambigüetats de CiU en relació a la seva possible entrada al govern espanyol. Com a mínim, des de la formulació del nou sobiranisme, no ens serveixen. Cal acabar amb tot això.

Però és que a més a més l’experiència d’aquests últims quatre anys ha estat massa dolorosa perquè la passem per alt. No podem ignorar el ridícul que tant ERC com CiU han fet a Madrid, i la seva absoluta incapacitat per defensar els interessos del nostre país. I això, si les coses no canvien a casa nostra, continuarà així. Perquè és aquí, on ha de començar la defensa dels nostres interessos. I això no passarà mentre subsisteixi el tripartit. I molt menys si CiU entra al govern a Madrid.

Jordi Barbeta ho resumia molt bé a La Vanguardia, també aquest diumenge, i hi estem d’acord: “Para conseguir el título de Interlocutor Predilecto del Gobierno, CiU i ERC están dispuestos a reventar precios. ¡Catalunya! ¡Barato, barato!”.

Aquest és el drama. I aquesta és la dinàmica que cal desterrar del nostre panorama polític si de veritat volem impulsar un nou sobiranisme.

____________________________________________________________________

ELECCIONS ESPANYOLES 2008

En els propers posts sobre les eleccions, d'aquí fins al 9 de març, recollirem en aquesta secció les aportacions més independents i significatives que sobre aquest tema vagin publicant-se, principalment als blocs o en forma d'article als diaris, digitals o no. Si voleu contribuir al recull podeu enviar-nos els vostres enllaços favorits al nostre correu electrònic: reset.cat@hotmail.com

.

Heribert Barrera. “El vot en blanc (I)”

Heribert Barrera. “El vot en blanc (II)”

Cimera Extraordinària. “Dues raons per votar un tumor”

Cimera Extraordinària. “Hi haurà motius per anar a votar...?”

Daniel Solano. “Té sentit votar en unes eleccions espanyoles?”

Dessmond. “Gat escaldat”

Dessmond. “Vénen eleccions”

Guillem Carol. “Els perquè de tot plegat”

Jaume Renyer. “Heribert Barrera: el vot en blanc?”

L’espelt. “El primer del 2008... ja tocava!”

Marc Roca. “Congrés sí, Senat no”

Reflexions en català. “L’atzucac (d’uns quants)”

Xavier Mir. “El 9 de març i el més enllà”

Xavier Rius. “També em vénen ganes de votar en blanc”

Puigcercós no ha estudiat Gramsci

És una llàstima que el conseller Puigcercós abandonés els seus estudis de sociologia i ciències polítiques a la UAB abans del trimestre on s’impartien les classes sobre Antonio Gramsci. De no haver estat així, possiblement hagués après algunes coses molt útils sobre conceptes com hegemonia, lideratge cultural i d’altres que hauria pogut aplicar en la seva futura vida política.

La teoria
Gramsci és marxista i en conseqüència la seva teoria es fonamenta en la idea de la lluita de classes, però les seves reflexions sobre l’Estat, la societat civil i la lluita per l’hegemonia cultural dins d’una societat són perfectament homologables a d’altres situacions on existeixin altres tipus de confrontacions. Per exemple, la confrontació nacional.

Segons el pensador italià, tota societat té una superestructura amb dos nivells diferenciats. El primer nivell és la societat política (l'Estat), amb tota la seva maquinària coercitiva al darrere. El segon nivell és la societat civil, que inclou “el conjunt d’institucions responsables de l’elaboració i difusió de valors simbòlics i d’ideologies.” Això és, el sistema escolar, els partits polítics, les organitzacions professionals, els mitjans de comunicació, els sindicats, l’església, etc. (fixem-nos ara ja com la societat civil així entesa té un significat més ampli del que sovint li donem en l’actualitat).

A diferència d’altres teòrics com Althusser, Gramsci creu en una certa autonomia de cadascun d’aquests nivells. I és aquesta autonomia –de la societat civil respecte la societat política- la que pot permetre que les classes oprimides hi assoleixin l’hegemonia abans mateix de la conquesta del poder de l’Estat. Én aquest sentit, la societat civil esdevé l’espai polític per excel·lència i on es disputa la lluita més aferrissada entre ideologies enfrontades. Qui vulgui aconseguir el control de la societat política (de l’Estat) haurà de realitzar abans una “llarga marxa a través de les institucions” de la societat civil per tal d’obtenir-ne l’hegemonia.

La implantació d’una hegemonia és un procés històricament llarg que ocupa els diferents espais de la superestructura. Les formes històriques de l’hegemonia no són sempre les mateixes i varien segons la naturalesa de les forces socials que l’exerceixen. Per a Gramsci, l’hegemonia ha de ser preparada per una classe que lidera la constitució d’un bloc històric (l’aliança estable de classes i fraccions). La modificació de l’estructura social ha de precedir una revolució cultural que, gradualment, incorpori capes i grups al moviment racional d’emancipació.

Aquesta idea de la lluita per la direcció político-cultural d’una societat i pel control de l’imaginari col·lectiu fa que el concepte d’hegemonia tingui un sentit militar que no és en absolut casual. Etimològicament, hegemonia deriva del grec eghestai, que significa “conduir”, “ser guia”, “ser cap”. Eghemonia, en grec antic, era el nom que rebia el comandament suprem de les forces armades. Per tant, es tracta d’una terminologia amb sentit militar. L’eghemon era el guia i també el cap de l’exèrcit.

La pràctica
Durant els governs de CiU era recurrent afirmar que l’Ajuntament de Barcelona exercia a la pràctica de contrapoder de la Generalitat. Amb això es volia significar que convergents i socialistes tenien uns models de societat diferents, fins i tot antagònics, que no podien arribar a implantar-se del tot (a ser hegemònics) per la importància i la influència de les dues institucions amb més pes polític del nostre país que controlaven respectivament. Quan uns feien una cosa, els altres responien fent la contrària. On uns veien blanc, els altres veien negre. No era en absolut un model a seguir, però com a mínim evitava que cap dels dos tingués el domini exclusiu de la societat catalana.

L’any 2003 tot això va canviar. La decisió d’ERC de lliurar la Generalitat al PSC-PSOE fou com posar el llop a vigilar els xais. L’extens control que aquest partit ja exercia sobre la majoria de les institucions catalanes podria ara traslladar-se a les que mancaven i obrir el camí per a penetrar fins a l’últim racó de la societat. La “llarga marxa a través de les institucions” del PSC-PSOE començava a fer-se realitat (atenció, per exemple, a aquesta notícia).

És cert que als darrers temps importants sectors de la societat civil catalana han fet sentir la seva veu per denunciar el permanent dèficit d’infraestructures que patim o per exigir un finançament més just. És cert que encara som capaços de mobilitzar-nos i de fer soroll quan les coses es posen més magres, però tampoc no podem deixar-nos portar per una eufòria desbordada. Amb tots els mecanismes del poder a l’abast el Govern intentarà controlar-ho tot, sense excepcions. Per aquests verals cibernètics es dóna sovint una imatge de la societat civil catalana que no es correspon del tot amb la realitat. Sí, la manifestació de l’1 de desembre va ser multitudinària, les plataformes sobiranistes proliferen arreu i els llibres d’assaig de temàtica nacionalista són un èxit de vendes, però amb això no n’hi ha prou. Gramsci ja va advertir-nos que la batalla per l’hegemonia de la societat civil seria dura i llarga. En aquest sentit, les declaracions de Joan Ferran sobre la “crosta nacionalista” són només una mostra de la voluntat del PSC-PSOE per no defallir en aquesta lluita, per no deixar cap àmbit de la societat civil lliure del seu domini.

Però el que no es pot oblidar és que va ser ERC, amb la seva decisió estratègica que havia de portar-los a “penetrar electoralment a l’àrea metropolitana” per “arribar al milió de vots”, qui ens ha portat fins aquí . Ara, quan no s’han complert ni de lluny els seus infantils propòsits és quan més patètica esdevé la imatge aquella de Carod-Rovira i la seva clau. Una clau que només ha servit per obrir les portes a la situació actual: una societat catalana en hores baixes que veu com cada dia que passa ha de defensar a la desesperada coses que semblaven plenament consolidades. I el que no sabem. “Tapar forats”, en diuen. Tapar els forats que provoquen aquells a qui tu has entregat el Govern.

Quan Joan Puigcercós, durant les negociacions del primer tripartit, va trucar Miquel Iceta per dir-li que “no tot està perdut” [sobre el pacte ERC-PSC], va evidenciar que no havia estudiat la lliçó d’Antonio Gramsci. Una llàstima per ell... i pel país.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Fidels a la seva tradició, la nit del dia de Reis l’editorial Destino atorgava el premi Josep Pla, que aquest any ha premiat l’escriptor Melcior Comes, per la seva novel·la La batalla de Walter Stamm. Des d’aquí volem felicitar aquest jove escriptor, una de les més fermes realitats de la nova literatura catalana. No cal matisar que entenem per literatura catalana la literatura en català.

Però avui en dia, tanmateix, cal recordar-ho. El mateix Comes s’exclamava, en un interessantíssim article a l’Avui del 27 de desembre titulat “Catalanisme en castella”, que la llengua catalana hagués desaparegut del discurs nacional. I concretava: “Els d’Esquerra Republicana començaran a fer campanya electoral en castellà. Imaginen que així seduiran una majoria social refractària a tirar del carro de la independència. Però, qui vol una Catalunya independent en castellà?” Per acabar amb un paràgraf contundent: “El nacionalisme català no és una sinó una estratègia. Però tota estratègia implica un joc amb prioritats inalienables. Perdre això de vista és desertar de les nostres idees per arribar a qualsevol preu al poder. És assassinar tots els principis en nom de l'ambició forassenyada, com Macbeth, que per arribar a dalt de tot va haver de carregar-se tothom, fins que va veure com tanta sang vessada li passava factura. Allò que deia Groucho Marx ("senyora, jo tinc uns principis, i, si no li agraden, en tinc uns altres"), en el nostre cas passa per la liquidació de la nostra identitat lingüística...; Senyora, aquest país té uns principis i una llengua, i, si no li agraden, foti's o busqui'n un altre.”

