dimarts, 27 de novembre del 2007

Contra el sectarisme

Resulta pràcticament impossible resumir i sintetitzar l’allau d’articles, opinions i reaccions diferents que ha generat la conferència d’Artur Mas de la setmana passada. N’hi ha que l’han considerat ambigua i insuficient. D’altres l’han qualificat d’ambiciosa i positiva. I uns tercers l’han criticada per radical i extremista. Cadascuna d’aquestes posicions agafa els fragments del text de la conferència que més s’adscriuen a les seves tesis i els fa quadrar amb els seus arguments.

Des d’un punt de vista independentista no partidista, pensem que allò que és veritablement important del discurs d’Artur Mas (i, no ho oblidem, del procés general de reflexió intern de CDC en el qual s’emmarca) és saber si constitueix o no un punt d’inflexió en la línia política de la formació nacionalista, amb la mirada posada en un horitzó sobiranista pel nostre país. Si no fos així, i tot això de la Casa Gran del Catalanisme es reduís a una simple argúcia tàctica per reposicionar-se en el mapa electoral, no caldria donar-li més importància, passar pàgina i continuar treballant cadascú des d’on més li plagui. Però si, per contra, impliqués alguna mena de moviment intern dins CDC, per petit que sigui, tendent a superar l’actual autonomisme i obrir la porta a plantejaments nacionalment més ambiciosos, no seria raonable donar-li d’esquena. Insistim: creiem que aquesta és la postura lògica de qualsevol persona que prioritzi la independència de la seva nació per davant d’interessos partidistes. Els polítics, com és natural, han de procurar mantenir i augmentar el seu suport electoral i per això és comprensible que critiquin tot allò que fan els altres.

Un dels pocs punts d’acord que comparteixen els sobiranistes de tots els colors és que abans d’obrir la caixa dels trons i encarar un enfrontament amb l’Estat que tingui unes mínimes garanties d’èxit, cal sumar una majoria social favorable. Ho ha dit ERC en la seva ponència de la darrera Conferència Nacional, ho han afirmat aquests dies dirigents de CDC com Quico Homs a propòsit de la conferència de’n Mas i ho reclamen a viva veu les diferents plataformes sobiranistes existents. Tothom sembla estar-hi d’acord. Doncs bé, resulta de pura lògica pensar que si el que cal és construir una majoria social favorable a la sobirania de Catalunya és perquè en l’actualitat aquesta majoria social no existeix. I si en l’actualitat no existeix és perquè hi ha forces polítiques que resten al marge d’aquest objectiu i les que ho defensen són encara minoritàries. Així doncs, que el partit polític més important d’aquest país (el mateix que ha guanyat succesivament les eleccions des de fa vint-i-set anys) mostri indicis d’estar plantejant-se fer un viratge en aquesta direcció no pot ser en cap cas una mala notícia. Al menys caldria concedir-li el benefici del dubte.

No obstant, hi ha sectors catalanistes que han volgut fer una lectura tan catastrofista de la conferència d’Artur Mas que sembla que els molesti que la transformació de CDC pogués fer-se realitat algun dia. Sense anar més lluny, el diari digital Tribuna Catalana, dirigit per Miquel Sellarès (president també de la Fundació Centre de Documentació Política, entitat generosament subvencionada pel govern tripartit amb més de 5 milions d’euros entre els anys 2006 i 2008, segons publica el DOGC) acusava Mas d’haver “pervertit el sentit originari” del dret a decidir. Desconeixem si el Sr. Sellarès al·ludeix a la primera formulació del dret de decidir, feta el 1973 als Estats Units per Frances Kissling, presidenta de l’associació Catòliques pel Dret de Decidir: “El dret de decidir és el dret que tenen totes les dones per prendre les seves pròpies decisions sobre la seva persona i el seu cos, sense cap tipus d’interferència del govern ni de la societat. És el dret que té qualsevol dona a que aquestes decisions li siguin respectades incondicionalment”. Però com no li suposem al Sr. Sellarès un tan alt nivell de consciència feminista, hem de concloure –tristament- que això seu no és res més que una mostra de sectarisme.

Sí, ja sabem que alguns lectors d’aquest bloc ens acusaran a nosaltres també d’haver practicar el sectarisme en alguns casos, com quan hem criticat la línia política dels actuals dirigents d’Esquerra. Aquesta seria una acusació del tot errònia. Segons el diccionari un sectari és un “sequaç intransigent, fanàtic, d’una partit o d’una opinió”. I són precisament els actuals dirigents d’Esquerra qui, a banda d’autoerigir-se en els veritables i únics independentistes d’aquest país, es mostren constantment intransigents amb els que no pensen com ells. Nosaltres ens hem limitat, –i ho continuarem fent mentre sigui necessari- a posar en evidència aquestes actituds, que perjudiquen més que no afavoreixen la causa que diuen defensar. Són intransigents amb els crítics del seu partit, són intransigents amb els intel·lectuals amb pensament propi, són intransigents amb els seus assalariats que no diuen amén i, naturalment, són intransigents amb el discurs d’Artur Mas. “Josep-Lluís Carod-Rovira li retreu a Artur Mas que hagi pujat al tren de l’independentisme tard i malament” titulava ahir l’Avui. ¿I per què no li retreu a José Montilla i als seus amics del PSC-PSOE que pilotin un tren que va justament en la direcció contrària de l’independentisme? Per sectarisme envers CDC, evidentment.

