dimarts, 29 de gener del 2008

La catosfera i el debat sobiranista

Aquest cap de setmana han tingut lloc a Granollers les primeres “Jornades de la Catosfera”. Pel ressò que han tingut i per la proliferació de comentaris elogiosos que s’han pogut llegir, sembla que han estat un èxit.

Tanmateix, i hi ha hagut alguns fets que han generat una certa controvèrsia, i que des de Reset pensem que no estem exempts de fer-ne una valoració política, sobretot perquè apareix molt vinculada a alguns fets rellevants de les darreres setmanes i a l’esperit que anima aquest bloc de reflexió sobre el nou sobiranisme.

Reset neix d’una constatació: la catosfera sobiranista és l’espai on s’està produïnt una anàlisi política més agosarada, que estableix amb major energia i claredat els elements crítics respecte la situació política (el vell catalanisme), alhora que també és l’espai on s’estan generant propostes més interessants i de futur. Els qui fem Reset, que compartim aquestes inquietuds, ens hi hem volgut afegir, tant per a traslladar la nostra anàlisi política com, en la mesura que hi tenim accés, contribuir a difondre algunes de les crítiques o les idees que trobem més interessants d’aquesta catosfera sobiranista, i en relació tant a la crítica del vell catalanisme com d’aportació de visions plurals al nou sobiranisme.

Justament ahir diumenge en Joan Arnera feia una crítica sobre el que nosaltres entenem que ha pogut generar la indeterminació dels objectius d’aquestes Jornades de la Catosfera, tant pel que fa a qui estaven adreçades, com pel que fa als objectius, a les propostes que es volien impulsar o debatre. D’alguna manera enceta el debat dels diferents nivells pels quals ens interessem en aquest espai: la blocsfera, la catosfera o la catosfera sobiranista. I diu “El meu objectiu és participar modestament (modestíssimament) en la construcció de reflexions, diàlegs i contactes que ajudin a tirar endavant el país, que ens permetin articular-nos com a societat i fer front, encara que sigui només amb les humils paraules, als problemes del nostre país i de la nostra cultura per la supervivència”. Justament és això el que ens interessa a Reset, la catosfera sobiranista, com a un nou espai, inèdit fins ara, de debat polític, d’incidència al voltant del sobiranisme.

No creiem que sigui una casualitat la creixent activitat de la catosfera sobiranista, fet que ha quedat contrastat a les Jornades. Hi ha prou elements i evidències que ho expliquen. D’una d’aquestes evidències en va ser víctima un dels debats promoguts pels organitzadors, justament el que parlava de blocs i política. Per dos elements crítics: el primer, l’ús dels blocs com a eina de propaganda política que en fan la majoria dels polítics, i, segon, pel tractament televisiu que va tenir a TV3 la cobertura d’aquesta taula rodona, on d’una manera escandalosa, la nostra es va dedicar únicament i exclusiva a cobrir la informació dels seus, és a dir, de la representant del PSC-PSOE, Lurdes Muñoz, i del representant d’ERC, Joan Ridao.

Enric Canela en fa una crítica encertadíssima i fonamentada. I per a nosaltres és justament aquest mal el que d’alguna manera impulsa aquesta activitat en la catosfera sobiranista. Perquè en els mitjans convencionals no hi ha cap espai al marge de la partitocràcia, i, encara menys, al marge del discurs oficial de la partitocràcia. Vet aquí l’interès de la catosfera sobiranista, que és l’espai on s’estan expressant més i millors idees innovadores, més i millors reflexions sobre el nou sobiranisme. I no com a instrument de propaganda, sinó de pensament. I amb una llibertat insòlita i, potser per això, creativa.

Aquest cap de setmana, a més, hi ha hagut dos articles que d’alguna manera lliguen amb aquesta reflexió i les denúncies que s’han efectuat.