Des de RESET volem felicitar-lo, no només pels seus èxits en literatura, prova inequívoca del seu talent, sinó pel seu compromís explícit i intel·ligent amb el país. Quina diferència, val a dir, amb d’altres casos, on el talent pel que sembla abunda menys i les idees sobre el país es presenten francament embolicades i rocambolesques, potser perquè les seves anàlisis amaguen interessos obscurs o... massa interessats. Dimecres dia 2 de gener, el professor Enric Marín encetava l’any amb una nova prova d’amor als socialistes, amb que ha fonamentat la seva croada a favor del tripartit. En un article a El Punt deia “insistir a presentar el PSC com un mer apèndix del PSOE és un error gravíssim”. Nosaltres no sabem si és un error gravíssim, però sí que és la realitat. Potser el professor Marín és d’aquests professors de periodisme als que la realitat mai els espatllarà un bon titular, no sabem si és això el que ensenya als seus alumnes. Però en tot cas, sí sembla permanentment en guàrdia perquè la realitat no li espatlli una bona estratègia. La de pactar amb aquests patriotes dels socialistes catalans, s’entén, que tan clarament evidencien l’existència d’un sistema propi de partits a Catalunya. Quina empanada mental!

La llei de ferro d'Esquerra

Quan el sociòleg alemany Robert Michels va publicar al 1911 el seu llibre “Zur Soziologie des Parteiwesens in der modernen Demokratie. Untersuchungen über die oligarchischen Tendenzen des Gruppenlebens“, conegut abreujadament com Els partits polítics, semblava estar pensant en ERC. És clar, això no pot ser perquè ERC va trigar encara vint anys a fundar-se, però la idea central de l’obra més famosa d’aquest deixeble de Max Weber li ve que ni pintada al partit que dirigeixen amb tant de sacrifici els senyors Carod-Rovira i Puigcercós.

En efecte, com a resultat de l’estudi del Partit Socialdemòcrata Alemany del seu temps Michels va concloure que el funcionament intern de la majoria de partits polítics es regeix per l’anomenada “llei de ferro de l’oligarquia“. Aquesta llei diu que les organitzacions esdevenen burocratitzades en crèixer, formant una èlit que contraposa l’eficiència a la democràcia interna: com més gran és el lideratge dels dirigents més petita és la democràcia interna del partit.
En el cas d’ERC aquesta norma s’agreuja encara més per la multiplicitat de sectors i l’existència de pugnes de lideratge entre ells, per la qual cosa la democràcia interna se’n ressent encara més.

Tota aquesta teòrica ve a tomb del trist episodi viscut aquest cap de setmana passat amb la confecció de les llistes electorals d’aquest partit. La història és coneguda perquè tots els mitjans de comunicació se n’han fet ressò àmpliament: el Consell Nacional d’ERC va ratificar les candidatures promogudes per la direcció en les quatre circumscripcions, tot i que en els casos de Tarragona i Lleida existien altres candidats (Jaume Renyer i Antoni Bertran, respectivament) que comptaven amb el suport majoritari de les bases del partit, segons les eleccions territorials realitzades a tal efecte. És a dir, que un partit estatutàriament assembleari es passa pel forro l’assemblearisme dels seus propis estatuts quan li convé a la direcció. Suposem que això deu ser com a conseqüència de “l’esforç de cohesió interna davant el perill de divisió” que demanava Joan Puigcercós aquest diumenge en una entrevista a El Punt. Però a nosaltres ens recorda més a Maquiavel quan recordava que la política és l'art de conquerir el poder i mantenir-lo. Per fer-ho, tots els mitjans són lícits, deia.

Aquests fets se sumen a la candidatura non nata d’Elisenda Paluzié com a número dos per la llista per Barcelona. Després d’uns tumultuosos esdeveniments a l’interior de la Plataforma Sobirania i Progrés que van acabar com el rosari de l’aurora, la professora de Teoria Econòmica de la UB va sortir projectada com a possible acompanyant de Joan Ridao al Congrés dels Diputats perquè “dóna el perfil” que es buscava per aquest lloc, segons les cròniques de fa un parell de mesos. Què ha passat després? Les males companyies que sovinteja li han costat el càrrec? Podeu preguntar-li directament a la nostra economista. No us costarà gaire. A hores d’ara posa a parir a la direcció d’ERC davant de qualsevol que vulgui escoltar-la.

Com a conclusió de tot plegat i en homenatge al company blocaire Manel Bargalló i Alabart, que ha decidit tancar el seu bloc, reproduirem aquí la seva anàlisi en relació al tema que ens ocupa, extreta d’un post que va publicar al juliol d’aquest mateix any: “Com les empreses, hi ha partits amb un tarannà més obert i participatiu i d’altres que són més jerarquitzats i dirigits. Hi ha partits que el seu secretari general té un control absolut de l’organització perquè molts dels seus militants tenen el sou depenent de si el secretari general ho vol o no ho vol. També en molts partits les llistes electorals, que recordem que a casa nostra són tancades, es proposen a dit pel secretari general al comitè executiu per tal que l’aprovi. Si el secretari general no vol que un nom no hi sigui, aquest no surt a la llista proposada i el consell executiu no l’aprova. Es queda fora sense possibilitats derepetir o estrenar un escó o regidoria.”

I per acabar, un altre recordatori. En aquest cas per a la visionària secretària d’organització d’ERC, Pilar Albiol, que a preguntes d’El Periódico (del 25 d’octubre) sobre el procés d’elaboració de les llistes al Congrés dels Diputats va respondre: “no es preveu conflictiu”.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Després que el PSC-PSOE i ICV-EUiA es conjuressin per sumar esforços per aturar el sobiranisme, segons informava l’Avui, aquest dilluns el Sr. Ridao, flamant cap de cartell d’ERC a les eleccions espanyoles ens sorprenia a tots dient: "A les eleccions generals només hi ha dues ofertes de catalanisme: ERC i CiU".

No sabem si això implica un retorn a l’eix nacional, però en qualsevol cas és una mostra més d’aquesta incoherència oceànica per on navega la política catalana i especialment ERC. Perquè és clar, si ERC i CiU són les dues úniques propostes catalanistes, els seus aliats de govern… què són? I per què ho són… d’aliats? Com bé sabrà el Dr. Ridao, en judici no hi ha millor prova que la confessió de part. I aquesta confessió de part és certament sorprenent i una mostra més de la falta de credibilitat dels nostres polítics.

Així les coses, no trobem estrany que des de la setmana passada, amb la publicació del nostre article proposant l’abstenció a les eleccions espanyoles, s’hagin rebut en aquest bloc més comentaris que mai i molts altres blocs s’hagin plantejat també aquesta qüestió: el sentit del vot o del no vot, com a mostra de desafecció i protesta envers l’actual situació política del nostre país.

És impossible fer-se ressò de totes les opinions expressades, val a dir que totes, la gran majoria d’elles molt argumentades, amb idees, i de ben segur en les properes setmanes hi haurem de tornar. Més enllà de recomanar la lectura dels comentaris fets al nostre post, ens sembla important destacar el debat obert en altres blocs, i alhora del debat obert amb els comentaris que s’hi fan.

Un dels primers a trencar el foc, després del nostre article, va ser en Xavier Mir, que s’arribava a plantejar al post “Seríem capaços de convertir les eleccions en un referèndum?” la possible conveniència d’una posició comuna de “desafecció” (que caldria trobar): “¿És possible construir un vot en clau nacional, al marge dels partits, que sigui alguna cosa més que la suma de vots individuals?” s’interroga. En Marcús oferia una sortida enginyosa com a expressió de la desafecció, Congrés Sí, Senat No! (vot pràctic i vot de càstig, 2 en 1). Més endavant, en Joan Arnera es plantejava, de manera oberta, la qüestió “Votar, no votar. Plantejaments” Un altre Joan, en Joan Bonada, des del Mirall ho tenia més clar: “Que votin els espanyols”.

En definitiva, un debat obert i calent a la catosfera sobiranista, si atenem a les reaccions que està provocant en blocs i comentaris. En seguirem parlant.

9 de març: abstenció!

Un escenari òptim per a la reacció definitiva
Fa dies, fins i tot setmanes, que per la catosfera sobiranista s’estan plantejant molts comentaris al voltant de què fer en el properes eleccions espanyoles del març. Però la intervenció d’Heribert Barrera, en la conversa oberta amb l’expresident Jordi Pujol, demanant el vot en blanc o l’abstenció “perquè els partits catalans reaccionin i no se sotmetin més a l’Estat” ha esperonat de manera definitiva el debat.

Des de Reset ens hem fet ressò del que entenem són expressions del nou sobiranisme, en contraposició a la crítica que efectuem de les manifestacions del vell catalanisme, del catalanisme obsolet. Les eleccions al Parlament espanyol del proper mes de març pensem que poden ser un punt d’inflexió clau en aquest debat.

Ho direm sense embuts: la derrota del vell catalanisme passa per un vot de càstig a CiU i a ERC. I pensem que l’abstenció, una campanya per una abstenció activa pot ser la clau per poder capitalitzar i canalitzar aquest sentiment tan estès de cansament, frustració, cabreig… i alhora d’esperança.

De l’olla de grills a l’olla a pressió
El nou sobiranisme ha tingut fins ara una expressió més pròpia d’una olla de grills que de cap altra cosa. Moltes veus, amb diferent projecció i abast, crítiques amb la situació actual, tant amb la falta de coratge i claredat d’horitzó de la proposta convergent, com amb de la catastròfica política d’ERC i la seva estratègia tripartida.

