CiU, toca moure fitxa

Tothom diu ara que CiU és l’única que força que ha aguantat la forta bipolarització d’aquestes eleccions. Farien un mal negoci a CiU si aquesta excusa els distragués del fet que CiU, l’únic que ha fet, és repetir els seus pitjors resultats i continuar perdent vots.

CiU està patint una lenta erosió de suport electoral elecció rere elecció, i això és el realment rellevant. Una lenta erosió aquest cop mig dissimulada pels mals resultats de la resta, el descalabro d’ERC i el fet que CiU sigui, amb diferència, la tercera força estatal.

Però no s’haurien de portar a engany. La seva pèrdua de vots, elecció rere elecció, és alarmant. No s’ha ensorrat, com pretenia el tripartit, i ha demostrat ser un projecte sòlid, amb la més important implantació territorial de tots els partits a Catalunya, amb una enorme força municipal, i amb una massa molt rellevant de votants que hi dipositen la seva confiança elecció rere elecció. És, des d’aquest punt de vista –continua essent- el partit central a Catalunya, per més que la conxorxa tripartita els hagi condemnat a l’oposició arreu.

El que aquests dies s’ha posat de manifest ja de manera inequívoca és que CiU, si vol recuperar l’hegemonia i si vol fer alguna cosa realment important per al país (que aquesta és la nostra única preocupació)… ha de moure fitxa. No pot quedar-se de braços creuats apel·lant a l’instint del seu elector clàssic, cada cop més erosionat.

CiU té l’obligació de tirar endavant amb el projecte de la Casa Gran del Catalanisme, i fer-ho sense dubtes, amb claredat, amb valentia. CiU té l’obligació de modernitzar i adaptar el seu discurs als nous temps i les noves realitats. Refugiar-se en el discurs de sempre, apel·lar a les polítiques de sempre, conformar-se amb aquell paper de sempre que ara ja no l’hi permet res és una política suïcida. CiU no pot defugir posar-se a la feina.

La solidesa del seu electorat és un magnífic punt de partida. Gràcies a aquesta solidesa no s’ha ensorrat el seu projecte i no pateix crisis estructurals com la que ara tenen els d’Esquerra. Però no s’hi poden conformar, si no ho volen acabar perdent tot, convertint-se, a Catalunya, en una força important i central, però irrellevant políticament, testimonial. En extinció.

Són molts els qui des de la proximitat a CiU estan opinant en aquest sentit:

Agustí Colominas (El Singular Digital): Ja no es tracta d’aliances entre partits, sinó construir un espai nacionalista transversal, que sigui centrista, reformista i demòcrata radical alhora, i que aplegui a tots aquells que reclamem el dret de decidir dels catalans sense haver de dependre de cap comitè federal. Potser costarà, perquè el sectarisme és el que es porta entre els nacionalistes, però confio que un cop depurades les brosses, la casa gran del catalanisme podrà contenir l’allau socialista que controla el 99% del pressupost d’aquest país.

Enric Canela: Amplis sectors de CiU, especialment de CDC estan insatisfets o desorientats. Cal una reorientació política. Artur Mas ha ofert l’entesa, cal si més no escoltar. La Casa Gran del Catalanisme o el Dret a Decidir han de tirar endavant, sense protagonismes, seguint el model de l’Assemblea de Catalunya, creada el 7 de novembre de 1971, aplegant a tots aquells que apostin per la independència. Un dels punts programàtics de l’Assemblea de Catalunya fou “Pel ple exercici del dret d’autodeterminació”, després de més de 32 anys de la mort del dictador i de més de 37 anys de la constitució de l’Assemblea de Catalunya això encara no s’ha assolit. L’Assemblea va morir al 1977. El projecte homogeneïtzador espanyol avança inexorablement. Catalunya com a projecte col·lectiu està en crisi cal un altre cop recuperar la unitat.

David Rodríguez en Vida Quotidina parla de la situació de CiU i compara Pujol amb Duran Lleida i diu: Però ni en Duran ni CiU semblen tenir el mateix èxit de convocatòria. Tot i que 774.315 persones més es van afegir al suport de la candidatura de CiU, aquesta xifra és inferior als 835.471 del 2004, o el 1.151.633 vots del 1996, en unes eleccions tant o més polaritzades que aquestes. De fet, cal anar-se’n al 1982, amb una base electoral més reduïda, per trobar un nombre de votants convergent tant baix.

Marçal Sintes: El resultat de CiU és un bon resultat. No ho és. I menys encara després del que ha ocorregut en aquest país, de l'engany sobre l'Estatut al caos del TGV. Val a dir que, a pesar de tot i en especial de la desorientació que sovint sembla tenallar la cúpula de la federació, els votants convergents han aguantat amb més solidesa que els republicans, que han preferit majoritàriament no repetir la seva opció del 2004. És el que passa quan, com ha fet la cúpula d'ERC, es proclama nit i dia que en aquest món el que és realment apassionant és ser d'esquerres.

ERC, en caiguda lliure

Contràriament al que és costum en aquest bloc, aquesta vegada publicarem un parell de posts en una mateixa setmana. El tema, les eleccions espanyoles de diumenge passat, s'ho val. Especialment si ens atenem als resultats obtinguts pels partits catalans nacionalistes, objecte preferent de la nostra atenció aquí. En aquest primer apunt comentem els resultats i la situació interna d'ERC. En els propers dia ho farem de CiU.

* * * * *

Les dades

.

.

Les eleccions de diumenge passat tanquen provisionalment, per a ERC, un cicle electoral que pot definir-se amb una expressió: caiguda lliure. En efecte, després de les eleccions al Parlament de 2003, les que van donar pas al primer tripartit, la constant dels seus resultats en totes les diferents eleccions que s’han fet amb posterioritat és –amb l’única excepció de les eleccions espanyoles del 2004- la pèrdua generalitzada de vots. Al nostre parer, d’acord amb les xifres que oferim a continuació, l’electorat d’ERC es mostra altament insatisfet amb els pactes subscrits amb el PSC-PSOE i ICV i ho demostra, elecció rere elecció, dismunint el suport electoral a aquest partit. Veiem les xifres.

A les eleccions al Parlament del 2003 ERC obtingué 542.046 vots (16,42%), i a les següents, les europees del 2004, 248.247 vots (11,80%): una pèrdua de 293.799 vots (-54,20%).

A les espanyoles del 2004, com ja hem comentat, el partit trenca momentàniament la tendència general i aconsegueix uns magnífics resultats, com a conseqüència de diversos fets sobradament coneguts.

Però a les següents eleccions, les del Parlament del 2006, obté 416.355 vots (14%): una pèrdua de 222.547 vots (-35%) en relació a les immediatament anteriors, i de 128.002 vots (-23,61%) si ho comparem amb les anteriors del mateix tipus.

A les municipals del 2007 ERC va obtenir 334.923 vots (11,70%), el que representa una pèrdua de 81.432 (-24,31%) en relació a les immediatament anteriors, i de 78.242 vots (-19%) si ho comparem amb les anteriors del mateix tipus.

I, finalment, a les eleccions espanyoles del dia 9 de març, el partit de Carod i Puigcercós ha aconseguit només 289.927 vots (7,9%), el que representa una pèrdua de 44.996 vots (-13,43%) en relació a les immediatament anteriors, i de 348.975 vots (-54,62%) si ho comparem amb les anteriors del mateix tipus.

Sabem perfectament que l’electorat no es comporta igual en cada tipus d’eleccions i que, per tant, la comparativa que oferim pot semblar esbiaxada a priori. Però donat que la tendència general a la baixa coincideix tant si comparem les diferents eleccions amb les seves immediates anteriors com si ho fem amb les anteriors del mateix signe, pensem que la panoràmica descrita més amunt és totalment vàlida i confirma la nostra tesi.

Per dir-ho més clarament, ERC ha anat perdent pel camí una bona part del seu electorat, d’ençà de la formació del primer Govern tripartit de la Generalitat, siguin quines siguin les eleccions convocades –amb l’excepció, repetim-ho, de les espanyoles del 2004- i acumulant unes pèrdues globals que trenquen completament el cicle ascendent iniciat fa cinc anys. Els resultats d’aquests anys són contundents en totes i cadascuna de les convocatòries electorals realitzades, tant a nivell nacional com de circumscripció. La davallada és, doncs, sistemàtica i generalitzada.

Les respostes
L’actual direcció d’ERC, davant d’aquesta incontestable evidència, ha optat per la pitjor de les respostes: la més absoluta manca d’autocrítica i l’enrocament en les seves posicions. Les lectures fetes dels resultats electorals pels dirigents del partit, la mateixa nit electoral i en les hores successives, és senzillament patètica. En aquest context, la sortida del Govern de Joan Puigcercós “per a dedicar-se al partit” només pot entendre’s com un replegament per intentar protegir-se de les crítiques que, previsiblement, plouran a partir d’ara i fins al congrés del mes de juny des dels sectors del partit més conscients de la situació, especialment del Reagrupament que encapçala Joan Carretero.

Contràriament a allò que s’ha dit en alguns mitjans de comunicació, la postura de Puigcercós no obeeix a la necessitat de preparar-se per a un enfrontament amb Josep-Lluís Carod-Rovira, sinó que es tracta d’una estratègia conjunta per aferrar-se als càrrecs davant el proper congrés. Carod i Puigcercós saben perfectament que els resultats de diumenge són un certificat de defunció política que només pot evitar l’autòpsia si barren el pas al metge de Puigcerdà. I això no poden fer-ho per separat, ja que tots dos són els culpables de la deriva electoral del partit i de l’estratègia suïcida que els ha portat on són ara.

El manteniment a capa i espasa del Govern tripartit és la mostra més clara d’això. Costa d’entendre que la causa fonamental de la constant pèrdua de vots d’ERC, a ulls de qualsevol observador imparcial, es mantingui com a eix central de l’actuació política del partit. La defensa d’una suposada “acció de govern” per davant de la ideologia del partit i, del que és més greu, dels interessos del país, és només la constatació de l’error.

Aquests dies la premsa, la digital i la de paper, va plena d’opinions, interpretacions i comentaris sobre els fets de les darreres hores. Impossible resumir-les aquí. Però volem destacar-ne només algunes que sintetitzen molt bé l’actual estat de coses:

.

Avui, editorial: "Esquerra Republicana ha passat del seu millor resultat al Congrés, amb vuit escons, a la pèrdua de vora 350.000 vots en només quatre anys. Les explicacions que fins ara han donat Ridao, Carod i Puigcercós són parcials i esbiaixades. L'argument del PSOE (i el PSC) com a vot útil anti-PP també podia ser un argument de fa quatre anys, quan, enmig d'aquell teva-meva, ERC va aconseguir xifres excepcionals en tots els sentits. Parlar de la bipolarització que tot ho contamina també és una veritat a mitges. Ho demostra el fet que a CiU no l'ha afectat i que, com en l'altre cas, fa quatre anys també hi havia aquest bipartidisme i ERC va saber trobar el seu espai. Ara no. I, cosa que és més preocupant per a la seva formació, aquests resultats negatius contrasten amb un context en què, segons tots els baròmetres, les simpaties independentistes dels catalans no paren de créixer."

Salvador Cot: “Mai tan poca gent s’havia equivocat tant en tan pocs anys. El que van tenir a les seves mans Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós fa només quatre anys s’ha evaporat en una sola legislatura. Només una.”

Vicent Partal: “La caiguda d’Esquerra és espectacular. No han volgut escoltar els avisos que tanta gent els feia arribar i ara veurem si són capaços de salvar algun moble.”

Salvador Cardús: “Mai el sobiranisme no s'havia sentit tan políticament desvalgut, tan mal servit, tan menystingut. On és aquell esperit de 2003, on ERC doblava el nombre de vots i, tot i la retirada de Pujol, CiU tornava a guanyar les eleccions? Perquè aquell avenç s'ha estroncat? És que ningú no s'ha equivocat en res, tot i que els resultats hagin anat mostrant la permanent reculada?”

.

Francesc Puigpelat: "La gran derrotada de les eleccions ha estat, sense cap mena de dubte, ERC. Passar de 8 a 3 diputats i perdre més de la meitat dels vots no és cap broma. I menys encara, si es considera quina havia estat la trajectòria del partit. El 2004, ERC va ser la gran guanyadora i va il·lusionar. N'hi ha hagut prou amb quatre anys perquè Esquerra s'enfonsi. La seva estratègia de submissió absoluta a Montilla i al PSOE ha acabat com era previsible: en un desastre.La realitat és que Carod i Puigcercós s'han venut l'ànima als socialistes amb tanta rapidesa i facilitat, i sense cap contrapartida visible, que han deixat perplex bona part del seu electorat."

.

Toni Aira: "Joan Carretero va denunciar ja fa un any la pèrdua de perfil propi d’Esquerra al Govern. Llavors Joan Puigcercós li va respondre acusant-lo d’utilitzar arguments “convergents” i advertint que no és el mateix marcar perfil propi que marcar paquet. Un any després, un Puigcercós que no ha marcat perfil i que si ha marcat cap altra cosa ho ha fet en la intimitat, dóna la raó a Carretero per la via dels fets."

.

Víctor Alexandre: "La davallada d’ERC ha estat espectacular. Però ja se sap que quan una formació política decideix convertir-se en l’ombra d’una altra, és lògic que li passin aquestes coses. ERC, per tant, ha pagat durament la seva estratègia, si és que d’una dilució se’n pot dir estratègia. La direcció republicana va decidir l’any 2006 que era millor ser cua d’estruç que no pas cap de lluç i des d’aleshores no ha fet altra cosa que menysprear les crítiques constructives sorgides de la gent que li ha estat fidel i que s’ha confessat desconcertada en veure com el partit deixava de ser planeta per convertir-se voluntàriament en satèl•lit.La prova més clara d’aquesta satel•lització la trobem en l’astorament amb què la direcció d’ERC ha reaccionat davant la desfeta. No se l’esperaven. S’esperaven una certa davallada, sí, però mai la pèrdua de cinc escons i 360.000 vots. Cosa que demostra l’enorme desconnexió entre aquesta direcció i la realitat."

La llum al final del túnel

El problema
La Vanguardia d’aquest diumenge passat publicava una editorial demolidora. Sabem la urticària que a molts li provoquen les opinions d’aquest diari, però no volem deixar-ho passar per alt. Sota el títol “La parálisis catalana”, l’editorial en qüestió, a una setmana de les eleccions espanyoles, ofereix una crua fotografia de la realitat del nostre país que mereix ser destacada. Després de recordar que “En muchos aspectos, Catalunya está paralizada. La especial idiosincrasia del actual Govern de la Generalitat mantiene absurdamente congeladas o retardadas decisiones estratégicas, bajo el paraguas de una gestión más tranquila y sosegada que la que caracterizó el mandato de pasqual Maragall”, comença l’enumeració dels fets:

1- La paralització del quart cinturó
2- Les contradiccions del Govern sobre la MAT
3- Les divergències sobre el traçat del tunel del TGV per Barcelona
4- La paralització de la connexió del TGV amb França
5- El desgavell de l’aigua
6- La incertesa sobre el futur de l’aeroport d’El Prat
7- Les ridícules polítiques mediambientals
8- La incapacitat per resoldre el problema de l’ensenyament
9- La manca d’una política per vertebrar l’eix mediterrani
10- L’embolic de l’Estatut

El diari del comte de Godó troba les causes d’aquest estat de coses en “el oportunismo, el cortoplacismo y el exhibicionismo ideológico” del Govern de la Generalitat. I, sí, benvolguts lectors independentistes –com nosaltres-, això és així. És cert que podríem afegir altres punts al llistat anterior (el malestar universitari, etc.) o que s’haurien d’identificar millor els agents implicats en alguns d’ells (el govern espanyol, etc.). Però per més voltes que se li vulguin donar, la pura veritat és que tenim un país abandonat de la ma de Déu. No cal ser un analista de reputada formació per assenyalar els responsables del desgavell generalitzat, ni cal tenir poders adivinatoris per saber que les coses no canviaran per elles mateixes. La cultura política dels governs tripartits que pateix el nostre país es limita a una simple actualització de la dita “ande yo caliente, ríase la gente”, o, el que és el mateix, a avantposar els interessos partidistes (tant per un joc de tàctices intrapartidistes com interpartidistes) als interessos generals dels ciutadans de Catalunya.

Si els qui haurien d’estar treballant perquè tot plegat rutlli estan massa ocupats per intentar conservar la seva cadira, aliens a les responsabilitats del càrrec pel qual han estat escollits, és del tot comprensible que les coses vagin així. I encara sort si, com a conseqüència d’alguna fatalitat imprevisible, encara no van pitjor.

Davant d’això, com era de preveure, La Vanguardia aposta per les seves receptes moderades de sempre (tot i exigir “una mayoría parlamentaria” que treballi per acabar amb aquest estat de coses). Tampoc no se’n pot esperar més, ni és gaire intel·ligent demanar-li’n. Ara bé, partint de la base de l’acceptació d’aquest realitat –seria estúpid no fer-ho-, els sobiranistes, els que volem un país lliure però també millor, hem de prendre consciència que cal fer alguna cosa. I que cal fer-ho més d’hora que tard.

La solució
En aquestes circumstàncies, i davant unes eleccions de les quals no podem esperar res, cal aprofitar la conjuntura per intentar fer passar l’aigua pel nostre molí. És evident que les proclames electoralistes i les crides sense contingut que fan els polítics són pura faramalla que no pot merèixer la nostra atenció. És evident també que la importància marginal del nostre vot, en funció de suposats càlculs estràtegics sobre si votem a uns o a uns altres, no representa cap aportació de pes al canvi que reclamem, ja que l’habitual cantarella de la nit electoral acaba donant la raó a aquella màxima de que “tots guanyen”. Únicament una sotregada de dimensions inèdites en el nostre paisatge polític podria introduir petites –o no tan petites- esquerdes en el sistema.

En aquest sentit, ens hagués agradat una situació semblant a les novel·lades per Manuel de Pedrolo o José Saramago en alguna de les seves obres. Una acció sorda i contundent de la ciutadania que posés en evidència la classe política. Una classe política, tot sigui dit de passada, que tem aquesta eventual reacció des del més profund de les seves butxaques, tal com ho demostra l’astracanada llançada per la portaveu d’ERC, Marina Llansana, que veu campanyes espanyolistes al darrere de les crides al vot en blanc i que confòn aquesta actitud amb la insatisfacció amb “una Espanya que no reconeix cap més nació que la castellana, que no sap viure la diversitat”, i no, com qualsevol persona mínimament informada sap, amb una crítica directa als partits polítics nacionalistes.

Per això saludem els posicionaments públics de les CUP i de grups com Catalunya Acció, que amb la seva actitud valenta evidencien el distanciament de la gent més mobilitzada amb els nostres líders polítics. La seva defensa de l’abstenció, com nosaltres ho fem del vot en blanc, i, especialment, uns bons resultats d’aquestes opcions seran la llum que il·lumini el final del túnel del que volem sortir. L’espurna que faci esclatar un nou sobiranisme. Aquest és el desig que compartim amb molts d’altres, com, per exemple, en Jordi Cabré (a qui, per cert, felicitem per la tasca feta al capdavant d’El Singular Digital): “el que ens cal és un projecte que no només engresqui sinó que doni confiança: que sembli útil, viable, amb major o menor raó i amb major o menor puresa. Un sacseig total del catalanisme que li doni confiança en ell mateix i que el tregui d’aquesta indigna guerra per liderar el cementiri. La veritat serà el de menys: comptarà més la versemblança. L’efectivitat (que no l’efectisme). La connexió amb la gent (que no el populisme). La integració (que no el sectarisme). I, sobretot, immunitat total a l’afany de protagonisme. Una nova generació amb receptes menys ortodoxes, però més màgiques. ‘Oh, és que el prioritari és demostrar que tenim raó’. No: abans de res, guanyar la guerra. L’enemic no s’hi fixa pas, en la raó.”

El dia 10 de març en seguirem parlant.

Qui tem el vot en blanc?

El diari Avui d’avui dimarts informa que “La crida al vot en blanc d’Heribert Barrera no va agradar gens als dirigents d’ERC. Ara bé, si s’observa el baròmetre del CEO de gener, sembla que no va caure en sac trencat [sic] entre els seus votants. I és que els d’ERC són els més partidaris de votar en blanc. Segons aquest informe, un 4,1% dels que van votar els republicans el 2004 ara votarien en blanc. Si bé és un percentatge modest, supera i fins i tot dobla el dels altres partits. ERC no només lidera el rànquing en vot en blanc sinó que a més se situa al capdavant en abstencionistes, amb un 4,9%, quan el PSC, per exemple, només en tindria un 2,6%. Als indecisos i el perill del vot en blanc els republicans han de sumar-hi que un 28,6% dels que els van votar el 2004, de nou el percentatge més elevat de tots els partits, no saben què faran el proper 9 de març. I és que ERC té només un 53,6% dels electors del 2004 mobilitzats per repetir el sentit del seu vot.Una dada preocupant si es té en consideració que el PSC té convençuts un 61,1% dels que els van votar fa quatre anys, ICV el 65,2%,CiU el 67,5% i el PP un 68,9%.” Deu ser per això que Josep-Lluís Carod-Rovira, en el seu míting de Badalona, va demanar que "no es faci pagar" a qui no en té la culpa "les coses que tan malament fa Espanya des de fa 300 anys".

Deixant de banda altres declaracions públiques que intenten frenar la creixent onada de protesta que es manifestarà en forma de vot en blanc el proper 9 de març, com les que va fer fa uns dies el president Pujol –tot i que ell mateix havia dit amb anterioritat que “en la situació actual” el vot en blanc “es pot entendre”-, crida poderosament l’atenció l’interès dels líders republicans per intentar ara pescar vots en aquest segment, fins avui menystingut, de l’electorat. Sense anar més lluny, al bloc de Joan Puigcercós, en un article titulat “Votar en blanc és fer el merenga”, s’hi pot llegir el següent: “Aquests primers dies de campanya electoral, marcats per una bipolarització que va en augment, he estat a les Garrigues i a Lleida, on he percebut clarament que l’abstenció i el desencís que es transmeten des de certs sectors del catalanisme són els nostres màxims rivals. No anar a votar afavoreix la bipolarització, però, votar en blanc és fer el merenga.” Caram, la cosa deu ser preocupant –per ells-, potser el posicionament de les CUP hi ha influit?, perquè l’article esmentat acaba d’una manera certament patètica: “Per això, companys de mil i una batalles, a tots vosaltres, us vull convèncer de que aixequeu el cul de la cadira i que aneu a votar el 9 de març. Perquè nosaltres, els independentistes, no us fallarem, com no us vàrem fallar en el debat estatutari, que vàrem ser els únics que vàrem saber representar la dignitat d’aquest poble. A partir del 9 de març volem continuar representant els vostres interessos, els interessos de la majoria de la gent, tal com hem fent sempre, des de fa ja més de 75 anys.”

Per acabar-ho d’adobar, aquest gran estratega que és Xavier Vendrell, i coincidint amb el primer aniversari dels fets de la calçotada, va afirmar fa uns pocs dies que els problemes que tenia ERC per retenir els seus votants tenen com a causa “la mala comunicació que des del partit s’ha fet de la feina del nostre grup parlamentari a Madrid”.

A veure senyors, si una part altament significativa de l’electorat d’ERC està decidit, en les properes eleccions espanyoles del 9 de març, a votar en blanc, a abstenir-se o, simplement, a no votar el seu partit és justament perquè no té el cul “assegut a la cadira”, sinó perquè es mostra inquiet (o preocupat, o decebut, o contrariat, o...) per la seva actuació; és perquè “els volen fer pagar” la seva política mesella de submissió a l’enemic, perquè són justament vostès “els culpables” d’aquesta situació, i perquè, senyor Vendrell, la comunicació, malauradament, no ha fallat, sinó el que ha fallat justament ha estat el seu contingut.