El psicòleg especialitzat en sectes Michael Langone afirma que les conseqüències d’un comportament sectari són, entre d’altres, “el mal als seus membres, als seus familiars i a la societat en general”. Algunes de les opinions que hem pogut llegir aquesta setmana, malauradament, coincideixen perfectament amb aquesta definició. Com diu Jordi Cabré, “el catalanisme tindrà dues opcions: prendre's la invitació [de la conferència d’Artur Mas] com una oportunitat o bé com una amenaça. El context en què ens trobem convida a creure que la segona opció encaixa més amb l'actual desconcert polític. Però el cas és que només la primera opció garanteix algun futur al moviment.”

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES
“Avui m’he donat de baixa de CCOO. Després de molts anys de militància com a comitè d’empresa, abandono el sindicat. Els silencis continus enfront els atacs contra Catalunya per part de la direcció estatal, durant el període estatutari, han estat penosos. Per acabar-ho d’arrodonir la posició de CCOO davant el caos de Renfe ha fet vessar el got dels despropòsits. Ara resulta que no se sumen a la manifestació del dia 1 de desembre. Ja no defensen ni els treballadors afectats pel caos ferroviari. Estar massa pendents de la subvenció de Madrid els ha fet perdre el nord. Amb mi que no hi comptin. No sé quants més seguiran el meu camí cap a un sindicat nacional i de classe, de moment jo penso obrir via.” (Carta a l’Avui de dilluns 26 de novembre de n’Andreu Pérez, de Gavà)

Potser les absències d’UGT i CCOO són les més significatives, pel que representen els dos sindicats majoritaris al nosre país en un tema que afecta directament milers i milers de treballadors diàriament resulta, més enllà de la sorpresa inicial, tota una declaració d’inconseqüència i una decisió menyspreable. Però no han estat els únics en no ser-hi en aquest moment que des del sobiranisme es planteja una iniciativa per aquestes coses que en diuen pomposament “les coses que preocupen a la gent”, hem trobat desenes i desenes d’entitats que s’han mobilitzat contra la guerra i contra les coses més diverses i estrambòtiques… i ara mantenen un sorprenent silenci respecte la convocatòia de l‘1-D. De què tenen por?

dilluns, 19 de novembre del 2007

1-D: som una nació i diem prou!

La manifestació que ha convocat la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) pel proper dissabte 1 de desembre amb el lema “Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures” és un magnífic exemple del camí a recórrer per a tots aquells que desitgem la independència de la nostra nació. En efecte, després de l’èxit assolit en la famosa convocatòria del 18 de febrer del 2006 la PDD fa una nova crida a la mobilització de la societat catalana per a mostrar el seu rebuig al tracte discriminatori que rep el nostre país pel que fa a inversions i infraestructures. Amb el caos ferroviari dels darrers mesos com a rerefons, el manifest que la PDD ha redactat per aquesta ocasió demana:

“1- La solució immediata, per dignitat nacional, del desgavell de les infraestructures actualment en execució i la priorització de les inversions i els recursos per al bon funcionament de les rodalies de RENFE.

2- Un nou sistema de finançament per a Catalunya just i transparent que permeti conèixer les balances fiscals i gestionar adequadament les infraestructures; de manera immediata, el compliment dels compromisos en matèria d'inversió de l'Estat a Catalunya.

3- La capacitat de decidir des de casa nostra sobre qualsevol planificació, licitació, priorització i execució de l’obra pública i de la xarxa de transports i infraestructures en general que ens afecti, sempre des d’una perspectiva nacionalment autocentrada i ambientalment sostenible.

4- Exigim que es prioritzi la seguretat de les persones treballadores i usuàries, com també que se satisfacin les pèrdues econòmiques particulars i empresarials ocasionades pel desgavell de Rodalies i s’agilitin els mecanismes d’informació, de reclamació i de devolucions a les persones afectades.

5- En definitiva, el dret de decidir el model de país que volem construir, i les condicions per exercir-lo.”

Amb aquesta convocatòria, que ha rebut l’adhesió de més d’un centenar d’entitats, partits i associacions de tota mena, el sobiranisme demostra estar plenament connectat amb la realitat social del país i fa callar la boca a tots aquells que ens acusen de parlar només del sexe dels àngels. Però aquesta manifestació servirà també per evidenciar altres aspectes importants de la política catalana actual. Des del nostre punt de vista, són els següents:

1- L’autèntica cara de tots aquells que diuen defensar els “veritables problemes que afecten a la gent”, però que quan arriba l’hora de demostrar-ho troben les excuses més inverossímils per no fer-ho. Com el PSC-PSOE i la UGT.

2- El mapa polític natural dels partits i organitzacions que s’estimen la gent d’aquest país i que surten al carrer a defensar-la quan toca, deixant de banda (en alguns casos, ni que sigui per un dia) les confrontacions internes i els interessos aliens al nostre poble.

3- La validesa de la feina que es fa amb ple sentit de país i que no entra en el joc de càlculs partidista sobre els efectes secundaris de la seva actuació.

4- L’oportunisme d’alguns que després d’escoltar al Síndic de Greuges un matí a Catalunya Ràdio s’inventen estrafolàries iniciatives, sense consultar ningú i només per apuntar-se al carro; els mateixos que pateixen dubtes hamletians sobre la seva existència (vegeu la Revista d’Idees).