Tanmateix, en aquests dos partits en els últims temps, s’estan produïnt moviments molt interessants que apunten un necessari canvi d’estratègia. A ERC, els moviments (fonamentalment Reagrupament) crítics amb la direcció i la seva estratègia de seguidisme del PSC-PSOE han experimentat un creixement i un impacte sobre la política interna del partit impensable fa tan sols mig any, com es va veure la darrera Conferència Nacional. En l’entorn convergent, la iniciativa de la Casa Gran del Catalanisme, i la mateixa conferència de n’Artur Mas, han marcat un camí desacomplexat i engrescador cap al sobiranisme (per més que no facin servir la paraula), amb la reivindicació del dret de decidir com a eix del nostre futur nacional.

Però, per sobre de tot, el que nosaltres considerem més interessant és la reacció de la societat civil i de les persones que ens podem considerar part d’aquesta olla de grills i que es va posar en evidència a la manifestació de l’1 de desembre de la PDD. Aquesta manifestació va actuar com a catalitzador d’energies, fins al punt de reconciliar-nos amb el nostre orgull malmès i injectant-nos confiança en nosaltres mateixos davant el sòrdid panorama a què ens tenien condemnats ERC i CiU.

L’olla de grills que fins ara havia caracterítizat les expressions de l’incipient nou sobiranisme s’ha transformat en una autèntica olla a pressió. I l’anàlisi que fem aquí és que les eleccions del març són un escenari òptim per enterrar el catalanisme poruc i deixar la via expèdita perquè els postulats d’aquest nou sobiranisme s’acabin imposant en els diferents partits i en la societat civil.

Perquè això passi cal que els resultats de les eleccions de març no permetin respirar a cap de les forces conservadores, acomodatícies, del vell catalanisme, de manera que els seus mals resultats siguin exclusivament un mal resultat seu i de les seves estratègies. I, per tant, un bon resultat per al país.

Entenem que hi ha molta gent de bona fe a qui l’abstenció o el vot en blanc o nul els pugui provocar una certa sensació de “buit”, un cert vertigen, davant la possibilitat de no prendre part, de no posicionar-se, en uns comicis com els del març, amb la previsible bipolarització que es produïrà i la multitud de globus sonda que creuaran el nostre paisatge polític, en forma de promeses o amenaces (per exemple, el canvi de la llei electoral o fins i tot un canvi constitucional per excloure del mapa i de l'escenari polític estatal els partits nacionalistes perifèrics).

Però la veritat és que tot això ja ens va bé i reforça els motius perquè els sectors més independents del sobiranisme promoguem un cop d’efecte al marge dels partits, i precisament per impulsar definitivament els canvis que s’estan gestant en el seu interior.

El nou sobiranisme no s’ha de construir mirant a Espanya, sinó amb l’actuació ferma en el nostre àmbit de decisió. De què ha servit en aquests quatre anys que CiU i ERC tinguessin la clau de la governabilitat a l’Estat? De res, com a molt per fer el ridícul, per justificar politiqueig partidista sense cap mena de trascendència en clau nacional. No podem validar aquesta manera de fer política. No ens interessa per a res mantenir aquesta situació.

Tampoc no podem caure en la temptació del mal menor, d’anar a votar perquè l’abstenció pot afavorir al PP. És cert que la mobilització de l’electorat català a les eleccions del 2004 (un 12% superior a la del 2000) va propiciar la victòria del PSOE, presentat com a garant de l’anomenada Espanya plural. Però, quin és el balanç d’aquests quatre anys? Ens ha servit d’alguna cosa la victòria de Rodríguez Zapatero? Ens ha de quedar clar que aquesta no és la nostra guerra i que, guanyi qui guanyi, els catalans hi continuarem perdent.

Per què no convé votar ERC?
Abans de la Conferència Nacional d’ERC la direcció, a través d’en Xavier Vendrell, s’abraonava sobre els crítics amb els resultats d’una de les més patètiques enquestes dels últims temps, molt oportunament plantejada per El Periódico… No tenim cap dubte que si apoltronada direcció d’ERC treu uns resultats que puguin defensar com a bons això actuarà únicament i exclusiva com a factor de legitimació de la seva estratègia de pacte tripartit i seguidisme amb els sociates.

No podem compartir, per tant, tot i que respectem, l’estratègia de Reagrupament, de promoure una mobilització dels crítics per aconseguir el millor dels resultats possibles. En aquest sentit, dissentim de la visió que té l’històric militant independentista Josep Pinyol (actualment vetat per la direcció d’ERC): “Si els catalanistes no votem, tot l’entusiasme que va florir a l’inici del desembre es marcirà al març”. Creiem sincerament que la situació és justament la inversa. El descontent general expressat a la manifestació de l’1-D demostra que Catalunya no és un rebel sense causa, sinó una causa que no té rebels. Aquí és justament on cal incidir per capgirar la situació. I en el cas d’ERC això passa indefectiblement per un mal resultat electoral que posi a l’actual direcció del partit contra les cordes. Valorem la seva lleialtat vers el partit, però la nostra lleialtat es deu exclusivament al nostre país. I per al nostre país, per al sobiranisme, és important que en aquestes eleccions del març no s’avali, amb el vot, a ERC, la seva direcció i la seva estratègia.

Per què no convé votar CiU?
Com ja hem dit algun cop, la amenaça més gran per al projecte de Casa Gran del Catalanisme l’hem de buscar en algun dels habitants d’aquesta casa, concretament el senyor Duran Lleida i les seves proclames tan conservadores i acomodatícies com les de la direcció d’ERC. Que el senyor Duran Lleida sigui el cap de llista de CiU és un factor dissuassor del vot, com d’altra banda des de la mateixa CDC s’ha pogut intuir, vet aquí les propostes d’en Felip Puig que un “sobiranista” vagi de número 2. Un altre cop, politiqueig. El gran problema és que del 9 de març sorgeixi un escenari que habiliti Duran a erigir-se en paladí de la governabilitat entrant al Gobierno de España amb qualsevol ministeri. Entenem que aquest escenari seria nefast per al país i letal per al projecte de la Casa Gran del Catalanisme. Per tant, tampoc no pensem que s’hagi d’afavorir, al contrari, s’ha de combatre, i la millor manera que tenim de fer-ho –potser l’única que tenim a les nostres mans- és no votant-los.

Conclusió
Una mica com l’energia, que ni es crea ni es destrueix, només es transforma, entenem que el sobiranisme, en aquesta fase, el que necessita és un impuls decidit de transformació. I aquesta transformació, el primer que requereix és liquidar les estratègies conservadores de les actuals direccions d’ERC i CiU.

Salvador Cardús afirmava divendres passat des de les pàgines de l’Avui “Si la manifestació [de l’1 de desembre] acaba transformant alguna realitat política en la direcció volguda, barretada! Si el vot majoritari se'l segueixen emportant els de sempre, si l'urna no sap què ha dit el carrer, marramiau.”

Doncs justament pensem que el 9 de març, a les urnes, no s’hi presenta cap partit polític que ara per ara pugui interpretar adequadament el que va dir el carrer l’1-D, hi haurà els de sempre, aquestes opcions del vell catalanisme, obsoletes i conformistes. Però aquest 9 de març, paradoxalment, podem obrir definitivament les portes a aquest nou sobiranisme, i cal afavorir aquesta transformació, no votant-los.

Això pensem que és el que interpretava el veterà patriota Heribert Barrera quan propugnava un vot en blanc o l’abstenció. El procés està en marxa, i, aquestes properes eleccions cal aprofitar-les per injectar encara una mica més de pressió. Nosaltres apostem per una campanya a favor de l’abstenció. Abstenció crítica i conscient, però abstenció.

L'esperit de l'1 de desembre

La manifestació de dissabte passat ha estat l’èxit més important de la Plataforma pel dret de Decidir (PDD), per davant de la celebrada el 18 de febrer del 2006 en contra de les retallades al nou Estatut d’autonomia. Després d’aquesta primera manifestació es parlà de “l’esperit del 18 de febrer” com a senyal d’identitat dels que no acceptàvem injerències externes en l’elaboració de les nostres lleis i com a exigència de dignitat nacional als nostres governants.

Quin serà ara “l’esperit de l’1 de desembre”? Tothom coincideix –començant pels mateixos organitzadors- en que la manifestació de dissabte anava políticament més enllà d’una simple demanda de millora de la gestió del serveis de transport del nostre país, i que la reivindicació del dret de decidir no quedava limitat a les infraestructures sinó que ho abarcava tot. És a dir, que del què en realitat s’estava parlant és del dret a l’autodeterminació. Això que pot semblar una obvietat, té un trascedència cabdal donada la transversalitat dels convocants i dels participants a la manifestació. I molt especialment, dels que no hi van anar. Aquesta línia divisòria, avalada per la participació en la marxa de centenars de milers de persones, és ben present en el subconscient de la immensa majoria de catalans i pot esclatar en qualsevol moment, malgrat les tàctites partidistes del moment. Aquest és, al nostre entendre, l’esperit que s’ha consolidat després del dissabte 1 de desembre.

A Catalunya existeix una majoria social que no té traducció parlamentària. Perquè de res més que de majoria social es pot parlar després de veure la gran quantitat de gent que va manifestar-se dissabte a Barcelona. Una gent que se sent molt més aprop els uns dels altres que no pas dels que a la mateixa hora es van quedar a casa deliberadament. Són aquests, els que es van quedar a casa, els que ho tenen encara més clar que nosaltres. Per això van fer pinya. Una pinya silenciosa i patètica que va des del PSC-PSOE al PP, passant per UGT, CCOO i Ciutadans, que va intentar boicotejar la manifestació (el PSC-PSOE, amb el seu ridícul manifest de vint-i-quatre hores abans) o silenciar-la (TV3, a partir de les ordres rebudes de José Zaragoza en aquest sentit).