És per això que el manifest fet públic per les CUP després de la seva Trobada de Representants Territorials –malgrat un cert regust démodé que traspúen habitualment els documents de l’anomenada Esquerra Independentista-, on es diu que “ha quedat prou clar que la capacitat d’influir i de millorar les condicions de vida dels ciutadans dels Països Catalans des del Congrés dels Diputats són pràcticament nul·les”, i que per això “la millor opció passa per no votar cap dels partits polítics que s’hi presenten”, l’encerta plenament.

I per a aquells lectors que, a aquestes alçades de l’article, estiguin ja temptats d’assenyalar el suposat llautó que alguns sempre ens volen veure, els direm que no. Que aquí no acusem uns per defensar-ne uns altres. La situació present, la mateixa que va originar l’aparició d’aquest modest bloc, és, al nostre parer, conseqüència directa d’un fracàs: del fracàs del nacionalisme en el seu conjunt. A nosaltres no ens agrada aquest escenari, ens agradaria un altre de molt diferent. Però les coses són com són i la nostra obligació és fer-ne pública denúncia, a veure si algú en aquest país reacciona d’una punyetera vegada. Per acabar, en aquesta mateixa línia, reproduim íntegrament el darrer article de Francesc Puigpelat. Fem nostra la seva visió d’aquestes eleccions i del paper que hi està jugant el nacionalisme:

CiU i ERC: el fracàs del catalanisme

De vegades, els comentaris dels lectors de l’e-noticies valen un imperi. La setmana passada, un afirmava que els diputats de CiU i ERC no sumarien al Congrés espanyol, sinó al contrari: restarien. Si CiU en treu 10 i ERC 6, no valdran per 16, sinó per 4. Per què? Doncs perquè uns i altres estaran molt més preocupats de competir per pactar amb el PSOE que no pas de fixar objectius comuns. Total: el peix al cove serà mínim.

Amb aquesta perspectiva, l’abstenció o el vot en blanc de l’electorat catalanista serà enorme. A qui li ve de gust votar CiU o ERC sabent que els uns i els altres entraran de seguit en una guerra fraticida per vendre’s més barat al PSOE? Això desil·lusiona i acaba generant el que ahir recollia en portada un diari de Barcelona: “La bipolarització margina CiU i ERC”.

Ara: ¿és inevitable aquesta bipolarització, com alguns volen interpretar? Jo no ho crec. Encara més: en aquestes eleccions del 2008 seria més fàcil que mai trencar-la, perquè mai els dos grans partits espanyols havien patit un descrèdit tan gran a Catalunya. Amb els seus atacs contra Catalunya per l’Estatut, el PP s’ha situat a una distància sideral del centre polític català. I, amb la seva prepotència i les seves mentides, el PSC-PSOE ja no genera la més mínima il·lusió.

El 2008, per tant, era un moment idoni que sorgís una tercera força catalana que aprofités el cansament dels partits espanyols i que recollís el nou sobiranisme que flota a l’ambient i que va quallar a la manifestació de l’1 de desembre. Aquest era el moment que un gran acord catalanista, amb un programa ambiciós i una veu forta, hauria pogut trencar la bipolarització amb molta facilitat. L’eslògan per aconseguir-ho, que tothom hauria entès, hauria estat aquest: “El PP ens maltracta. EL PSOE ens maltracta amb una rialla. Vota la via catalanista!”

Ara: tot aquest projecte que estic descrivint és manifestament impossible per l’enfrontament radical al que han arribat CiU i ERC, i que es deu molt més a les dèries dels seus dirigents que a diferències entre els seus electorats o incompatibilitats programàtiques. El catalanisme ha optat per la lluita caïnita, i els resultats els veurem ben aviat. Segons totes les enquestes, la suma de diputats de CiU i ERC a Madrid serà la més baixa de la història. Dic suma? Què més voldria! Com deia aquell lector de l’e-notícies, serà una resta!

Els pronòstics del mag Fèlix

A punt de començar la campanya de les eleccions espanyoles, dos són els únics fets políticament rellevants des d’una òptica nacional catalana:

1- El forat que ha fet en el terreny de les opinions la proposta de vot en blanc o de l’abstenció, en definitiva, en un vot enraonat de desafecció i canvi, respecte la situació política i respecte les propostes polítiques. Un vot que no té cabuda en cap de les opcions tradicionals a què s’ha vinculat habitualment. Un vot, també, que expressa un punt i final respecte la partitocràcia, que ha arribat als límits del seu poder i incompetència amb aquest govern tripartit i amb aquestes propostes electorals. I aquí no se’n salva ningú

2- L’emergència, amb força, del vot útil antitripartit. El fet de la malaltia d’en Duran, a qui desitgem una favorable i total recuperació i una llarguíssima convalescència apartat de la política, sens dubte ha afavorit aquesta “explosió-piula” de CiU.

Hi ha, però, un element especialment molest, altre cop, en aquestes eleccions: la barreja entre aquest desesperant tacticisme, els vols gallinacis i el conte de la lletera.

Tot són especulacions sobre el que es farà si...

A data d’avui les especulacions apunten que els socialistes perden força a Catalunya (qui en guanya?), i que això farà que els socialistes catalans tinguin menys pes davant el PSOE i per tant, que l’amenaça sobre el tripartit sigui encara més gran.

I aquí, els fariseus de la política catalana treuen el sant cristo gros del sucursalisme. Beneïda paraula! Mítica paraula! El sucursalisme. Tan transversal que l’han feta anar PP, PSC, ERC i ICV-EUA.

Tal i com estan les coses, l’únic cert és que CiU i ERC aniran a Madrid a fer el mateix. A intentar aconseguir a) canviar algunes coses a Catalunya, i b) conservar les coses a Catalunya tal i com estan.

Aquesta és tota l’estratègia. Per a uns, una oportunitat d’introduir esquerdes en el règim tripartit a Catalunya. Per a uns altres, una necessitat d’oferir un suport estable perquè no hi hagi canvis a Catalunya. Com diu Salvador Cot, “la legislatura que ara s’acaba, en termes polítics, ha liquidat un dels axiomes clàssics del catalanisme. Al marge de la conjuntura, els diputats que s’envien a Madrid ja no serveixen per a influir d’una forma decisiva sobre la política general espanyola. I menys encara per a modificar l’estructura jurídica i política de l’Estat espanyol.”

S’emporti el gat a l’aigua qui se l’emporti, el resultat, en termes de defensa dels interessos de Catalunya a Madrid serà un joc de suma zero. Si CiU obté la convocatòria d’eleccions a Catalunya, ja haurà compromès tota la legislatura amb aquesta aposta. Més val que tornin cap a casa, perquè ja no podran aixecar la veu una altra vegada. I... què ens pensem que farà ERC? Caram, malden per obtenir suficients suports per mantenir intacte el tripartit. A canvi de? D’això, del tripartit. Uns altres que si ho aconsegueixen més val que tornin amb el primer pont aeri, perquè ja s’haurà acabat la legislatura, per a ells.

Novament, en Salvador Cot ho encerta: “Sigui com sigui, i al marge dels resultats que hi hagi, queda clar que l’estratègia del peix al cove a Madrid ja no dóna més de si. Va funcionar, amb una relativa eficàcia, mentre es complien tres condicions: en primer lloc, unes soles sigles tenien la totalitat de la representació del catalanisme al Congrés dels Diputats; a més, era possible d’imaginar tots dos pactes (amb el PSOE, però també amb el PP) i, finalment, el grup parlamentari resultant estava sotmès a la decisió última del govern de Barcelona. La legislatura vinent no es complirà cap d’aquestes condicions, de manera que, en termes polítics, els anys que aniran del 2008 fins al 2012 no ompliran de peixos el cove català. Des del punt de vista del catalanisme, doncs, les eleccions espanyoles del 9 de març seran completament irrellevants. La prova és que els candidats de CiU i ERC fan promeses de caire generalista (sobre impostos o cobertura social, per exemple) i eviten les que els puguin comprometre massa en un futur, que són les que se situen en l’eix nacional. La legislatura passada va començar amb declaracions de diversos dirigents d’ERC en què deien “no descartar” la possibilitat d’aportar algun ministre al govern del PSOE. S’acaba amb Joan Ridao assegurant als seus –escèptics– simpatitzants que ell mai no voldrà ser ministre. Ha estat un viatge llarg, per a no arribar enlloc.”

En efecte, això és així. Per què? Perquè CiU i ERC per separat, a Madrid, no poden fer res. Ni CiU té prou força per fer cap emplaçar els socialistes, ni ERC posarà cap preu al seu suport que no sigui mantenir el tripartit. El gran mag Fèlix, a RAC 1 vaticinava un govern del PSOE amb els suports d’ERC, BNG, IU i altres, tots interessats en falcar Zapatero per evitar el desgast que implicaria la dependència de CiU. Per què...? quins poden ser els resultats de CiU, del PSOE i del PP que obliguina una altra alternativa? Si CiU en treu 11 o 12 possiblement no seran mai necessaris. La resta: ERC, PNB, BNG, etc. no donaran mai suport al PP, per tant, en una victòria, ni que sigui d'1 del PSOE, sempre acabarà investit Zapatero. Una altra cosa és la governabilitat i la imatge.

ERC pot tenir tensions, les pròpies de la investidura a les portes d’un congrés, a l’estiu, que es presenta complicat. Però són assumibles, aquesta direcció no tindrà cap problema en vendre gat per llebre una altra vegada. Sobretot davant l’alternativa, que per a ells seria fatal, d’unes eleccions anticipades a les portes del congrés de l'estiu. Per tant, s'ho empassaran tot i votaran Zapatero. CiU, un cop més, s’equivoca amb aquest conte de la lletera, dels ministeris del Duran i dels dos mesos del tripartit. El tripartit està blindat, i la investidura d’en Zapatero tornarà a sortir gratis una altra vegada.

I anar fent.

Heribert Barrera i el 9-M

Govern contra Parlament

Segons el reglament del Parlament de Catalunya –i segons el sentit comú democràtic-, quan el Parlament aprova una moció, el govern està obligat a complir-la. Fins i tot el reglament té establert un mecanisme de control del compliment de la moció, en el qual es dóna un termini al govern per fer allò que el Parlament li obliga a fer i esgotat aquest termini es debat si s’ha complert o no d’una manera efectiva. Si hi ha indicis d’incompliment, la qüestió pot arribar al Ple. Hi ha vegades que això de complir o no complir una moció pot ser subjectiu, discutible. El govern pot pensar que ja ha fet prou i l’oposició que no. Per això hi ha el mecanisme de control del compliment. El govern diu que ho ha complert i el Parlament jutja si ho ha fet realment o no. El que no passa mai i no és acceptable ni pel reglament del parlament ni per la democràcia és que el govern es negui a complir una moció aprovada. Que digui públicament que no la pensa complir. Un govern que es revolti contra el Parlament. El dia 7 de febrer, el Parlament de Catalunya va aprovar una moció que obliga al govern de Catalunya a “instar el Govern de l'Estat a establir una moratòria en l'execució del túnel del tren d'alta velocitat amb el traçat projectat actualment a Barcelona i a cercar-hi les alternatives que permetin assolir un consens polític i social”. Els deures són relativament clars i només relativament interpretables. Però en qualsevol cas, són deures. Se l’obliga a fer unes determinades gestions davant del govern central, que és el qui té la competència.Llegeixo a Vilaweb amb data set de febrer el següent titular: “el govern diu que no farà cas de la moció del Parlament contra el TGV per Barcelona”. Aquest és simplement un titular impossible. Inimaginable en qualsevol país del món. El govern pot dir que el que ha aprovat el Parlament li sembla una bestiesa –tot i que si s’ha aprovat és que algun dels partits que li donen suport ho ha votat, per pura lògica aritmètica-, que creu que serà negatiu, que no hi està d’acord. Pot fins i tot interpretar-ho i dir que el que farà per donar compliment a la moció és simplement traslladar la petició del Parlament al govern espanyol sense implicar-s’hi o qualsevol altra cosa. El que no pot dir és que no ho farà. És una manera de dir que el govern se situa fora de les regles del joc. I si el govern se situa fora de les regles del joc, com pot demanar a ningú que les compleixi?

Vicenç Villatoro, El Temps 12/02/08

9-M: abstenció!

Pasqual Maragall. "Votar en blanco"
Aleix Cardona. "9-M. Començo la campanya: abstenció activa"
Aleix Cardona. "9-M: Cap vot al PSOE!"
Aleix Cardona. "9-M: Signem per l’autodeterminació però no els votem!"
Salvador Cardús. "Tots seran vots en blanc"
Roc Casagran. "A qui hauria de votar?"
Croat català. "Les eleccions, espanyoles"
Salvador Cot. "Heribert i Pasqual"
Toni Cucarella. "Votaré útil o no votaré"
Juli Cuéllar. "Abstenció, nul o blanc"
Dessmond. "Sobre l’abstenció"
E-noticies. "No és una 'maragallada'”
August Gil Matamala. "Algunes observacions sobre l’abstenció i el vot en blanc"
Francesc Puigpelat. "Ridao, Carod i el 2014"
Marc Roca. "Què és el vot en blanc i quines conseqüències pot comportar?"
Jordi Salvia. "9-M: Abstenció activa!"
Vilaweb. "I el 10 de març n'haurem de parlar"
Alexis Vizcaíno. "La PDD en trànsit permanent cap al lideratge"
Wu Ming Cat. "No compleixen i no els votarem"
Wu Ming Cat. "9-M: Sou rendició i derrota"
Wu Ming Cat. "No votis, el 9 de març"

La catosfera i el debat sobiranista

Aquest cap de setmana han tingut lloc a Granollers les primeres “Jornades de la Catosfera”. Pel ressò que han tingut i per la proliferació de comentaris elogiosos que s’han pogut llegir, sembla que han estat un èxit.

Tanmateix, i hi ha hagut alguns fets que han generat una certa controvèrsia, i que des de Reset pensem que no estem exempts de fer-ne una valoració política, sobretot perquè apareix molt vinculada a alguns fets rellevants de les darreres setmanes i a l’esperit que anima aquest bloc de reflexió sobre el nou sobiranisme.

Reset neix d’una constatació: la catosfera sobiranista és l’espai on s’està produïnt una anàlisi política més agosarada, que estableix amb major energia i claredat els elements crítics respecte la situació política (el vell catalanisme), alhora que també és l’espai on s’estan generant propostes més interessants i de futur. Els qui fem Reset, que compartim aquestes inquietuds, ens hi hem volgut afegir, tant per a traslladar la nostra anàlisi política com, en la mesura que hi tenim accés, contribuir a difondre algunes de les crítiques o les idees que trobem més interessants d’aquesta catosfera sobiranista, i en relació tant a la crítica del vell catalanisme com d’aportació de visions plurals al nou sobiranisme.

Justament ahir diumenge en Joan Arnera feia una crítica sobre el que nosaltres entenem que ha pogut generar la indeterminació dels objectius d’aquestes Jornades de la Catosfera, tant pel que fa a qui estaven adreçades, com pel que fa als objectius, a les propostes que es volien impulsar o debatre. D’alguna manera enceta el debat dels diferents nivells pels quals ens interessem en aquest espai: la blocsfera, la catosfera o la catosfera sobiranista. I diu “El meu objectiu és participar modestament (modestíssimament) en la construcció de reflexions, diàlegs i contactes que ajudin a tirar endavant el país, que ens permetin articular-nos com a societat i fer front, encara que sigui només amb les humils paraules, als problemes del nostre país i de la nostra cultura per la supervivència”. Justament és això el que ens interessa a Reset, la catosfera sobiranista, com a un nou espai, inèdit fins ara, de debat polític, d’incidència al voltant del sobiranisme.

No creiem que sigui una casualitat la creixent activitat de la catosfera sobiranista, fet que ha quedat contrastat a les Jornades. Hi ha prou elements i evidències que ho expliquen. D’una d’aquestes evidències en va ser víctima un dels debats promoguts pels organitzadors, justament el que parlava de blocs i política. Per dos elements crítics: el primer, l’ús dels blocs com a eina de propaganda política que en fan la majoria dels polítics, i, segon, pel tractament televisiu que va tenir a TV3 la cobertura d’aquesta taula rodona, on d’una manera escandalosa, la nostra es va dedicar únicament i exclusiva a cobrir la informació dels seus, és a dir, de la representant del PSC-PSOE, Lurdes Muñoz, i del representant d’ERC, Joan Ridao.

Enric Canela en fa una crítica encertadíssima i fonamentada. I per a nosaltres és justament aquest mal el que d’alguna manera impulsa aquesta activitat en la catosfera sobiranista. Perquè en els mitjans convencionals no hi ha cap espai al marge de la partitocràcia, i, encara menys, al marge del discurs oficial de la partitocràcia. Vet aquí l’interès de la catosfera sobiranista, que és l’espai on s’estan expressant més i millors idees innovadores, més i millors reflexions sobre el nou sobiranisme. I no com a instrument de propaganda, sinó de pensament. I amb una llibertat insòlita i, potser per això, creativa.

Aquest cap de setmana, a més, hi ha hagut dos articles que d’alguna manera lliguen amb aquesta reflexió i les denúncies que s’han efectuat.

Diumenge, Pilar Rahola a La Vanguardia, feia una crítica duríssima i encertada d’aquest entorn partitocràtic que reflexa la nova composició del CAC. Amb un títol prou eloquent “Censurando, que es gerundio”, denunciava la frivolitat i estupidesa de l’intervencionisme censor d’en Domènec Sesmilo, com a president de la Mesa per a la Diversitat de l’Audiovisual, en relació a una pregunta del programa del Cuní. I anava més enllà, explicant uns fets protagonitzats ja per una de les noves membres del CAC, la Sra. Anna Balletbó, que fins i tot abans de prendre possessió ja estava fent trucadetes, curiosament al mateix Cuní, increpant per “la contundència de les preguntes” que va efectuar a un convidat, socialista per si algú encara està despistat. Rahola afirma “La que no es espera és de aúpa. Fraude al espíritiu de ley, martillos de herejes por doquier y vocación para ejercer el martilleo”. No eren gratuïtes, per tant, les crítiques que en darrer número de Reset expressàvem a l’assumpte del CAC, que és una autèntica vergonya.

Perquè… quina esperança podem dipositar en aquesta banda i en la més mínima decència informativa de la nostra, si només es preocupa de la censura i dels seus?

Una dada que donava en Santi Nolla a l’Avui, també aquest diumenge, pot il·lustrar encara amb més claredat el que denunciem. Citant un estudi de la Fundación Telefónica, i en relació al segon gran vector “institucional” de la blocsfera, els periodistes, diu “el 52,4% opina que ha aconseguit una llibertat editorial que no té en el mitjà en el qual treballa”. Caramb! I acaba dient “la xarxa ha permès l’accés del periodisme ciutadà i que periodistes de prestigi puguin abocar els seus pensaments amb total llibertat…”

Fem-nos una altra vegada, per tant, i a la vista de tots aquests elements relacionats, la pregunta de què s’esperava d’aquestes jornades de la catosfera. Per als qui fem Reset, l’únic element d’interès en aquest possible debat és el que deriva del posicionament explícitament sobiranista, i l’oportunitat que planteja de donar una nova dimensió a la participació, a la creació, a la reflexió, a la crítica i al debat.

Tresserras hauria de dimitir

Joan Manuel Tresserras (Rubí, 1955) és un acadèmic de gran trajectòria professional i reconegut prestigi. Doctor en Ciències de la Informació, és professor del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB, especialitzat en història de la comunicació, l'anàlisi de la societat de la informació, i l'estudi de les indústries culturals i la cultura de masses. També ha impartit docència sobre gestió cultural, comunicació política, polítiques de comunicació i anàlisi de mitjans. Va rebre el premi extraordinari de Doctorat en Ciències de la Informació (1988-89), el premi d'investigació sobre Comunicació de Masses de la Generalitat de Catalunya (1989), i el premi d'assaig Joan Fuster (1994). Autor, entre d'altres, de 'El Regne del Subjecte' (1987) i 'Cultura de masses i postmodernitat' (1994), conjuntament amb Enric Marín, de 'D'Ací i D'Allà, aparador de la modernitat' (1993), i de 'La gènesi de la societat de masses a Catalunya' 1888-1939 (1999), amb Francesc Espinet. Ha estat autor d'una cinquantena de textos i articles acadèmics sobre comunicació social i coautor dels informes sobre 'Seguiment de l'impacte social de les noves tecnologies de la informació i la comunicació', patrocinats per la Fundació Bofill, i de 'Un segle de recerca sobre comunicació a Catalunya'. Va coordinar el bloc "Cultura" de l'Informe per a la Catalunya del 2000 (1999). Ha estat director del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB (1991-1993) i coordinador de la llicenciatura de Periodisme de la UAB (1997-1999). Membre de la Comissió Assessora sobre Publicitat Institucional de la Generalitat (1998-1999), conseller de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (2000), conseller del Consell de l'Audiovisual de Catalunya, responsable de recerca, estudis i publicacions (2000-2006), president de la Mesa per a la Diversitat en l'Audiovisual (2005-2006) i membre de la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat (2004-2006).

En definitiva, un excel·lent currículum que al novembre del 2006 adquirí una dimensió institucional en ser nomenat conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació del govern presidit per José Montilla. La seva figura independent, escollit a petició d’ERC, despertà bones expectatives entre els analistes polítics. Succeir Ferran Mascarell representava tot un repte però alhora volia dir “que hi ha vida més enllà dels partits”, segons una crònica del moment.

Doncs bé, un any i dos mesos després podem afirmar que els pronòstics no s’han complert, i que la tasca de Tresserras al capdavant de la conselleria ha estat absolutament decebedora. Durant aquests catorze mesos com a conseller de Cultura Tresserras no ha pogut, no ha sabut o ni li han deixat aplicar cap programa innovador en el seu terreny, especialment sensible per a qualsevol projecte de construcció nacional que es pretengui dur a terme des de les institucions. Si l’èxit –relatiu- de la Fira de Frankfurt pot figurar en l’haver del seu historial, malgrat tractar-se d’una idea convergent, nascuda de la ment del poeta Àlex Susanna, dues taques de grans magnitud l’esquitxen sense pietat: el tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià i la designació dels membres del Consell Català de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Sense anar més lluny, aquests dies plana de nou l’amenaça de nous tancament de repetidors de TV3 al País Valencià.

Ambdós despropòsits són sobradament coneguts i no cal tornar-los a explicar aquí. Però si al nostre lector, a aquestes alçades de l’article, ja li ha vingut al cap la idea que aquests dos episodis no són responsabilitat directa del conseller de Cultura, sinó que són fruit d’una mala gestió global per part del governs de Madrid o Barcelona, és que ha encertat de ple l’argument que pretenem exposar.

En efecte, tant el tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià com el sainet dels nous membres del CCMA presenten uns ingredients, pel que fa a la causa dels problemes, a l’enfocament que si li dóna i a la manera –nefasta- de resoldre’ls, que no tenen el seu origen al cent per cent als despatxos de la Rambla de Santa Mònica. És més, estem convençuts que Joan Manuel Tresserras ha posat tota la seva bona voluntat, i la maquinària entera del seu Departament, per mirar de trobar-ne la millor sortida possible. I no se n’ha sortit. Per què? Doncs per dos motius: 1) perquè l’executiu de la Generalitat està preocupat per altres coses més importants que no pas que els valencians es quedin sense poder veure un canal de televisió en català, i 2) perquè l’executiu de la Generalitat és un mercat de Calaf on cadascú intenta treure el màxim benefici individual de la seva quota de representació, prescindint de qualsevol altre criteri. En el cas de TV3 la Generalitat ha demostrat no tenir cap mena de poder (o de voluntat) real per impedir el tancament dels repetidors, i ara li traspassa la patata calenta a Cultura perquè negociï no se sap ben bé què, oblidant que un acord és bo pel seu contingut, no per l’acord en sí.