En definitiva, la manifestació de l’1-D és una cita imprescindible per demostrar que els catalans i les catalanes no combreguem amb rodes de molí. En cap sentit.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES
L’afany de protagonisme d’Hèctor López Bofill comença a ser ja patològic. El seu neguit per aparèixer dia sí dia també als mitjans de comunicació entra de ple en la caracterització que els doctors Meyer Friedman i Ray Rosenman van fer fa mig segle de les pautes de comportament dels individus afectats per un “patró de conducta del tipus A” (PCTA). Però com aquest no és un bloc de psicologia sinó de política, deixarem de banda l’historial clínic del professor Bofill per centrar-nos en la seva darrera proposta: l’anomenada Crida Nacional a ERC.

Es tracta d’un manifest que pretèn connectar històricament i política amb l’original Crida Nacional a ERC que impulsà Àngel Colom el 1986 i que va obrir la porta a la transformació del vell partit republicà en un nou partit inequívocament independentista. Com que també el professor Bofill ha experimentat fa pocs anys la seva pròpia transformació cap a l’independentisme, és molt possible que no recordi aquells fets. Nosaltres els li explicarem aquí amb molt de gust.

El dia 24 de desembre del 1986 el diari Avui publicava un manifest signat per una setantena de personalitats del món intel·lectual, cívic i polític català que sota el nom de Crida Nacional a ERC demanava que “en el congrés [d’ERC] que s’ha de celebrar el pròxim mes de gener, es decideixi un període congressual, que culmini a la tardor del 1987 en un congrés de confluència de tots els sectors nacionalistes d’esquerra, que canalitzi políticament l’independentisme creixent”. Aquest text s’havia estat preparant amb força antel·lació i els contactes que es feren per recollir adhesions van tenir com a resultat que el signés gent com, entre d’altres, Quim Monzó, Sebastià Serrano, Joan Francesc Mira, Ramon Barnils, Isabel-Clara Simó, Fèlix Cucurull o Celdoni Fonoll. Josep-Lluís Carod-Rovira va ser-ne també un dels impulsors. La lletra i l’esperit del document era ben clara: l’entrada massiva d’una nova fornada de militància havia de servir per capgirar ERC com un mitjó en l’imminent congrés del gener del 1987. Però la victòria de Joan Hortalà en aquest congrés va estar a punt d’engegar-ho tot, ja que no se’l veia gaire per la feina.

Finalment, Àngel Colom i els seus es decidiren a provar-ho; més enllà de les personalitats que signaven el manifest, hi havia tot un bagatge d’experiència i persones que provenien de la Crida a la Solidaritat, i que, en un moment en què l’independentisme gaudia d’una incipient projecció i presència al carrer, permetia aspirar a convertir ERC en un nou referent institucional per fer un salt endavant. Pel que fa a com es va gestionar tot aquest procés, Joan Mir, professor de la UIB i president de la primera secció d’ERC a les Illes ho explica així: “Heribert Barrera féu possible la seva incorporació perquè significava un rejoveniment de la militància (ben necessari, per cert). Després d'Heribert Barrera, i convivint ja amb el tàndem Colom-Carod, hi hagué l'etapa transitòria de Joan Hortalà, economista gens nacionalista (ni esquerrà, ni republicà), que no hi deia gens, en aquell partit. A Hortalà, li disputaren la Secretaria General Colom i Carod per separat en el congrés de Lleida. Allà, Carod intentà entendre's amb Hortalà per derrotar l'independentisme de Colom, però hagué de desistir davant els crits dels militants, que repetien: «Carod Rovira, Catalunya et mira». Aquell fou un precedent clar del relativisme moral que Carod ha aconseguit traslladar ara a tota la cúpula d'ERC. Colom guanyà per poc més de trenta vots Hortalà i reestablí l'independentisme com a principal tret distintiu de la ideologia del partit. Aviat, però, les discrepàncies entre els dos líders es convertiren en font de tensions internes i, finalment, Colom ho deixà estar.”

Així doncs, tenim que la Crida Nacional a ERC del 1986 fou la punta de llança d’un moviment de fons que uns mesos després culminà amb la irrupció d’un partit obertament independentista en l’escenari polític català. El canvi havia estat total. Per primera vegada l’independentisme podia tractar de tu a tu a la resta de partits. I amb un projecte molt clar, convertir ERC en el “pal de paller de l’independentisme”, en una expressió afortunada pel que implica de voluntat tant de sumar com de ser compatible amb altres expressions d’aquest independentisme.

Però, i ara? Quina és la finalitat de l’operació que promou el professor Bofill? Al manifest que tenen penjat a la seva web diuen el següent: “(…) les possibilitats reals d’obrir a partir d’ara mateix un procés veritablement democràtic i republicà que desemboqui en una majoria independentista, exigeix una segona Crida Nacional que eixampli les bases del partit per fer efectiu la convocatòria del referèndum d’independència. Per aquest motiu, fent-nos ressò del repte llançat per Esquerra a la darrera Conferència Nacional amb la intenció d’arribar a la fita de trenta mil militants, els sotasignants, procedents de diversos sectors de l’esquerra nacional, demanem a totes aquelles persones compromeses amb la causa de la llibertat dels Països Catalans que participin del projecte de rellançament d’ERC per construir la majoria independentista, i, així mateix, manifestem el compromís de continuar posant totes les nostres aptituds i tots els nostres esforços al servei dels principis ideològics que sostenen el partit: la llibertat nacional, la igualtat social i la radicalitat democràtica.”