Un gat vell de la política catalana com és Vincent Sanchis apuntava en el seu article de l’Avui de diumenge les causes i les possibles conseqüències d’aquest nou esperit: “S’han encès molt llums vermells que exigeixen canvis i valentia. El catalanisme ho ha entès en part. Ho ha entès Esquerra Republicana, que ha marcat una data -l'11 de setembre del 2014- al somni sobiranista. I ho ha entès igualment Convergència Democràtica, que ha començat a desplegar un nou programa i una nova estratègia per superar una exasperant paràlisi d'idees i objectius. Però no n'hi ha prou. Perquè Esquerra no només ha de fixar punts d'arrancada col·lectiva, sinó que ha de començar a fer efectiva l'estratègia que els ha de fer possibles. ¿Com es pot articular el sobiranisme des d'un govern que majoritàriament no n'és, de sobiranista? Pel que fa Convergència, ¿quina Casa Gran somnien els seus dirigents si l'empetiteixen amb l'acció quotidiana? (…) Cal encetar una nova etapa en què cada força política sigui molt més ambiciosa i estigui disposada a arribar fins i tot al sacrifici per desbloquejar aquesta situació d'incertesa que pateix una gran part -la més sensible i la més lúcida- de la societat catalana.”

En la mateixa línia Vicent Partal, des de l’editorial de Vilaweb afirma: “I segurament és aquesta fotografia, PSC i PP en un costat i des d'Unió Democràtica a la CUP en l'altre, el canvi més transcendental que s'haurà plasmat aquest primer de desembre. Amb això és possible que hajam assistit al naixement d'un nou cicle polític al Principat. Durant anys el PSC havia aconseguit trencar el discurs hegemònic de CiU a base de moure el debat sobre Catalunya o Espanya cap al terreny de qualsevol país normal, entre la dreta i l'esquerra, amb el matís afegit i extremadament útil que tota relació amb el PP era un anatema. No hi ha dubte que la jugada li ha eixit rodona però sembla que s'ha esgotat en ella mateixa.”

L’esperit de l’1 de desembre comporta el retorn necessari de l’eix nacional al primer pla de la lluita política. Els que varen voler enterrar-lo es van equivocar, alguns intencionadament, d’altres per càlcul partidista. La manifestació de dissabte ha demostrat que les quëstions socials es poden aixoplugar sota el paraigües nacional sense cap problema, amb els matisos ideològics que cadascú vulgui incorporar però amb una causa comuna que ens aplega a tots. Excepte als que han volgut quedar-ne fora. I són aquests els que han evidenciat que és realment l’eix nacional el que marca les diferències. Perquè tots podien estar d’acord amb la causa social de la manifestació, però alguns no han volgut estar-ho amb la causa nacional de la mateixa. Per tant, és l’eix nacional i no l’eix social el que marca les diferències. Alguns dels que dissabte es van manifestar pels carrers de Barcelona farien bé de prendre’n nota i actuar en conseqüència. L’esperit de l’1 de desembre no es pot quedar aquí.

____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Un altra “víctima” de l’espectacular manifestació sobiranista de dissabte ha estat la decència informativa. El desvergonyiment amb què els sociates han manipulat des de TV3, “la seva”, tot el que ha tingut a veure amb la manifestació ha superat tots els límits.

Així ho recull àmpliament la blocsfera sobiranista catalana, que es mostra absolutament indignada, i fins i tot en molts casos, l’anàlisi de l’escàndol i manipulació informativa es converteix per a molts en el principal argument dels seus posts sobre la manifestació.

Recordem, tal i com recollia l’Avui de dissabte, la manipulació massiva començava diumenge de la setmana passada, amb una trucada del Sr. José Zaragoza, secretari d’organització del PSC-PSOE, i comissari polític de “la seva”: “Diumenge passat, el TN migida obria amb una prèvia sobre la manifestació d’avui. En pocs minuts va sonar el telèfon de la cap d’informatius, que va rebre una bronca descomunal de José Zaragoza: “Això és una declaració de guerra!”, li va arribar a dir. Els crits van ser tals que es va donar l’ordre de suprimir la crònica política que anava de segons video del TN vespre. Tot, per tal que no tornés a parlar el portaveu de la Plataforma. El dany colateral va ser que també es van quedar sense sortir Carod i Duran i Lleida. Mala sort.”

No és estrany, per tant, que acabés passant el que va acabar passant, i que en Joan Arnera resumeix com “La vergonya de TV3” amb un post duríssim. També Enric Canela exhibia la mateixa indignació, en un altre post molt dur titulat “Quanta misèria” citant Carles Puigdomènech, molt molest igualment amb el tema.

Fins i tot algú tan fidel a l’ortodòxia de l’oficialisme tripartit com en Xavier Mir es pregunta, evidentment amb molta més suavitat, “quin és el criteri periodístic per fer conexions en directe”.
Per la seva banda, en Josep Sort hi fa una referència des de la distància de qui ja no n’espera res, en el seu post sobre la mani titulat “Moments estel·lars”, tot i que per referir-se a l’actitud de TV3 parla de “Moments patèticomediatics”.

Els sempre vitriòlics blocaires del Submarí ho resumien amb un titular: “Telemontilla fa el pena en la informació sobre la manifestació”. Però res millor per acabar aquesta incompleta mostra de la indignació de tantíssims blocaires i opinadors (que no és res més que la indignació dels 700.000 catalans que hi érem i ens sentim ultratjats) que finalitzar amb la referència que hi feia el mestre Partal en el seu mail obert, a Vilaweb.

Per desviar ràpidament l’atenció de la mani i de qualsevol altre efecte colateral que hagués pogut tenir sobre el tripartit, ja tenim el Sr. Carod-Rovira i la seva entrevista de diumenge a La Vanguardia, –perquè com li agrada de dir, “una cosa no treu l’altra”- des d’on posa en pràctica la tàctica del calamar i comença a llençar tinta a tort i dret: “Árabes y latinos votarán el 2014 en el referéndum de la independencia”, mentre exhibeix, com si se n’enfotés ell mateix de l’acudit, una targeta sanitària. Però com que les barbaritats que ha dit en aquesta entrevista són tantes, hi haurem de dedicar el proper article, la setmana vinent.

Tanmateix, la pregunta que ens fem en el moment de tancar aquesta edició de la Revista d’Idees és on és la “Trampa y Bochorno” que denuncia amb una bilis espectacular l’editorial d’avui dilluns d’El País. ¿Amb quines fonts compta aquest diari del més ranci espanyolisme per parlar de 125.000 assistents? ¿És que no és capaç de consultar ni tan sols la guàrdia urbana? ¿O l’hemeroteca, per saber qui són la Plataforma pel Dret de Decidir? ¿O els mateixos papers de la convocatòria? Tanta ignomínia només té una raó de ser: hem fet mal. Catalunya ha fet un espectacular cop d’efecte en defensa de la seva dignitat, i això ha alterat els sempre esplèndits ortegaygassetians editorialistes d’El País i la indignació els ha portat a escriure una soflama insultant que no trobaríem ni al bloc més cutre i canyí de les espanyes.

Contra el sectarisme

Resulta pràcticament impossible resumir i sintetitzar l’allau d’articles, opinions i reaccions diferents que ha generat la conferència d’Artur Mas de la setmana passada. N’hi ha que l’han considerat ambigua i insuficient. D’altres l’han qualificat d’ambiciosa i positiva. I uns tercers l’han criticada per radical i extremista. Cadascuna d’aquestes posicions agafa els fragments del text de la conferència que més s’adscriuen a les seves tesis i els fa quadrar amb els seus arguments.

Des d’un punt de vista independentista no partidista, pensem que allò que és veritablement important del discurs d’Artur Mas (i, no ho oblidem, del procés general de reflexió intern de CDC en el qual s’emmarca) és saber si constitueix o no un punt d’inflexió en la línia política de la formació nacionalista, amb la mirada posada en un horitzó sobiranista pel nostre país. Si no fos així, i tot això de la Casa Gran del Catalanisme es reduís a una simple argúcia tàctica per reposicionar-se en el mapa electoral, no caldria donar-li més importància, passar pàgina i continuar treballant cadascú des d’on més li plagui. Però si, per contra, impliqués alguna mena de moviment intern dins CDC, per petit que sigui, tendent a superar l’actual autonomisme i obrir la porta a plantejaments nacionalment més ambiciosos, no seria raonable donar-li d’esquena. Insistim: creiem que aquesta és la postura lògica de qualsevol persona que prioritzi la independència de la seva nació per davant d’interessos partidistes. Els polítics, com és natural, han de procurar mantenir i augmentar el seu suport electoral i per això és comprensible que critiquin tot allò que fan els altres.

Un dels pocs punts d’acord que comparteixen els sobiranistes de tots els colors és que abans d’obrir la caixa dels trons i encarar un enfrontament amb l’Estat que tingui unes mínimes garanties d’èxit, cal sumar una majoria social favorable. Ho ha dit ERC en la seva ponència de la darrera Conferència Nacional, ho han afirmat aquests dies dirigents de CDC com Quico Homs a propòsit de la conferència de’n Mas i ho reclamen a viva veu les diferents plataformes sobiranistes existents. Tothom sembla estar-hi d’acord. Doncs bé, resulta de pura lògica pensar que si el que cal és construir una majoria social favorable a la sobirania de Catalunya és perquè en l’actualitat aquesta majoria social no existeix. I si en l’actualitat no existeix és perquè hi ha forces polítiques que resten al marge d’aquest objectiu i les que ho defensen són encara minoritàries. Així doncs, que el partit polític més important d’aquest país (el mateix que ha guanyat succesivament les eleccions des de fa vint-i-set anys) mostri indicis d’estar plantejant-se fer un viratge en aquesta direcció no pot ser en cap cas una mala notícia. Al menys caldria concedir-li el benefici del dubte.