Diumenge, Pilar Rahola a La Vanguardia, feia una crítica duríssima i encertada d’aquest entorn partitocràtic que reflexa la nova composició del CAC. Amb un títol prou eloquent “Censurando, que es gerundio”, denunciava la frivolitat i estupidesa de l’intervencionisme censor d’en Domènec Sesmilo, com a president de la Mesa per a la Diversitat de l’Audiovisual, en relació a una pregunta del programa del Cuní. I anava més enllà, explicant uns fets protagonitzats ja per una de les noves membres del CAC, la Sra. Anna Balletbó, que fins i tot abans de prendre possessió ja estava fent trucadetes, curiosament al mateix Cuní, increpant per “la contundència de les preguntes” que va efectuar a un convidat, socialista per si algú encara està despistat. Rahola afirma “La que no es espera és de aúpa. Fraude al espíritiu de ley, martillos de herejes por doquier y vocación para ejercer el martilleo”. No eren gratuïtes, per tant, les crítiques que en darrer número de Reset expressàvem a l’assumpte del CAC, que és una autèntica vergonya.

Perquè… quina esperança podem dipositar en aquesta banda i en la més mínima decència informativa de la nostra, si només es preocupa de la censura i dels seus?

Una dada que donava en Santi Nolla a l’Avui, també aquest diumenge, pot il·lustrar encara amb més claredat el que denunciem. Citant un estudi de la Fundación Telefónica, i en relació al segon gran vector “institucional” de la blocsfera, els periodistes, diu “el 52,4% opina que ha aconseguit una llibertat editorial que no té en el mitjà en el qual treballa”. Caramb! I acaba dient “la xarxa ha permès l’accés del periodisme ciutadà i que periodistes de prestigi puguin abocar els seus pensaments amb total llibertat…”

Fem-nos una altra vegada, per tant, i a la vista de tots aquests elements relacionats, la pregunta de què s’esperava d’aquestes jornades de la catosfera. Per als qui fem Reset, l’únic element d’interès en aquest possible debat és el que deriva del posicionament explícitament sobiranista, i l’oportunitat que planteja de donar una nova dimensió a la participació, a la creació, a la reflexió, a la crítica i al debat.

dilluns, 21 de gener del 2008

Tresserras hauria de dimitir

Joan Manuel Tresserras (Rubí, 1955) és un acadèmic de gran trajectòria professional i reconegut prestigi. Doctor en Ciències de la Informació, és professor del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB, especialitzat en història de la comunicació, l'anàlisi de la societat de la informació, i l'estudi de les indústries culturals i la cultura de masses. També ha impartit docència sobre gestió cultural, comunicació política, polítiques de comunicació i anàlisi de mitjans. Va rebre el premi extraordinari de Doctorat en Ciències de la Informació (1988-89), el premi d'investigació sobre Comunicació de Masses de la Generalitat de Catalunya (1989), i el premi d'assaig Joan Fuster (1994). Autor, entre d'altres, de 'El Regne del Subjecte' (1987) i 'Cultura de masses i postmodernitat' (1994), conjuntament amb Enric Marín, de 'D'Ací i D'Allà, aparador de la modernitat' (1993), i de 'La gènesi de la societat de masses a Catalunya' 1888-1939 (1999), amb Francesc Espinet. Ha estat autor d'una cinquantena de textos i articles acadèmics sobre comunicació social i coautor dels informes sobre 'Seguiment de l'impacte social de les noves tecnologies de la informació i la comunicació', patrocinats per la Fundació Bofill, i de 'Un segle de recerca sobre comunicació a Catalunya'. Va coordinar el bloc "Cultura" de l'Informe per a la Catalunya del 2000 (1999). Ha estat director del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB (1991-1993) i coordinador de la llicenciatura de Periodisme de la UAB (1997-1999). Membre de la Comissió Assessora sobre Publicitat Institucional de la Generalitat (1998-1999), conseller de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (2000), conseller del Consell de l'Audiovisual de Catalunya, responsable de recerca, estudis i publicacions (2000-2006), president de la Mesa per a la Diversitat en l'Audiovisual (2005-2006) i membre de la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat (2004-2006).

En definitiva, un excel·lent currículum que al novembre del 2006 adquirí una dimensió institucional en ser nomenat conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació del govern presidit per José Montilla. La seva figura independent, escollit a petició d’ERC, despertà bones expectatives entre els analistes polítics. Succeir Ferran Mascarell representava tot un repte però alhora volia dir “que hi ha vida més enllà dels partits”, segons una crònica del moment.