És a dir, que la causa de la independència de Catalunya passa irremeiablement per tenir el carnet d’ERC. Això no és nou. Així ho estableix la ponència del partit aprovada a la darrera Conferència Nacional i els seus dirigents no es cansen de recordar-ho, com si fos la cançó de l’enfadòs: “fins que no tinguem la majoria de diputats del Parlament no podrem fer res… i com ara no la tenim…” Quina amarga diferència, pel que implica d’exclusivisme i estúpida visió messiànica, en comparació amb aquella expressió de la Crida Nacional a ERC del “pal de paller”. Però, més enllà d’això, quina nova aportació fa el manifest del professor Bofill a tota aquesta història? Vol canviar la línia del partit? No. Pretèn renovar-ne la direcció –la mateixa que fa vint anys que no es mou de la cadira-? No. Intenta corregir la seva política de pactes? No.

Potser la solució cal trobar-la en les respostes del professor Bofill a les preguntes dels periodistes durant la presentació que va fer divendres passat: “Si hem de fer la independència, com a mínim que a ERC siguin ràpids per a donar d’alta als nous militants. Com més depressa vagin més ràpidament podrem aconseguir la independència. Espero que tinguin més sort que jo.” Per tant, independència = nous militants d’ERC = admissió d’Hèctor López Bofill com a militant. Ergo, independència = Hèctor López Bofill. Com dèiem al principi, PCTA en estat pur.

dilluns, 12 de novembre del 2007

Duran a les fosques (o el menys comú dels sentits)

La malaltissa voluntat d’en J.A. Duran Lleida de marcar perfil propi a través de la negació de les estratègies proposades des de CDC l’ha situat, aquest cop personalment, en el terreny del ridícul i, políticament, ha situat CiU a prop de l’abisme.

Les dues últimes setmanes hi ha hagut tres notícies directament vinculades al que serà cap de llista de CiU a les eleccions generals: el sorgiment d’una plataforma de suport basant-se en el seu suposat “sentit comú”, la seva conferència al Cercle Financer de La Caixa i finalment la seva proclamació com a candidat per UDC. La primera i l’última són totalment intranscendents, o, en el pitjor dels casos, amanides de detalls esperpèntics. El llançament de la plataforma de suport amb mitja dotzena de noms no és allò que se’n diu una bona empenta. I igual d’esperpèntica va ser la rebequeria de no voler ser proclamat candidat el dia que tocava per un tema de dates amb la conferència de n’Artur Mas pel tema de la Casa Gran del Catalanisme.

Però el gran ridícul d’en Duran s’ha produït a partir de la seva conferència a La Caixa, i tant pel que ha dit com pel que han dit els altres, que, paradoxalment, han situat el seu pretès “sentit comú” en el menys comú dels sentits. Què diu Duran? Dues coses molt greus: per una banda reivindica la sociovergència com a aposta estratègica, i centra la crítica al tripartit perquè ha comportat l’ascens al poder de dos partits com ERC i ICV, que entenem, d’acord al seu raonament, n’haurien d’estar, per se, exclosos. I per una altra banda es torna a embolicar amb una bandera del tot el “políticament correcte” del centre-dreta: poc nacionalisme (ni sentir parlar de sobiranisme i abominació explícita de l’independentisme), l’important és fer coses, hem de ser un país de primera i bla, bla, bla.

Duran s’ha quedat, a nivell de discurs, totalment atascat, fora de mercat, desfassadíssim. No per una qüestió frívola de modes conceptuals, sinó perquè el que ell diu no aporta res a la Catalunya d’avui, ni al discurs del catalanisme. És l’estratègia de l’absència d’estratègia, i encomanar-se a un fet sorprenent que, sense saber ben bé com, i mercès a alguna combinació astral especialment afortunada, el permeti governar, tocar poder. Duran és, des d’aquest punt de vista, el darrer exponent del catalanisme col·lapsat inconscientment capficat en ignorar aquesta crisi i mantenir un discurs totalment buit i que no ofereix cap estímul ni engrescament de cap mena ni als militants de CiU, ni molt menys al país.

A més a més, en Duran ha tingut la mala sort que quasi simultàniament a la seva conferència han passat algunes coses que han deixat el seu discurs, en poques hores, colgat pel pes i la pols propi de les antiguitats. Primer va ser el discurs d’en Montilla a Madrid, sobre la desafecció irreversible. Ja sabem que el que digui en Montilla no té cap credibilitat (més enllà de la que li donen altres personatges com en Carod-Rovira), i que a més a més ho diu perquè, com a bon espanyolista, és un escenari contrari a la línia de treball del seu govern, que és més Espanya en tot, però això no lleva que fins i tot des del montillisme se superi dialècticament el discurs d’en Duran, i, com deia diumenge en David González a l’Avui, aquest discurs situa a Montilla al pretès i enyorat centre sociovergent d’en Duran.

Però la traca final que no s’esperava en Duran, ni el seu sentit comú, era que dijous sortís en Rosell, el líder de la gran patronal catalana denunciant la marginació de Catalunya i la gravíssima desinversió dels últims 10 anys i digués que prou. Fins i tot Foment del Treball desbordava per totes bandes el discurs d’en Duran i el deixava clavat, en mig la pista d’enlairament de les eleccions generals, sense referents, caducat, absolutament marginal en relació a les inquietuds majoritàries de la ciutadania i l’empresariat de Catalunya.