No obstant, hi ha sectors catalanistes que han volgut fer una lectura tan catastrofista de la conferència d’Artur Mas que sembla que els molesti que la transformació de CDC pogués fer-se realitat algun dia. Sense anar més lluny, el diari digital Tribuna Catalana, dirigit per Miquel Sellarès (president també de la Fundació Centre de Documentació Política, entitat generosament subvencionada pel govern tripartit amb més de 5 milions d’euros entre els anys 2006 i 2008, segons publica el DOGC) acusava Mas d’haver “pervertit el sentit originari” del dret a decidir. Desconeixem si el Sr. Sellarès al·ludeix a la primera formulació del dret de decidir, feta el 1973 als Estats Units per Frances Kissling, presidenta de l’associació Catòliques pel Dret de Decidir: “El dret de decidir és el dret que tenen totes les dones per prendre les seves pròpies decisions sobre la seva persona i el seu cos, sense cap tipus d’interferència del govern ni de la societat. És el dret que té qualsevol dona a que aquestes decisions li siguin respectades incondicionalment”. Però com no li suposem al Sr. Sellarès un tan alt nivell de consciència feminista, hem de concloure –tristament- que això seu no és res més que una mostra de sectarisme.

Sí, ja sabem que alguns lectors d’aquest bloc ens acusaran a nosaltres també d’haver practicar el sectarisme en alguns casos, com quan hem criticat la línia política dels actuals dirigents d’Esquerra. Aquesta seria una acusació del tot errònia. Segons el diccionari un sectari és un “sequaç intransigent, fanàtic, d’una partit o d’una opinió”. I són precisament els actuals dirigents d’Esquerra qui, a banda d’autoerigir-se en els veritables i únics independentistes d’aquest país, es mostren constantment intransigents amb els que no pensen com ells. Nosaltres ens hem limitat, –i ho continuarem fent mentre sigui necessari- a posar en evidència aquestes actituds, que perjudiquen més que no afavoreixen la causa que diuen defensar. Són intransigents amb els crítics del seu partit, són intransigents amb els intel·lectuals amb pensament propi, són intransigents amb els seus assalariats que no diuen amén i, naturalment, són intransigents amb el discurs d’Artur Mas. “Josep-Lluís Carod-Rovira li retreu a Artur Mas que hagi pujat al tren de l’independentisme tard i malament” titulava ahir l’Avui. ¿I per què no li retreu a José Montilla i als seus amics del PSC-PSOE que pilotin un tren que va justament en la direcció contrària de l’independentisme? Per sectarisme envers CDC, evidentment.

El psicòleg especialitzat en sectes Michael Langone afirma que les conseqüències d’un comportament sectari són, entre d’altres, “el mal als seus membres, als seus familiars i a la societat en general”. Algunes de les opinions que hem pogut llegir aquesta setmana, malauradament, coincideixen perfectament amb aquesta definició. Com diu Jordi Cabré, “el catalanisme tindrà dues opcions: prendre's la invitació [de la conferència d’Artur Mas] com una oportunitat o bé com una amenaça. El context en què ens trobem convida a creure que la segona opció encaixa més amb l'actual desconcert polític. Però el cas és que només la primera opció garanteix algun futur al moviment.”

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

“Avui m’he donat de baixa de CCOO. Després de molts anys de militància com a comitè d’empresa, abandono el sindicat. Els silencis continus enfront els atacs contra Catalunya per part de la direcció estatal, durant el període estatutari, han estat penosos. Per acabar-ho d’arrodonir la posició de CCOO davant el caos de Renfe ha fet vessar el got dels despropòsits. Ara resulta que no se sumen a la manifestació del dia 1 de desembre. Ja no defensen ni els treballadors afectats pel caos ferroviari. Estar massa pendents de la subvenció de Madrid els ha fet perdre el nord. Amb mi que no hi comptin. No sé quants més seguiran el meu camí cap a un sindicat nacional i de classe, de moment jo penso obrir via.” (Carta a l’Avui de dilluns 26 de novembre de n’Andreu Pérez, de Gavà)

Potser les absències d’UGT i CCOO són les més significatives, pel que representen els dos sindicats majoritaris al nosre país en un tema que afecta directament milers i milers de treballadors diàriament resulta, més enllà de la sorpresa inicial, tota una declaració d’inconseqüència i una decisió menyspreable. Però no han estat els únics en no ser-hi en aquest moment que des del sobiranisme es planteja una iniciativa per aquestes coses que en diuen pomposament “les coses que preocupen a la gent”, hem trobat desenes i desenes d’entitats que s’han mobilitzat contra la guerra i contra les coses més diverses i estrambòtiques… i ara mantenen un sorprenent silenci respecte la convocatòia de l‘1-D. De què tenen por?

1-D: som una nació i diem prou!

La manifestació que ha convocat la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) pel proper dissabte 1 de desembre amb el lema “Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures” és un magnífic exemple del camí a recórrer per a tots aquells que desitgem la independència de la nostra nació. En efecte, després de l’èxit assolit en la famosa convocatòria del 18 de febrer del 2006 la PDD fa una nova crida a la mobilització de la societat catalana per a mostrar el seu rebuig al tracte discriminatori que rep el nostre país pel que fa a inversions i infraestructures. Amb el caos ferroviari dels darrers mesos com a rerefons, el manifest que la PDD ha redactat per aquesta ocasió demana:

“1- La solució immediata, per dignitat nacional, del desgavell de les infraestructures actualment en execució i la priorització de les inversions i els recursos per al bon funcionament de les rodalies de RENFE.

2- Un nou sistema de finançament per a Catalunya just i transparent que permeti conèixer les balances fiscals i gestionar adequadament les infraestructures; de manera immediata, el compliment dels compromisos en matèria d'inversió de l'Estat a Catalunya.

3- La capacitat de decidir des de casa nostra sobre qualsevol planificació, licitació, priorització i execució de l’obra pública i de la xarxa de transports i infraestructures en general que ens afecti, sempre des d’una perspectiva nacionalment autocentrada i ambientalment sostenible.

4- Exigim que es prioritzi la seguretat de les persones treballadores i usuàries, com també que se satisfacin les pèrdues econòmiques particulars i empresarials ocasionades pel desgavell de Rodalies i s’agilitin els mecanismes d’informació, de reclamació i de devolucions a les persones afectades.

5- En definitiva, el dret de decidir el model de país que volem construir, i les condicions per exercir-lo.”

Amb aquesta convocatòria, que ha rebut l’adhesió de més d’un centenar d’entitats, partits i associacions de tota mena, el sobiranisme demostra estar plenament connectat amb la realitat social del país i fa callar la boca a tots aquells que ens acusen de parlar només del sexe dels àngels. Però aquesta manifestació servirà també per evidenciar altres aspectes importants de la política catalana actual. Des del nostre punt de vista, són els següents:

1- L’autèntica cara de tots aquells que diuen defensar els “veritables problemes que afecten a la gent”, però que quan arriba l’hora de demostrar-ho troben les excuses més inverossímils per no fer-ho. Com el PSC-PSOE i la UGT.

2- El mapa polític natural dels partits i organitzacions que s’estimen la gent d’aquest país i que surten al carrer a defensar-la quan toca, deixant de banda (en alguns casos, ni que sigui per un dia) les confrontacions internes i els interessos aliens al nostre poble.

3- La validesa de la feina que es fa amb ple sentit de país i que no entra en el joc de càlculs partidista sobre els efectes secundaris de la seva actuació.

4- L’oportunisme d’alguns que després d’escoltar al Síndic de Greuges un matí a Catalunya Ràdio s’inventen estrafolàries iniciatives, sense consultar ningú i només per apuntar-se al carro; els mateixos que pateixen dubtes hamletians sobre la seva existència (vegeu la Revista d’Idees).

En definitiva, la manifestació de l’1-D és una cita imprescindible per demostrar que els catalans i les catalanes no combreguem amb rodes de molí. En cap sentit.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

L’afany de protagonisme d’Hèctor López Bofill comença a ser ja patològic. El seu neguit per aparèixer dia sí dia també als mitjans de comunicació entra de ple en la caracterització que els doctors Meyer Friedman i Ray Rosenman van fer fa mig segle de les pautes de comportament dels individus afectats per un “patró de conducta del tipus A” (PCTA). Però com aquest no és un bloc de psicologia sinó de política, deixarem de banda l’historial clínic del professor Bofill per centrar-nos en la seva darrera proposta: l’anomenada Crida Nacional a ERC.

Es tracta d’un manifest que pretèn connectar històricament i política amb l’original Crida Nacional a ERC que impulsà Àngel Colom el 1986 i que va obrir la porta a la transformació del vell partit republicà en un nou partit inequívocament independentista. Com que també el professor Bofill ha experimentat fa pocs anys la seva pròpia transformació cap a l’independentisme, és molt possible que no recordi aquells fets. Nosaltres els li explicarem aquí amb molt de gust.

El dia 24 de desembre del 1986 el diari Avui publicava un manifest signat per una setantena de personalitats del món intel·lectual, cívic i polític català que sota el nom de Crida Nacional a ERC demanava que “en el congrés [d’ERC] que s’ha de celebrar el pròxim mes de gener, es decideixi un període congressual, que culmini a la tardor del 1987 en un congrés de confluència de tots els sectors nacionalistes d’esquerra, que canalitzi políticament l’independentisme creixent”. Aquest text s’havia estat preparant amb força antel·lació i els contactes que es feren per recollir adhesions van tenir com a resultat que el signés gent com, entre d’altres, Quim Monzó, Sebastià Serrano, Joan Francesc Mira, Ramon Barnils, Isabel-Clara Simó, Fèlix Cucurull o Celdoni Fonoll. Josep-Lluís Carod-Rovira va ser-ne també un dels impulsors. La lletra i l’esperit del document era ben clara: l’entrada massiva d’una nova fornada de militància havia de servir per capgirar ERC com un mitjó en l’imminent congrés del gener del 1987. Però la victòria de Joan Hortalà en aquest congrés va estar a punt d’engegar-ho tot, ja que no se’l veia gaire per la feina.