En resum, que el conseller de Cultura no ha tingut un govern responsable, d’una mínima talla intel·lectual i política, al seu darrere per oferir-li el suport que li calia per resoldre aquestes dues qüestions. Ni els seus mentors d’ERC, tant preocupats ells pels Països Catalans que fins i tot faran el seu proper congrés a València, ni els seus companys de govern, els que per despolititzar el CCMA han col·locat més polítics per metre quadrat que en qualsevol altre organisme independent, no ens mereixen tenir Joan Manuel Tresserras com a conseller de Cultura. Ni Joan Manuel Tresserras es mereix el càstig de compartir butaca amb tota aquesta colla. Per això hauria de dimitir. El seu prestigi no pot quedar tacat per haver format part d’un Govern d’incompetents.

9-M: canviar o resignar-se

“¿Es pot, en menys de tres mesos, proposar tàctiques noves que retornin la il·lusió d’anar a votar?”, es preguntava fa una setmana Heribert Barrera en la segona part del seu article “El vot en blanc”, publicat a les pàgines del diari Avui. Unes línies més avall, ell mateix apuntava una possible solució: “Una nova política basada en l’exigència, la dignitat i el rigor, que sense estridències ni pallassades prescindís de vedetismes, garantís transparència i tingués com a prioritat absoluta preservar el futur nacional de Catalunya.” És això el que realment ens ofereixen els partits catalanistes de cara a les properes eleccions?

El debat generat al voltant del 9 de març és una evidència clara de la situació excepcional que estem vivint, i de la necessitat de buscar-hi una sortida. Ni Heribert Barrera ni tots els altres que defensem l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul ho fem des de posicions estructurals o de principis. Ho plantegem estratègicament. Això és el que a Reset hem vingut defensant i el que també observem a la majoria de les opinions que alimenten el debat.

En quins termes es formula aquest debat estratègic? El que està en joc és la manera de sortir d’aquest tram final de la història del nostre país que s’inicia amb la transició. I aquest debat, té dos peces claus: per una banda, en el cas d’ERC, si es valida o no la línia de l’actual direcció, és a dir, el tripartit, el bandejament de l’eix nacional i la seva pretesa substitució per l’eix social. I, per la banda de CiU, en un horitzó, val a dir que terrible –i alhora decisiu per al futur del nostre país- de bifurcació estratègica de les opcions del catalanisme que representa.

ERC
La carta de presentació de la candidatura de Joan Ridao com a cap de llista a les properes eleccions indica de forma clara, descarnada, la més absoluta manca de rumb nacional que pateix aquest partit. El de Rubí, sense que hores d’ara hagi fet el més mínim gest de matisar les seves paraules, va declarar alegrement que l’objectiu del seu partit a Madrid és intentar aconseguir un model de finançament per a Catalunya similar al que té el País Basc… l’any 2023! En aquest bloc ja vam denunciar fa temps la pantomima que representava la proposta de Carod-Rovira de fer un referèndum al 2014. Però una cosa és vendre fum, activitat habitual de l’impulsor de la idea, i una altra prendre la gent per idiota.

El més fàcil seria dir que és aconsellable que ERC no obtingui un bon resultat a les eleccions per tal que es produexi, d’una vegada per totes, un procés de renovació interna. I dir-ho mirant a una altra banda, ignorant els beneficis que els catalans treuríem si no fos així. Però no és aquesta la qüestió. Xavier Vendrell escrivia fa uns dies un article on afirmava que per defensar els interessos de Catalunya a Madrid, tal com suposadament havia passat en aquesta darrera legislatura, calia que ERC disposés de grup parlamentari propi. I prou. Cap proposta? Cap compromís? I, sobretot, cap bagatge que vagi més enllà d’”agafar una experiència impagable i conèixer les possibilitats de disposar d’un grup parlamentari propi”? No. El que seria realment impagable seria que encara hi hagués algú que se’ls creiés.

Convergència i Unió
La bifurcació del camí futur de CiU es divisa clarament: per una banda, l’estratègia que defensa Josep Antoni Duran i Lleida, d’implicació en el govern espanyol. I per una altra banda, el projecte de Casa Gran del Catalanisme i l’assumpció del dret de decidir com a eix estratègic del futur del catalanisme, en els termes expressats per l’Artur Mas en la conferència del 20 de novembre de 2007. La confecció de la llista de CiU, amb un perfil molt baix, i gens compromès amb el lideratge del sobiranisme, és una prova evident de l’existència d’aquestes dues ànimes que va molt més enllà d’allò que ens podíem imaginar. Desestimar l’opció que algun membre destacat del corrent explícitament sobiranista de CDC anés de número 2 ha estat, pensem, un greu error. Excepte, és clar, que realment admetin que s’estan jugant dos models d’entendre el futur de la coalició i del projecte de catalanisme que representen.

Des d’aquest punt de vista, això seria un argument més que convicent per a no votar CiU. Francesc Puigpelat ho plantejava amb molta claredat aquest diumenge passat a l’Avui. Referint-se a la possibilitat amb que durant tant de temps ve jugant en Duran d’entrar al govern espanyol, en contra de la tradició del catalanisme contemporani de CiU i de l’aprenentatge de la història, deia “Canviarà Duran de criteri? Renunciarà a ser líder del catalanisme per fer d’escolanet de Zapatero? Si això passés, Catalunya ho tindria magre. Malament aniria el país, amb un dels partits catalanistes convertit en satèl·lit del PSOE i l’altre en satèl·lit del PSC.”

Quin sentit té per a un projecte catalanista governar a Madrid i no fer-ho a Catalunya? Hi ha una major mostra de relativisme polític que una combinació d’aquest tipus? Sense cap mena de dubte, estaríem davant de la fi del projecte polític catalanista de CiU. I és aquí on s’equivoquen, al nostre entendre, els catalanistes que –sens dubte des de la bona fe- demanen el vot per a CiU perquè, malgrat tot, és qui millor pot defensar els interessos del nostre país a Madrid. Potser sí, no ho discutim… però alhora habilitar aquesta possible combinatòria és abocar CiU a un territori polític de ningú, a una presó ideològica de la que, com un nou Alcatraz polític, difícilment en podrà sortir. Per això pensem que el millor per a CiU és que no tingui un aval popular que habiliti aquesta possibilitat. Ni serà bo per a CiU ni per al país.

Canviar o resignar-se
Estem en un moment clau. S’ha acabat una manera d’entendre la política. Ja no serveix qualsevol cosa. No serveixen els discursets de la direcció d’ERC i no serveixen les calculades ambigüetats de CiU en relació a la seva possible entrada al govern espanyol. Com a mínim, des de la formulació del nou sobiranisme, no ens serveixen. Cal acabar amb tot això.

Però és que a més a més l’experiència d’aquests últims quatre anys ha estat massa dolorosa perquè la passem per alt. No podem ignorar el ridícul que tant ERC com CiU han fet a Madrid, i la seva absoluta incapacitat per defensar els interessos del nostre país. I això, si les coses no canvien a casa nostra, continuarà així. Perquè és aquí, on ha de començar la defensa dels nostres interessos. I això no passarà mentre subsisteixi el tripartit. I molt menys si CiU entra al govern a Madrid.

Jordi Barbeta ho resumia molt bé a La Vanguardia, també aquest diumenge, i hi estem d’acord: “Para conseguir el título de Interlocutor Predilecto del Gobierno, CiU i ERC están dispuestos a reventar precios. ¡Catalunya! ¡Barato, barato!”.

Aquest és el drama. I aquesta és la dinàmica que cal desterrar del nostre panorama polític si de veritat volem impulsar un nou sobiranisme.

____________________________________________________________________

ELECCIONS ESPANYOLES 2008

En els propers posts sobre les eleccions, d'aquí fins al 9 de març, recollirem en aquesta secció les aportacions més independents i significatives que sobre aquest tema vagin publicant-se, principalment als blocs o en forma d'article als diaris, digitals o no. Si voleu contribuir al recull podeu enviar-nos els vostres enllaços favorits al nostre correu electrònic: reset.cat@hotmail.com

.

Heribert Barrera. “El vot en blanc (I)”

Heribert Barrera. “El vot en blanc (II)”

Cimera Extraordinària. “Dues raons per votar un tumor”

Cimera Extraordinària. “Hi haurà motius per anar a votar...?”

Daniel Solano. “Té sentit votar en unes eleccions espanyoles?”

Dessmond. “Gat escaldat”

Dessmond. “Vénen eleccions”

Guillem Carol. “Els perquè de tot plegat”

Jaume Renyer. “Heribert Barrera: el vot en blanc?”

L’espelt. “El primer del 2008... ja tocava!”

Marc Roca. “Congrés sí, Senat no”

Reflexions en català. “L’atzucac (d’uns quants)”

Xavier Mir. “El 9 de març i el més enllà”

Xavier Rius. “També em vénen ganes de votar en blanc”

Puigcercós no ha estudiat Gramsci

És una llàstima que el conseller Puigcercós abandonés els seus estudis de sociologia i ciències polítiques a la UAB abans del trimestre on s’impartien les classes sobre Antonio Gramsci. De no haver estat així, possiblement hagués après algunes coses molt útils sobre conceptes com hegemonia, lideratge cultural i d’altres que hauria pogut aplicar en la seva futura vida política.

La teoria
Gramsci és marxista i en conseqüència la seva teoria es fonamenta en la idea de la lluita de classes, però les seves reflexions sobre l’Estat, la societat civil i la lluita per l’hegemonia cultural dins d’una societat són perfectament homologables a d’altres situacions on existeixin altres tipus de confrontacions. Per exemple, la confrontació nacional.

Segons el pensador italià, tota societat té una superestructura amb dos nivells diferenciats. El primer nivell és la societat política (l'Estat), amb tota la seva maquinària coercitiva al darrere. El segon nivell és la societat civil, que inclou “el conjunt d’institucions responsables de l’elaboració i difusió de valors simbòlics i d’ideologies.” Això és, el sistema escolar, els partits polítics, les organitzacions professionals, els mitjans de comunicació, els sindicats, l’església, etc. (fixem-nos ara ja com la societat civil així entesa té un significat més ampli del que sovint li donem en l’actualitat).

A diferència d’altres teòrics com Althusser, Gramsci creu en una certa autonomia de cadascun d’aquests nivells. I és aquesta autonomia –de la societat civil respecte la societat política- la que pot permetre que les classes oprimides hi assoleixin l’hegemonia abans mateix de la conquesta del poder de l’Estat. Én aquest sentit, la societat civil esdevé l’espai polític per excel·lència i on es disputa la lluita més aferrissada entre ideologies enfrontades. Qui vulgui aconseguir el control de la societat política (de l’Estat) haurà de realitzar abans una “llarga marxa a través de les institucions” de la societat civil per tal d’obtenir-ne l’hegemonia.

La implantació d’una hegemonia és un procés històricament llarg que ocupa els diferents espais de la superestructura. Les formes històriques de l’hegemonia no són sempre les mateixes i varien segons la naturalesa de les forces socials que l’exerceixen. Per a Gramsci, l’hegemonia ha de ser preparada per una classe que lidera la constitució d’un bloc històric (l’aliança estable de classes i fraccions). La modificació de l’estructura social ha de precedir una revolució cultural que, gradualment, incorpori capes i grups al moviment racional d’emancipació.

Aquesta idea de la lluita per la direcció político-cultural d’una societat i pel control de l’imaginari col·lectiu fa que el concepte d’hegemonia tingui un sentit militar que no és en absolut casual. Etimològicament, hegemonia deriva del grec eghestai, que significa “conduir”, “ser guia”, “ser cap”. Eghemonia, en grec antic, era el nom que rebia el comandament suprem de les forces armades. Per tant, es tracta d’una terminologia amb sentit militar. L’eghemon era el guia i també el cap de l’exèrcit.

La pràctica
Durant els governs de CiU era recurrent afirmar que l’Ajuntament de Barcelona exercia a la pràctica de contrapoder de la Generalitat. Amb això es volia significar que convergents i socialistes tenien uns models de societat diferents, fins i tot antagònics, que no podien arribar a implantar-se del tot (a ser hegemònics) per la importància i la influència de les dues institucions amb més pes polític del nostre país que controlaven respectivament. Quan uns feien una cosa, els altres responien fent la contrària. On uns veien blanc, els altres veien negre. No era en absolut un model a seguir, però com a mínim evitava que cap dels dos tingués el domini exclusiu de la societat catalana.

L’any 2003 tot això va canviar. La decisió d’ERC de lliurar la Generalitat al PSC-PSOE fou com posar el llop a vigilar els xais. L’extens control que aquest partit ja exercia sobre la majoria de les institucions catalanes podria ara traslladar-se a les que mancaven i obrir el camí per a penetrar fins a l’últim racó de la societat. La “llarga marxa a través de les institucions” del PSC-PSOE començava a fer-se realitat (atenció, per exemple, a aquesta notícia).

És cert que als darrers temps importants sectors de la societat civil catalana han fet sentir la seva veu per denunciar el permanent dèficit d’infraestructures que patim o per exigir un finançament més just. És cert que encara som capaços de mobilitzar-nos i de fer soroll quan les coses es posen més magres, però tampoc no podem deixar-nos portar per una eufòria desbordada. Amb tots els mecanismes del poder a l’abast el Govern intentarà controlar-ho tot, sense excepcions. Per aquests verals cibernètics es dóna sovint una imatge de la societat civil catalana que no es correspon del tot amb la realitat. Sí, la manifestació de l’1 de desembre va ser multitudinària, les plataformes sobiranistes proliferen arreu i els llibres d’assaig de temàtica nacionalista són un èxit de vendes, però amb això no n’hi ha prou. Gramsci ja va advertir-nos que la batalla per l’hegemonia de la societat civil seria dura i llarga. En aquest sentit, les declaracions de Joan Ferran sobre la “crosta nacionalista” són només una mostra de la voluntat del PSC-PSOE per no defallir en aquesta lluita, per no deixar cap àmbit de la societat civil lliure del seu domini.

Però el que no es pot oblidar és que va ser ERC, amb la seva decisió estratègica que havia de portar-los a “penetrar electoralment a l’àrea metropolitana” per “arribar al milió de vots”, qui ens ha portat fins aquí . Ara, quan no s’han complert ni de lluny els seus infantils propòsits és quan més patètica esdevé la imatge aquella de Carod-Rovira i la seva clau. Una clau que només ha servit per obrir les portes a la situació actual: una societat catalana en hores baixes que veu com cada dia que passa ha de defensar a la desesperada coses que semblaven plenament consolidades. I el que no sabem. “Tapar forats”, en diuen. Tapar els forats que provoquen aquells a qui tu has entregat el Govern.

Quan Joan Puigcercós, durant les negociacions del primer tripartit, va trucar Miquel Iceta per dir-li que “no tot està perdut” [sobre el pacte ERC-PSC], va evidenciar que no havia estudiat la lliçó d’Antonio Gramsci. Una llàstima per ell... i pel país.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Fidels a la seva tradició, la nit del dia de Reis l’editorial Destino atorgava el premi Josep Pla, que aquest any ha premiat l’escriptor Melcior Comes, per la seva novel·la La batalla de Walter Stamm. Des d’aquí volem felicitar aquest jove escriptor, una de les més fermes realitats de la nova literatura catalana. No cal matisar que entenem per literatura catalana la literatura en català.

Però avui en dia, tanmateix, cal recordar-ho. El mateix Comes s’exclamava, en un interessantíssim article a l’Avui del 27 de desembre titulat “Catalanisme en castella”, que la llengua catalana hagués desaparegut del discurs nacional. I concretava: “Els d’Esquerra Republicana començaran a fer campanya electoral en castellà. Imaginen que així seduiran una majoria social refractària a tirar del carro de la independència. Però, qui vol una Catalunya independent en castellà?” Per acabar amb un paràgraf contundent: “El nacionalisme català no és una sinó una estratègia. Però tota estratègia implica un joc amb prioritats inalienables. Perdre això de vista és desertar de les nostres idees per arribar a qualsevol preu al poder. És assassinar tots els principis en nom de l'ambició forassenyada, com Macbeth, que per arribar a dalt de tot va haver de carregar-se tothom, fins que va veure com tanta sang vessada li passava factura. Allò que deia Groucho Marx ("senyora, jo tinc uns principis, i, si no li agraden, en tinc uns altres"), en el nostre cas passa per la liquidació de la nostra identitat lingüística...; Senyora, aquest país té uns principis i una llengua, i, si no li agraden, foti's o busqui'n un altre.”

Des de RESET volem felicitar-lo, no només pels seus èxits en literatura, prova inequívoca del seu talent, sinó pel seu compromís explícit i intel·ligent amb el país. Quina diferència, val a dir, amb d’altres casos, on el talent pel que sembla abunda menys i les idees sobre el país es presenten francament embolicades i rocambolesques, potser perquè les seves anàlisis amaguen interessos obscurs o... massa interessats. Dimecres dia 2 de gener, el professor Enric Marín encetava l’any amb una nova prova d’amor als socialistes, amb que ha fonamentat la seva croada a favor del tripartit. En un article a El Punt deia “insistir a presentar el PSC com un mer apèndix del PSOE és un error gravíssim”. Nosaltres no sabem si és un error gravíssim, però sí que és la realitat. Potser el professor Marín és d’aquests professors de periodisme als que la realitat mai els espatllarà un bon titular, no sabem si és això el que ensenya als seus alumnes. Però en tot cas, sí sembla permanentment en guàrdia perquè la realitat no li espatlli una bona estratègia. La de pactar amb aquests patriotes dels socialistes catalans, s’entén, que tan clarament evidencien l’existència d’un sistema propi de partits a Catalunya. Quina empanada mental!

La llei de ferro d'Esquerra

Quan el sociòleg alemany Robert Michels va publicar al 1911 el seu llibre “Zur Soziologie des Parteiwesens in der modernen Demokratie. Untersuchungen über die oligarchischen Tendenzen des Gruppenlebens“, conegut abreujadament com Els partits polítics, semblava estar pensant en ERC. És clar, això no pot ser perquè ERC va trigar encara vint anys a fundar-se, però la idea central de l’obra més famosa d’aquest deixeble de Max Weber li ve que ni pintada al partit que dirigeixen amb tant de sacrifici els senyors Carod-Rovira i Puigcercós.

En efecte, com a resultat de l’estudi del Partit Socialdemòcrata Alemany del seu temps Michels va concloure que el funcionament intern de la majoria de partits polítics es regeix per l’anomenada “llei de ferro de l’oligarquia“. Aquesta llei diu que les organitzacions esdevenen burocratitzades en crèixer, formant una èlit que contraposa l’eficiència a la democràcia interna: com més gran és el lideratge dels dirigents més petita és la democràcia interna del partit.
En el cas d’ERC aquesta norma s’agreuja encara més per la multiplicitat de sectors i l’existència de pugnes de lideratge entre ells, per la qual cosa la democràcia interna se’n ressent encara més.

Tota aquesta teòrica ve a tomb del trist episodi viscut aquest cap de setmana passat amb la confecció de les llistes electorals d’aquest partit. La història és coneguda perquè tots els mitjans de comunicació se n’han fet ressò àmpliament: el Consell Nacional d’ERC va ratificar les candidatures promogudes per la direcció en les quatre circumscripcions, tot i que en els casos de Tarragona i Lleida existien altres candidats (Jaume Renyer i Antoni Bertran, respectivament) que comptaven amb el suport majoritari de les bases del partit, segons les eleccions territorials realitzades a tal efecte. És a dir, que un partit estatutàriament assembleari es passa pel forro l’assemblearisme dels seus propis estatuts quan li convé a la direcció. Suposem que això deu ser com a conseqüència de “l’esforç de cohesió interna davant el perill de divisió” que demanava Joan Puigcercós aquest diumenge en una entrevista a El Punt. Però a nosaltres ens recorda més a Maquiavel quan recordava que la política és l'art de conquerir el poder i mantenir-lo. Per fer-ho, tots els mitjans són lícits, deia.

Aquests fets se sumen a la candidatura non nata d’Elisenda Paluzié com a número dos per la llista per Barcelona. Després d’uns tumultuosos esdeveniments a l’interior de la Plataforma Sobirania i Progrés que van acabar com el rosari de l’aurora, la professora de Teoria Econòmica de la UB va sortir projectada com a possible acompanyant de Joan Ridao al Congrés dels Diputats perquè “dóna el perfil” que es buscava per aquest lloc, segons les cròniques de fa un parell de mesos. Què ha passat després? Les males companyies que sovinteja li han costat el càrrec? Podeu preguntar-li directament a la nostra economista. No us costarà gaire. A hores d’ara posa a parir a la direcció d’ERC davant de qualsevol que vulgui escoltar-la.

Com a conclusió de tot plegat i en homenatge al company blocaire Manel Bargalló i Alabart, que ha decidit tancar el seu bloc, reproduirem aquí la seva anàlisi en relació al tema que ens ocupa, extreta d’un post que va publicar al juliol d’aquest mateix any: “Com les empreses, hi ha partits amb un tarannà més obert i participatiu i d’altres que són més jerarquitzats i dirigits. Hi ha partits que el seu secretari general té un control absolut de l’organització perquè molts dels seus militants tenen el sou depenent de si el secretari general ho vol o no ho vol. També en molts partits les llistes electorals, que recordem que a casa nostra són tancades, es proposen a dit pel secretari general al comitè executiu per tal que l’aprovi. Si el secretari general no vol que un nom no hi sigui, aquest no surt a la llista proposada i el consell executiu no l’aprova. Es queda fora sense possibilitats derepetir o estrenar un escó o regidoria.”

I per acabar, un altre recordatori. En aquest cas per a la visionària secretària d’organització d’ERC, Pilar Albiol, que a preguntes d’El Periódico (del 25 d’octubre) sobre el procés d’elaboració de les llistes al Congrés dels Diputats va respondre: “no es preveu conflictiu”.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Després que el PSC-PSOE i ICV-EUiA es conjuressin per sumar esforços per aturar el sobiranisme, segons informava l’Avui, aquest dilluns el Sr. Ridao, flamant cap de cartell d’ERC a les eleccions espanyoles ens sorprenia a tots dient: "A les eleccions generals només hi ha dues ofertes de catalanisme: ERC i CiU".

No sabem si això implica un retorn a l’eix nacional, però en qualsevol cas és una mostra més d’aquesta incoherència oceànica per on navega la política catalana i especialment ERC. Perquè és clar, si ERC i CiU són les dues úniques propostes catalanistes, els seus aliats de govern… què són? I per què ho són… d’aliats? Com bé sabrà el Dr. Ridao, en judici no hi ha millor prova que la confessió de part. I aquesta confessió de part és certament sorprenent i una mostra més de la falta de credibilitat dels nostres polítics.

Així les coses, no trobem estrany que des de la setmana passada, amb la publicació del nostre article proposant l’abstenció a les eleccions espanyoles, s’hagin rebut en aquest bloc més comentaris que mai i molts altres blocs s’hagin plantejat també aquesta qüestió: el sentit del vot o del no vot, com a mostra de desafecció i protesta envers l’actual situació política del nostre país.

És impossible fer-se ressò de totes les opinions expressades, val a dir que totes, la gran majoria d’elles molt argumentades, amb idees, i de ben segur en les properes setmanes hi haurem de tornar. Més enllà de recomanar la lectura dels comentaris fets al nostre post, ens sembla important destacar el debat obert en altres blocs, i alhora del debat obert amb els comentaris que s’hi fan.

Un dels primers a trencar el foc, després del nostre article, va ser en Xavier Mir, que s’arribava a plantejar al post “Seríem capaços de convertir les eleccions en un referèndum?” la possible conveniència d’una posició comuna de “desafecció” (que caldria trobar): “¿És possible construir un vot en clau nacional, al marge dels partits, que sigui alguna cosa més que la suma de vots individuals?” s’interroga. En Marcús oferia una sortida enginyosa com a expressió de la desafecció, Congrés Sí, Senat No! (vot pràctic i vot de càstig, 2 en 1). Més endavant, en Joan Arnera es plantejava, de manera oberta, la qüestió “Votar, no votar. Plantejaments” Un altre Joan, en Joan Bonada, des del Mirall ho tenia més clar: “Que votin els espanyols”.