Així ha acabat en Duran la setmana de la seva proclamació com a candidat: a les fosques. El que no sabem és si CDC es deixarà arrossegar gaire temps més per aquesta ceguesa. La iniciativa de la Casa Gran del Catalanisme, un procés de debat que tot just ara s’inicia, té com a mínim l’encert de prendre consciència de la crisi en què està sumit el catalanisme. D’alguna manera forma part del mateix diagnòstic que fa Oriol Pujol a l’entrevista de diumenge a l’Avui quan diu “CiU i CDC necessiten un sacseig, com també el país”. Després ja veurem què en fa CDC d’aquesta iniciativa de la Casa Gran, però les raons que l’impulsen són certes.

L’únic que sembla voler-ho ignorar deliberadament és en Duran. Faria bé de llegir el que aquests dies s’està escrivint, per exemple en Bru de Sala divendres dia 9 a La Vanguardia, en un article titulat “Sin salida” quan deia “Por mucho que se pretenda reformularlo, el catalanismo ha topado con unos límites naturales a su capacidad de reforma de España, y aun de la propia Catalunya. Puede valer el símil de la urna de cristal, quien se desplaza por ella, no vayamos a suponer ahora un ratoncillo, mantiene la ilusión de que le queda un trecho indefinido por recorrer cuando, de improviso y sin previo aviso, choca con el muro transparente. Cae entonces en la cuenta de que vivía de ilusiones. No necesita desplazarse por todo el perímetro interno para saber que se trata de un cuadrilátero imposible de esclar o saltar.”

I la conclusió a la que hem d’arribar en aquesta situació és la mateixa a la que arribava en Joan Oliver a l’Avui de diumenge, quan anticipava la mort de l’Estatut: “la cosa és molt senzilla: o t’apuntes a ser unionista, com han fet en Montilla i en Duran els darrers dies, o et decideixes a ser sobiranista de paraula i obra”. Aquesta és la conclusió i la situació. Més enllà del seu ridícul personal, el perfil propi d’en Duran i el seu “sentit comú” arrossega greument CiU a l’abisme. Un abisme que encara pot ser més proper i amenaçador segons quins siguin els resultats electorals de les generals i la possible gestió que es faci de les diferents majories possibles al Congrés de Diputats, que ja ensenya la poteta amb la reivindicació del Ministeri de Foment.

_____________________________________________________________________
REVISTA D'IDEES
Aquest dissabte passat Òmnium Cultural ha celebrat una jornada de debat amb el títol “El futur de Catalunya” , on s’ha volgut “oferir un marc compartit de reflexió” a partir de la constatació de “la reactivació del debat sobiranista i el sorgiment de diferents propostes que proposen la renovació del catalanisme.” La jornada s’ha dividit en dos parts, en la primera de les quals hi han intervingut representants de les plataformes sobiranistes; en la segona part ho han fet els dels partits polítics.

Tots els debats i totes les reunions, xerrades i conferències vàries que es facin per a parlar sobre Catalunya i el seu futur estan molt bé i no serem pas nosaltres qui les critiquem. Ara bé, potser caldria plantejar les coses d’una altra manera. En primer lloc, no deixar-se endur per una eufòria desbocada només pel fet que en l’actualitat existeixin no se sap ben bé quantes plataformes i entitats de nova planta amb objectius sobiranistes. El blocaire Elies ho exposa en l’article “La pastisseria catalana” amb el seu to càustic habitual. Nosaltres no anem amb tanta mala llet i ens limitem a fer nostres les paraules d’Agustí Colomines: “no hi ha més sobiranistes pel fet que se’n parli més o perquè ho diguin algunes enquestes.” Sí, ja sabem que el nou director de la Fundació Trias Fargas ha estat l’enfant terrible de la jornada, tal com ho reflexa el blocaire Xavier Mir, un dels fervorosos assistents a la jornada d’Òmnium, en la seva crònica de l’acte. Però ens sembla més realista (disculpeu l’expressió) mirar-se les coses amb una certa fredor –o amb una pulcra anàlisi acadèmica, com el catedràtic Ferran Requejo- que no pas amb el bonisme que traspuen les ressenyes 1 i 2 de Tribuna Catalana o del mateix Mir.

Per una altra banda, caldria preguntar-se sobre l’idonietat dels convidats. Tots sabem com està el pati i qui hi ha al darrere de determinats grups pretesament independents. Voleu que siguem més clars? Doncs som-hi. La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) és una entitat que ha demostrat tenir prou trempera com per organitzar la manifestació del 18-F i preparar-ne una altra pel 1-D. Però, i Sobirania i Progrés? A qui representa? Per a què serveix? Què ha fet fins ara?