Finalment, Àngel Colom i els seus es decidiren a provar-ho; més enllà de les personalitats que signaven el manifest, hi havia tot un bagatge d’experiència i persones que provenien de la Crida a la Solidaritat, i que, en un moment en què l’independentisme gaudia d’una incipient projecció i presència al carrer, permetia aspirar a convertir ERC en un nou referent institucional per fer un salt endavant. Pel que fa a com es va gestionar tot aquest procés, Joan Mir, professor de la UIB i president de la primera secció d’ERC a les Illes ho explica així: “Heribert Barrera féu possible la seva incorporació perquè significava un rejoveniment de la militància (ben necessari, per cert). Després d'Heribert Barrera, i convivint ja amb el tàndem Colom-Carod, hi hagué l'etapa transitòria de Joan Hortalà, economista gens nacionalista (ni esquerrà, ni republicà), que no hi deia gens, en aquell partit. A Hortalà, li disputaren la Secretaria General Colom i Carod per separat en el congrés de Lleida. Allà, Carod intentà entendre's amb Hortalà per derrotar l'independentisme de Colom, però hagué de desistir davant els crits dels militants, que repetien: «Carod Rovira, Catalunya et mira». Aquell fou un precedent clar del relativisme moral que Carod ha aconseguit traslladar ara a tota la cúpula d'ERC. Colom guanyà per poc més de trenta vots Hortalà i reestablí l'independentisme com a principal tret distintiu de la ideologia del partit. Aviat, però, les discrepàncies entre els dos líders es convertiren en font de tensions internes i, finalment, Colom ho deixà estar.”

Així doncs, tenim que la Crida Nacional a ERC del 1986 fou la punta de llança d’un moviment de fons que uns mesos després culminà amb la irrupció d’un partit obertament independentista en l’escenari polític català. El canvi havia estat total. Per primera vegada l’independentisme podia tractar de tu a tu a la resta de partits. I amb un projecte molt clar, convertir ERC en el “pal de paller de l’independentisme”, en una expressió afortunada pel que implica de voluntat tant de sumar com de ser compatible amb altres expressions d’aquest independentisme.

Però, i ara? Quina és la finalitat de l’operació que promou el professor Bofill? Al manifest que tenen penjat a la seva web diuen el següent: “(…) les possibilitats reals d’obrir a partir d’ara mateix un procés veritablement democràtic i republicà que desemboqui en una majoria independentista, exigeix una segona Crida Nacional que eixampli les bases del partit per fer efectiu la convocatòria del referèndum d’independència. Per aquest motiu, fent-nos ressò del repte llançat per Esquerra a la darrera Conferència Nacional amb la intenció d’arribar a la fita de trenta mil militants, els sotasignants, procedents de diversos sectors de l’esquerra nacional, demanem a totes aquelles persones compromeses amb la causa de la llibertat dels Països Catalans que participin del projecte de rellançament d’ERC per construir la majoria independentista, i, així mateix, manifestem el compromís de continuar posant totes les nostres aptituds i tots els nostres esforços al servei dels principis ideològics que sostenen el partit: la llibertat nacional, la igualtat social i la radicalitat democràtica.”

És a dir, que la causa de la independència de Catalunya passa irremeiablement per tenir el carnet d’ERC. Això no és nou. Així ho estableix la ponència del partit aprovada a la darrera Conferència Nacional i els seus dirigents no es cansen de recordar-ho, com si fos la cançó de l’enfadòs: “fins que no tinguem la majoria de diputats del Parlament no podrem fer res… i com ara no la tenim…” Quina amarga diferència, pel que implica d’exclusivisme i estúpida visió messiànica, en comparació amb aquella expressió de la Crida Nacional a ERC del “pal de paller”. Però, més enllà d’això, quina nova aportació fa el manifest del professor Bofill a tota aquesta història? Vol canviar la línia del partit? No. Pretèn renovar-ne la direcció –la mateixa que fa vint anys que no es mou de la cadira-? No. Intenta corregir la seva política de pactes? No.

Potser la solució cal trobar-la en les respostes del professor Bofill a les preguntes dels periodistes durant la presentació que va fer divendres passat: “Si hem de fer la independència, com a mínim que a ERC siguin ràpids per a donar d’alta als nous militants. Com més depressa vagin més ràpidament podrem aconseguir la independència. Espero que tinguin més sort que jo.” Per tant, independència = nous militants d’ERC = admissió d’Hèctor López Bofill com a militant. Ergo, independència = Hèctor López Bofill. Com dèiem al principi, PCTA en estat pur.

Duran a les fosques (o el menys comú dels sentits)

La malaltissa voluntat d’en J.A. Duran Lleida de marcar perfil propi a través de la negació de les estratègies proposades des de CDC l’ha situat, aquest cop personalment, en el terreny del ridícul i, políticament, ha situat CiU a prop de l’abisme.

Les dues últimes setmanes hi ha hagut tres notícies directament vinculades al que serà cap de llista de CiU a les eleccions generals: el sorgiment d’una plataforma de suport basant-se en el seu suposat “sentit comú”, la seva conferència al Cercle Financer de La Caixa i finalment la seva proclamació com a candidat per UDC. La primera i l’última són totalment intranscendents, o, en el pitjor dels casos, amanides de detalls esperpèntics. El llançament de la plataforma de suport amb mitja dotzena de noms no és allò que se’n diu una bona empenta. I igual d’esperpèntica va ser la rebequeria de no voler ser proclamat candidat el dia que tocava per un tema de dates amb la conferència de n’Artur Mas pel tema de la Casa Gran del Catalanisme.

Però el gran ridícul d’en Duran s’ha produït a partir de la seva conferència a La Caixa, i tant pel que ha dit com pel que han dit els altres, que, paradoxalment, han situat el seu pretès “sentit comú” en el menys comú dels sentits. Què diu Duran? Dues coses molt greus: per una banda reivindica la sociovergència com a aposta estratègica, i centra la crítica al tripartit perquè ha comportat l’ascens al poder de dos partits com ERC i ICV, que entenem, d’acord al seu raonament, n’haurien d’estar, per se, exclosos. I per una altra banda es torna a embolicar amb una bandera del tot el “políticament correcte” del centre-dreta: poc nacionalisme (ni sentir parlar de sobiranisme i abominació explícita de l’independentisme), l’important és fer coses, hem de ser un país de primera i bla, bla, bla.

Duran s’ha quedat, a nivell de discurs, totalment atascat, fora de mercat, desfassadíssim. No per una qüestió frívola de modes conceptuals, sinó perquè el que ell diu no aporta res a la Catalunya d’avui, ni al discurs del catalanisme. És l’estratègia de l’absència d’estratègia, i encomanar-se a un fet sorprenent que, sense saber ben bé com, i mercès a alguna combinació astral especialment afortunada, el permeti governar, tocar poder. Duran és, des d’aquest punt de vista, el darrer exponent del catalanisme col·lapsat inconscientment capficat en ignorar aquesta crisi i mantenir un discurs totalment buit i que no ofereix cap estímul ni engrescament de cap mena ni als militants de CiU, ni molt menys al país.

A més a més, en Duran ha tingut la mala sort que quasi simultàniament a la seva conferència han passat algunes coses que han deixat el seu discurs, en poques hores, colgat pel pes i la pols propi de les antiguitats. Primer va ser el discurs d’en Montilla a Madrid, sobre la desafecció irreversible. Ja sabem que el que digui en Montilla no té cap credibilitat (més enllà de la que li donen altres personatges com en Carod-Rovira), i que a més a més ho diu perquè, com a bon espanyolista, és un escenari contrari a la línia de treball del seu govern, que és més Espanya en tot, però això no lleva que fins i tot des del montillisme se superi dialècticament el discurs d’en Duran, i, com deia diumenge en David González a l’Avui, aquest discurs situa a Montilla al pretès i enyorat centre sociovergent d’en Duran.

Però la traca final que no s’esperava en Duran, ni el seu sentit comú, era que dijous sortís en Rosell, el líder de la gran patronal catalana denunciant la marginació de Catalunya i la gravíssima desinversió dels últims 10 anys i digués que prou. Fins i tot Foment del Treball desbordava per totes bandes el discurs d’en Duran i el deixava clavat, en mig la pista d’enlairament de les eleccions generals, sense referents, caducat, absolutament marginal en relació a les inquietuds majoritàries de la ciutadania i l’empresariat de Catalunya.

Així ha acabat en Duran la setmana de la seva proclamació com a candidat: a les fosques. El que no sabem és si CDC es deixarà arrossegar gaire temps més per aquesta ceguesa. La iniciativa de la Casa Gran del Catalanisme, un procés de debat que tot just ara s’inicia, té com a mínim l’encert de prendre consciència de la crisi en què està sumit el catalanisme. D’alguna manera forma part del mateix diagnòstic que fa Oriol Pujol a l’entrevista de diumenge a l’Avui quan diu “CiU i CDC necessiten un sacseig, com també el país”. Després ja veurem què en fa CDC d’aquesta iniciativa de la Casa Gran, però les raons que l’impulsen són certes.

L’únic que sembla voler-ho ignorar deliberadament és en Duran. Faria bé de llegir el que aquests dies s’està escrivint, per exemple en Bru de Sala divendres dia 9 a La Vanguardia, en un article titulat “Sin salida” quan deia “Por mucho que se pretenda reformularlo, el catalanismo ha topado con unos límites naturales a su capacidad de reforma de España, y aun de la propia Catalunya. Puede valer el símil de la urna de cristal, quien se desplaza por ella, no vayamos a suponer ahora un ratoncillo, mantiene la ilusión de que le queda un trecho indefinido por recorrer cuando, de improviso y sin previo aviso, choca con el muro transparente. Cae entonces en la cuenta de que vivía de ilusiones. No necesita desplazarse por todo el perímetro interno para saber que se trata de un cuadrilátero imposible de esclar o saltar.”