Doncs bé, un any i dos mesos després podem afirmar que els pronòstics no s’han complert, i que la tasca de Tresserras al capdavant de la conselleria ha estat absolutament decebedora. Durant aquests catorze mesos com a conseller de Cultura Tresserras no ha pogut, no ha sabut o ni li han deixat aplicar cap programa innovador en el seu terreny, especialment sensible per a qualsevol projecte de construcció nacional que es pretengui dur a terme des de les institucions. Si l’èxit –relatiu- de la Fira de Frankfurt pot figurar en l’haver del seu historial, malgrat tractar-se d’una idea convergent, nascuda de la ment del poeta Àlex Susanna, dues taques de grans magnitud l’esquitxen sense pietat: el tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià i la designació dels membres del Consell Català de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Sense anar més lluny, aquests dies plana de nou l’amenaça de nous tancament de repetidors de TV3 al País Valencià.

Ambdós despropòsits són sobradament coneguts i no cal tornar-los a explicar aquí. Però si al nostre lector, a aquestes alçades de l’article, ja li ha vingut al cap la idea que aquests dos episodis no són responsabilitat directa del conseller de Cultura, sinó que són fruit d’una mala gestió global per part del governs de Madrid o Barcelona, és que ha encertat de ple l’argument que pretenem exposar.

En efecte, tant el tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià com el sainet dels nous membres del CCMA presenten uns ingredients, pel que fa a la causa dels problemes, a l’enfocament que si li dóna i a la manera –nefasta- de resoldre’ls, que no tenen el seu origen al cent per cent als despatxos de la Rambla de Santa Mònica. És més, estem convençuts que Joan Manuel Tresserras ha posat tota la seva bona voluntat, i la maquinària entera del seu Departament, per mirar de trobar-ne la millor sortida possible. I no se n’ha sortit. Per què? Doncs per dos motius: 1) perquè l’executiu de la Generalitat està preocupat per altres coses més importants que no pas que els valencians es quedin sense poder veure un canal de televisió en català, i 2) perquè l’executiu de la Generalitat és un mercat de Calaf on cadascú intenta treure el màxim benefici individual de la seva quota de representació, prescindint de qualsevol altre criteri. En el cas de TV3 la Generalitat ha demostrat no tenir cap mena de poder (o de voluntat) real per impedir el tancament dels repetidors, i ara li traspassa la patata calenta a Cultura perquè negociï no se sap ben bé què, oblidant que un acord és bo pel seu contingut, no per l’acord en sí.

En resum, que el conseller de Cultura no ha tingut un govern responsable, d’una mínima talla intel·lectual i política, al seu darrere per oferir-li el suport que li calia per resoldre aquestes dues qüestions. Ni els seus mentors d’ERC, tant preocupats ells pels Països Catalans que fins i tot faran el seu proper congrés a València, ni els seus companys de govern, els que per despolititzar el CCMA han col·locat més polítics per metre quadrat que en qualsevol altre organisme independent, no ens mereixen tenir Joan Manuel Tresserras com a conseller de Cultura. Ni Joan Manuel Tresserras es mereix el càstig de compartir butaca amb tota aquesta colla. Per això hauria de dimitir. El seu prestigi no pot quedar tacat per haver format part d’un Govern d’incompetents.

dimarts, 15 de gener del 2008

9-M: canviar o resignar-se

“¿Es pot, en menys de tres mesos, proposar tàctiques noves que retornin la il·lusió d’anar a votar?”, es preguntava fa una setmana Heribert Barrera en la segona part del seu article “El vot en blanc”, publicat a les pàgines del diari Avui. Unes línies més avall, ell mateix apuntava una possible solució: “Una nova política basada en l’exigència, la dignitat i el rigor, que sense estridències ni pallassades prescindís de vedetismes, garantís transparència i tingués com a prioritat absoluta preservar el futur nacional de Catalunya.” És això el que realment ens ofereixen els partits catalanistes de cara a les properes eleccions?