Sobre la taula rodona de la tarda –la dels representants dels partits polítics- la cosa és encara més preocupant. Un debat que vol reflexionar sobre la “reactivació del catalanisme” per què convoca precisament els qui no volen reactivar-lo? Per què Anna Simó i no Rut Carandell? Per què IC i no EUiA? (els d’EUiA estan adherits a la PDD, IC no) Per què no hi era la Plataforma per la Sobirania? Per què no hi havia ningú de les CUP? Per què no hi havia cap entitat de la resta dels Països Catalans? I, sobretot, què hi pintava allà el PSC? No és d’extranyar que Ferran Requejo digués que els discursos que havien pronunciat els polítics li semblaven “antics.” En efecte, les paraules d’aquest gent ja no convencen gaire bé ningú. Com diu Jordi Barbeta, “[els actuals polítics catalanistes] son muchos, pero no son nadie, porque todos están más pendientes de reivindicarse a sí mismos que a la causa que dicen defender. Lejos de cualquier complicidad se comportan como los peores adversarios en la disputa de miserables cuotas de protagonismo, por eso en el Madrid de los grandes negocios no les hacen ni caso. Y en Catalunya, cada vez menos.” Ignorem a quines conclusions esperaven arribar els organitzadors amb aquest personal però suposem que a no gaire cosa, ja que han decidit repetir les jornades… cada sis mesos!

Compartim la visió que Joan Arnera té de determinades opinions desbordants d’optimisme per la situació actual (“L’entusiasme així en general, algunes vegades el trobo agradablement candorós, però la majoria de cops més aviat m’irrita. I a Catalunya aquest entusiasme o bé és hipòcrita o bé és ignorant o bé és incomprensible”), en un post de fa unes setmanes adreçat a l’esmentat Xavier Mir. En una línia similar, Ferran Saéz va escriure fa un parell de mesos un article que avançava ja aquesta manera tan nostra de mirar-nos el melic: “Ara estem vivint un altre intent de construir noves imatges irreals de nosaltres mateixos, però amb la diferència susbtancial que no semblen pas tan constructives ni, per descomptat, útils. Perquè una cosa és polititzar la il·lusió i una altra de molt diferent provar de polititzar (simultàniament) l’atonia i l’emprenyament. Això és el que passa quan des d’un mateix govern s’afirma que els trens no funcionen perquè fa uns anys hi va haver massa preocupacions identitàries i, alhora, que com que fa uns anys no es va anar més enllà en qüestions identitàries, ara els trens no funcionen.”

Com ens va dir un conegut en acabar la sessió de la tarda, “si jo estés en el lloc d’ella [de l’Anna Simó] estaria ben preocupat: no paren de dir, cofois, que cada vegada es parla més d’independència i en canvi el seu partit –ERC- cada vegada va perdent més vots.”

dilluns, 5 de novembre del 2007

Escòcia: les comparacions són odioses

El Partit Nacionalista Escocès (SNP) va celebrar el darrer cap de setmana d’octubre el seu 73è. Congrés, amb la proposta de celebració d’un referèndum d’autodeterminació per a l’any 2010 com a teló de fons. És la primera vegada que el líder del partit és també el màxim responsable del govern del país i per això Alex Salmond va parlar amb orgull dels “160 dies d’èxit” –fent referència al temps que porta l’SNP al capdavant de l’executiu escocès-, malgrat governar en minoria i no tenir experiència prèvia en aquest sentit.

L’SNP (Pàrtaidh Nàiseanta na h-Alba) va fundar-se el 1934 com a resultat de la fusió de diversos grups independentistes. A les eleccions generals de 1935 obtingué l’1% dels vots emesos a Escòcia i cap escó. El 1974 va assolir un 30% dels vots i 11 escons al Parlament de Londres, l’èxit més gran fins aquella data. Després, els vots i els escons anaren de baixa. Però quan Escòcia va aconseguir la descentralització política i va recuperar el seu Parlament al 1997 (la Devolution, promoguda des dels anys vuitanta pels laboristes, liberals, sindicats i l’Església; no per l’SNP, encara que votà sí al referèndum que la va aprovar amb un 73% dels vots), el vot nacionalista tornà a pujar: a la primera legislatura (1999) el 29% dels vots i 35 escons; a la segona (2003) el 24% i 27 escons, i a la tercera (2007) el 37% i 47 escons. En les dues primeres legislatures l’SNP es mantingué a l’oposició, mentre el Partit Laborista formava govern en coalició amb els liberals. Va ser l’augment de la consciència nacional dels escocesos i la seva voluntat d’anar més enllà de l’autogovern el que ha portat l’SNP a la victòria a les eleccions. A diferència d’allò que creuen alguns, estar al govern a qualsevol preu no és cap garantia d’èxit. Ben al contrari. Xavier Solano, analista polític de l’SNP i autor d’El mirall escocès ho explica d’aquesta manera: “Un altre factor a tenir en compte és que l’SNP ha aconseguit aquesta victòria des de l’oposició. Polítics catalans m’han comentat al llarg del temps que l’oposició és el cementiri polític. Aquí dalt li diem la terra de les oportunitats. Molts diputats de l’SNP creuen que només hi ha un lloc millor que l’oposició, dirigint un govern. La prova està que un cop celebrades les eleccions del propassat maig, el partit Liberal Demòcrata, tot i trobar-se en una posició molt còmode per entrar al govern per tercer cop consecutiu va decidir no donar suport ni a l’SNP ni al Partit Laborista. La raó? Potser perquè desprès de 8 anys en un govern no dirigit per ells els Liberal Demòcrates tornaven a treure el mateix nombre d’escons que a les primeres eleccions escoceses de 1999, és a dir, 17 escons. En vuit anys de govern no havien avançat res. Ara són a la oposició.”