I la conclusió a la que hem d’arribar en aquesta situació és la mateixa a la que arribava en Joan Oliver a l’Avui de diumenge, quan anticipava la mort de l’Estatut: “la cosa és molt senzilla: o t’apuntes a ser unionista, com han fet en Montilla i en Duran els darrers dies, o et decideixes a ser sobiranista de paraula i obra”. Aquesta és la conclusió i la situació. Més enllà del seu ridícul personal, el perfil propi d’en Duran i el seu “sentit comú” arrossega greument CiU a l’abisme. Un abisme que encara pot ser més proper i amenaçador segons quins siguin els resultats electorals de les generals i la possible gestió que es faci de les diferents majories possibles al Congrés de Diputats, que ja ensenya la poteta amb la reivindicació del Ministeri de Foment.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Aquest dissabte passat Òmnium Cultural ha celebrat una jornada de debat amb el títol “El futur de Catalunya” , on s’ha volgut “oferir un marc compartit de reflexió” a partir de la constatació de “la reactivació del debat sobiranista i el sorgiment de diferents propostes que proposen la renovació del catalanisme.” La jornada s’ha dividit en dos parts, en la primera de les quals hi han intervingut representants de les plataformes sobiranistes; en la segona part ho han fet els dels partits polítics.

Tots els debats i totes les reunions, xerrades i conferències vàries que es facin per a parlar sobre Catalunya i el seu futur estan molt bé i no serem pas nosaltres qui les critiquem. Ara bé, potser caldria plantejar les coses d’una altra manera. En primer lloc, no deixar-se endur per una eufòria desbocada només pel fet que en l’actualitat existeixin no se sap ben bé quantes plataformes i entitats de nova planta amb objectius sobiranistes. El blocaire Elies ho exposa en l’article “La pastisseria catalana” amb el seu to càustic habitual. Nosaltres no anem amb tanta mala llet i ens limitem a fer nostres les paraules d’Agustí Colomines: “no hi ha més sobiranistes pel fet que se’n parli més o perquè ho diguin algunes enquestes.” Sí, ja sabem que el nou director de la Fundació Trias Fargas ha estat l’enfant terrible de la jornada, tal com ho reflexa el blocaire Xavier Mir, un dels fervorosos assistents a la jornada d’Òmnium, en la seva crònica de l’acte. Però ens sembla més realista (disculpeu l’expressió) mirar-se les coses amb una certa fredor –o amb una pulcra anàlisi acadèmica, com el catedràtic Ferran Requejo- que no pas amb el bonisme que traspuen les ressenyes 1 i 2 de Tribuna Catalana o del mateix Mir.

Per una altra banda, caldria preguntar-se sobre l’idonietat dels convidats. Tots sabem com està el pati i qui hi ha al darrere de determinats grups pretesament independents. Voleu que siguem més clars? Doncs som-hi. La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) és una entitat que ha demostrat tenir prou trempera com per organitzar la manifestació del 18-F i preparar-ne una altra pel 1-D. Però, i Sobirania i Progrés? A qui representa? Per a què serveix? Què ha fet fins ara?

Sobre la taula rodona de la tarda –la dels representants dels partits polítics- la cosa és encara més preocupant. Un debat que vol reflexionar sobre la “reactivació del catalanisme” per què convoca precisament els qui no volen reactivar-lo? Per què Anna Simó i no Rut Carandell? Per què IC i no EUiA? (els d’EUiA estan adherits a la PDD, IC no) Per què no hi era la Plataforma per la Sobirania? Per què no hi havia ningú de les CUP? Per què no hi havia cap entitat de la resta dels Països Catalans? I, sobretot, què hi pintava allà el PSC? No és d’extranyar que Ferran Requejo digués que els discursos que havien pronunciat els polítics li semblaven “antics.” En efecte, les paraules d’aquest gent ja no convencen gaire bé ningú. Com diu Jordi Barbeta, “[els actuals polítics catalanistes] son muchos, pero no son nadie, porque todos están más pendientes de reivindicarse a sí mismos que a la causa que dicen defender. Lejos de cualquier complicidad se comportan como los peores adversarios en la disputa de miserables cuotas de protagonismo, por eso en el Madrid de los grandes negocios no les hacen ni caso. Y en Catalunya, cada vez menos.” Ignorem a quines conclusions esperaven arribar els organitzadors amb aquest personal però suposem que a no gaire cosa, ja que han decidit repetir les jornades… cada sis mesos!

Compartim la visió que Joan Arnera té de determinades opinions desbordants d’optimisme per la situació actual (“L’entusiasme així en general, algunes vegades el trobo agradablement candorós, però la majoria de cops més aviat m’irrita. I a Catalunya aquest entusiasme o bé és hipòcrita o bé és ignorant o bé és incomprensible”), en un post de fa unes setmanes adreçat a l’esmentat Xavier Mir. En una línia similar, Ferran Saéz va escriure fa un parell de mesos un article que avançava ja aquesta manera tan nostra de mirar-nos el melic: “Ara estem vivint un altre intent de construir noves imatges irreals de nosaltres mateixos, però amb la diferència susbtancial que no semblen pas tan constructives ni, per descomptat, útils. Perquè una cosa és polititzar la il·lusió i una altra de molt diferent provar de polititzar (simultàniament) l’atonia i l’emprenyament. Això és el que passa quan des d’un mateix govern s’afirma que els trens no funcionen perquè fa uns anys hi va haver massa preocupacions identitàries i, alhora, que com que fa uns anys no es va anar més enllà en qüestions identitàries, ara els trens no funcionen.”

Com ens va dir un conegut en acabar la sessió de la tarda, “si jo estés en el lloc d’ella [de l’Anna Simó] estaria ben preocupat: no paren de dir, cofois, que cada vegada es parla més d’independència i en canvi el seu partit –ERC- cada vegada va perdent més vots.”

Escòcia: les comparacions són odioses

El Partit Nacionalista Escocès (SNP) va celebrar el darrer cap de setmana d’octubre el seu 73è. Congrés, amb la proposta de celebració d’un referèndum d’autodeterminació per a l’any 2010 com a teló de fons. És la primera vegada que el líder del partit és també el màxim responsable del govern del país i per això Alex Salmond va parlar amb orgull dels “160 dies d’èxit” –fent referència al temps que porta l’SNP al capdavant de l’executiu escocès-, malgrat governar en minoria i no tenir experiència prèvia en aquest sentit.

L’SNP (Pàrtaidh Nàiseanta na h-Alba) va fundar-se el 1934 com a resultat de la fusió de diversos grups independentistes. A les eleccions generals de 1935 obtingué l’1% dels vots emesos a Escòcia i cap escó. El 1974 va assolir un 30% dels vots i 11 escons al Parlament de Londres, l’èxit més gran fins aquella data. Després, els vots i els escons anaren de baixa. Però quan Escòcia va aconseguir la descentralització política i va recuperar el seu Parlament al 1997 (la Devolution, promoguda des dels anys vuitanta pels laboristes, liberals, sindicats i l’Església; no per l’SNP, encara que votà sí al referèndum que la va aprovar amb un 73% dels vots), el vot nacionalista tornà a pujar: a la primera legislatura (1999) el 29% dels vots i 35 escons; a la segona (2003) el 24% i 27 escons, i a la tercera (2007) el 37% i 47 escons. En les dues primeres legislatures l’SNP es mantingué a l’oposició, mentre el Partit Laborista formava govern en coalició amb els liberals. Va ser l’augment de la consciència nacional dels escocesos i la seva voluntat d’anar més enllà de l’autogovern el que ha portat l’SNP a la victòria a les eleccions. A diferència d’allò que creuen alguns, estar al govern a qualsevol preu no és cap garantia d’èxit. Ben al contrari. Xavier Solano, analista polític de l’SNP i autor d’El mirall escocès ho explica d’aquesta manera: “Un altre factor a tenir en compte és que l’SNP ha aconseguit aquesta victòria des de l’oposició. Polítics catalans m’han comentat al llarg del temps que l’oposició és el cementiri polític. Aquí dalt li diem la terra de les oportunitats. Molts diputats de l’SNP creuen que només hi ha un lloc millor que l’oposició, dirigint un govern. La prova està que un cop celebrades les eleccions del propassat maig, el partit Liberal Demòcrata, tot i trobar-se en una posició molt còmode per entrar al govern per tercer cop consecutiu va decidir no donar suport ni a l’SNP ni al Partit Laborista. La raó? Potser perquè desprès de 8 anys en un govern no dirigit per ells els Liberal Demòcrates tornaven a treure el mateix nombre d’escons que a les primeres eleccions escoceses de 1999, és a dir, 17 escons. En vuit anys de govern no havien avançat res. Ara són a la oposició.”

Aquest és un punt particularment important, ja que tot i que la postura que havia d’adoptar el partit respecte la Devolution provocà importants divisions internes –entre els que la defensaven com un primer pas cap a la independència, com el propi Salmond, i els que la rebutjaven per insuficient-, tothom va estar d’acord en què la tasca pedagògica que exigia el procés sobiranista només podia fer-se governant… en solitari: “Hi ha algunes coses que tu pots fer des del Parlament escocès, però si tu vols afrontar el nucli dels problemes de la societat escocesa només pots fer-ho tenint tots els poders” va afirmar el 2002 John Swinney –del sector gradualista, com el mateix Salmond- a The Scotsman. Per això l’SNP va romandre a l’oposició els anys 1999 i 2003, treballant activament per erosionar els governs laboristes i augmentar el suport popular. És així com ha guanyat les eleccions de maig del 2007.