El debat generat al voltant del 9 de març és una evidència clara de la situació excepcional que estem vivint, i de la necessitat de buscar-hi una sortida. Ni Heribert Barrera ni tots els altres que defensem l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul ho fem des de posicions estructurals o de principis. Ho plantegem estratègicament. Això és el que a Reset hem vingut defensant i el que també observem a la majoria de les opinions que alimenten el debat.

En quins termes es formula aquest debat estratègic? El que està en joc és la manera de sortir d’aquest tram final de la història del nostre país que s’inicia amb la transició. I aquest debat, té dos peces claus: per una banda, en el cas d’ERC, si es valida o no la línia de l’actual direcció, és a dir, el tripartit, el bandejament de l’eix nacional i la seva pretesa substitució per l’eix social. I, per la banda de CiU, en un horitzó, val a dir que terrible –i alhora decisiu per al futur del nostre país- de bifurcació estratègica de les opcions del catalanisme que representa.

ERC
La carta de presentació de la candidatura de Joan Ridao com a cap de llista a les properes eleccions indica de forma clara, descarnada, la més absoluta manca de rumb nacional que pateix aquest partit. El de Rubí, sense que hores d’ara hagi fet el més mínim gest de matisar les seves paraules, va declarar alegrement que l’objectiu del seu partit a Madrid és intentar aconseguir un model de finançament per a Catalunya similar al que té el País Basc… l’any 2023! En aquest bloc ja vam denunciar fa temps la pantomima que representava la proposta de Carod-Rovira de fer un referèndum al 2014. Però una cosa és vendre fum, activitat habitual de l’impulsor de la idea, i una altra prendre la gent per idiota.

El més fàcil seria dir que és aconsellable que ERC no obtingui un bon resultat a les eleccions per tal que es produexi, d’una vegada per totes, un procés de renovació interna. I dir-ho mirant a una altra banda, ignorant els beneficis que els catalans treuríem si no fos així. Però no és aquesta la qüestió. Xavier Vendrell escrivia fa uns dies un article on afirmava que per defensar els interessos de Catalunya a Madrid, tal com suposadament havia passat en aquesta darrera legislatura, calia que ERC disposés de grup parlamentari propi. I prou. Cap proposta? Cap compromís? I, sobretot, cap bagatge que vagi més enllà d’”agafar una experiència impagable i conèixer les possibilitats de disposar d’un grup parlamentari propi”? No. El que seria realment impagable seria que encara hi hagués algú que se’ls creiés.

Convergència i Unió
La bifurcació del camí futur de CiU es divisa clarament: per una banda, l’estratègia que defensa Josep Antoni Duran i Lleida, d’implicació en el govern espanyol. I per una altra banda, el projecte de Casa Gran del Catalanisme i l’assumpció del dret de decidir com a eix estratègic del futur del catalanisme, en els termes expressats per l’Artur Mas en la conferència del 20 de novembre de 2007. La confecció de la llista de CiU, amb un perfil molt baix, i gens compromès amb el lideratge del sobiranisme, és una prova evident de l’existència d’aquestes dues ànimes que va molt més enllà d’allò que ens podíem imaginar. Desestimar l’opció que algun membre destacat del corrent explícitament sobiranista de CDC anés de número 2 ha estat, pensem, un greu error. Excepte, és clar, que realment admetin que s’estan jugant dos models d’entendre el futur de la coalició i del projecte de catalanisme que representen.

Des d’aquest punt de vista, això seria un argument més que convicent per a no votar CiU. Francesc Puigpelat ho plantejava amb molta claredat aquest diumenge passat a l’Avui. Referint-se a la possibilitat amb que durant tant de temps ve jugant en Duran d’entrar al govern espanyol, en contra de la tradició del catalanisme contemporani de CiU i de l’aprenentatge de la història, deia “Canviarà Duran de criteri? Renunciarà a ser líder del catalanisme per fer d’escolanet de Zapatero? Si això passés, Catalunya ho tindria magre. Malament aniria el país, amb un dels partits catalanistes convertit en satèl·lit del PSOE i l’altre en satèl·lit del PSC.”