Aquest és un punt particularment important, ja que tot i que la postura que havia d’adoptar el partit respecte la Devolution provocà importants divisions internes –entre els que la defensaven com un primer pas cap a la independència, com el propi Salmond, i els que la rebutjaven per insuficient-, tothom va estar d’acord en què la tasca pedagògica que exigia el procés sobiranista només podia fer-se governant… en solitari: “Hi ha algunes coses que tu pots fer des del Parlament escocès, però si tu vols afrontar el nucli dels problemes de la societat escocesa només pots fer-ho tenint tots els poders” va afirmar el 2002 John Swinney –del sector gradualista, com el mateix Salmond- a The Scotsman. Per això l’SNP va romandre a l’oposició els anys 1999 i 2003, treballant activament per erosionar els governs laboristes i augmentar el suport popular. És així com ha guanyat les eleccions de maig del 2007.

Però tornem al congrés del cap de setmana. Un dels acords principals que s’adoptà va ser la ratificació d’un document anomenat Choosing Scotland’s Future. A National Conversation. Es tracta d’un full de ruta de sis capítols on es fixen els arguments favorables a la celebració del referèndum d’autodeterminació. Al capítol sisè, el més important, es parla de la necessitat d’establir un diàleg amb la societat i amb la resta d’agents polítics per tal de definir el futur d’Escòcia, deixant obertes totes les possibilitats. És a dir, que l’SNP reconeix que tot sol no pot fer avançar el país cap a la independència i per això s’obre a trobar punts d’entesa amb la resta de partits. El reconeixement de la incapacitat que té una sola força política per arrossegar tot un país vers el seu alliberament, no és només un exercici de modèstia digne d’elogi sinó també una intuició política de gran abast. En efecte, en un article publicat a The Spectator un mes abans de les eleccions s’esmentava un pla secret del Partit Conservador per recolzar la independència d’Escòcia, que començaria segregant la secció escocesa de l’anglesa per així guanyar suport social. Per la seva part, en el discurs de cloenda del congrés Alex Salmond va afirmar que “la política no és una feina ni és un hobby. La política està per canviar el món que ens envolta. Per decidir la classe de societat que volem ser i conduir el nostre propi destí. La feina d’aquest partit, i d’aquest govern, ha de comprometre la gent d’Escòcia en aquesta missió: reconnectar per reunir una coalició dels disposats a transformar aquest país. Ara bé, naturalment uns estan més disposats que altres.”

Arribats a aquest punt, és inevitable contraposar novament el discurs i l’estratègia de Salmond amb la línia política dels actuals dirigents d’ERC. En una entrevista publicada dilluns passat Joan Ridao declarava en que “prioritzar l’eix nacional no forma part del nostre ADN”. Sobre la possibilitat d’arribar a acords futurs amb Artur Mas, el candidat republicà va reconèixer “no estar per la labor.” En canvi, per “la labor” que sí estan és per continuar en un Govern que va en una direcció diametralment oposada a la via escocesa. En paraules de J.B. Culla: “Los líderes de ERC quisieron salvar y justificar la contradicción intrínseca del pacto que dio lugar al Gobierno Montilla mediante la siguiente pirueta argumental: dándoles al PSC y a su candidato, pese a los resultados electorales, las llaves de la Generalitat no sólo conseguiremos que el independentismo penetre y crezca en los cotos sociológicos de la izquierda clásica, además –explicaron- vamos a atraer, a seducir, a arrastrar a los socialistas catalanes hacia el soberanismo y el autodetermismo, con lo cual iremos forjando una mayoría social por la independencia. Casi un año después, no se observa ni rastro de aquella presunta abducción ideológica. Más bien al contrario: durante el debate de política general de finales de septiembre pasado, el presidente Montilla afirmó la necesidad de superar ‘el dilema excluyente entre Cataluña y España’; al otro día, el portavoz parlamentario Miquel Iceta, glosó un catalanismo despolitizado, y rechazó los planteamientos soberanistas como ‘atajos que no llevan a ninguna parte.’ (…) Así las cosas, no cabe sorprenderse de que en el seno de la masa social identificada con Esquerra existan incomodidad y decepción.

En resum, que mentre a Escòcia l’SNP va optar per romandre a l’oposició fins assolir la majoria en unes eleccions i, un cop arribat al govern, cerca un acord nacional amb altres partits per aconseguir la independència, a Catalunya l’independentisme oficial (i no només pel cotxe, sinó perquè es creu l’únic mereixedor d’aital consideració) prefereix ser el soci minoritari d’un govern hostil als seus teòrics postulats i rebutja frontalment qualsevol col·laboració amb altres nacionalistes. La nit i el dia. Potser si el conseller Puigcercós acaba fent el seu anunciat viatge a Edimburg torni amb les idees una mica més clares.
_____________________________________________________________________