Però tornem al congrés del cap de setmana. Un dels acords principals que s’adoptà va ser la ratificació d’un document anomenat Choosing Scotland’s Future. A National Conversation. Es tracta d’un full de ruta de sis capítols on es fixen els arguments favorables a la celebració del referèndum d’autodeterminació. Al capítol sisè, el més important, es parla de la necessitat d’establir un diàleg amb la societat i amb la resta d’agents polítics per tal de definir el futur d’Escòcia, deixant obertes totes les possibilitats. És a dir, que l’SNP reconeix que tot sol no pot fer avançar el país cap a la independència i per això s’obre a trobar punts d’entesa amb la resta de partits. El reconeixement de la incapacitat que té una sola força política per arrossegar tot un país vers el seu alliberament, no és només un exercici de modèstia digne d’elogi sinó també una intuició política de gran abast. En efecte, en un article publicat a The Spectator un mes abans de les eleccions s’esmentava un pla secret del Partit Conservador per recolzar la independència d’Escòcia, que començaria segregant la secció escocesa de l’anglesa per així guanyar suport social. Per la seva part, en el discurs de cloenda del congrés Alex Salmond va afirmar que “la política no és una feina ni és un hobby. La política està per canviar el món que ens envolta. Per decidir la classe de societat que volem ser i conduir el nostre propi destí. La feina d’aquest partit, i d’aquest govern, ha de comprometre la gent d’Escòcia en aquesta missió: reconnectar per reunir una coalició dels disposats a transformar aquest país. Ara bé, naturalment uns estan més disposats que altres.”

Arribats a aquest punt, és inevitable contraposar novament el discurs i l’estratègia de Salmond amb la línia política dels actuals dirigents d’ERC. En una entrevista publicada dilluns passat Joan Ridao declarava en que “prioritzar l’eix nacional no forma part del nostre ADN”. Sobre la possibilitat d’arribar a acords futurs amb Artur Mas, el candidat republicà va reconèixer “no estar per la labor.” En canvi, per “la labor” que sí estan és per continuar en un Govern que va en una direcció diametralment oposada a la via escocesa. En paraules de J.B. Culla: “Los líderes de ERC quisieron salvar y justificar la contradicción intrínseca del pacto que dio lugar al Gobierno Montilla mediante la siguiente pirueta argumental: dándoles al PSC y a su candidato, pese a los resultados electorales, las llaves de la Generalitat no sólo conseguiremos que el independentismo penetre y crezca en los cotos sociológicos de la izquierda clásica, además –explicaron- vamos a atraer, a seducir, a arrastrar a los socialistas catalanes hacia el soberanismo y el autodetermismo, con lo cual iremos forjando una mayoría social por la independencia. Casi un año después, no se observa ni rastro de aquella presunta abducción ideológica. Más bien al contrario: durante el debate de política general de finales de septiembre pasado, el presidente Montilla afirmó la necesidad de superar ‘el dilema excluyente entre Cataluña y España’; al otro día, el portavoz parlamentario Miquel Iceta, glosó un catalanismo despolitizado, y rechazó los planteamientos soberanistas como ‘atajos que no llevan a ninguna parte.’ (…) Así las cosas, no cabe sorprenderse de que en el seno de la masa social identificada con Esquerra existan incomodidad y decepción.”

En resum, que mentre a Escòcia l’SNP va optar per romandre a l’oposició fins assolir la majoria en unes eleccions i, un cop arribat al govern, cerca un acord nacional amb altres partits per aconseguir la independència, a Catalunya l’independentisme oficial (i no només pel cotxe, sinó perquè es creu l’únic mereixedor d’aital consideració) prefereix ser el soci minoritari d’un govern hostil als seus teòrics postulats i rebutja frontalment qualsevol col·laboració amb altres nacionalistes. La nit i el dia. Potser si el conseller Puigcercós acaba fent el seu anunciat viatge a Edimburg torni amb les idees una mica més clares.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Aquest diumenge en Vicent Sanchis s’acomiadava com a director dels lectors de l’Avui. Ho feia per la porta gran, i amb aquesta fortalesa i serenitat d’esperit que ha caracteritzat el difícil comandament d’aquesta nau. Més enllà de les consideracions sobre aquestes dificultats al llarg de dotze anys i de la situació actual de l’empresa, l’article de comiat feia una diagnosis molt encertada del moment polític que estem vivint. Deia en Sanchis: “Catalunya pateix una crisi política sense precedents. Almenys sense precedents sota règim democràtic. El procés de reforma estatutària va desembocar en un desgast dels principals partits que les urnes van constatar amb un augment de l’abstenció i l’aparició contundent d’un vot en blanc que representa els desencisats que no volen engrossir les xifres dels que s’inhibeixen. L’enfrontament entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana ha sumit en una profunda apatia els catalans més compromesos amb l’esperança sobiranista. Els enganys de José Luis Rodríguez Zapatero han anat desenganyant tots els partits catalans: Esquerra, CiU, Iniciativa... fins i tot el mateix PSC, que ha constatat impotent com el president del govern espanyol s’estima més diluir les responsabilitats de la catàstrofe ferroviària que pateix el país per no haver de fer front a les conseqüències polítiques que li podria suposar la destitució de la seva ministra de Foment. Al llarg de les darreres dues dècades els successius governs centrals han anat acumulant a Madrid tots els poders de l’Estat. Amb José María Aznar es va arribar al punt àlgid d’una política neojacobina que busca la desvitalització de la perifèria sospitosa d’insubordinació independentista. Però les promeses regeneradores de Rodríguez Zapatero no han rectificat una tendència que cada dia pren més volada. Catalunya no se sent còmoda a Espanya però els catalans que podrien decantar la balança cap a la separació encara no fan prou gruix.”

Aquests dies són molts els blocaires i opinadors que s’han referit al comiat d’en Sanchis, lamentant-ho. Però pocs s’han interrogat sobre el perquè d’aquest relleu en la direcció. Fa uns dies en Joan Arnera s’hi referia com un símptoma de l’evidència de la pèrdua de tremp nacional de l’Avui. Però no ha estat fins avui que hi ha hagut algú que ha ensenyat una mica la poteta per sota la porta: en Salvador Sostres a la seva columna de l’Avui deia enigmàticament: “no m’agraden els comiats i menys quan m’he de fer el tonto perquè no puc explicar el que passa realment.” Però a l’article del seu bloc en Sostres donava algunes pistes més –no massa- sobre el que ha pogut passar “Ara que fan fora el Vicent, per pressions de José Montilla...”

Un material insuficient per a una decisió tan sorprenent, però que sembla apuntar per on han anat les coses... així com la conveniència de no parlar-ne gaire per no fer enfadar el matón del barri, perdó, del país. No podem saber si són veritat o no aquestes pressions, però ningú no dubtaria que les haguessin fet, ningú en aquest país s’atreviria a dir “no, això aquest president de la Generalitat no ho hauria fet mai”, perquè dissortadament, l’exercici del poder a través de l’amenaça i la coacció forma part del codi genètic del govern tripartit.

Tornant als continguts, tot i que l’article d’en Sanchis és previ al del notari Juan José López-Burniol, aquest semblava anticipar alguna resposta en un article molt interessant publicat a El País divendres 2 de novembre, titulat “Federalisme o autodeterminació”. Amb independència que els postulats polítics dels autors d’aquest bloc estan molt allunyats del conegut notari i membre de Ciutadans pel Canvi, el cert és que és un article molt audaç i extraordinàriament ben formulat. Deia en López-Burniol, en referència a la situació del conflicte entre l’estat i les nacions que –per ara- en formem part: “Se acerca la hora de la verdad y hay que definir las respectivas posiciones para buscar una salida, ya no desde la perspectiva amable que brindaría un proyecto compartido, sino desde el ángulo estricto que proporcionan los respectivos intereses.”

Al llarg de l’article es diseccionen les diferents alternatives que, d’acord al seu criteri, existeixen per a superar l’actual moment, perquè la situció actual és un escenari no desitjable, que paralitza a tothom: “Muchos españoles pensarán que es una locura -o una traición- admitir la posible secesión de partes de España. Pero, sin perjuicio de la adhesión cordial a la idea de España y precisamente por ella, hay que mirar la realidad y asumirla. Y esta realidad nos dice que -en Cataluña, País Vasco, Galicia y Navarra- parte de los ciudadanos quieren separarse. No se trata ya de competencias, dinero, infraestructuras, deuda histórica, etcétera, sino, lisa y llanamente, de la ausencia de un proyecto compartido que resulte atractivo. Puede que los que quieran irse sean mayoría, puede que no; pero hay que saberlo. Y, en cualquier caso, lo que nunca debe hacerse es estructurar el marco constitucional de convivencia con la única aspiración de que se queden los que quieren irse, porque, si tal se hace, resultará que los que quieran marcharse terminarán yéndose y los que se queden habrán destruido su Estado. Por consiguiente, españoles, catalanes, vascos, gallegos y navarros han de asumir sus responsabilidades y preguntarse qué es lo que quieren. Y terminar con esta situación de incertidumbre y desorden, que tanto perjudica a todos, al impedir que se afronten las graves cuestiones de nuestra época. Ha llegado el tiempo de la palabra veraz. Los políticos tienen que hablar sin tabúes. Pero, al igual que la guerra es demasiado seria para dejarla en manos de los militares, la política es demasiado importante para dejarla en manos de los políticos. Y, precisamente por ello, la gente tiene que decir lo que de veras piensa, sin miedo a quebrar el canon.”

Tant de bo aquest missatge de l’il·lustre notari arribés amb nitidesa als cercles polítics oficials, tant dels unionistes com dels sobiranistes, i tant a Catalunya com, sobretot, a Espanya. En tot cas, l’apel·lació que efectua a què fem front d’una vegada a aquest debat, la compartim, i entenem que no és exclusivament una qüestió de partits i de polítics endogàmics.