dimarts, 26 de febrer del 2008

Qui tem el vot en blanc?

El diari Avui d’avui dimarts informa que “La crida al vot en blanc d’Heribert Barrera no va agradar gens als dirigents d’ERC. Ara bé, si s’observa el baròmetre del CEO de gener, sembla que no va caure en sac trencat [sic] entre els seus votants. I és que els d’ERC són els més partidaris de votar en blanc. Segons aquest informe, un 4,1% dels que van votar els republicans el 2004 ara votarien en blanc. Si bé és un percentatge modest, supera i fins i tot dobla el dels altres partits. ERC no només lidera el rànquing en vot en blanc sinó que a més se situa al capdavant en abstencionistes, amb un 4,9%, quan el PSC, per exemple, només en tindria un 2,6%. Als indecisos i el perill del vot en blanc els republicans han de sumar-hi que un 28,6% dels que els van votar el 2004, de nou el percentatge més elevat de tots els partits, no saben què faran el proper 9 de març. I és que ERC té només un 53,6% dels electors del 2004 mobilitzats per repetir el sentit del seu vot.Una dada preocupant si es té en consideració que el PSC té convençuts un 61,1% dels que els van votar fa quatre anys, ICV el 65,2%,CiU el 67,5% i el PP un 68,9%.” Deu ser per això que Josep-Lluís Carod-Rovira, en el seu míting de Badalona, va demanar que "no es faci pagar" a qui no en té la culpa "les coses que tan malament fa Espanya des de fa 300 anys".

Deixant de banda altres declaracions públiques que intenten frenar la creixent onada de protesta que es manifestarà en forma de vot en blanc el proper 9 de març, com les que va fer fa uns dies el president Pujol –tot i que ell mateix havia dit amb anterioritat que “en la situació actual” el vot en blanc “es pot entendre”-, crida poderosament l’atenció l’interès dels líders republicans per intentar ara pescar vots en aquest segment, fins avui menystingut, de l’electorat. Sense anar més lluny, al bloc de Joan Puigcercós, en un article titulat “Votar en blanc és fer el merenga”, s’hi pot llegir el següent: “Aquests primers dies de campanya electoral, marcats per una bipolarització que va en augment, he estat a les Garrigues i a Lleida, on he percebut clarament que l’abstenció i el desencís que es transmeten des de certs sectors del catalanisme són els nostres màxims rivals. No anar a votar afavoreix la bipolarització, però, votar en blanc és fer el merenga.” Caram, la cosa deu ser preocupant –per ells-, potser el posicionament de les CUP hi ha influit?, perquè l’article esmentat acaba d’una manera certament patètica: “Per això, companys de mil i una batalles, a tots vosaltres, us vull convèncer de que aixequeu el cul de la cadira i que aneu a votar el 9 de març. Perquè nosaltres, els independentistes, no us fallarem, com no us vàrem fallar en el debat estatutari, que vàrem ser els únics que vàrem saber representar la dignitat d’aquest poble. A partir del 9 de març volem continuar representant els vostres interessos, els interessos de la majoria de la gent, tal com hem fent sempre, des de fa ja més de 75 anys.”

Per acabar-ho d’adobar, aquest gran estratega que és Xavier Vendrell, i coincidint amb el primer aniversari dels fets de la calçotada, va afirmar fa uns pocs dies que els problemes que tenia ERC per retenir els seus votants tenen com a causa “la mala comunicació que des del partit s’ha fet de la feina del nostre grup parlamentari a Madrid”.

A veure senyors, si una part altament significativa de l’electorat d’ERC està decidit, en les properes eleccions espanyoles del 9 de març, a votar en blanc, a abstenir-se o, simplement, a no votar el seu partit és justament perquè no té el cul “assegut a la cadira”, sinó perquè es mostra inquiet (o preocupat, o decebut, o contrariat, o...) per la seva actuació; és perquè “els volen fer pagar” la seva política mesella de submissió a l’enemic, perquè són justament vostès “els culpables” d’aquesta situació, i perquè, senyor Vendrell, la comunicació, malauradament, no ha fallat, sinó el que ha fallat justament ha estat el seu contingut.