REVISTA D'IDEES
Aquest diumenge en Vicent Sanchis s’acomiadava com a director dels lectors de l’Avui. Ho feia per la porta gran, i amb aquesta fortalesa i serenitat d’esperit que ha caracteritzat el difícil comandament d’aquesta nau. Més enllà de les consideracions sobre aquestes dificultats al llarg de dotze anys i de la situació actual de l’empresa, l’article de comiat feia una diagnosis molt encertada del moment polític que estem vivint. Deia en Sanchis: “Catalunya pateix una crisi política sense precedents. Almenys sense precedents sota règim democràtic. El procés de reforma estatutària va desembocar en un desgast dels principals partits que les urnes van constatar amb un augment de l’abstenció i l’aparició contundent d’un vot en blanc que representa els desencisats que no volen engrossir les xifres dels que s’inhibeixen. L’enfrontament entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana ha sumit en una profunda apatia els catalans més compromesos amb l’esperança sobiranista. Els enganys de José Luis Rodríguez Zapatero han anat desenganyant tots els partits catalans: Esquerra, CiU, Iniciativa... fins i tot el mateix PSC, que ha constatat impotent com el president del govern espanyol s’estima més diluir les responsabilitats de la catàstrofe ferroviària que pateix el país per no haver de fer front a les conseqüències polítiques que li podria suposar la destitució de la seva ministra de Foment. Al llarg de les darreres dues dècades els successius governs centrals han anat acumulant a Madrid tots els poders de l’Estat. Amb José María Aznar es va arribar al punt àlgid d’una política neojacobina que busca la desvitalització de la perifèria sospitosa d’insubordinació independentista. Però les promeses regeneradores de Rodríguez Zapatero no han rectificat una tendència que cada dia pren més volada. Catalunya no se sent còmoda a Espanya però els catalans que podrien decantar la balança cap a la separació encara no fan prou gruix.”
Aquests dies són molts els blocaires i opinadors que s’han referit al comiat d’en Sanchis, lamentant-ho. Però pocs s’han interrogat sobre el perquè d’aquest relleu en la direcció. Fa uns dies en Joan Arnera s’hi referia com un símptoma de l’evidència de la pèrdua de tremp nacional de l’Avui. Però no ha estat fins avui que hi ha hagut algú que ha ensenyat una mica la poteta per sota la porta: en Salvador Sostres a la seva columna de l’Avui deia enigmàticament: “no m’agraden els comiats i menys quan m’he de fer el tonto perquè no puc explicar el que passa realment.” Però a l’article del seu bloc en Sostres donava algunes pistes més –no massa- sobre el que ha pogut passar “Ara que fan fora el Vicent, per pressions de José Montilla...”

Un material insuficient per a una decisió tan sorprenent, però que sembla apuntar per on han anat les coses... així com la conveniència de no parlar-ne gaire per no fer enfadar el matón del barri, perdó, del país. No podem saber si són veritat o no aquestes pressions, però ningú no dubtaria que les haguessin fet, ningú en aquest país s’atreviria a dir “no, això aquest president de la Generalitat no ho hauria fet mai”, perquè dissortadament, l’exercici del poder a través de l’amenaça i la coacció forma part del codi genètic del govern tripartit.

Tornant als continguts, tot i que l’article d’en Sanchis és previ al del notari Juan José López-Burniol, aquest semblava anticipar alguna resposta en un article molt interessant publicat a El País divendres 2 de novembre, titulat “Federalisme o autodeterminació”. Amb independència que els postulats polítics dels autors d’aquest bloc estan molt allunyats del conegut notari i membre de Ciutadans pel Canvi, el cert és que és un article molt audaç i extraordinàriament ben formulat. Deia en López-Burniol, en referència a la situació del conflicte entre l’estat i les nacions que –per ara- en formem part: “Se acerca la hora de la verdad y hay que definir las respectivas posiciones para buscar una salida, ya no desde la perspectiva amable que brindaría un proyecto compartido, sino desde el ángulo estricto que proporcionan los respectivos intereses.”

Al llarg de l’article es diseccionen les diferents alternatives que, d’acord al seu criteri, existeixen per a superar l’actual moment, perquè la situció actual és un escenari no desitjable, que paralitza a tothom: “Muchos españoles pensarán que es una locura -o una traición- admitir la posible secesión de partes de España. Pero, sin perjuicio de la adhesión cordial a la idea de España y precisamente por ella, hay que mirar la realidad y asumirla. Y esta realidad nos dice que -en Cataluña, País Vasco, Galicia y Navarra- parte de los ciudadanos quieren separarse. No se trata ya de competencias, dinero, infraestructuras, deuda histórica, etcétera, sino, lisa y llanamente, de la ausencia de un proyecto compartido que resulte atractivo. Puede que los que quieran irse sean mayoría, puede que no; pero hay que saberlo. Y, en cualquier caso, lo que nunca debe hacerse es estructurar el marco constitucional de convivencia con la única aspiración de que se queden los que quieren irse, porque, si tal se hace, resultará que los que quieran marcharse terminarán yéndose y los que se queden habrán destruido su Estado. Por consiguiente, españoles, catalanes, vascos, gallegos y navarros han de asumir sus responsabilidades y preguntarse qué es lo que quieren. Y terminar con esta situación de incertidumbre y desorden, que tanto perjudica a todos, al impedir que se afronten las graves cuestiones de nuestra época. Ha llegado el tiempo de la palabra veraz. Los políticos tienen que hablar sin tabúes. Pero, al igual que la guerra es demasiado seria para dejarla en manos de los militares, la política es demasiado importante para dejarla en manos de los políticos. Y, precisamente por ello, la gente tiene que decir lo que de veras piensa, sin miedo a quebrar el canon.

Tant de bo aquest missatge de l’il·lustre notari arribés amb nitidesa als cercles polítics oficials, tant dels unionistes com dels sobiranistes, i tant a Catalunya com, sobretot, a Espanya. En tot cas, l’apel·lació que efectua a què fem front d’una vegada a aquest debat, la compartim, i entenem que no és exclusivament una qüestió de partits i de polítics endogàmics.