Quin sentit té per a un projecte catalanista governar a Madrid i no fer-ho a Catalunya? Hi ha una major mostra de relativisme polític que una combinació d’aquest tipus? Sense cap mena de dubte, estaríem davant de la fi del projecte polític catalanista de CiU. I és aquí on s’equivoquen, al nostre entendre, els catalanistes que –sens dubte des de la bona fe- demanen el vot per a CiU perquè, malgrat tot, és qui millor pot defensar els interessos del nostre país a Madrid. Potser sí, no ho discutim… però alhora habilitar aquesta possible combinatòria és abocar CiU a un territori polític de ningú, a una presó ideològica de la que, com un nou Alcatraz polític, difícilment en podrà sortir. Per això pensem que el millor per a CiU és que no tingui un aval popular que habiliti aquesta possibilitat. Ni serà bo per a CiU ni per al país.

Canviar o resignar-se
Estem en un moment clau. S’ha acabat una manera d’entendre la política. Ja no serveix qualsevol cosa. No serveixen els discursets de la direcció d’ERC i no serveixen les calculades ambigüetats de CiU en relació a la seva possible entrada al govern espanyol. Com a mínim, des de la formulació del nou sobiranisme, no ens serveixen. Cal acabar amb tot això.

Però és que a més a més l’experiència d’aquests últims quatre anys ha estat massa dolorosa perquè la passem per alt. No podem ignorar el ridícul que tant ERC com CiU han fet a Madrid, i la seva absoluta incapacitat per defensar els interessos del nostre país. I això, si les coses no canvien a casa nostra, continuarà així. Perquè és aquí, on ha de començar la defensa dels nostres interessos. I això no passarà mentre subsisteixi el tripartit. I molt menys si CiU entra al govern a Madrid.

Jordi Barbeta ho resumia molt bé a La Vanguardia, també aquest diumenge, i hi estem d’acord: “Para conseguir el título de Interlocutor Predilecto del Gobierno, CiU i ERC están dispuestos a reventar precios. ¡Catalunya! ¡Barato, barato!”.

Aquest és el drama. I aquesta és la dinàmica que cal desterrar del nostre panorama polític si de veritat volem impulsar un nou sobiranisme.


____________________________________________________________________


ELECCIONS ESPANYOLES 2008
En els propers posts sobre les eleccions, d'aquí fins al 9 de març, recollirem en aquesta secció les aportacions més independents i significatives que sobre aquest tema vagin publicant-se, principalment als blocs o en forma d'article als diaris, digitals o no. Si voleu contribuir al recull podeu enviar-nos els vostres enllaços favorits al nostre correu electrònic: reset.cat@hotmail.com
.
Heribert Barrera. “El vot en blanc (I)
Heribert Barrera. “El vot en blanc (II)
Cimera Extraordinària. “Dues raons per votar un tumor
Cimera Extraordinària. “Hi haurà motius per anar a votar...?
Dessmond. “Gat escaldat
Dessmond. “Vénen eleccions
Guillem Carol. “Els perquè de tot plegat
Marc Roca. “Congrés sí, Senat no
Reflexions en català. “L’atzucac (d’uns quants)

dimarts, 8 de gener del 2008

Puigcercós no ha estudiat Gramsci

És una llàstima que el conseller Puigcercós abandonés els seus estudis de sociologia i ciències polítiques a la UAB abans del trimestre on s’impartien les classes sobre Antonio Gramsci. De no haver estat així, possiblement hagués après algunes coses molt útils sobre conceptes com hegemonia, lideratge cultural i d’altres que hauria pogut aplicar en la seva futura vida política.

La teoria
Gramsci és marxista i en conseqüència la seva teoria es fonamenta en la idea de la lluita de classes, però les seves reflexions sobre l’Estat, la societat civil i la lluita per l’hegemonia cultural dins d’una societat són perfectament homologables a d’altres situacions on existeixin altres tipus de confrontacions. Per exemple, la confrontació nacional.