És per això que el manifest fet públic per les CUP després de la seva Trobada de Representants Territorials –malgrat un cert regust démodé que traspúen habitualment els documents de l’anomenada Esquerra Independentista-, on es diu que “ha quedat prou clar que la capacitat d’influir i de millorar les condicions de vida dels ciutadans dels Països Catalans des del Congrés dels Diputats són pràcticament nul·les”, i que per això “la millor opció passa per no votar cap dels partits polítics que s’hi presenten”, l’encerta plenament.

I per a aquells lectors que, a aquestes alçades de l’article, estiguin ja temptats d’assenyalar el suposat llautó que alguns sempre ens volen veure, els direm que no. Que aquí no acusem uns per defensar-ne uns altres. La situació present, la mateixa que va originar l’aparició d’aquest modest bloc, és, al nostre parer, conseqüència directa d’un fracàs: del fracàs del nacionalisme en el seu conjunt. A nosaltres no ens agrada aquest escenari, ens agradaria un altre de molt diferent. Però les coses són com són i la nostra obligació és fer-ne pública denúncia, a veure si algú en aquest país reacciona d’una punyetera vegada. Per acabar, en aquesta mateixa línia, reproduim íntegrament el darrer article de Francesc Puigpelat. Fem nostra la seva visió d’aquestes eleccions i del paper que hi està jugant el nacionalisme:

CiU i ERC: el fracàs del catalanisme

De vegades, els comentaris dels lectors de l’e-noticies valen un imperi. La setmana passada, un afirmava que els diputats de CiU i ERC no sumarien al Congrés espanyol, sinó al contrari: restarien. Si CiU en treu 10 i ERC 6, no valdran per 16, sinó per 4. Per què? Doncs perquè uns i altres estaran molt més preocupats de competir per pactar amb el PSOE que no pas de fixar objectius comuns. Total: el peix al cove serà mínim.
Amb aquesta perspectiva, l’abstenció o el vot en blanc de l’electorat catalanista serà enorme. A qui li ve de gust votar CiU o ERC sabent que els uns i els altres entraran de seguit en una guerra fraticida per vendre’s més barat al PSOE? Això desil·lusiona i acaba generant el que ahir recollia en portada un diari de Barcelona: “La bipolarització margina CiU i ERC”.
Ara: ¿és inevitable aquesta bipolarització, com alguns volen interpretar? Jo no ho crec. Encara més: en aquestes eleccions del 2008 seria més fàcil que mai trencar-la, perquè mai els dos grans partits espanyols havien patit un descrèdit tan gran a Catalunya. Amb els seus atacs contra Catalunya per l’Estatut, el PP s’ha situat a una distància sideral del centre polític català. I, amb la seva prepotència i les seves mentides, el PSC-PSOE ja no genera la més mínima il·lusió.
El 2008, per tant, era un moment idoni que sorgís una tercera força catalana que aprofités el cansament dels partits espanyols i que recollís el nou sobiranisme que flota a l’ambient i que va quallar a la manifestació de l’1 de desembre. Aquest era el moment que un gran acord catalanista, amb un programa ambiciós i una veu forta, hauria pogut trencar la bipolarització amb molta facilitat. L’eslògan per aconseguir-ho, que tothom hauria entès, hauria estat aquest: “El PP ens maltracta. EL PSOE ens maltracta amb una rialla. Vota la via catalanista!”
Ara: tot aquest projecte que estic descrivint és manifestament impossible per l’enfrontament radical al que han arribat CiU i ERC, i que es deu molt més a les dèries dels seus dirigents que a diferències entre els seus electorats o incompatibilitats programàtiques. El catalanisme ha optat per la lluita caïnita, i els resultats els veurem ben aviat. Segons totes les enquestes, la suma de diputats de CiU i ERC a Madrid serà la més baixa de la història. Dic suma? Què més voldria! Com deia aquell lector de l’e-notícies, serà una resta!

dimecres, 20 de febrer del 2008

Els pronòstics del mag Fèlix

A punt de començar la campanya de les eleccions espanyoles, dos són els únics fets políticament rellevants des d’una òptica nacional catalana:

1- El forat que ha fet en el terreny de les opinions la proposta de vot en blanc o de l’abstenció, en definitiva, en un vot enraonat de desafecció i canvi, respecte la situació política i respecte les propostes polítiques. Un vot que no té cabuda en cap de les opcions tradicionals a què s’ha vinculat habitualment. Un vot, també, que expressa un punt i final respecte la partitocràcia, que ha arribat als límits del seu poder i incompetència amb aquest govern tripartit i amb aquestes propostes electorals. I aquí no se’n salva ningú

2- L’emergència, amb força, del vot útil antitripartit. El fet de la malaltia d’en Duran, a qui desitgem una favorable i total recuperació i una llarguíssima convalescència apartat de la política, sens dubte ha afavorit aquesta “explosió-piula” de CiU.

Hi ha, però, un element especialment molest, altre cop, en aquestes eleccions: la barreja entre aquest desesperant tacticisme, els vols gallinacis i el conte de la lletera.

Tot són especulacions sobre el que es farà si...

A data d’avui les especulacions apunten que els socialistes perden força a Catalunya (qui en guanya?), i que això farà que els socialistes catalans tinguin menys pes davant el PSOE i per tant, que l’amenaça sobre el tripartit sigui encara més gran.

I aquí, els fariseus de la política catalana treuen el sant cristo gros del sucursalisme. Beneïda paraula! Mítica paraula! El sucursalisme. Tan transversal que l’han feta anar PP, PSC, ERC i ICV-EUA.

Tal i com estan les coses, l’únic cert és que CiU i ERC aniran a Madrid a fer el mateix. A intentar aconseguir a) canviar algunes coses a Catalunya, i b) conservar les coses a Catalunya tal i com estan.

Aquesta és tota l’estratègia. Per a uns, una oportunitat d’introduir esquerdes en el règim tripartit a Catalunya. Per a uns altres, una necessitat d’oferir un suport estable perquè no hi hagi canvis a Catalunya. Com diu Salvador Cot, “la legislatura que ara s’acaba, en termes polítics, ha liquidat un dels axiomes clàssics del catalanisme. Al marge de la conjuntura, els diputats que s’envien a Madrid ja no serveixen per a influir d’una forma decisiva sobre la política general espanyola. I menys encara per a modificar l’estructura jurídica i política de l’Estat espanyol.”

S’emporti el gat a l’aigua qui se l’emporti, el resultat, en termes de defensa dels interessos de Catalunya a Madrid serà un joc de suma zero. Si CiU obté la convocatòria d’eleccions a Catalunya, ja haurà compromès tota la legislatura amb aquesta aposta. Més val que tornin cap a casa, perquè ja no podran aixecar la veu una altra vegada. I... què ens pensem que farà ERC? Caram, malden per obtenir suficients suports per mantenir intacte el tripartit. A canvi de? D’això, del tripartit. Uns altres que si ho aconsegueixen més val que tornin amb el primer pont aeri, perquè ja s’haurà acabat la legislatura, per a ells.

Novament, en Salvador Cot ho encerta: “Sigui com sigui, i al marge dels resultats que hi hagi, queda clar que l’estratègia del peix al cove a Madrid ja no dóna més de si. Va funcionar, amb una relativa eficàcia, mentre es complien tres condicions: en primer lloc, unes soles sigles tenien la totalitat de la representació del catalanisme al Congrés dels Diputats; a més, era possible d’imaginar tots dos pactes (amb el PSOE, però també amb el PP) i, finalment, el grup parlamentari resultant estava sotmès a la decisió última del govern de Barcelona. La legislatura vinent no es complirà cap d’aquestes condicions, de manera que, en termes polítics, els anys que aniran del 2008 fins al 2012 no ompliran de peixos el cove català. Des del punt de vista del catalanisme, doncs, les eleccions espanyoles del 9 de març seran completament irrellevants. La prova és que els candidats de CiU i ERC fan promeses de caire generalista (sobre impostos o cobertura social, per exemple) i eviten les que els puguin comprometre massa en un futur, que són les que se situen en l’eix nacional. La legislatura passada va començar amb declaracions de diversos dirigents d’ERC en què deien “no descartar” la possibilitat d’aportar algun ministre al govern del PSOE. S’acaba amb Joan Ridao assegurant als seus –escèptics– simpatitzants que ell mai no voldrà ser ministre. Ha estat un viatge llarg, per a no arribar enlloc.”