En definitiva, un debat obert i calent a la catosfera sobiranista, si atenem a les reaccions que està provocant en blocs i comentaris. En seguirem parlant.

9 de març: abstenció!

Un escenari òptim per a la reacció definitiva
Fa dies, fins i tot setmanes, que per la catosfera sobiranista s’estan plantejant molts comentaris al voltant de què fer en el properes eleccions espanyoles del març. Però la intervenció d’Heribert Barrera, en la conversa oberta amb l’expresident Jordi Pujol, demanant el vot en blanc o l’abstenció “perquè els partits catalans reaccionin i no se sotmetin més a l’Estat” ha esperonat de manera definitiva el debat.

Des de Reset ens hem fet ressò del que entenem són expressions del nou sobiranisme, en contraposició a la crítica que efectuem de les manifestacions del vell catalanisme, del catalanisme obsolet. Les eleccions al Parlament espanyol del proper mes de març pensem que poden ser un punt d’inflexió clau en aquest debat.

Ho direm sense embuts: la derrota del vell catalanisme passa per un vot de càstig a CiU i a ERC. I pensem que l’abstenció, una campanya per una abstenció activa pot ser la clau per poder capitalitzar i canalitzar aquest sentiment tan estès de cansament, frustració, cabreig… i alhora d’esperança.

De l’olla de grills a l’olla a pressió
El nou sobiranisme ha tingut fins ara una expressió més pròpia d’una olla de grills que de cap altra cosa. Moltes veus, amb diferent projecció i abast, crítiques amb la situació actual, tant amb la falta de coratge i claredat d’horitzó de la proposta convergent, com amb de la catastròfica política d’ERC i la seva estratègia tripartida.

Tanmateix, en aquests dos partits en els últims temps, s’estan produïnt moviments molt interessants que apunten un necessari canvi d’estratègia. A ERC, els moviments (fonamentalment Reagrupament) crítics amb la direcció i la seva estratègia de seguidisme del PSC-PSOE han experimentat un creixement i un impacte sobre la política interna del partit impensable fa tan sols mig any, com es va veure la darrera Conferència Nacional. En l’entorn convergent, la iniciativa de la Casa Gran del Catalanisme, i la mateixa conferència de n’Artur Mas, han marcat un camí desacomplexat i engrescador cap al sobiranisme (per més que no facin servir la paraula), amb la reivindicació del dret de decidir com a eix del nostre futur nacional.

Però, per sobre de tot, el que nosaltres considerem més interessant és la reacció de la societat civil i de les persones que ens podem considerar part d’aquesta olla de grills i que es va posar en evidència a la manifestació de l’1 de desembre de la PDD. Aquesta manifestació va actuar com a catalitzador d’energies, fins al punt de reconciliar-nos amb el nostre orgull malmès i injectant-nos confiança en nosaltres mateixos davant el sòrdid panorama a què ens tenien condemnats ERC i CiU.

L’olla de grills que fins ara havia caracterítizat les expressions de l’incipient nou sobiranisme s’ha transformat en una autèntica olla a pressió. I l’anàlisi que fem aquí és que les eleccions del març són un escenari òptim per enterrar el catalanisme poruc i deixar la via expèdita perquè els postulats d’aquest nou sobiranisme s’acabin imposant en els diferents partits i en la societat civil.

Perquè això passi cal que els resultats de les eleccions de març no permetin respirar a cap de les forces conservadores, acomodatícies, del vell catalanisme, de manera que els seus mals resultats siguin exclusivament un mal resultat seu i de les seves estratègies. I, per tant, un bon resultat per al país.

Entenem que hi ha molta gent de bona fe a qui l’abstenció o el vot en blanc o nul els pugui provocar una certa sensació de “buit”, un cert vertigen, davant la possibilitat de no prendre part, de no posicionar-se, en uns comicis com els del març, amb la previsible bipolarització que es produïrà i la multitud de globus sonda que creuaran el nostre paisatge polític, en forma de promeses o amenaces (per exemple, el canvi de la llei electoral o fins i tot un canvi constitucional per excloure del mapa i de l'escenari polític estatal els partits nacionalistes perifèrics).

Però la veritat és que tot això ja ens va bé i reforça els motius perquè els sectors més independents del sobiranisme promoguem un cop d’efecte al marge dels partits, i precisament per impulsar definitivament els canvis que s’estan gestant en el seu interior.

El nou sobiranisme no s’ha de construir mirant a Espanya, sinó amb l’actuació ferma en el nostre àmbit de decisió. De què ha servit en aquests quatre anys que CiU i ERC tinguessin la clau de la governabilitat a l’Estat? De res, com a molt per fer el ridícul, per justificar politiqueig partidista sense cap mena de trascendència en clau nacional. No podem validar aquesta manera de fer política. No ens interessa per a res mantenir aquesta situació.

Tampoc no podem caure en la temptació del mal menor, d’anar a votar perquè l’abstenció pot afavorir al PP. És cert que la mobilització de l’electorat català a les eleccions del 2004 (un 12% superior a la del 2000) va propiciar la victòria del PSOE, presentat com a garant de l’anomenada Espanya plural. Però, quin és el balanç d’aquests quatre anys? Ens ha servit d’alguna cosa la victòria de Rodríguez Zapatero? Ens ha de quedar clar que aquesta no és la nostra guerra i que, guanyi qui guanyi, els catalans hi continuarem perdent.

Per què no convé votar ERC?
Abans de la Conferència Nacional d’ERC la direcció, a través d’en Xavier Vendrell, s’abraonava sobre els crítics amb els resultats d’una de les més patètiques enquestes dels últims temps, molt oportunament plantejada per El Periódico… No tenim cap dubte que si apoltronada direcció d’ERC treu uns resultats que puguin defensar com a bons això actuarà únicament i exclusiva com a factor de legitimació de la seva estratègia de pacte tripartit i seguidisme amb els sociates.

No podem compartir, per tant, tot i que respectem, l’estratègia de Reagrupament, de promoure una mobilització dels crítics per aconseguir el millor dels resultats possibles. En aquest sentit, dissentim de la visió que té l’històric militant independentista Josep Pinyol (actualment vetat per la direcció d’ERC): “Si els catalanistes no votem, tot l’entusiasme que va florir a l’inici del desembre es marcirà al març”. Creiem sincerament que la situació és justament la inversa. El descontent general expressat a la manifestació de l’1-D demostra que Catalunya no és un rebel sense causa, sinó una causa que no té rebels. Aquí és justament on cal incidir per capgirar la situació. I en el cas d’ERC això passa indefectiblement per un mal resultat electoral que posi a l’actual direcció del partit contra les cordes. Valorem la seva lleialtat vers el partit, però la nostra lleialtat es deu exclusivament al nostre país. I per al nostre país, per al sobiranisme, és important que en aquestes eleccions del març no s’avali, amb el vot, a ERC, la seva direcció i la seva estratègia.

Per què no convé votar CiU?
Com ja hem dit algun cop, la amenaça més gran per al projecte de Casa Gran del Catalanisme l’hem de buscar en algun dels habitants d’aquesta casa, concretament el senyor Duran Lleida i les seves proclames tan conservadores i acomodatícies com les de la direcció d’ERC. Que el senyor Duran Lleida sigui el cap de llista de CiU és un factor dissuassor del vot, com d’altra banda des de la mateixa CDC s’ha pogut intuir, vet aquí les propostes d’en Felip Puig que un “sobiranista” vagi de número 2. Un altre cop, politiqueig. El gran problema és que del 9 de març sorgeixi un escenari que habiliti Duran a erigir-se en paladí de la governabilitat entrant al Gobierno de España amb qualsevol ministeri. Entenem que aquest escenari seria nefast per al país i letal per al projecte de la Casa Gran del Catalanisme. Per tant, tampoc no pensem que s’hagi d’afavorir, al contrari, s’ha de combatre, i la millor manera que tenim de fer-ho –potser l’única que tenim a les nostres mans- és no votant-los.

Conclusió
Una mica com l’energia, que ni es crea ni es destrueix, només es transforma, entenem que el sobiranisme, en aquesta fase, el que necessita és un impuls decidit de transformació. I aquesta transformació, el primer que requereix és liquidar les estratègies conservadores de les actuals direccions d’ERC i CiU.

Salvador Cardús afirmava divendres passat des de les pàgines de l’Avui “Si la manifestació [de l’1 de desembre] acaba transformant alguna realitat política en la direcció volguda, barretada! Si el vot majoritari se'l segueixen emportant els de sempre, si l'urna no sap què ha dit el carrer, marramiau.”

Doncs justament pensem que el 9 de març, a les urnes, no s’hi presenta cap partit polític que ara per ara pugui interpretar adequadament el que va dir el carrer l’1-D, hi haurà els de sempre, aquestes opcions del vell catalanisme, obsoletes i conformistes. Però aquest 9 de març, paradoxalment, podem obrir definitivament les portes a aquest nou sobiranisme, i cal afavorir aquesta transformació, no votant-los.

Això pensem que és el que interpretava el veterà patriota Heribert Barrera quan propugnava un vot en blanc o l’abstenció. El procés està en marxa, i, aquestes properes eleccions cal aprofitar-les per injectar encara una mica més de pressió. Nosaltres apostem per una campanya a favor de l’abstenció. Abstenció crítica i conscient, però abstenció.

L'esperit de l'1 de desembre

La manifestació de dissabte passat ha estat l’èxit més important de la Plataforma pel dret de Decidir (PDD), per davant de la celebrada el 18 de febrer del 2006 en contra de les retallades al nou Estatut d’autonomia. Després d’aquesta primera manifestació es parlà de “l’esperit del 18 de febrer” com a senyal d’identitat dels que no acceptàvem injerències externes en l’elaboració de les nostres lleis i com a exigència de dignitat nacional als nostres governants.

Quin serà ara “l’esperit de l’1 de desembre”? Tothom coincideix –començant pels mateixos organitzadors- en que la manifestació de dissabte anava políticament més enllà d’una simple demanda de millora de la gestió del serveis de transport del nostre país, i que la reivindicació del dret de decidir no quedava limitat a les infraestructures sinó que ho abarcava tot. És a dir, que del què en realitat s’estava parlant és del dret a l’autodeterminació. Això que pot semblar una obvietat, té un trascedència cabdal donada la transversalitat dels convocants i dels participants a la manifestació. I molt especialment, dels que no hi van anar. Aquesta línia divisòria, avalada per la participació en la marxa de centenars de milers de persones, és ben present en el subconscient de la immensa majoria de catalans i pot esclatar en qualsevol moment, malgrat les tàctites partidistes del moment. Aquest és, al nostre entendre, l’esperit que s’ha consolidat després del dissabte 1 de desembre.

A Catalunya existeix una majoria social que no té traducció parlamentària. Perquè de res més que de majoria social es pot parlar després de veure la gran quantitat de gent que va manifestar-se dissabte a Barcelona. Una gent que se sent molt més aprop els uns dels altres que no pas dels que a la mateixa hora es van quedar a casa deliberadament. Són aquests, els que es van quedar a casa, els que ho tenen encara més clar que nosaltres. Per això van fer pinya. Una pinya silenciosa i patètica que va des del PSC-PSOE al PP, passant per UGT, CCOO i Ciutadans, que va intentar boicotejar la manifestació (el PSC-PSOE, amb el seu ridícul manifest de vint-i-quatre hores abans) o silenciar-la (TV3, a partir de les ordres rebudes de José Zaragoza en aquest sentit).

Un gat vell de la política catalana com és Vincent Sanchis apuntava en el seu article de l’Avui de diumenge les causes i les possibles conseqüències d’aquest nou esperit: “S’han encès molt llums vermells que exigeixen canvis i valentia. El catalanisme ho ha entès en part. Ho ha entès Esquerra Republicana, que ha marcat una data -l'11 de setembre del 2014- al somni sobiranista. I ho ha entès igualment Convergència Democràtica, que ha començat a desplegar un nou programa i una nova estratègia per superar una exasperant paràlisi d'idees i objectius. Però no n'hi ha prou. Perquè Esquerra no només ha de fixar punts d'arrancada col·lectiva, sinó que ha de començar a fer efectiva l'estratègia que els ha de fer possibles. ¿Com es pot articular el sobiranisme des d'un govern que majoritàriament no n'és, de sobiranista? Pel que fa Convergència, ¿quina Casa Gran somnien els seus dirigents si l'empetiteixen amb l'acció quotidiana? (…) Cal encetar una nova etapa en què cada força política sigui molt més ambiciosa i estigui disposada a arribar fins i tot al sacrifici per desbloquejar aquesta situació d'incertesa que pateix una gran part -la més sensible i la més lúcida- de la societat catalana.”

En la mateixa línia Vicent Partal, des de l’editorial de Vilaweb afirma: “I segurament és aquesta fotografia, PSC i PP en un costat i des d'Unió Democràtica a la CUP en l'altre, el canvi més transcendental que s'haurà plasmat aquest primer de desembre. Amb això és possible que hajam assistit al naixement d'un nou cicle polític al Principat. Durant anys el PSC havia aconseguit trencar el discurs hegemònic de CiU a base de moure el debat sobre Catalunya o Espanya cap al terreny de qualsevol país normal, entre la dreta i l'esquerra, amb el matís afegit i extremadament útil que tota relació amb el PP era un anatema. No hi ha dubte que la jugada li ha eixit rodona però sembla que s'ha esgotat en ella mateixa.”

L’esperit de l’1 de desembre comporta el retorn necessari de l’eix nacional al primer pla de la lluita política. Els que varen voler enterrar-lo es van equivocar, alguns intencionadament, d’altres per càlcul partidista. La manifestació de dissabte ha demostrat que les quëstions socials es poden aixoplugar sota el paraigües nacional sense cap problema, amb els matisos ideològics que cadascú vulgui incorporar però amb una causa comuna que ens aplega a tots. Excepte als que han volgut quedar-ne fora. I són aquests els que han evidenciat que és realment l’eix nacional el que marca les diferències. Perquè tots podien estar d’acord amb la causa social de la manifestació, però alguns no han volgut estar-ho amb la causa nacional de la mateixa. Per tant, és l’eix nacional i no l’eix social el que marca les diferències. Alguns dels que dissabte es van manifestar pels carrers de Barcelona farien bé de prendre’n nota i actuar en conseqüència. L’esperit de l’1 de desembre no es pot quedar aquí.

____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Un altra “víctima” de l’espectacular manifestació sobiranista de dissabte ha estat la decència informativa. El desvergonyiment amb què els sociates han manipulat des de TV3, “la seva”, tot el que ha tingut a veure amb la manifestació ha superat tots els límits.

Així ho recull àmpliament la blocsfera sobiranista catalana, que es mostra absolutament indignada, i fins i tot en molts casos, l’anàlisi de l’escàndol i manipulació informativa es converteix per a molts en el principal argument dels seus posts sobre la manifestació.

Recordem, tal i com recollia l’Avui de dissabte, la manipulació massiva començava diumenge de la setmana passada, amb una trucada del Sr. José Zaragoza, secretari d’organització del PSC-PSOE, i comissari polític de “la seva”: “Diumenge passat, el TN migida obria amb una prèvia sobre la manifestació d’avui. En pocs minuts va sonar el telèfon de la cap d’informatius, que va rebre una bronca descomunal de José Zaragoza: “Això és una declaració de guerra!”, li va arribar a dir. Els crits van ser tals que es va donar l’ordre de suprimir la crònica política que anava de segons video del TN vespre. Tot, per tal que no tornés a parlar el portaveu de la Plataforma. El dany colateral va ser que també es van quedar sense sortir Carod i Duran i Lleida. Mala sort.”

No és estrany, per tant, que acabés passant el que va acabar passant, i que en Joan Arnera resumeix com “La vergonya de TV3” amb un post duríssim. També Enric Canela exhibia la mateixa indignació, en un altre post molt dur titulat “Quanta misèria” citant Carles Puigdomènech, molt molest igualment amb el tema.

Fins i tot algú tan fidel a l’ortodòxia de l’oficialisme tripartit com en Xavier Mir es pregunta, evidentment amb molta més suavitat, “quin és el criteri periodístic per fer conexions en directe”.
Per la seva banda, en Josep Sort hi fa una referència des de la distància de qui ja no n’espera res, en el seu post sobre la mani titulat “Moments estel·lars”, tot i que per referir-se a l’actitud de TV3 parla de “Moments patèticomediatics”.

Els sempre vitriòlics blocaires del Submarí ho resumien amb un titular: “Telemontilla fa el pena en la informació sobre la manifestació”. Però res millor per acabar aquesta incompleta mostra de la indignació de tantíssims blocaires i opinadors (que no és res més que la indignació dels 700.000 catalans que hi érem i ens sentim ultratjats) que finalitzar amb la referència que hi feia el mestre Partal en el seu mail obert, a Vilaweb.

Per desviar ràpidament l’atenció de la mani i de qualsevol altre efecte colateral que hagués pogut tenir sobre el tripartit, ja tenim el Sr. Carod-Rovira i la seva entrevista de diumenge a La Vanguardia, –perquè com li agrada de dir, “una cosa no treu l’altra”- des d’on posa en pràctica la tàctica del calamar i comença a llençar tinta a tort i dret: “Árabes y latinos votarán el 2014 en el referéndum de la independencia”, mentre exhibeix, com si se n’enfotés ell mateix de l’acudit, una targeta sanitària. Però com que les barbaritats que ha dit en aquesta entrevista són tantes, hi haurem de dedicar el proper article, la setmana vinent.

Tanmateix, la pregunta que ens fem en el moment de tancar aquesta edició de la Revista d’Idees és on és la “Trampa y Bochorno” que denuncia amb una bilis espectacular l’editorial d’avui dilluns d’El País. ¿Amb quines fonts compta aquest diari del més ranci espanyolisme per parlar de 125.000 assistents? ¿És que no és capaç de consultar ni tan sols la guàrdia urbana? ¿O l’hemeroteca, per saber qui són la Plataforma pel Dret de Decidir? ¿O els mateixos papers de la convocatòria? Tanta ignomínia només té una raó de ser: hem fet mal. Catalunya ha fet un espectacular cop d’efecte en defensa de la seva dignitat, i això ha alterat els sempre esplèndits ortegaygassetians editorialistes d’El País i la indignació els ha portat a escriure una soflama insultant que no trobaríem ni al bloc més cutre i canyí de les espanyes.

Contra el sectarisme

Resulta pràcticament impossible resumir i sintetitzar l’allau d’articles, opinions i reaccions diferents que ha generat la conferència d’Artur Mas de la setmana passada. N’hi ha que l’han considerat ambigua i insuficient. D’altres l’han qualificat d’ambiciosa i positiva. I uns tercers l’han criticada per radical i extremista. Cadascuna d’aquestes posicions agafa els fragments del text de la conferència que més s’adscriuen a les seves tesis i els fa quadrar amb els seus arguments.

Des d’un punt de vista independentista no partidista, pensem que allò que és veritablement important del discurs d’Artur Mas (i, no ho oblidem, del procés general de reflexió intern de CDC en el qual s’emmarca) és saber si constitueix o no un punt d’inflexió en la línia política de la formació nacionalista, amb la mirada posada en un horitzó sobiranista pel nostre país. Si no fos així, i tot això de la Casa Gran del Catalanisme es reduís a una simple argúcia tàctica per reposicionar-se en el mapa electoral, no caldria donar-li més importància, passar pàgina i continuar treballant cadascú des d’on més li plagui. Però si, per contra, impliqués alguna mena de moviment intern dins CDC, per petit que sigui, tendent a superar l’actual autonomisme i obrir la porta a plantejaments nacionalment més ambiciosos, no seria raonable donar-li d’esquena. Insistim: creiem que aquesta és la postura lògica de qualsevol persona que prioritzi la independència de la seva nació per davant d’interessos partidistes. Els polítics, com és natural, han de procurar mantenir i augmentar el seu suport electoral i per això és comprensible que critiquin tot allò que fan els altres.

Un dels pocs punts d’acord que comparteixen els sobiranistes de tots els colors és que abans d’obrir la caixa dels trons i encarar un enfrontament amb l’Estat que tingui unes mínimes garanties d’èxit, cal sumar una majoria social favorable. Ho ha dit ERC en la seva ponència de la darrera Conferència Nacional, ho han afirmat aquests dies dirigents de CDC com Quico Homs a propòsit de la conferència de’n Mas i ho reclamen a viva veu les diferents plataformes sobiranistes existents. Tothom sembla estar-hi d’acord. Doncs bé, resulta de pura lògica pensar que si el que cal és construir una majoria social favorable a la sobirania de Catalunya és perquè en l’actualitat aquesta majoria social no existeix. I si en l’actualitat no existeix és perquè hi ha forces polítiques que resten al marge d’aquest objectiu i les que ho defensen són encara minoritàries. Així doncs, que el partit polític més important d’aquest país (el mateix que ha guanyat succesivament les eleccions des de fa vint-i-set anys) mostri indicis d’estar plantejant-se fer un viratge en aquesta direcció no pot ser en cap cas una mala notícia. Al menys caldria concedir-li el benefici del dubte.

No obstant, hi ha sectors catalanistes que han volgut fer una lectura tan catastrofista de la conferència d’Artur Mas que sembla que els molesti que la transformació de CDC pogués fer-se realitat algun dia. Sense anar més lluny, el diari digital Tribuna Catalana, dirigit per Miquel Sellarès (president també de la Fundació Centre de Documentació Política, entitat generosament subvencionada pel govern tripartit amb més de 5 milions d’euros entre els anys 2006 i 2008, segons publica el DOGC) acusava Mas d’haver “pervertit el sentit originari” del dret a decidir. Desconeixem si el Sr. Sellarès al·ludeix a la primera formulació del dret de decidir, feta el 1973 als Estats Units per Frances Kissling, presidenta de l’associació Catòliques pel Dret de Decidir: “El dret de decidir és el dret que tenen totes les dones per prendre les seves pròpies decisions sobre la seva persona i el seu cos, sense cap tipus d’interferència del govern ni de la societat. És el dret que té qualsevol dona a que aquestes decisions li siguin respectades incondicionalment”. Però com no li suposem al Sr. Sellarès un tan alt nivell de consciència feminista, hem de concloure –tristament- que això seu no és res més que una mostra de sectarisme.

Sí, ja sabem que alguns lectors d’aquest bloc ens acusaran a nosaltres també d’haver practicar el sectarisme en alguns casos, com quan hem criticat la línia política dels actuals dirigents d’Esquerra. Aquesta seria una acusació del tot errònia. Segons el diccionari un sectari és un “sequaç intransigent, fanàtic, d’una partit o d’una opinió”. I són precisament els actuals dirigents d’Esquerra qui, a banda d’autoerigir-se en els veritables i únics independentistes d’aquest país, es mostren constantment intransigents amb els que no pensen com ells. Nosaltres ens hem limitat, –i ho continuarem fent mentre sigui necessari- a posar en evidència aquestes actituds, que perjudiquen més que no afavoreixen la causa que diuen defensar. Són intransigents amb els crítics del seu partit, són intransigents amb els intel·lectuals amb pensament propi, són intransigents amb els seus assalariats que no diuen amén i, naturalment, són intransigents amb el discurs d’Artur Mas. “Josep-Lluís Carod-Rovira li retreu a Artur Mas que hagi pujat al tren de l’independentisme tard i malament” titulava ahir l’Avui. ¿I per què no li retreu a José Montilla i als seus amics del PSC-PSOE que pilotin un tren que va justament en la direcció contrària de l’independentisme? Per sectarisme envers CDC, evidentment.