Segons el pensador italià, tota societat té una superestructura amb dos nivells diferenciats. El primer nivell és la societat política (l'Estat), amb tota la seva maquinària coercitiva al darrere. El segon nivell és la societat civil, que inclou “el conjunt d’institucions responsables de l’elaboració i difusió de valors simbòlics i d’ideologies.” Això és, el sistema escolar, els partits polítics, les organitzacions professionals, els mitjans de comunicació, els sindicats, l’església, etc. (fixem-nos ara ja com la societat civil així entesa té un significat més ampli del que sovint li donem en l’actualitat).

A diferència d’altres teòrics com Althusser, Gramsci creu en una certa autonomia de cadascun d’aquests nivells. I és aquesta autonomia –de la societat civil respecte la societat política- la que pot permetre que les classes oprimides hi assoleixin l’hegemonia abans mateix de la conquesta del poder de l’Estat. Én aquest sentit, la societat civil esdevé l’espai polític per excel·lència i on es disputa la lluita més aferrissada entre ideologies enfrontades. Qui vulgui aconseguir el control de la societat política (de l’Estat) haurà de realitzar abans una “llarga marxa a través de les institucions” de la societat civil per tal d’obtenir-ne l’hegemonia.

La implantació d’una hegemonia és un procés històricament llarg que ocupa els diferents espais de la superestructura. Les formes històriques de l’hegemonia no són sempre les mateixes i varien segons la naturalesa de les forces socials que l’exerceixen. Per a Gramsci, l’hegemonia ha de ser preparada per una classe que lidera la constitució d’un bloc històric (l’aliança estable de classes i fraccions). La modificació de l’estructura social ha de precedir una revolució cultural que, gradualment, incorpori capes i grups al moviment racional d’emancipació.

Aquesta idea de la lluita per la direcció político-cultural d’una societat i pel control de l’imaginari col·lectiu fa que el concepte d’hegemonia tingui un sentit militar que no és en absolut casual. Etimològicament, hegemonia deriva del grec eghestai, que significa “conduir”, “ser guia”, “ser cap”. Eghemonia, en grec antic, era el nom que rebia el comandament suprem de les forces armades. Per tant, es tracta d’una terminologia amb sentit militar. L’eghemon era el guia i també el cap de l’exèrcit.

La pràctica
Durant els governs de CiU era recurrent afirmar que l’Ajuntament de Barcelona exercia a la pràctica de contrapoder de la Generalitat. Amb això es volia significar que convergents i socialistes tenien uns models de societat diferents, fins i tot antagònics, que no podien arribar a implantar-se del tot (a ser hegemònics) per la importància i la influència de les dues institucions amb més pes polític del nostre país que controlaven respectivament. Quan uns feien una cosa, els altres responien fent la contrària. On uns veien blanc, els altres veien negre. No era en absolut un model a seguir, però com a mínim evitava que cap dels dos tingués el domini exclusiu de la societat catalana.

L’any 2003 tot això va canviar. La decisió d’ERC de lliurar la Generalitat al PSC-PSOE fou com posar el llop a vigilar els xais. L’extens control que aquest partit ja exercia sobre la majoria de les institucions catalanes podria ara traslladar-se a les que mancaven i obrir el camí per a penetrar fins a l’últim racó de la societat. La “llarga marxa a través de les institucions” del PSC-PSOE començava a fer-se realitat (atenció, per exemple, a aquesta notícia).

És cert que als darrers temps importants sectors de la societat civil catalana han fet sentir la seva veu per denunciar el permanent dèficit d’infraestructures que patim o per exigir un finançament més just. És cert que encara som capaços de mobilitzar-nos i de fer soroll quan les coses es posen més magres, però tampoc no podem deixar-nos portar per una eufòria desbordada. Amb tots els mecanismes del poder a l’abast el Govern intentarà controlar-ho tot, sense excepcions. Per aquests verals cibernètics es dóna sovint una imatge de la societat civil catalana que no es correspon del tot amb la realitat. Sí, la manifestació de l’1 de desembre va ser multitudinària, les plataformes sobiranistes proliferen arreu i els llibres d’assaig de temàtica nacionalista són un èxit de vendes, però amb això no n’hi ha prou. Gramsci ja va advertir-nos que la batalla per l’hegemonia de la societat civil seria dura i llarga. En aquest sentit, les declaracions de Joan Ferran sobre la “crosta nacionalista” són només una mostra de la voluntat del PSC-PSOE per no defallir en aquesta lluita, per no deixar cap àmbit de la societat civil lliure del seu domini.