En efecte, això és així. Per què? Perquè CiU i ERC per separat, a Madrid, no poden fer res. Ni CiU té prou força per fer cap emplaçar els socialistes, ni ERC posarà cap preu al seu suport que no sigui mantenir el tripartit. El gran mag Fèlix, a RAC 1 vaticinava un govern del PSOE amb els suports d’ERC, BNG, IU i altres, tots interessats en falcar Zapatero per evitar el desgast que implicaria la dependència de CiU. Per què...? quins poden ser els resultats de CiU, del PSOE i del PP que obliguina una altra alternativa? Si CiU en treu 11 o 12 possiblement no seran mai necessaris. La resta: ERC, PNB, BNG, etc. no donaran mai suport al PP, per tant, en una victòria, ni que sigui d'1 del PSOE, sempre acabarà investit Zapatero. Una altra cosa és la governabilitat i la imatge.
ERC pot tenir tensions, les pròpies de la investidura a les portes d’un congrés, a l’estiu, que es presenta complicat. Però són assumibles, aquesta direcció no tindrà cap problema en vendre gat per llebre una altra vegada. Sobretot davant l’alternativa, que per a ells seria fatal, d’unes eleccions anticipades a les portes del congrés de l'estiu. Per tant, s'ho empassaran tot i votaran Zapatero. CiU, un cop més, s’equivoca amb aquest conte de la lletera, dels ministeris del Duran i dels dos mesos del tripartit. El tripartit està blindat, i la investidura d’en Zapatero tornarà a sortir gratis una altra vegada.

I anar fent.

dimarts, 12 de febrer del 2008

Heribert Barrera i el 9-M




Govern contra Parlament

Segons el reglament del Parlament de Catalunya –i segons el sentit comú democràtic-, quan el Parlament aprova una moció, el govern està obligat a complir-la. Fins i tot el reglament té establert un mecanisme de control del compliment de la moció, en el qual es dóna un termini al govern per fer allò que el Parlament li obliga a fer i esgotat aquest termini es debat si s’ha complert o no d’una manera efectiva. Si hi ha indicis d’incompliment, la qüestió pot arribar al Ple. Hi ha vegades que això de complir o no complir una moció pot ser subjectiu, discutible. El govern pot pensar que ja ha fet prou i l’oposició que no. Per això hi ha el mecanisme de control del compliment. El govern diu que ho ha complert i el Parlament jutja si ho ha fet realment o no. El que no passa mai i no és acceptable ni pel reglament del parlament ni per la democràcia és que el govern es negui a complir una moció aprovada. Que digui públicament que no la pensa complir. Un govern que es revolti contra el Parlament. El dia 7 de febrer, el Parlament de Catalunya va aprovar una moció que obliga al govern de Catalunya a “instar el Govern de l'Estat a establir una moratòria en l'execució del túnel del tren d'alta velocitat amb el traçat projectat actualment a Barcelona i a cercar-hi les alternatives que permetin assolir un consens polític i social”. Els deures són relativament clars i només relativament interpretables. Però en qualsevol cas, són deures. Se l’obliga a fer unes determinades gestions davant del govern central, que és el qui té la competència.Llegeixo a Vilaweb amb data set de febrer el següent titular: “el govern diu que no farà cas de la moció del Parlament contra el TGV per Barcelona”. Aquest és simplement un titular impossible. Inimaginable en qualsevol país del món. El govern pot dir que el que ha aprovat el Parlament li sembla una bestiesa –tot i que si s’ha aprovat és que algun dels partits que li donen suport ho ha votat, per pura lògica aritmètica-, que creu que serà negatiu, que no hi està d’acord. Pot fins i tot interpretar-ho i dir que el que farà per donar compliment a la moció és simplement traslladar la petició del Parlament al govern espanyol sense implicar-s’hi o qualsevol altra cosa. El que no pot dir és que no ho farà. És una manera de dir que el govern se situa fora de les regles del joc. I si el govern se situa fora de les regles del joc, com pot demanar a ningú que les compleixi?
Vicenç Villatoro, El Temps 12/02/08