El psicòleg especialitzat en sectes Michael Langone afirma que les conseqüències d’un comportament sectari són, entre d’altres, “el mal als seus membres, als seus familiars i a la societat en general”. Algunes de les opinions que hem pogut llegir aquesta setmana, malauradament, coincideixen perfectament amb aquesta definició. Com diu Jordi Cabré, “el catalanisme tindrà dues opcions: prendre's la invitació [de la conferència d’Artur Mas] com una oportunitat o bé com una amenaça. El context en què ens trobem convida a creure que la segona opció encaixa més amb l'actual desconcert polític. Però el cas és que només la primera opció garanteix algun futur al moviment.”

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

“Avui m’he donat de baixa de CCOO. Després de molts anys de militància com a comitè d’empresa, abandono el sindicat. Els silencis continus enfront els atacs contra Catalunya per part de la direcció estatal, durant el període estatutari, han estat penosos. Per acabar-ho d’arrodonir la posició de CCOO davant el caos de Renfe ha fet vessar el got dels despropòsits. Ara resulta que no se sumen a la manifestació del dia 1 de desembre. Ja no defensen ni els treballadors afectats pel caos ferroviari. Estar massa pendents de la subvenció de Madrid els ha fet perdre el nord. Amb mi que no hi comptin. No sé quants més seguiran el meu camí cap a un sindicat nacional i de classe, de moment jo penso obrir via.” (Carta a l’Avui de dilluns 26 de novembre de n’Andreu Pérez, de Gavà)

Potser les absències d’UGT i CCOO són les més significatives, pel que representen els dos sindicats majoritaris al nosre país en un tema que afecta directament milers i milers de treballadors diàriament resulta, més enllà de la sorpresa inicial, tota una declaració d’inconseqüència i una decisió menyspreable. Però no han estat els únics en no ser-hi en aquest moment que des del sobiranisme es planteja una iniciativa per aquestes coses que en diuen pomposament “les coses que preocupen a la gent”, hem trobat desenes i desenes d’entitats que s’han mobilitzat contra la guerra i contra les coses més diverses i estrambòtiques… i ara mantenen un sorprenent silenci respecte la convocatòia de l‘1-D. De què tenen por?

1-D: som una nació i diem prou!

La manifestació que ha convocat la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) pel proper dissabte 1 de desembre amb el lema “Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures” és un magnífic exemple del camí a recórrer per a tots aquells que desitgem la independència de la nostra nació. En efecte, després de l’èxit assolit en la famosa convocatòria del 18 de febrer del 2006 la PDD fa una nova crida a la mobilització de la societat catalana per a mostrar el seu rebuig al tracte discriminatori que rep el nostre país pel que fa a inversions i infraestructures. Amb el caos ferroviari dels darrers mesos com a rerefons, el manifest que la PDD ha redactat per aquesta ocasió demana:

“1- La solució immediata, per dignitat nacional, del desgavell de les infraestructures actualment en execució i la priorització de les inversions i els recursos per al bon funcionament de les rodalies de RENFE.

2- Un nou sistema de finançament per a Catalunya just i transparent que permeti conèixer les balances fiscals i gestionar adequadament les infraestructures; de manera immediata, el compliment dels compromisos en matèria d'inversió de l'Estat a Catalunya.

3- La capacitat de decidir des de casa nostra sobre qualsevol planificació, licitació, priorització i execució de l’obra pública i de la xarxa de transports i infraestructures en general que ens afecti, sempre des d’una perspectiva nacionalment autocentrada i ambientalment sostenible.

4- Exigim que es prioritzi la seguretat de les persones treballadores i usuàries, com també que se satisfacin les pèrdues econòmiques particulars i empresarials ocasionades pel desgavell de Rodalies i s’agilitin els mecanismes d’informació, de reclamació i de devolucions a les persones afectades.

5- En definitiva, el dret de decidir el model de país que volem construir, i les condicions per exercir-lo.”

Amb aquesta convocatòria, que ha rebut l’adhesió de més d’un centenar d’entitats, partits i associacions de tota mena, el sobiranisme demostra estar plenament connectat amb la realitat social del país i fa callar la boca a tots aquells que ens acusen de parlar només del sexe dels àngels. Però aquesta manifestació servirà també per evidenciar altres aspectes importants de la política catalana actual. Des del nostre punt de vista, són els següents:

1- L’autèntica cara de tots aquells que diuen defensar els “veritables problemes que afecten a la gent”, però que quan arriba l’hora de demostrar-ho troben les excuses més inverossímils per no fer-ho. Com el PSC-PSOE i la UGT.

2- El mapa polític natural dels partits i organitzacions que s’estimen la gent d’aquest país i que surten al carrer a defensar-la quan toca, deixant de banda (en alguns casos, ni que sigui per un dia) les confrontacions internes i els interessos aliens al nostre poble.

3- La validesa de la feina que es fa amb ple sentit de país i que no entra en el joc de càlculs partidista sobre els efectes secundaris de la seva actuació.

4- L’oportunisme d’alguns que després d’escoltar al Síndic de Greuges un matí a Catalunya Ràdio s’inventen estrafolàries iniciatives, sense consultar ningú i només per apuntar-se al carro; els mateixos que pateixen dubtes hamletians sobre la seva existència (vegeu la Revista d’Idees).

En definitiva, la manifestació de l’1-D és una cita imprescindible per demostrar que els catalans i les catalanes no combreguem amb rodes de molí. En cap sentit.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

L’afany de protagonisme d’Hèctor López Bofill comença a ser ja patològic. El seu neguit per aparèixer dia sí dia també als mitjans de comunicació entra de ple en la caracterització que els doctors Meyer Friedman i Ray Rosenman van fer fa mig segle de les pautes de comportament dels individus afectats per un “patró de conducta del tipus A” (PCTA). Però com aquest no és un bloc de psicologia sinó de política, deixarem de banda l’historial clínic del professor Bofill per centrar-nos en la seva darrera proposta: l’anomenada Crida Nacional a ERC.

Es tracta d’un manifest que pretèn connectar històricament i política amb l’original Crida Nacional a ERC que impulsà Àngel Colom el 1986 i que va obrir la porta a la transformació del vell partit republicà en un nou partit inequívocament independentista. Com que també el professor Bofill ha experimentat fa pocs anys la seva pròpia transformació cap a l’independentisme, és molt possible que no recordi aquells fets. Nosaltres els li explicarem aquí amb molt de gust.

El dia 24 de desembre del 1986 el diari Avui publicava un manifest signat per una setantena de personalitats del món intel·lectual, cívic i polític català que sota el nom de Crida Nacional a ERC demanava que “en el congrés [d’ERC] que s’ha de celebrar el pròxim mes de gener, es decideixi un període congressual, que culmini a la tardor del 1987 en un congrés de confluència de tots els sectors nacionalistes d’esquerra, que canalitzi políticament l’independentisme creixent”. Aquest text s’havia estat preparant amb força antel·lació i els contactes que es feren per recollir adhesions van tenir com a resultat que el signés gent com, entre d’altres, Quim Monzó, Sebastià Serrano, Joan Francesc Mira, Ramon Barnils, Isabel-Clara Simó, Fèlix Cucurull o Celdoni Fonoll. Josep-Lluís Carod-Rovira va ser-ne també un dels impulsors. La lletra i l’esperit del document era ben clara: l’entrada massiva d’una nova fornada de militància havia de servir per capgirar ERC com un mitjó en l’imminent congrés del gener del 1987. Però la victòria de Joan Hortalà en aquest congrés va estar a punt d’engegar-ho tot, ja que no se’l veia gaire per la feina.

Finalment, Àngel Colom i els seus es decidiren a provar-ho; més enllà de les personalitats que signaven el manifest, hi havia tot un bagatge d’experiència i persones que provenien de la Crida a la Solidaritat, i que, en un moment en què l’independentisme gaudia d’una incipient projecció i presència al carrer, permetia aspirar a convertir ERC en un nou referent institucional per fer un salt endavant. Pel que fa a com es va gestionar tot aquest procés, Joan Mir, professor de la UIB i president de la primera secció d’ERC a les Illes ho explica així: “Heribert Barrera féu possible la seva incorporació perquè significava un rejoveniment de la militància (ben necessari, per cert). Després d'Heribert Barrera, i convivint ja amb el tàndem Colom-Carod, hi hagué l'etapa transitòria de Joan Hortalà, economista gens nacionalista (ni esquerrà, ni republicà), que no hi deia gens, en aquell partit. A Hortalà, li disputaren la Secretaria General Colom i Carod per separat en el congrés de Lleida. Allà, Carod intentà entendre's amb Hortalà per derrotar l'independentisme de Colom, però hagué de desistir davant els crits dels militants, que repetien: «Carod Rovira, Catalunya et mira». Aquell fou un precedent clar del relativisme moral que Carod ha aconseguit traslladar ara a tota la cúpula d'ERC. Colom guanyà per poc més de trenta vots Hortalà i reestablí l'independentisme com a principal tret distintiu de la ideologia del partit. Aviat, però, les discrepàncies entre els dos líders es convertiren en font de tensions internes i, finalment, Colom ho deixà estar.”

Així doncs, tenim que la Crida Nacional a ERC del 1986 fou la punta de llança d’un moviment de fons que uns mesos després culminà amb la irrupció d’un partit obertament independentista en l’escenari polític català. El canvi havia estat total. Per primera vegada l’independentisme podia tractar de tu a tu a la resta de partits. I amb un projecte molt clar, convertir ERC en el “pal de paller de l’independentisme”, en una expressió afortunada pel que implica de voluntat tant de sumar com de ser compatible amb altres expressions d’aquest independentisme.

Però, i ara? Quina és la finalitat de l’operació que promou el professor Bofill? Al manifest que tenen penjat a la seva web diuen el següent: “(…) les possibilitats reals d’obrir a partir d’ara mateix un procés veritablement democràtic i republicà que desemboqui en una majoria independentista, exigeix una segona Crida Nacional que eixampli les bases del partit per fer efectiu la convocatòria del referèndum d’independència. Per aquest motiu, fent-nos ressò del repte llançat per Esquerra a la darrera Conferència Nacional amb la intenció d’arribar a la fita de trenta mil militants, els sotasignants, procedents de diversos sectors de l’esquerra nacional, demanem a totes aquelles persones compromeses amb la causa de la llibertat dels Països Catalans que participin del projecte de rellançament d’ERC per construir la majoria independentista, i, així mateix, manifestem el compromís de continuar posant totes les nostres aptituds i tots els nostres esforços al servei dels principis ideològics que sostenen el partit: la llibertat nacional, la igualtat social i la radicalitat democràtica.”

És a dir, que la causa de la independència de Catalunya passa irremeiablement per tenir el carnet d’ERC. Això no és nou. Així ho estableix la ponència del partit aprovada a la darrera Conferència Nacional i els seus dirigents no es cansen de recordar-ho, com si fos la cançó de l’enfadòs: “fins que no tinguem la majoria de diputats del Parlament no podrem fer res… i com ara no la tenim…” Quina amarga diferència, pel que implica d’exclusivisme i estúpida visió messiànica, en comparació amb aquella expressió de la Crida Nacional a ERC del “pal de paller”. Però, més enllà d’això, quina nova aportació fa el manifest del professor Bofill a tota aquesta història? Vol canviar la línia del partit? No. Pretèn renovar-ne la direcció –la mateixa que fa vint anys que no es mou de la cadira-? No. Intenta corregir la seva política de pactes? No.

Potser la solució cal trobar-la en les respostes del professor Bofill a les preguntes dels periodistes durant la presentació que va fer divendres passat: “Si hem de fer la independència, com a mínim que a ERC siguin ràpids per a donar d’alta als nous militants. Com més depressa vagin més ràpidament podrem aconseguir la independència. Espero que tinguin més sort que jo.” Per tant, independència = nous militants d’ERC = admissió d’Hèctor López Bofill com a militant. Ergo, independència = Hèctor López Bofill. Com dèiem al principi, PCTA en estat pur.

Duran a les fosques (o el menys comú dels sentits)

La malaltissa voluntat d’en J.A. Duran Lleida de marcar perfil propi a través de la negació de les estratègies proposades des de CDC l’ha situat, aquest cop personalment, en el terreny del ridícul i, políticament, ha situat CiU a prop de l’abisme.

Les dues últimes setmanes hi ha hagut tres notícies directament vinculades al que serà cap de llista de CiU a les eleccions generals: el sorgiment d’una plataforma de suport basant-se en el seu suposat “sentit comú”, la seva conferència al Cercle Financer de La Caixa i finalment la seva proclamació com a candidat per UDC. La primera i l’última són totalment intranscendents, o, en el pitjor dels casos, amanides de detalls esperpèntics. El llançament de la plataforma de suport amb mitja dotzena de noms no és allò que se’n diu una bona empenta. I igual d’esperpèntica va ser la rebequeria de no voler ser proclamat candidat el dia que tocava per un tema de dates amb la conferència de n’Artur Mas pel tema de la Casa Gran del Catalanisme.

Però el gran ridícul d’en Duran s’ha produït a partir de la seva conferència a La Caixa, i tant pel que ha dit com pel que han dit els altres, que, paradoxalment, han situat el seu pretès “sentit comú” en el menys comú dels sentits. Què diu Duran? Dues coses molt greus: per una banda reivindica la sociovergència com a aposta estratègica, i centra la crítica al tripartit perquè ha comportat l’ascens al poder de dos partits com ERC i ICV, que entenem, d’acord al seu raonament, n’haurien d’estar, per se, exclosos. I per una altra banda es torna a embolicar amb una bandera del tot el “políticament correcte” del centre-dreta: poc nacionalisme (ni sentir parlar de sobiranisme i abominació explícita de l’independentisme), l’important és fer coses, hem de ser un país de primera i bla, bla, bla.

Duran s’ha quedat, a nivell de discurs, totalment atascat, fora de mercat, desfassadíssim. No per una qüestió frívola de modes conceptuals, sinó perquè el que ell diu no aporta res a la Catalunya d’avui, ni al discurs del catalanisme. És l’estratègia de l’absència d’estratègia, i encomanar-se a un fet sorprenent que, sense saber ben bé com, i mercès a alguna combinació astral especialment afortunada, el permeti governar, tocar poder. Duran és, des d’aquest punt de vista, el darrer exponent del catalanisme col·lapsat inconscientment capficat en ignorar aquesta crisi i mantenir un discurs totalment buit i que no ofereix cap estímul ni engrescament de cap mena ni als militants de CiU, ni molt menys al país.

A més a més, en Duran ha tingut la mala sort que quasi simultàniament a la seva conferència han passat algunes coses que han deixat el seu discurs, en poques hores, colgat pel pes i la pols propi de les antiguitats. Primer va ser el discurs d’en Montilla a Madrid, sobre la desafecció irreversible. Ja sabem que el que digui en Montilla no té cap credibilitat (més enllà de la que li donen altres personatges com en Carod-Rovira), i que a més a més ho diu perquè, com a bon espanyolista, és un escenari contrari a la línia de treball del seu govern, que és més Espanya en tot, però això no lleva que fins i tot des del montillisme se superi dialècticament el discurs d’en Duran, i, com deia diumenge en David González a l’Avui, aquest discurs situa a Montilla al pretès i enyorat centre sociovergent d’en Duran.

Però la traca final que no s’esperava en Duran, ni el seu sentit comú, era que dijous sortís en Rosell, el líder de la gran patronal catalana denunciant la marginació de Catalunya i la gravíssima desinversió dels últims 10 anys i digués que prou. Fins i tot Foment del Treball desbordava per totes bandes el discurs d’en Duran i el deixava clavat, en mig la pista d’enlairament de les eleccions generals, sense referents, caducat, absolutament marginal en relació a les inquietuds majoritàries de la ciutadania i l’empresariat de Catalunya.

Així ha acabat en Duran la setmana de la seva proclamació com a candidat: a les fosques. El que no sabem és si CDC es deixarà arrossegar gaire temps més per aquesta ceguesa. La iniciativa de la Casa Gran del Catalanisme, un procés de debat que tot just ara s’inicia, té com a mínim l’encert de prendre consciència de la crisi en què està sumit el catalanisme. D’alguna manera forma part del mateix diagnòstic que fa Oriol Pujol a l’entrevista de diumenge a l’Avui quan diu “CiU i CDC necessiten un sacseig, com també el país”. Després ja veurem què en fa CDC d’aquesta iniciativa de la Casa Gran, però les raons que l’impulsen són certes.

L’únic que sembla voler-ho ignorar deliberadament és en Duran. Faria bé de llegir el que aquests dies s’està escrivint, per exemple en Bru de Sala divendres dia 9 a La Vanguardia, en un article titulat “Sin salida” quan deia “Por mucho que se pretenda reformularlo, el catalanismo ha topado con unos límites naturales a su capacidad de reforma de España, y aun de la propia Catalunya. Puede valer el símil de la urna de cristal, quien se desplaza por ella, no vayamos a suponer ahora un ratoncillo, mantiene la ilusión de que le queda un trecho indefinido por recorrer cuando, de improviso y sin previo aviso, choca con el muro transparente. Cae entonces en la cuenta de que vivía de ilusiones. No necesita desplazarse por todo el perímetro interno para saber que se trata de un cuadrilátero imposible de esclar o saltar.”

I la conclusió a la que hem d’arribar en aquesta situació és la mateixa a la que arribava en Joan Oliver a l’Avui de diumenge, quan anticipava la mort de l’Estatut: “la cosa és molt senzilla: o t’apuntes a ser unionista, com han fet en Montilla i en Duran els darrers dies, o et decideixes a ser sobiranista de paraula i obra”. Aquesta és la conclusió i la situació. Més enllà del seu ridícul personal, el perfil propi d’en Duran i el seu “sentit comú” arrossega greument CiU a l’abisme. Un abisme que encara pot ser més proper i amenaçador segons quins siguin els resultats electorals de les generals i la possible gestió que es faci de les diferents majories possibles al Congrés de Diputats, que ja ensenya la poteta amb la reivindicació del Ministeri de Foment.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Aquest dissabte passat Òmnium Cultural ha celebrat una jornada de debat amb el títol “El futur de Catalunya” , on s’ha volgut “oferir un marc compartit de reflexió” a partir de la constatació de “la reactivació del debat sobiranista i el sorgiment de diferents propostes que proposen la renovació del catalanisme.” La jornada s’ha dividit en dos parts, en la primera de les quals hi han intervingut representants de les plataformes sobiranistes; en la segona part ho han fet els dels partits polítics.

Tots els debats i totes les reunions, xerrades i conferències vàries que es facin per a parlar sobre Catalunya i el seu futur estan molt bé i no serem pas nosaltres qui les critiquem. Ara bé, potser caldria plantejar les coses d’una altra manera. En primer lloc, no deixar-se endur per una eufòria desbocada només pel fet que en l’actualitat existeixin no se sap ben bé quantes plataformes i entitats de nova planta amb objectius sobiranistes. El blocaire Elies ho exposa en l’article “La pastisseria catalana” amb el seu to càustic habitual. Nosaltres no anem amb tanta mala llet i ens limitem a fer nostres les paraules d’Agustí Colomines: “no hi ha més sobiranistes pel fet que se’n parli més o perquè ho diguin algunes enquestes.” Sí, ja sabem que el nou director de la Fundació Trias Fargas ha estat l’enfant terrible de la jornada, tal com ho reflexa el blocaire Xavier Mir, un dels fervorosos assistents a la jornada d’Òmnium, en la seva crònica de l’acte. Però ens sembla més realista (disculpeu l’expressió) mirar-se les coses amb una certa fredor –o amb una pulcra anàlisi acadèmica, com el catedràtic Ferran Requejo- que no pas amb el bonisme que traspuen les ressenyes 1 i 2 de Tribuna Catalana o del mateix Mir.

Per una altra banda, caldria preguntar-se sobre l’idonietat dels convidats. Tots sabem com està el pati i qui hi ha al darrere de determinats grups pretesament independents. Voleu que siguem més clars? Doncs som-hi. La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) és una entitat que ha demostrat tenir prou trempera com per organitzar la manifestació del 18-F i preparar-ne una altra pel 1-D. Però, i Sobirania i Progrés? A qui representa? Per a què serveix? Què ha fet fins ara?

Sobre la taula rodona de la tarda –la dels representants dels partits polítics- la cosa és encara més preocupant. Un debat que vol reflexionar sobre la “reactivació del catalanisme” per què convoca precisament els qui no volen reactivar-lo? Per què Anna Simó i no Rut Carandell? Per què IC i no EUiA? (els d’EUiA estan adherits a la PDD, IC no) Per què no hi era la Plataforma per la Sobirania? Per què no hi havia ningú de les CUP? Per què no hi havia cap entitat de la resta dels Països Catalans? I, sobretot, què hi pintava allà el PSC? No és d’extranyar que Ferran Requejo digués que els discursos que havien pronunciat els polítics li semblaven “antics.” En efecte, les paraules d’aquest gent ja no convencen gaire bé ningú. Com diu Jordi Barbeta, “[els actuals polítics catalanistes] son muchos, pero no son nadie, porque todos están más pendientes de reivindicarse a sí mismos que a la causa que dicen defender. Lejos de cualquier complicidad se comportan como los peores adversarios en la disputa de miserables cuotas de protagonismo, por eso en el Madrid de los grandes negocios no les hacen ni caso. Y en Catalunya, cada vez menos.” Ignorem a quines conclusions esperaven arribar els organitzadors amb aquest personal però suposem que a no gaire cosa, ja que han decidit repetir les jornades… cada sis mesos!

Compartim la visió que Joan Arnera té de determinades opinions desbordants d’optimisme per la situació actual (“L’entusiasme així en general, algunes vegades el trobo agradablement candorós, però la majoria de cops més aviat m’irrita. I a Catalunya aquest entusiasme o bé és hipòcrita o bé és ignorant o bé és incomprensible”), en un post de fa unes setmanes adreçat a l’esmentat Xavier Mir. En una línia similar, Ferran Saéz va escriure fa un parell de mesos un article que avançava ja aquesta manera tan nostra de mirar-nos el melic: “Ara estem vivint un altre intent de construir noves imatges irreals de nosaltres mateixos, però amb la diferència susbtancial que no semblen pas tan constructives ni, per descomptat, útils. Perquè una cosa és polititzar la il·lusió i una altra de molt diferent provar de polititzar (simultàniament) l’atonia i l’emprenyament. Això és el que passa quan des d’un mateix govern s’afirma que els trens no funcionen perquè fa uns anys hi va haver massa preocupacions identitàries i, alhora, que com que fa uns anys no es va anar més enllà en qüestions identitàries, ara els trens no funcionen.”

Com ens va dir un conegut en acabar la sessió de la tarda, “si jo estés en el lloc d’ella [de l’Anna Simó] estaria ben preocupat: no paren de dir, cofois, que cada vegada es parla més d’independència i en canvi el seu partit –ERC- cada vegada va perdent més vots.”

Escòcia: les comparacions són odioses

El Partit Nacionalista Escocès (SNP) va celebrar el darrer cap de setmana d’octubre el seu 73è. Congrés, amb la proposta de celebració d’un referèndum d’autodeterminació per a l’any 2010 com a teló de fons. És la primera vegada que el líder del partit és també el màxim responsable del govern del país i per això Alex Salmond va parlar amb orgull dels “160 dies d’èxit” –fent referència al temps que porta l’SNP al capdavant de l’executiu escocès-, malgrat governar en minoria i no tenir experiència prèvia en aquest sentit.