Però el que no es pot oblidar és que va ser ERC, amb la seva decisió estratègica que havia de portar-los a “penetrar electoralment a l’àrea metropolitana” per “arribar al milió de vots”, qui ens ha portat fins aquí . Ara, quan no s’han complert ni de lluny els seus infantils propòsits és quan més patètica esdevé la imatge aquella de Carod-Rovira i la seva clau. Una clau que només ha servit per obrir les portes a la situació actual: una societat catalana en hores baixes que veu com cada dia que passa ha de defensar a la desesperada coses que semblaven plenament consolidades. I el que no sabem. “Tapar forats”, en diuen. Tapar els forats que provoquen aquells a qui tu has entregat el Govern.

Quan Joan Puigcercós, durant les negociacions del primer tripartit, va trucar Miquel Iceta per dir-li que “no tot està perdut” [sobre el pacte ERC-PSC], va evidenciar que no havia estudiat la lliçó d’Antonio Gramsci. Una llàstima per ell... i pel país.
_____________________________________________________________________


REVISTA D'IDEES
Fidels a la seva tradició, la nit del dia de Reis l’editorial Destino atorgava el premi Josep Pla, que aquest any ha premiat l’escriptor Melcior Comes, per la seva novel·la La batalla de Walter Stamm. Des d’aquí volem felicitar aquest jove escriptor, una de les més fermes realitats de la nova literatura catalana. No cal matisar que entenem per literatura catalana la literatura en català.

Però avui en dia, tanmateix, cal recordar-ho. El mateix Comes s’exclamava, en un interessantíssim article a l’Avui del 27 de desembre titulat “Catalanisme en castella”, que la llengua catalana hagués desaparegut del discurs nacional. I concretava: “Els d’Esquerra Republicana començaran a fer campanya electoral en castellà. Imaginen que així seduiran una majoria social refractària a tirar del carro de la independència. Però, qui vol una Catalunya independent en castellà?” Per acabar amb un paràgraf contundent: “El nacionalisme català no és una sinó una estratègia. Però tota estratègia implica un joc amb prioritats inalienables. Perdre això de vista és desertar de les nostres idees per arribar a qualsevol preu al poder. És assassinar tots els principis en nom de l'ambició forassenyada, com Macbeth, que per arribar a dalt de tot va haver de carregar-se tothom, fins que va veure com tanta sang vessada li passava factura. Allò que deia Groucho Marx ("senyora, jo tinc uns principis, i, si no li agraden, en tinc uns altres"), en el nostre cas passa per la liquidació de la nostra identitat lingüística...; Senyora, aquest país té uns principis i una llengua, i, si no li agraden, foti's o busqui'n un altre.”

Des de RESET volem felicitar-lo, no només pels seus èxits en literatura, prova inequívoca del seu talent, sinó pel seu compromís explícit i intel·ligent amb el país. Quina diferència, val a dir, amb d’altres casos, on el talent pel que sembla abunda menys i les idees sobre el país es presenten francament embolicades i rocambolesques, potser perquè les seves anàlisis amaguen interessos obscurs o... massa interessats. Dimecres dia 2 de gener, el professor Enric Marín encetava l’any amb una nova prova d’amor als socialistes, amb que ha fonamentat la seva croada a favor del tripartit. En un article a El Punt deia “insistir a presentar el PSC com un mer apèndix del PSOE és un error gravíssim”. Nosaltres no sabem si és un error gravíssim, però sí que és la realitat. Potser el professor Marín és d’aquests professors de periodisme als que la realitat mai els espatllarà un bon titular, no sabem si és això el que ensenya als seus alumnes. Però en tot cas, sí sembla permanentment en guàrdia perquè la realitat no li espatlli una bona estratègia. La de pactar amb aquests patriotes dels socialistes catalans, s’entén, que tan clarament evidencien l’existència d’un sistema propi de partits a Catalunya. Quina empanada mental!