L’SNP (Pàrtaidh Nàiseanta na h-Alba) va fundar-se el 1934 com a resultat de la fusió de diversos grups independentistes. A les eleccions generals de 1935 obtingué l’1% dels vots emesos a Escòcia i cap escó. El 1974 va assolir un 30% dels vots i 11 escons al Parlament de Londres, l’èxit més gran fins aquella data. Després, els vots i els escons anaren de baixa. Però quan Escòcia va aconseguir la descentralització política i va recuperar el seu Parlament al 1997 (la Devolution, promoguda des dels anys vuitanta pels laboristes, liberals, sindicats i l’Església; no per l’SNP, encara que votà sí al referèndum que la va aprovar amb un 73% dels vots), el vot nacionalista tornà a pujar: a la primera legislatura (1999) el 29% dels vots i 35 escons; a la segona (2003) el 24% i 27 escons, i a la tercera (2007) el 37% i 47 escons. En les dues primeres legislatures l’SNP es mantingué a l’oposició, mentre el Partit Laborista formava govern en coalició amb els liberals. Va ser l’augment de la consciència nacional dels escocesos i la seva voluntat d’anar més enllà de l’autogovern el que ha portat l’SNP a la victòria a les eleccions. A diferència d’allò que creuen alguns, estar al govern a qualsevol preu no és cap garantia d’èxit. Ben al contrari. Xavier Solano, analista polític de l’SNP i autor d’El mirall escocès ho explica d’aquesta manera: “Un altre factor a tenir en compte és que l’SNP ha aconseguit aquesta victòria des de l’oposició. Polítics catalans m’han comentat al llarg del temps que l’oposició és el cementiri polític. Aquí dalt li diem la terra de les oportunitats. Molts diputats de l’SNP creuen que només hi ha un lloc millor que l’oposició, dirigint un govern. La prova està que un cop celebrades les eleccions del propassat maig, el partit Liberal Demòcrata, tot i trobar-se en una posició molt còmode per entrar al govern per tercer cop consecutiu va decidir no donar suport ni a l’SNP ni al Partit Laborista. La raó? Potser perquè desprès de 8 anys en un govern no dirigit per ells els Liberal Demòcrates tornaven a treure el mateix nombre d’escons que a les primeres eleccions escoceses de 1999, és a dir, 17 escons. En vuit anys de govern no havien avançat res. Ara són a la oposició.”

Aquest és un punt particularment important, ja que tot i que la postura que havia d’adoptar el partit respecte la Devolution provocà importants divisions internes –entre els que la defensaven com un primer pas cap a la independència, com el propi Salmond, i els que la rebutjaven per insuficient-, tothom va estar d’acord en què la tasca pedagògica que exigia el procés sobiranista només podia fer-se governant… en solitari: “Hi ha algunes coses que tu pots fer des del Parlament escocès, però si tu vols afrontar el nucli dels problemes de la societat escocesa només pots fer-ho tenint tots els poders” va afirmar el 2002 John Swinney –del sector gradualista, com el mateix Salmond- a The Scotsman. Per això l’SNP va romandre a l’oposició els anys 1999 i 2003, treballant activament per erosionar els governs laboristes i augmentar el suport popular. És així com ha guanyat les eleccions de maig del 2007.

Però tornem al congrés del cap de setmana. Un dels acords principals que s’adoptà va ser la ratificació d’un document anomenat Choosing Scotland’s Future. A National Conversation. Es tracta d’un full de ruta de sis capítols on es fixen els arguments favorables a la celebració del referèndum d’autodeterminació. Al capítol sisè, el més important, es parla de la necessitat d’establir un diàleg amb la societat i amb la resta d’agents polítics per tal de definir el futur d’Escòcia, deixant obertes totes les possibilitats. És a dir, que l’SNP reconeix que tot sol no pot fer avançar el país cap a la independència i per això s’obre a trobar punts d’entesa amb la resta de partits. El reconeixement de la incapacitat que té una sola força política per arrossegar tot un país vers el seu alliberament, no és només un exercici de modèstia digne d’elogi sinó també una intuició política de gran abast. En efecte, en un article publicat a The Spectator un mes abans de les eleccions s’esmentava un pla secret del Partit Conservador per recolzar la independència d’Escòcia, que començaria segregant la secció escocesa de l’anglesa per així guanyar suport social. Per la seva part, en el discurs de cloenda del congrés Alex Salmond va afirmar que “la política no és una feina ni és un hobby. La política està per canviar el món que ens envolta. Per decidir la classe de societat que volem ser i conduir el nostre propi destí. La feina d’aquest partit, i d’aquest govern, ha de comprometre la gent d’Escòcia en aquesta missió: reconnectar per reunir una coalició dels disposats a transformar aquest país. Ara bé, naturalment uns estan més disposats que altres.”

Arribats a aquest punt, és inevitable contraposar novament el discurs i l’estratègia de Salmond amb la línia política dels actuals dirigents d’ERC. En una entrevista publicada dilluns passat Joan Ridao declarava en que “prioritzar l’eix nacional no forma part del nostre ADN”. Sobre la possibilitat d’arribar a acords futurs amb Artur Mas, el candidat republicà va reconèixer “no estar per la labor.” En canvi, per “la labor” que sí estan és per continuar en un Govern que va en una direcció diametralment oposada a la via escocesa. En paraules de J.B. Culla: “Los líderes de ERC quisieron salvar y justificar la contradicción intrínseca del pacto que dio lugar al Gobierno Montilla mediante la siguiente pirueta argumental: dándoles al PSC y a su candidato, pese a los resultados electorales, las llaves de la Generalitat no sólo conseguiremos que el independentismo penetre y crezca en los cotos sociológicos de la izquierda clásica, además –explicaron- vamos a atraer, a seducir, a arrastrar a los socialistas catalanes hacia el soberanismo y el autodetermismo, con lo cual iremos forjando una mayoría social por la independencia. Casi un año después, no se observa ni rastro de aquella presunta abducción ideológica. Más bien al contrario: durante el debate de política general de finales de septiembre pasado, el presidente Montilla afirmó la necesidad de superar ‘el dilema excluyente entre Cataluña y España’; al otro día, el portavoz parlamentario Miquel Iceta, glosó un catalanismo despolitizado, y rechazó los planteamientos soberanistas como ‘atajos que no llevan a ninguna parte.’ (…) Así las cosas, no cabe sorprenderse de que en el seno de la masa social identificada con Esquerra existan incomodidad y decepción.”

En resum, que mentre a Escòcia l’SNP va optar per romandre a l’oposició fins assolir la majoria en unes eleccions i, un cop arribat al govern, cerca un acord nacional amb altres partits per aconseguir la independència, a Catalunya l’independentisme oficial (i no només pel cotxe, sinó perquè es creu l’únic mereixedor d’aital consideració) prefereix ser el soci minoritari d’un govern hostil als seus teòrics postulats i rebutja frontalment qualsevol col·laboració amb altres nacionalistes. La nit i el dia. Potser si el conseller Puigcercós acaba fent el seu anunciat viatge a Edimburg torni amb les idees una mica més clares.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Aquest diumenge en Vicent Sanchis s’acomiadava com a director dels lectors de l’Avui. Ho feia per la porta gran, i amb aquesta fortalesa i serenitat d’esperit que ha caracteritzat el difícil comandament d’aquesta nau. Més enllà de les consideracions sobre aquestes dificultats al llarg de dotze anys i de la situació actual de l’empresa, l’article de comiat feia una diagnosis molt encertada del moment polític que estem vivint. Deia en Sanchis: “Catalunya pateix una crisi política sense precedents. Almenys sense precedents sota règim democràtic. El procés de reforma estatutària va desembocar en un desgast dels principals partits que les urnes van constatar amb un augment de l’abstenció i l’aparició contundent d’un vot en blanc que representa els desencisats que no volen engrossir les xifres dels que s’inhibeixen. L’enfrontament entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana ha sumit en una profunda apatia els catalans més compromesos amb l’esperança sobiranista. Els enganys de José Luis Rodríguez Zapatero han anat desenganyant tots els partits catalans: Esquerra, CiU, Iniciativa... fins i tot el mateix PSC, que ha constatat impotent com el president del govern espanyol s’estima més diluir les responsabilitats de la catàstrofe ferroviària que pateix el país per no haver de fer front a les conseqüències polítiques que li podria suposar la destitució de la seva ministra de Foment. Al llarg de les darreres dues dècades els successius governs centrals han anat acumulant a Madrid tots els poders de l’Estat. Amb José María Aznar es va arribar al punt àlgid d’una política neojacobina que busca la desvitalització de la perifèria sospitosa d’insubordinació independentista. Però les promeses regeneradores de Rodríguez Zapatero no han rectificat una tendència que cada dia pren més volada. Catalunya no se sent còmoda a Espanya però els catalans que podrien decantar la balança cap a la separació encara no fan prou gruix.”

Aquests dies són molts els blocaires i opinadors que s’han referit al comiat d’en Sanchis, lamentant-ho. Però pocs s’han interrogat sobre el perquè d’aquest relleu en la direcció. Fa uns dies en Joan Arnera s’hi referia com un símptoma de l’evidència de la pèrdua de tremp nacional de l’Avui. Però no ha estat fins avui que hi ha hagut algú que ha ensenyat una mica la poteta per sota la porta: en Salvador Sostres a la seva columna de l’Avui deia enigmàticament: “no m’agraden els comiats i menys quan m’he de fer el tonto perquè no puc explicar el que passa realment.” Però a l’article del seu bloc en Sostres donava algunes pistes més –no massa- sobre el que ha pogut passar “Ara que fan fora el Vicent, per pressions de José Montilla...”

Un material insuficient per a una decisió tan sorprenent, però que sembla apuntar per on han anat les coses... així com la conveniència de no parlar-ne gaire per no fer enfadar el matón del barri, perdó, del país. No podem saber si són veritat o no aquestes pressions, però ningú no dubtaria que les haguessin fet, ningú en aquest país s’atreviria a dir “no, això aquest president de la Generalitat no ho hauria fet mai”, perquè dissortadament, l’exercici del poder a través de l’amenaça i la coacció forma part del codi genètic del govern tripartit.

Tornant als continguts, tot i que l’article d’en Sanchis és previ al del notari Juan José López-Burniol, aquest semblava anticipar alguna resposta en un article molt interessant publicat a El País divendres 2 de novembre, titulat “Federalisme o autodeterminació”. Amb independència que els postulats polítics dels autors d’aquest bloc estan molt allunyats del conegut notari i membre de Ciutadans pel Canvi, el cert és que és un article molt audaç i extraordinàriament ben formulat. Deia en López-Burniol, en referència a la situació del conflicte entre l’estat i les nacions que –per ara- en formem part: “Se acerca la hora de la verdad y hay que definir las respectivas posiciones para buscar una salida, ya no desde la perspectiva amable que brindaría un proyecto compartido, sino desde el ángulo estricto que proporcionan los respectivos intereses.”

Al llarg de l’article es diseccionen les diferents alternatives que, d’acord al seu criteri, existeixen per a superar l’actual moment, perquè la situció actual és un escenari no desitjable, que paralitza a tothom: “Muchos españoles pensarán que es una locura -o una traición- admitir la posible secesión de partes de España. Pero, sin perjuicio de la adhesión cordial a la idea de España y precisamente por ella, hay que mirar la realidad y asumirla. Y esta realidad nos dice que -en Cataluña, País Vasco, Galicia y Navarra- parte de los ciudadanos quieren separarse. No se trata ya de competencias, dinero, infraestructuras, deuda histórica, etcétera, sino, lisa y llanamente, de la ausencia de un proyecto compartido que resulte atractivo. Puede que los que quieran irse sean mayoría, puede que no; pero hay que saberlo. Y, en cualquier caso, lo que nunca debe hacerse es estructurar el marco constitucional de convivencia con la única aspiración de que se queden los que quieren irse, porque, si tal se hace, resultará que los que quieran marcharse terminarán yéndose y los que se queden habrán destruido su Estado. Por consiguiente, españoles, catalanes, vascos, gallegos y navarros han de asumir sus responsabilidades y preguntarse qué es lo que quieren. Y terminar con esta situación de incertidumbre y desorden, que tanto perjudica a todos, al impedir que se afronten las graves cuestiones de nuestra época. Ha llegado el tiempo de la palabra veraz. Los políticos tienen que hablar sin tabúes. Pero, al igual que la guerra es demasiado seria para dejarla en manos de los militares, la política es demasiado importante para dejarla en manos de los políticos. Y, precisamente por ello, la gente tiene que decir lo que de veras piensa, sin miedo a quebrar el canon.”

Tant de bo aquest missatge de l’il·lustre notari arribés amb nitidesa als cercles polítics oficials, tant dels unionistes com dels sobiranistes, i tant a Catalunya com, sobretot, a Espanya. En tot cas, l’apel·lació que efectua a què fem front d’una vegada a aquest debat, la compartim, i entenem que no és exclusivament una qüestió de partits i de polítics endogàmics.

Catalunya no es mereix aquest Govern

L’actual govern tripartit va fixar les bases de la seva futura actuació en un text anomenat Document programàtic de l’Entesa Nacional pel Progrés, de la mateixa manera que el primer tripartit ho va fer amb el Pacte del Tinell (amb aquella foto tan divertida de’n Maragall, Saura i Carod mostrant a la concurrència la ploma amb la que l’havien signat). Aquell text, que ben aviat complirà un any, conté una detallada descripció dels principals eixos que han de regir la política de la màxima institució del país. Es divideix en tres blocs i cada bloc en diferents apartats. En l’apartat dedicat a l’”ordenació del territori, infraestructures i mobilitat” es parla dels trens de rodalies i dels regionals (als quals, per cert, es destina gairebé el mateix espai que a la promoció de la bicicleta). Entre altres coses, es diu que caldrà “incrementar la fiabilitat del servei de rodalia” i “fer efectiu el traspàs a la generalitat (sic) dels serveis de rodalia i regionals de Renfe.”

Catalunya viu immersa des de fa mesos en una profunda crisi d’infraestructures de tot tipus. Pràcticament no queda cap sector que no s’hagi vist afectat per greus problemes que han causat enormes molèsties a la ciutadania: energia (les apagades d’aquest estiu), carreteres (les eternes cues de la N-II i els peatges), aeroports (el seu funcionament tercermundista i l’adjudicació de la TSud) i, l’estrella de les darreres setmanes, els ferrocarrils. No cal entrar aquí a detallar l’inacabable llistat de deficiències, tant de concepció i planificació com de gestió, del sistema ferroviari del nostre país. Cada dia que passa apareix un nou problema, i és molt possible que quan llegiu aquest article ja s’hagi enfonsat un altre tunel o un nou esvoranc s’hagi endut aigües avall un pont. És trist dir-ho, però en tot això de les infraestructures un pot arribar a preguntar-se si el nostre Govern serveix realment d’alguna cosa.

En primer lloc, ens estem empassant un disseny de traçat del tren d’alta velocitat (TAV) que no serveix per a res. Després de més quinze anys de retard ens imposen una connexió amb Madrid que només vol completar el centralista mapa radial de l’Estat espanyol. Res de promoure els eixos econòmics amb València o el País Basc. Ni, evidentment, amb França. Recordem que aquest és un model clarament deficitari, tal com assenyalen els professors de la UPV-EHU Barcena, Lago i Allende: “La construcción de líneas de alta velocidad resulta extremadamente costosa para el erario público, lo que ineludiblemente conlleva unas tarifas, bajo el punto de vista de la economía del bienestar, acordes al coste del servicio y a su utilidad social. El coste social por viajero-km de una línea de alta velocidad es elevado, incluso cuando se excluye el coste de construcción de la misma. De hecho, los precios del corredor Madrid-Sevilla están lejos de conseguir un equilibrio financiero, ya que sólo cubren los costes variables (costes de explotación) que representan un 25% de los costes totales. El resto es financiado por el conjunto de la sociedad.” A més, per als catalans –per variar- els bitllets seran encara més cars.

En segon lloc, el nostre Govern ha renunciat a assumir les competències de les rodalies. Per a què serveix un govern que no vol governar? No havíem quedat que aquesta seria la legislatura del patriotisme social i dels “problemes que veritablement interessen a la gent”? I ara què, doncs? Es pot concebre un descrèdit més gran per a un govern que aquest?

I per últim, ¿hi ha una prova més gran de submissió del Govern de la Generalitat als interessos partidistes del govern espanyol que el que hem viscut aquest cap de setmana amb les obres del TAV a L’Hospitalet? Primer, José Montilla diu que es rescindirà el contracte amb l’empresa concessionària. I la ministra –i companya del Comitè Federal del PSOE- li esmena la plana. Després, els seus socis i tota l’oposició demanen la dimissió de la ministra, però José Montilla s’amagava sota les faldilles de Rodríguez Zapatero i organitza una foto-visita a les obres com aquella que va protagonitzar fa uns anys quan el desastre del Carmel. Per acabar, l’última paraula sobre el tema la dóna el secretari general d’infraestructures espanyol instal·lat a casa nostra sense que cap conseller de la Generalitat gosi contradir-lo.

En un article publicat la setmana passada Ramon Tremosa apuntava en la direcció correcta: “En situar totes les ciutats de l’Estat espanyol a dues hores de Madrid l'AVE radial les converteix de facto en barris de Madrid: farà possible anar i venir cada dia des de la perifèria fins a la capital alts executius i directius de grans empreses i professionals, que són els principals usuaris d'aquest tipus de trens (els treballadors fan servir trens de rodalia i trens regionals). L'AVE radial de PSOE i PP vol fer possible al segle XXI allò que el tren no va fer possible al segle XIX: la definitiva "vertebració d'Espanya". Mentrestant el president Montilla, que va dir que l'obsessió identitària era la culpable del dèficit d'infraestructures català i que milloraria la gestió, no fa res: quin és el cost dels milions d'hores perdudes, en termes de PIB català deixat de generar, de suspendre una línia de FGC i dues línies de Rodalies durant setmanes? ERC ni tant sols no pot forçar el PSC a exigir la dimissió d'una ministra?”

I nosaltres afegim: ¿és aquest el Govern que es mereix el nostre país?

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

1er. aniversari del Govern d’Entesa

Bandejada novament del poder la vella aristocràcia convergent, una nova classe política intenta afiançar-se al Govern de la Generalitat.

En commemoració del setantacinquè aniversari de la publicació de Vida Privada, de Josep Maria de Sagarra

“- L’aristocràcia catalana ha fracassat; però no sé si són millors tots aquests cansaladers amb títol, tots aquests que trobaràs a grapats aquí dintre.
- Home, no sé si són millors o pitjors; moralment potser són pitjors, que ja és molt dir. Però, a la seva vanitat de darrera hora, hi ajunten un interès de treball, un interès fins, si vols, de robar i de negocis bruts, que ja és alguna cosa…
- Home, gràcies!
- Sí, vull dir que entre ells hi haurà gent tan baixa com vulguis, però tenen una iniciativa, una ambició; fan rodar fàbriques i fan rodar cases de banca; fan treballar l’estómac del país… Hi ha moltes senyores, d’aquestes que duen més brillants i parlen un castellà més cafre, que tenen un marit que penca dotze hores diàries…
- El teu argument no em convenç; ets un materialista…
- Potser sí!...
- A més a més, tota aquesta terregada enriquida déu sap com, van tant darrera del dictador i del règim actual com els vells aristòcrates que tu condemnes.
- Hi van més, encara. Hi van perquè els convé; i les dones, per vanitat. Com que són gent sense conviccions, tiren al dret; ara són partidaris d’aquest general beneit i demà seran partidaris d’una república o d’un règim comunista, si trobaven manera de fer quatre cuartos. Molts d’aquests senyors que ara s’ajupen i col·laboren davant les coses que envileixen més el país, han votat la Lliga, han fet de catalanistes i han dut les nenes amb la caputxeta dels Pomells de Joventut…
- Sí, ja tens raó; mira que els catalanistes esteu fent un paper…!
- De catalanistes n’hi ha molt pocs. Prat de la Riba deia que n’hi havia un centenar mal comptat
- I de Prat de la Riba ençà, no heu augmentat una mica la colla?...
- Més aviat em penso que s’ha disminuit… Veus aquell minyó que sembla que es mengi l’escot d’Aurora Batllori? Doncs aquell minyó era dels més reconsagrats i dels més de la flamarada, i ara ha acceptat un càrrec molt important que li ha proporcionat el marquès de Foronda, i hi ha qui diu que és confident de la policia…
- Vols dir?
- No m’estranyaria gens. En fi, jo me’n vaig sota els arbres perquè deu estar a punt d’arribar aquesta ‘bèstia’…
- Sí, tu que tan crides! Jo no sé com véns en llocs així. Un separatista com tu! L’endemà els diaris, en les notes de societat, posaran el teu nom al costat del d’aquestes persones que et fan tant fàstic…”


Vida Privada
Josep Maria de Sagarra
Barcelona, 1932

La Conferència Nacional d'Esquerra (III)

Els antecedents
Les anàlisis que s’estan fent aquests dies dels resultats de la Conferència Nacional (CN) d’ERC de dissabte passat van gairebé totes en la mateixa direcció: intentar traduir el suport que va tenir la ponència de la direcció i les esmenes dels crítics en una mena de rànquing de les forces de cadascú, amb la mirada posada en el congrés del proper any. A primera vista podria semblar una lectura equivocada, donat que estem parlant d’una reunió per a debatre sobre idees i estratègies. Però veritablement les propostes de contingut ideològic van tenir només una importància relativa i, per si de cas, Joan Ridao s’ha afanyat ja a declarar que la direcció del partit no pensa aplicar-les.

Cal recordar que va ser l’acte de presentació de Reagrupament.Cat (RCat) del 30 de juny el que va posar sobre la taula les greus contradiccions internes que la renovació del pacte tripartit estava provocant dins del partit. La irrupció d’aquest corrent intern és el detonant de les incipients propostes de correcció de les pobríssimes polítiques nacionals d’ERC dins del Govern (el mateix conseller Huguet ho va reconèixer en una entrevista la setmana passada). I és per això també que –formalment- la ponència resultant de la Conferència Nacional incorpora tímides propostes en aquesta línia, independentment de qui hagi estat el seu autor material.

És des d’aquesta perspectiva que cal analitzar els resultats de la Conferència Nacional. Estem davant d’una cursa per fer-se amb el control del partit que té diversos actors principals i algun de secundari. La narració aïllada dels fets no serveix de gaire si no la contextualitzem, perquè les estratègies desplegades per cada sector ofereixen pistes molt significatives sobre el què pot passar en el futur. Que ningú no es pensi que una vegada celebrada la CN s’obre un període de pau interna dins d’ERC.

La Conferència
La direcció d’ERC plantejava aquesta CN com un acte propagandístic, no com un debat ideològic. Els dirigents del partit volien donar una imatge de cohesió interna que fes oblidar la pugna pel poder entre Carod-Rovira i Puigcercós i que demostrés la seva fortalesa per anorrear les veus crítiques. Es tractava simplement d’un acte de precampanya al qual s’arribava després d’un pacte de no agressió entre els dos principals sectors enfrontats, donat el seu lògic interès en que el partit arribi amb els millors rèdits electorals al congrés del 2008. En aquest sentit, insistim, el debat de les idees era el menys important. Allò que veritablement interessava tant al president com al secretari general era que no es produís cap terrabastall i que la permanència del partit al Govern no es veiés alterada, per poder així anar preparant cadascún per la seva banda els efectius per a la batalla final. Diversos fets avalen aquesta tesi:

1- La manca de controvèrsies entre Carod-Rovira i Puigcercós en la redacció de la ponència oficial. Cap dels dos sembla tenir un perfil ideològic diferenciat i per això acorden redactar un text acomodatici a les circumstàncies, sense nervi ni ambició política de cap mena.

2- La incorporació improvisada de la proposta del referèndum del 2014. Dins de la seva cursa particular, Carod-Rovira fa una proposta que pel seu contingut i trascendència hauria d’haver estat l’eix central del document. Però com ningú no en sabia res abans, s’inclou a última hora al document original.

3- La desidia de la direcció per promoure el debat de la ponència. Allò essencial d’una conferència ideològica és el debat sobre els textos presentats, però la direcció d’ERC eludeix que les seccions locals ho facin per por a la contestació interna.

4- La mobilització de la militància instigada des de la direcció. En lloc de fomentar l’intercanvi d’idees, des de la direcció del partit només es busca la mobilització dels militants fidels a les seves tesis, ja sigui per convicció o per interès. La maquinària organitzativa funciona amb una única finalitat: garantir l’assitència a la CN de l’ingent nombre de militants amb càrrecs públics. A tal efecte, es posen tots els mitjans a l’abast i s’actua fraudulentament. Per exemple, als militants afins se’ls paga la quota d’inscripció des de la secretaria d’organització i per tal de poder accedir al recinte de la conferència se’ls lliura el corresponent resguard d’ingrés bancari a peu d’autocar.

5- La incorporació indiscriminada d’esmenes a la ponència oficial. Una prova més de la manca de línia política del text original és que la comissió redactora accepta convertir-la en un calaix de sastre on hi tenen cabuda gairebé totes les esmenes que presenta la militància. El resultat és que la ponència dobla la seva extensió i perd la grisor política que tenia el text original. A canvi, la direcció s’assegura uns quants vots més.

Amb aquest rerafons s’arriba a la reunió de dissabte. Tota l’atenció se centra en la votació de l’esmena a la totalitat presentada per Reagrupament.Cat, i per això quan arriba el moment la sala presenta l’assistència més gran del dia. Els continguts de la ponència alternativa són sobradament coneguts i tothom sap que en el cas d’obtenir un ampli suport la direcció es veuria seriosament qüestionada. En aquests moments, RCat és l’única oposició realment existent a la direcció d’ERC. Per això l’estratègia emprada per neutralitzar RCat ha estat planificada al detall:

1- Internament: s’ha intentat desacreditar els crítics acusant-los de ressentits, messiànics i de “càncer del partit”. S’ha volgut equiparar la seva eventual victòria en la CN al pas automàtic del partit a l’oposició. És a dir, a la pèrdua de sou i feina de centenars de militants.

2- Organitzativament: s’han posat totes les traves possibles a l’actuació, estatutàriament prevista, d’RCat en tant que corrent intern. No s’han fet arribar les preceptives tarjes d’inscripció a tothom ni s’ha facilitat el text de la ponència alternativa a la militància.

3- Mediàticament: s’ha emprat sectàriament la premsa per propagar falsos arguments dels crítics, sense entrar en les propostes de fons que s’inclouen en la ponència alternativa presentada (i aprovada per 17 seccions locals). Val a dir que alguns mitjans s’hi han prestat gustosament, seguint les consignes del poder.

4- Tàcticament: s’ha instrumentalitzat la votació de les esmenes per escenificar un suport més aparent que real al suposat sector crític d’Uriel Bertran. La secretaria d’organització del partit (actuant de manera autònoma?) ha teledirigit els vots en funció d’interessos aliens a la pròpia Conferència.

5- Políticament: s’ha utilitzat el paper institucional d’alguns batlles i regidors d’ERC per incidir barroerament en el debat intern del partit, intentant oferir una imatge de consens que no existeix en la realitat.

6- Fàcticament: s’ha negat el dret al vot secret, ni tan sols com a possibilitat, i s’han exercit eines de coacció sobre la militància (gravació de les votacions) i la premsa (expulsió de la sala en el moment de la defensa de l’esmena a la totalitat).

Les conclusions
No sabem si la insistència de Marina Llansana en recordar els resultats que va obtenir l’històric militant independentista Josep Pinyol (actualment vetat per la direcció republicana) en l’última Conferència del partit de l’any 2000 es deuen a l’article que va escriure amb posterioritat a la mateixa i que deia així: “La nova ERC de Carod-Rovira, fins fa poc independentista, ha fet l’entrada a l’exclusiu club de partits del sistema. La premsa del sistema l’ha rebut entusiasmada i ha proclamat el seu líder com a polític-revelació del 2001. El seu control sobre els antics ‘boixos nois’ independentistes els ha encantat.” Unes paraules que continuen sent vàlides sis anys després de publicar-se. En qualsevol cas, si bé aquesta seria la conclusió que alguns voldrien extreure de la Conferència Nacional de dissabte, la realitat, al nostre parer, ha estat una altra:

1- La direcció del partit s’ha mostrat absolutament impermeable a tota crítica. Prefereix continuar en el Govern a qualsevol preu que plantejar un horitzó nacional en clau sobiranista, tal com ho demostra la total manca de concreció de cap estratègia en aquest sentit que vagi més enllà de vagues declaracions de cara a la galeria. Aquest fet demostra que el recanvi de la direcció d'ERC és una prioritat de primer ordre en qualsevol redreçament de la línia política del partit que es vulgui fer.

2- No poden posar-se al mateix nivell els resultats de les diferents votacions. La votació de la ponència alternativa d’RCat va ser el moment més important de la CN, ja que va ser quan més militants van exercir el seu dret de vot, invalidant així la comparativa de percentatges entre votacions.

3- RCat ha esdevingut l’unic corrent veritablement independent dins d’ERC. L’incompliment de l’acord al qual Esquerra Independentista havia arribat amb Reagrupament per donar-se suport mutu en les votacions demostra que el grup d’Uriel Bertran actua al dictat de terceres persones (cal aclarir que RCat sí va complir el pacte, d’aquí també la diferència de resultat de les respectives votacions).

4- Reagrupament.Cat s’ha consolidat com a alternativa a l’actual direcció. Ha consolidat una sòlida base que s’inicia amb un 10% dels vots al Consell Nacional del passat mes de juliol i que arriba ara al 22%.

5- El missatge d’RCat ha quedat perfectament clar en aquesta Conferència. A diferència de la l’ambigüitat de “marcar perfil propi dins del Govern”, les propostes d’RCat han quedat nítidament fixades en la seva ponència: a) condicionar el pacte tripartit a un canvi en política lingüística, el finançament i la llei de referèndums; b) elaborar una candidatura de Dignitat Nacional per les properes eleccions espanyoles; c) prioritzar la internacionalització del cas català per sobre del desplegament de l’Estatut i les vies gradualistes a la sobirania; d) coordinar una acció conjunta de les diferents forces nacionalistes de l’Estat, i e) separar les responsabilitats institucionals de les de gestió interna del partit.

Molt possiblement la direcció d’ERC seguirà fent com si res no hagués passat. Però el grau de descontent de les bases amb el pacte tripartit i, per extensió, amb l’actual línia del partit és molt elevat. Els seus dirigents continuaran fent una política de submissió al PSC-PSOE que cap maquillatge no podrà amagar, i que la militància independentista no acceptarà. Perquè si la direcció d’Esquerra i tota la seva maquinària d’organització no van ser capaços de controlar la Conferència de dissabte, res no fa pensar que puguin aturar la creixent onada renovadora que s’està formant.

Sobiranisme: una equació amb massa incògnites

En la presentació d’aquest bloc ens vam referir al nou sobiranisme. La crisi de l’actual mapa polític català i la desafecció política d’una enorme massa de catalans té, com a desencadenant, la crisi del catalanisme. O, dit d’una altra manera, els partits nacionalistes han portat, amb les seves estratègies fallides i moviments tàctics desconcertants, al col·lapse del catalanisme. D’acord amb la nostra anàlisi, això implica necessàriament que cal donar per enterrat el vell catalanisme (valorant-ne els serveis prestats), i apostar per un nou sobiranisme, amb noves idees, nous lideratges i noves estratègies. I que tot això té a la blocsfera catalanista un espai privilegiat d’expressió. La renovació del sobiranisme té, en aquest sentit, el seu màxim exponent a la xarxa.

Però òbviament no és l’únic espai on s’està suscitant el debat: l’ebullició de plataformes i convocatòries diverses dels partits polítics en són un clar exemple. I el simple fet que es faci aquest debat és positiu, i ratifica el diagnòstic que feiem de la situació.

Tanmateix, la proliferació d’iniciatives té el risc d’afegir més confusió a la situació i, sobretot, presenta una dificultat suplementària: la concreció d’aquest nou sobiranisme, ja que apareix com una equació amb tantes incògnites per eliminar que dificulten la seva resolució.

A més a més, les incògnites es plantegen a diferents nivells: l’estratègic i el tàctic. Dissortadament els causants de la crisi del catalanisme fa molt de temps que han confós tots dos conceptes, i tàctiques i estratègies es barregen incompetentment, fins a perdre tot el seu sentit i esdevenir només paraules buides sense cap credibilitat.

Convergència i Unió té plantejades dues incògnites rellevants:

1- La viabilitat de la coalició. L’actual pacte de no agressió sorgit de l’última crisi, amb les eleccions espanyoles com a teló de fons, sembla ajornar l’inevitable, el trencament. La personalitat egòlatra d’en Duran i la seva estratègia de supervivència política instal·lada en el qüestionament permanent dels projectes de CDC i de les declaracions dels seus líders, especialment d’en Mas, no és sostenible indefinidament. Si hi afegim un previsible retrocés electoral a les generals, la situació pot ser explosiva. Però, sobretot, pot deixar en evidència la falta d’estratègia de CiU, i a tots els nivells: des de la determinació dels objectius nacionals de la coalició, al paper en relació al govern espanyol i, de manera central, les incoherències i febleses a l’hora de dissenyar una estratègia que els permeti, en tant que partit amb més recolzament electoral, formar govern. Per a la majoria d’observadors de seguir així les coses l’únic dubte és quan es produïrà el trencament.
2- El procés de refundació catalanista, iniciat per CDC amb l’objectiu de convertir aquest partit en la Casa Gran del Catalanisme. Aquest debat té davant seu el hàndicap de de la credibilitat. Acostumat com està el país als numerets convergents, la seva ambigüitat i la política de peix al cove, hauran de suar molt la samarreta per convèncer algú que no és una altra maniobra d’electoralisme barat. Però, més enllà d’aquesta consideració, si atorguéssim el benefici del dubte… què en pot sortir en termes d’objectius polítics? Pot arribar CDC a definir realment a què aspira sense que això impliqui una nova trencadissa (si no entre la seva militància, sí amb el seu electorat) després de la previsible ruptura amb Unió?

En tot cas, totes dues incògnites, sintetitzades amb els dubtes sobre el futur de la coalició i els resultats del procés de reformulació catalanista apareixen excessivament interelacionades, i fins que la primera de les qüestions no es resolgui d’una manera creïble, la solució a la segona incògnita necessàriament quedarà ajornada.

Pel que fa a ERC, les incògnites són encara més nombroses i amb un nivell d’afectació de les unes amb les altres superior fins i tot al que es dóna entre les del món convergent:

1- La principal incògnita d’Esquerra se situa en la desconeguda situació real del partit. L’aparició de Reagrupament i –en un esglaó inferior de repercussió política- d’Esquerra Independentista, planteja seriosos dubtes sobre el nivell d’adhesió de la militància a l’estratègia del partit i a la seva direcció. La Conferència Nacional (CN) serà, en aquest sentit, un bon termòmetre de la situació del partit, malgrat la tupinada organitzativa.
2- Qui mana realment a ERC? Quina és la correlació de forces? Més enllà de la CN, el cert és que continua essent una incògnita qui mana realment a ERC i quines són les relacions entre els membres de la seva direcció. La proposta d’en Carod-Rovira sobre el referèndum 2014 –que ignorava la totalitat de la direcció i ni tan sols es contemplava en la primera versió de la ponència oficial redactada pels que se suposa són la referència ideològica del partit- n’és la prova més clara. Però, en l’altre sector, les bravuconades calçotaires d’en Vendrell tampoc semblen haver estat plantejades unitàriament en els òrgans de direcció del partit.
3- Què pot passar amb el tripartit? Tot i que la direcció d’ERC s’està empassant tots els gripaus espanyolistes del govern Montilla, i ha renunciat a aplicar el seu programa i ideari, per a limitar-se a gestionar en silenci les parcel·les de poder que els hi ha atorgat Montilla, aquesta situació difícilment és sostenible quan la situació interna del partit és tan explosiva.
4- Què pot passar al Congrés del 2008? Si la CN efectués un vot de càstig a la direcció (tot i que és improbable que passi atesa la tupinada organitzativa) els esdeveniments es precipitarien, i en conseqüència la crisi de la direcció d’ERC, la seva estratègia i la crisi del tripartit esdevindrien una única realitat. Però si la direcció acaba imposant les seves tesis i en surt viva, ni que sigui pels pèls, el repte del Congrés del 2008 continuarà vigent i tensionant el partit. D’una banda entre la direcció i els moviments crítics com Reagrupament, i d’una altra banda entre els mateixos membres de la direcció, que ja han exposat públicament les seves estratègies i ambicions personals confrontades.

La resolució de totes aquestes incògnites condiciona el futur del nou sobiranisme. Les diferents solucions possibles ens porten a escenaris alternatius que no tenen res a veure els uns amb els altres.

Però pel damunt de tot, el que per a RESET signifiquen és la confirmació que aquests dos partits i les seves direccions són els principals responsables de l’actual situació. Perquè totes les incògnites són una evidència que els interessos de partit i personals primen, una vegada i una altra, sobre els interessos del país. I el nou sobiranisme necessita, urgentment, trencar amb aquesta dinàmica, superar-la, construir al marge d’aquestes dues realitats esdevingudes presoneres d’elles mateixes. Si després a CDC i a ERC hi ha direccions i estratègies que trenquin amb les dinàmiques que ens han portat al col·lapse, magnífic. Tant de bo!
____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

El blocs de Toni Aira i de l’Elies ja ho adelantaven fa uns dies, i els amics del Submarí ho recollien diumenge passat: sembla ser que la direcció d’ERC ha decidit congelar o reorientar Sobirania i Progrés (SiP). Els motius? No queden del tot clars, però novament és el professor Toni Aira, en un article publicat aquest dilluns a El Singular Digital, qui assenyala als “homes grisos” d’ERC com a instigadors de la maniobra. Repassem els fets. Per una banda, tenim un enigmàtic article de l’historiador Oriol Junqueres publicat a l’Avui a finals de setembre que tenia tota la pinta d’un amarg comiat (“El nostre compromís amb la causa de la justícia ens obliga a prendre determinacions. Sens dubte, cal esperar que la fruita sigui madura, però no podem oferir-la als nostres fills quan ja estigui podrida. En ocasions, la història sembla cíclica, però també és evident que hi ha oportunitats que no tornen mai.”). Per l’altra, veiem com el professor Hèctor López Bofill centra tota la seva activitat en el Centre d’Estudis Sobiranistes, alhora que ERC ajorna indefinidament la seva acceptació com a militant. (Si voleu saber més sobre la pràctica del dret d’admissió per part d’ERC, llegiu l’article “McCartysme a la catalana” del bloc de Josep Sort o l’article “ERC contra la intel·ligència” de Francesc Puigpelat)

Qui queda doncs al capdavant de Sobirania i Progrés?
D’una banda, tenim que a l’acte que es va fer el passat dia 10 d’octubre a la Plaça del Rei de Barcelona per presentar el calendari conjunt de mobilitzacions d’aquesta entitat i de la Plataforma ple Dret de Decidir, Roser Gaitano Valls va prendre la paraula en nom de Sobirania i Progrés. La fins ara desconeguda portaveu de SiP havia estat escollida només vint dies abans presidenta comarcal del Barcelonès Nord d’ERC. Sense cap mena de dubte es tracta d’un ascens fulgurant, ja que Gaitano no consta en la pàgina web de SiP ni com a promotora de la plataforma ni com a integrant de l’anomenda Fila 0 de la mateixa, sinó com a simple adherida. De l’altra, veiem com Elisenda Paluzié continua exercint tasques de representació oficial de l’entitat, com a l’acte de presentació que varen fer a Banyoles el dia 6 d’aquest mes.
Estem insinuant alguna cosa amb tot això? Ni sí ni no. No descobrirem aquí la voracitat dels partits polítics en general i d’ERC en particular, una característica que ens fa més mal que bé a tots plegats, tal com comenta aquest article de Tribuna Catalana. Sense anar més lluny, un conegut militant republicà com Josep Romeu ja apuntava la setmana passada en un article del seu bloc que la direcció d’ERC pateix d’un maniqueisme tan aguditzat que els fa pensar que només ells tenen la veritat absoluta sobre al camí a la independència, i que per això consideren qualsevol altra iniciativa en aquest sentit com a “moviments o plataformes satèl·lit” que cal posar al seu servei.

De tota manera, ben aviat veurem (o no) una nova prova de les nostres sospites: el proper 17 de novembre se celebrarà una assemblea general de la Plataforma pel Dret de Decidir que ha de marcar “un nou esquema organitzatiu i estructural de la Plataforma.” Deixant de banda l’ambigüitat de la formulació de la convocatòria, que obre les portes a qualsevol cosa, sembla ser que en aquesta entitat també hi ha un cert mar de fons sobre les relacions que s’han de mantenir amb els partits polítics.

Tot plegat és molt penós. Tan omplir-se la boca de “societat civil” amunt i avall i encara és l’hora que en aquests trenta anys alguna generació de polítics hagi estat de capaç de respectar l’autonomia de cap associació, grup o grupet que pretengui incidir en el club privat de la classe política. Potser també és perquè alguns ja s’hi veuen.

La Conferència Nacional d'Esquerra (II)

La setmana passada va finalitzar el termini de presentació d’esmenes a la ponència oficial que la direcció d’ERC ha elaborat per la Conferència Nacional del partit del proper dia 20 d’octubre. La portaveu d’Esquerra, Marina Llansana, va declarar al respecte: “Sobre 424 seccions locals hem rebut 15 actes amb esmenes a la totalitat, el que representa un 3,53%. La ponència oficial ha tingut un ampli suport.” Cal recordar que l’esmena a la totalitat és la ponència alternativa que ha presentat el corrent crític Reagrupament.Cat.

La versió de Llansana és del tot esbiaxada, ja que les dades reals al respecte són les següents:

- La ponència d’RCat va ser aprovada al 52% de les seccions locals on es va presentar. Fer-ne un promig comptant també els llocs on no es va debatre res (ni la ponència oficial ni les esmenes), tal com fa la direcció, és establir una relació espúria sense valor estadístic.
- No totes les seccions locals van debatre les ponències, només ho van fer 33. Menys d’un 20% del total del partit.
- La ponència alternativa d’RCat va ser aprovada en 17 seccions locals (L’Eixample, Badalona, Sant Cugat; Castellar del Vallès, Matadepera, Mollet del Vallès, Sant Antoni de Vilamajor, Sant Vicenç dels Horts, Roses, Torredembarra, la Secuita, Almoster, Benavent de Segrià, Rosselló, Soses, Bellver de Cerdanya i Puigcerdà).
- A Sabadell i a Argentona es van registrar empats entre vots a favor i en contra de l’esmena.
- A Manresa, Lleida, Vic, Blanes, Granollers, Cornellà, Mataró i el districte de Gràcia de Barcelona l’esmena a la totalitat va obtenir percentatges entre el 25 i el 45% dels vots.
- Per la seva banda, les esmenes parcials d’Esquerra Independentista van ser aprovades igualment en algunes d’aquestes seccions locals.
- Per tant, per eliminació, la que realment ha rebut un ínfim suport per part de la militància ha estat la ponència oficial.

Això no és d’estranyar. Deixant de banda el baix nivell de la ponència de la direcció (tal com ja vam comentar en un post anterior), la veritat és que la militància d’ERC no és tonta. I tant Carod-Rovira com Puigcercós –i Xavier Vendrell- ho saben. Per això la seva estratègia, davant l’augment constant de les veus crítiques entre la militància, ha estat lamentable:

- La direcció del partit ha evitat tant com ha pogut la celebració d’assemblees locals per a debatre sobre les diferents ponències.
- La direcció del partit ha establert un complex sistema per poder assistir a la Conferència, amb l’objectiu de desmotivar la militància a participar-hi.
- La direcció del partit ha afavorit la inscripció dels militants fidels a les seves tesis i n’ha obstaculitzat la dels considerants dissidents, enviant o no, respectivament, l’obligatòria tarja d’inscripció a la Conferència.
- La direcció del partit –segons un rumor força estès- ha emprat tècniques bananeres per aconseguir l’assistència i el vot dels seus, dispensant-los del pagament de la quota d’inscripció. Els convidarà també a dinar el dia de Conferència?
- La direcció del partit ha mantingut el secretisme més absolut pel que fa a l’organització de la Conferència, ja que la comissió organitzadora corresponent està composada únicament per membres de l’Executiva i no ha informat ningú (ni tan sols a la Comissió de Garanties) sobre el nombre de militants inscrits.
- La direcció del partit ha establert un sistema de votació a mà alçada pel ple de la Conferència, un autèntic despropòsit tenint en compte que s’hi preveu l’assistència de gairebé 3000 persones.

Que la ponència “Redreçar l’estratègia per rellançar l’independentisme” elaborada per RCat supera àmpliament en ambició nacional el document oficial és un fet incontestable que podreu comprovar en aquest quadre comparatiu. Però per què actua d’aquesta manera la direcció d’ERC? Jordi Barbeta n’assenyalava les causes en un article publicat a La Vanguardia aquest diumenge passat: “Carod y Puigcercós han aparcado su rivalidad y se han conjurado para aguantar en el Govern como sea, conscientes de que la alternativa al tripartito no es un Govern CiU-ERC en el que ellos tuvieran algún papel, sino cualquier otra fórmula en la que Esquerra estaría en la oposición y ellos seguramente buscando empleo. Por tanto, su única prioridad ahora es reclutar militantes que les ayuden a impedir que en la conferencia nacional de este mes los independentistas decidan volver a ser lo que eran. Y a eso dedican tiempo y dinero, bajo la consigna de Gloria Gaynor: I will survive.”

____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Continuem sense agradar-nos... o emprenyats. Aquesta és la sensació més estesa entre les diferents opinions expressades aquesta setmana. Dilluns dia 8 en Joan Oliver, a l’Avui resumia un altre cop amb aquest diagnòstic el que havia anat passant al llarg de la setmana: “darrerament estan de moda dos conceptes que pretenen definir la situació anímica dels catalans. Un és això que diuen que estem emprenyats i l’altre és el que diu que ens hem tornat pessimistes”

Els motius de la setmana per estar emprenyats són diversos. Potser el tema de l’adjudicació de la terminal Sud de l’aeroport del Prat hi ha contribuït decisivament, atesa la decepció amb què ha estat acollida pels que en saben, d’aquestes coses, i no pels que estan a sou dels qui fan les adjudicacions (a Madrid o a la sucursal de la Plaça Sant Jaume). En Ramon Tremosa, resumia els arguments contraris a la decisió presa i anticipava les conseqüències que tindrà per al nostre país en un article a l’Avui titulat “T-Sud= T-5 de Barajas”

Són mols els blocaires i opinadors que de manera crítica amb el poder, i per tant, lliure, s’han expressat aquests dies. Però potser sigui en Vicent Partal qui hagi parlat d’una manera més clara, en l’editorial de Vilaweb del 5 d’octubre, titulada “Ja n’hi ha prou.” A partir dels fets de la T-Sud i les derivades polítiques certament gallinàcies que s’han produït en Partal afirmava: “Entenc que Esquerra vulga defensar l’estabilitat d’un govern que és una aposta de risc molt grossa per a ells. Entenc que CiU vulga erosionar un govern que té poques coses en comú, a banda la voluntat de governar junts. Però s'acaba tot aquí? El país no compta gens? Els votants no comptem? Només hi ha el càlcul curt i gallinaci? Ningú no pensa a moure fitxa? Estic molt cansat d'aquest espectacle i m'agradaria que algú tingués la capacitat de posar una mica de seny, en tot aquest desori. Però també he de dir que, aquestes darreres setmanes (ahir ja va ser un clam), cada volta hi ha més gent que m'expressa la mateixa ràbia que jo sent i una incomoditat creixent per la situació absurda que hem d'aguantar els qui creiem que aquest país és important. No sé si cap dels nostres diputats ho vol veure, ni si les bases dels partits s'estimen més de barallar-se entre si i acusar-se recíprocament de traïdors, o si els nostres dirigents opten justament per aquesta misèria. Únicament sé que ja n'hi ha uns quants que comencem a estar tips de tanta comèdia i de ser cada dia més lluny d'on hauríem d'arribar.”

És pot dir més alt, però no més clar. Aquest estar-ne tips de la situació política que ens toca viure cada dia, i de la falta de perspectives que ofereix és un dels motius que impulsa l’activitat del grup de gent que fem Reset.

I en Francesc Puigpelat, a l’e-noticies, analitzant el paper de la qüestió de la identitat, la crisi del país i la poca autocrítica, en fa un diagnòstic taxatiu: “Algú em dirà: i què té a veure que no es facin més coses a Catalunya amb el debat identitari? Doncs molt, perquè el dia té 24 hores, el temps dels polítics és el que és i la seva capacitat (i ho dic sense sorna) és limitada. Els polítics catalans s’han passat els darrers quatre anys apunyalant-se entre ells (sovint, dins del mateix partit), debatent l’Estatut i fent campanyes electorals. Per això ningú no té el país al cap i el retard és enorme. L’Estat espanyol ens maltracta. N’estic segur. El dèficit fiscal és astronòmic. També n’estic segur. Però compte. No tota la culpa és de Madrid. Nosaltres també en tenim. Ara que es parla de refundar el catalanisme, hi ha una cosa que caldria canviar radicalment: la incapacitat dels nostres polítics (escudats en l’eterna excusa que la culpa la té Madrid) de fer autocrítica”.

Repetir el referèndum?

Els debats que s’han fet aquesta setmana passada als Parlaments català i basc han posat en evidència no només l'enorme distància que separa els horitzons nacionals dels governs respectius (mentre un president posava data i hora a una consulta popular de naturalesa autodeterminista, l’altre presentava l’obertura del metro els dissabtes per la nit com el seu principal èxit), sinó especialment l’abisme existent entre el projecte que diu defensar l’independentisme parlamentari català i la resta de projectes d’alliberament nacional europeus actuals. De tots els territoris de coloraines que il·lustraven el vell mapa de les nacions sense estat que es va popularitzar a la dècada dels noranta, és molt possible que ben aviat només quedi el nostre sense modificar. Ja no es tracta d’un atac més de basquitis que tant molesta als professors Francesc-Marc Álvaro i Josep Sort, sinó de mantenir uns mínins de dignitat intel·lectual que evitin fer-nos envermellir quan sentim que alguns polítics parlen alegrement d’”Euskadi 2008, Escòcia 2010, Catalunya 2014”.

La manca de rigor analític, la frivolitat de les propostes polítiques i, sobretot, les greus contradiccions de les pràctiques institucionals fan que no sigui una bona notícia que l’onada independentista que recorre Europa coincideixi amb l’estada al Govern de la Generalitat d’un partit que se’n reclama, que no actua com a tal i que ha fet president a un espanyolista que té com a objectiu perllongar indefinidament la nostra dependència estatal, ja que això, en lloc de fer augmentar les nostres possibilitats de pujar-nos al tren, el que pot provocar és que en quedem definitivament despenjats per incapacitat manifesta. Si ens els casos d’Euskadi i Escòcia les passes a seguir són ben clares, a Catalunya no podem excusar-nos només dient que mentre no existeixi una força política sobiranista majoritària al Parlament no es pot dur a terme el tan cacarejat full de ruta a la independència. A l’espera de la guia definitiva que ens ha d’il·luminar pel camí de la llibertat, elaborada, en paraules d’Oriol Junqueres, per uns “especialistes en alliberament nacional, que -malauradament- encara no han alliberat cap país”, allò que de moment tenim sobre la taula són un munt de paraules buides i sense fonament. Per tant, potser és hora de “pensar històricament” sobre el nostre futur, tal com ho defineix Pierre Vilar, i veure quines opcions reals tenim avui dia per avançar.

Els actes de sobirania realitzats pel nostre Govern en temps contemporanis han estat principalment dos: la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril de 1931 i la proclamació de l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934, el primer com a conseqüència d’unes eleccions municipals i el segon com a resposta a la derogació per part de l’Estat espanyol d’una llei catalana, la Llei de Contractes de Conreu. La situació actual presenta força similituds amb aquest darrer cas que, a més, té un altre precedent: l'anul·lació de diversos articles de l’Estatut de Núria pel Tribunal de Garanties espanyol (l’antecedent de l’actual Tribunal Constitucional) propicià que des d’alguns sectors d’ERC (per exemple, pel jurista i membre de la Comissió Jurídica Assessora, Francesc Maspons) es defensés –sense èxit- la repetició del referèndum de l’Estatut que s’havia celebrat amb anterioritat. Aquesta ha estat precisament la via proposada pel president Maragall, secundada per Artur Mas, davant la més que probable retallada de l’Estatut de la Moncloa per part del Tribunal Constitucional, i que ha estat despatxada sense contemplacions per la resta de líders polítics. Pensem que això és un error. La via de la repetició del referèndum, que podria esdevenir una mena de plebiscit si s’orientés la resposta ciutadana a les imposicions de Madrid cap al, per exemple, vot en blanc, és una eina jurídicament vàlida –per als sempre temerosos amb el compliment estricte de les lleis- i políticament impecable, ja que significaria un acte de sobirania del poble de Catalunya envers l’Estat espanyol i, de retruc, podria provocar-li un col·lapse institucional de gran magnitud. En definitiva, seria una bona oportunitat per a posar en evidència l’antitesi Catalunya-Espanya (allò que tant desagrada a José Montilla) i per a certificar urbi et orbe la nostra fortalesa com a nació.

A què tenen por els qui “s’omplen la boca de sobirania i independència” (Oriol Junqueres dixit) davant d’una proposta com aquesta? A reconèixer els encerts aliens davant la migradesa del discurs propi? A fer enfadar a qui paga la nòmina a final de mes? “L’hora és greu”, com va dir el president Companys, i no valen la demagògia ni l’ambigüitat. Cal passar als fets.
____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

El tema de la crema de les fotos del monarca i la demencial reacció de l’Audiència Nacional espanyola (AN) ha fet bullir la blocsfera sobiranista. Especialment interessant, perquè els arguments s’han expressat amb convicció i una fonamentació intel·lectual de nivell, ha estat el diàleg entre Joan Arnera i Enric Canela.

En Joan Arnera s’hi ha referit, des de l’esclat de la crisi, en 6 posts diferents. En un primer post que ell mateix defineix com a vehement, davant la reacció de l’AN, fa una declaració cibernètica “d’autoinculpació”. Més endavant, en un altre post, critica amb extraordinària contundència el silenci còmplice que s’ha produït al país davant les barbaritats de l’AN, i ho compara amb el munt de declaracions i posicionaments polítics i institucionals quan la mateixa AN va obrir diligències contra la revista El Jueves , definint la situació i el silenci com una autèntica vergonya, i aplaudeix el moviment de solidaritat amb els encausats per l’AN. Posteriorment, el seguiment del conflicte el porta a no estalviar crítiques també per a les declaracions efectuades per alguns dels encausats i el que defineix com a “discurs pobríssim, resistencialista i, encara pitjor, amb aquella radicalitat comunistoide que tant mal al cor em provoca”, sense que això afecti en cap cas la seva solidaritat. En aquest últim post també fa una anàlisi molt interessant sobre el llenguatge que han fet servir en aquest assumpte els mitjans de comunicació, i diu ”atenció perquè els mitjans de comunicació han prescindit completament de la clau de totes les protestes que no és, em penso jo, l’antimonarquisme sinó, evidentment, l’antiespanyolisme. Així, el debat es produeix entre monàrquics i republicans (i aquests són eixelebrats, pseudoterroristes i a més, catalans de merda) i no pas entre independentistes i espanyolistes”, assenyalant que la “desnacionalització” del tractament de la notícia pot portar a situacions políticament absurdes.

Un altre enfoc d’aquest conflicte és el que planteja el professor Enric Canela que s’hi ha referit en tres posts diferents. El seu posicionament és crític amb la crema de les fotos, perquè no comparteix aquests estils de fer política ni creu que aportin absolutament res a la lluita per la independència, però critica alhora la intervenció de l’Audiència Nacional ja que aquesta qüestió seria, a parer seu, un simple problema “d’educació”. Posteriorment aprofundeix en la seva crítica des d’una òptica més científica, fent referència a la “Teoria de les catàstrofes” del matemàtic René Thom, i que, “aplicat al nostre cas, podem dir que la conducta imprevisible de grans grups de persones en moments de tensió ha tingut sovint efectes indesitjats. (...) La meva conclusió és que a banda d’expressar lícitament els sentiments patriòtics, cal prudència i estratègia a mig i llarg termini. Fermesa, claredat d’idees i prudència. Això no vol dir aturar-se. No cal confondre el plantejament que faig, em refereixo a Cau de Drac que escriu ‘Sóc d’un país on la por se’n diu seny’. No és això. El valor ha d’anar acompanyat de seny.”

El cau del Drac havia mantingut un posicionament molt crític amb el fet que en el nostre país es confongui por i seny i la postura de blocs que defineix com a sobiranistes i han criticat la crema de fotos.

Des de RESET ens hem fet ressò d’aquests posicionaments, tots ells ben fonamentats, perquè entenem resumeixen molt bé les diferents maneres d’analitzar la situació. Tanmateix, per a nosaltres, el que està passant planteja un dilema difícil de resoldre. Per una banda tenim l’anàlisi política d’uns fets que poden considerar-se inicialment com a políticament estèrils, i que no haurien tingut en cap cas la més mínima rellevància… excepte quan esdevenen útils en el debat polític espanyol.

Aquesta utilitat en l’enfrontament polític espanyol és la mateixa que va provocar tots els atacs xenòfobs contra Catalunya durant la tramitació de l’Estatut, i és el que ha convertit el que normalment des d’Espanya s’hauria ignorat, en la notícia que desencandena la intervenció de l’Audiència Nacional, que és l’altra cara del dilema. Aquesta intervenció, desproporcionada, absurda, antidemocràtica, origina l’autèntica crisi que estem vivint, de conseqüències imprevisibles, i que posa en total evidència les estructures autoritàries i predemocràtiques de l’estat espanyol. I aquests són per a nosaltres, els fets realment greus que cal denunciar. Amb independència de la valoració que poguem fer de la crema de les fotos, els fets desencadenats per l’Audiència Nacional constitueixen un autèntic despropòsit, un autèntic escàndol des del punt de vista democràtic i una aberració jurídica i judicial que, com en el conte del rei nu, deixa a la vista de tots la vergonyosa veritable naturalesa de l’Estat espanyol.

La Conferència Nacional d'Esquerra (I)

ERC celebrarà el proper 20 d’octubre una Conferència Nacional sense un objectiu gaire clar. En teoria aquest tipus de reunions serveixen per a debatre sobre qüestions ideològiques o estratègiques, però els autors de la ponència titulada "Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna" –l’oficial- (l’altra que es presenta és la del corrent crític Reagrupament.Cat de Joan Carretero) ens adverteixen al final de la mateixa que "aquí no es tracta d'actualitzar l'ideari del partit, ni d'avaluar-ne la gestió de govern o la política d'aliances, ni de qüestionar la validesa de l'estratègia definida per ERC en el 24è Congrés Nacional". Així doncs, desconeixem perquè la fan però, malgrat tot, en aquest article intentarem analitzar el contingut d’aquesta ponència. Més endavant ho farem també de la ponència alternativa d’RCat.

El text –redactat per Joan Ridao, Carles Bonet, Josep Huguet, Marina Llansana, Jordi Portabella, Anna Simó i Joan Tardà- es divideix en dues parts i unes conclusions. Veiem-les per separat:

1- La primera part porta per nom “El context polític: un balanç insuficient de trenta anys d’autogovern”. A la vista del títol es podria pensar que inclou una anàlisi detallada dels principals temes que han centrat la política catalana en els darrers temps i el seu impacte sobre la línia estratègica del partit, però en realitat aquest apartat es limita a fer una lectura superficial dels fets que no fa cap esment d’aspectes tan importants per a ERC com: a) la pèrdua de 300.000 vots en el darrer cicle electoral; b) la política d’aliances, tant a Barcelona com a Madrid; c) la postura de la direcció del partit davant l’Estatut de la Moncloa i les tensions internes que va ocasionar, i d) les conseqüències pràctiques de tot plegat. Particularment greu resulta l’anàlisi del dret d’autodeterminació, que es vincula a una abstracta voluntat democràtica separada de qualsevol mena de reconeixement dels drets històrics i que sorprenentment fa dependre del seu hipotètic reconeixement en la Constitució Espanyola, negant així tota possibilitat d’una declaració unilateral d’indepèndencia.

2- El segon capítol es titula “Les propostes de futur: creem espais de sobirania, teixim xarxes de complicitat social” i conté una sèrie de propostes genèriques sobre economia, infraestructures, educació, cultura, immigració i medi ambient, més unes consideracions sobre el partit i la seva relació amb el Govern. Aquest darrer punt denota que la capacitat analítica dels seus redactors és realment insuficient. O interessada. Perquè per damunt de tot justifica acríticament els succesius pactes amb el PSC i IC, ja que suposadament “les estructures d’Estat es construeixen des del Govern” i “l’objectiu de convertir Esquerra en la força d’esquerres majoritària a Catalunya continua sent vàlida i justifica la presència renovada en el Govern”. Pel que fa al primer aspecte resulta més que evident que la Generalitat actual no actua en absolut amb mentalitat d’Estat i que el seu únic objectiu és avalar la política de Rodríguez Zapatero i garantir-ne la seva reelecció. En relació a la pretensió d’ERC d’esdevenir el referent de les esquerres, una vegada més s’obvia els resultats electorals –especialment de les eleccions municipals- i la fallida de la práctica del patriotisme social que havia de situar l’eix esquerra-dreta en el centre de la vida política catalana.

3- La decepció és més gran encara quan es llegeixen les conclusions, que s’articulen al voltant de tres punts:

A) “L’objectiu d’aquesta Conferència Nacional 2007 és definir l’estratègia de l’esquerra nacional per tal de superar l’actual via autonomista.”
Segons la línia argumental de tota la ponència, això només és possible si ERC creix exponencialment, prescindint de qualsevol unitat d’acció amb ningú més per tal d’aconseguir sumar una massa crítica favorable a l’autodeterminació.

B) “Aquesta ponència vol establir el full de ruta a seguir per arribar a exercir democràticament el dret a decidir i assolir la independència."
En el text no s’ofereix cap estratègia de confrontació amb l’Estat espanyol. I tampoc no detalla cap possible actuació concreta en aquest sentit, més enllà d’algunes declaracions de bona voluntat.

C) “Cal que Esquerra, com a instrument polític, creixi electoralment i que consolidi la seva cultura de govern, perquè l’independentisme assoleixi un ampli reconeixent com a força de govern sòlida i creïble, a més de reforçar i modernitzar les seves estructures de partit”
L’excusa de sempre: mentre ERC no tingui una majoria de diputats al Parlament no es podrà avançar. És un peix que es mossega la cua i que torna a justificar la permanència a qualsevol preu en un govern que va totalment en direcció contrària a allò que aquesta ponència diu defensar.

En definitiva, aquest és un document sense cap mena d’utilitat pràctica ni teòrica. Ni proporciona cap pauta d’actuació als quadres petits i mitjans d’ERC i als seus militants de base pel treball del dia a dia, ni aporta cap idea nova al debat sobiranista. Per no tenir, en el seu redactat original, no tenia ni la famosa proposta del referèndum del 2014, la fórmula màgica amb la que els corifeus d’aquest partit intentaran acallar les crítiques internes. Aquesta esdevé la veritable conclusió d'aquest document. Perquè, per una banda, demostra la nul·la planificació de l'estratègia del 2014 i de la mateixa ponència, ja que els seus autors han de modificar-la un cop aprovada i abans de debatre's públicament. I per l'altra, certifica la manca de rumb del partit, ja que ambdues iniciatives -ponència i referèndum 2014- van en sentits clarament oposats.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Les darreres setmanes hi ha hagut un debat molt interessant a la blocsfera sobiranista sobre el paper dels militants de partit i les seves actituds.

El va iniciar l’Astrid Bierge amb un post clarament provocador titulat “Militants d’ERC i de CiU: sou uns traïdors!”, on analitzava el galdós paper d’aquests dos partits en els últims temps i assenyalava que tota la militància que no reaccionés contra aquesta situació eren uns traïdors.

Elies va continuar aquest debat, comparant aquesta militància acrítica que repeteix sense parar les consignes dels partits amb el lloro Àlex, un lloro gris africà que havia estat objecte d’anàlisi científica per la seva capacitat de repetir paraules i frases curtes. Això ho feia en el post “El Gran Farsant (Carod) i els ‘àlex’”, on també denunciava la falta de consistència i credibilitat de la proposta d’en Carod-Rovira sobre el 2014. Des de RESET només volem afegir que Alex no era un nom casual, ni un diminutiu d’Alexandre, sinó que és l’acrònim d’Aviarn Learning Experiment.

Aquests dos posts –amb els quals RESET no comparteix alguns dels seus qualificatius- ens serveixen per fer referència a tota una sèrie de comentaris rebuts tant per l’Àstrid Bierge com al nostre bloc:

Entenem com a respectable i positiva qualsevol aportació, crítica o censura que es pugui fer als diferents blocs, però resulta especialment decebedor quan aquestes reprodueixen, una darrere l’altra, tòpics i llocs comuns. A l’Àstrid se li pregunta “i tu, que parles tant, què has fet pel país?” Sense analitzar el fons de les seves crítiques se li demana un certificat de la feina feta, com si les hores invertides en aquestes feines fossin un aval de les opinions que no es jutgen, per donar, se suposa, la raó a aquelles persones que més hores han passat escalfant, per posar un exemple, les cadires de les reunions de partit.

Tota una metàfora de la crisi de valors del sobiranisme obsolescent. O, al nostre bloc, les consideracions sobre l’anonimat o la imputació directa al Sr. Madí –aprofitem per dir que no tenim el gust- de qualsevol iniciativa, proposta o idea que no se suma incondicionalment als dictats de la direcció d’ERC.

Finalment, tot i que aquest no serà el tipus de bloc o informació que treballarem des de RESET, ens fem ressò de les noves amenaces que des del tripartit s’haurien proferit contra periodistes. Evidentment, la situació del país i l’actitud del govern no està per a gaires alegries en l’expressió lliure d’opinions.

En un altre ordre de coses, però en la línia de l’anàlisi que des de RESET fem de la situació política i l’efervescència d’expressions en l’àmbit del sobiranisme, és interessenat el post d’Elliot “Un univers per reordenar la xarxa sobiranista”. Més enllà de les seves propostes, de caràcter tècnic, ens serveix per reforçar un dels objectius d’aquest bloc: fer d’altaveu d’aquelles opinions que ens semblen més rellevants en el debat obert sobre el nou sobiranisme. Modestament, i en la mesura que poguem fer un seguiment de les diferents reflexions en aquest món de la blocsfera, intentarem recollir aquelles opinions i blocs que aportin idees i reflexions més innovadores i interessants pel que suposen de superació del soberanisme obsolet, tant en la seva anàlisi de la realitat com en les seves propostes.

La ignomínia del 2014

En una entrevista publicada a La Vanguardia a finals d’agost Josep Lluís Carod-Rovira anunciava un referèndum d’autodeterminació pel 2014, tot i que no especificava res de com arribar-hi. En una entrevista posterior apareguda a l’Avui, els intents del seu director per aconseguir alguna concreció més sobre la qüestió van resultar també inútils. “Em perd tanta teòrica” afirmava Vicent Sanchis davant els habituals recursos retòrics del president d’ERC per fugir d’estudi. Malgrat tot, aquestes declaracions de Carod-Rovira han tingut un cert impacte mediàtic i convé analitzar-les amb més deteniment, ja que no poden descontextualizar-se de la pugna interna que viu el partit republicà.

1- L’eventual celebració d’un referèndum d’autodeterminació l’any 2014 no se la creu ni ell mateix. En l’esmentada entrevista de l’Avui Carod-Rovira reconeixia que aquesta proposta neixia en part com a fruit de la improvisació. I a continuació, en resposta a si l’acceptació de la convocatòria del referèndum seria condició per a la formació d’un nou govern després de les properes eleccions catalanes, declarava que “no té cap sentit que nosaltres posem el 2010 com a requisit aquesta iniciativa.” Aquesta manca de coherència tan absoluta no fa sinó sumar-se a la manca de credibilitat històrica del personatge: molts militants d’ERC encara no s’han recuperat de l’estupefacció que van causar les seves declaracions favorables a l’Estatut de la Moncloa.

2- Tampoc no s’ho creu ni el seu propi partit. En la primera reunió de l’executiva d’ERC realitzada després de les declaracions de Carod-Rovira, el seu portaveu, Joan Ridao, va aclarir que haver “paït” el que va qualificar “d’esquer per a gent desorientada després del fracàs de la via autonomista de l’Estatut” no significa en absolut que ERC centri ara tota la seva estratègia en aquesta “data emblemàtica”. Tant és així que la suposada proposta de referèndum ni tan sols figura en la ponència ideològica oficial que han de debatre en la Conferència Nacional del 20 d’octubre! Sembla del tot lògic pensar que si aquesta fos una estratègia mínimament seriosa i meditada hi figuraria en un lloc estelar i no hauria de ser incorporada ara “d’ofici” pel seu redactor. És a dir, a corre-cuita i fent veritables cabrioles reglamentàries per poder-la incloure a darrera hora. (De la ponència oficial d’ERC en aquesta Conferència en parlarem en el proper article)

3- Al darrere de tot plegat no hi ha res més que una lluita pel poder. “Poca gent, dins i fora, d’ERC donaven un cèntim per Carod. Amb alegria o amb fatalisme, segons els casos, la gran majoria l’havien condemnat o l’havien acceptat al cementiri dels elefants politics” (…) Què pot dir ara Puigcercós? Li han pres la iniciativa” escrivia el directot de l’Avui en un article dominical recent. Per això ara, a la vista de la remuntada de Carod-Rovira, ell i Puigcercós han signat una treva fins a les eleccions que evitarà polèmiques públiques sobre qui ha d’encapçalar les llistes del partit a les eleccions al Parlament i que intentarà donar una imatge de falsa unitat en la propera Conferència Nacional. Empatats en la seva cursa pel poder, tenen un enemic comú a batre: Joan Carretero i el miler de militants de Reagrupament.Cat. Haurem d’estar atents a partir d’ara als moviments més o menys teledirigits que efectuin els diferents grups creats a l’ombra d’aquesta pugna.

4- Les conseqüències de l’engany poden ser funestes. Si, com tot sembla indicar, la proposta de celebrar un referèndum d’autodeterminació l’any 2014 no ha estat més que una nova mostra del vol gallinaci de la direcció actual d’ERC, “una sortida per la tangent” com ho definia fa poc Patricia Gabancho, una fugida endavant per tapar-se les misèries al preu de crear falses expectatives entre la bona gent nacionalista d’aquest país, l'engany haurà estat total. I aquesta no haurà estat sinó una proposta del tot ignominiosa [2 f. (LC) Conducta, fet, que mereix el menyspreu públic] a la qual caldrà donar resposta. I per això no caldrà esperar al 2014.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Més enllà de la qüestió del referèndum 2014, les últimes setmanes ha continuat el debat sobre el moment polític del país. D’acord a l’anàlisi que fem des d’aquest bloc, això forma part del primer nivell de la solució, aquell que apunta la necessitat de ser conscients de la situació en què estem i la denúncia de les seves causes.

En Ferran Sáez (Avui, 11/09/07) hi feia referència: “l’estat d’ànim col·lectiu és inusualment baix”. O, l’endemà, al mateix diari, en Carles Capdevila afirmava “El nostre país, la nostra llengua i els nostres líders fa dies que s’han encallat”.

Enfocant una mica més cap a les causes, Joan Ramon Resina, a l’ E-Criteri, feia una llarga reflexió sobre l’origen d’aquesta situació, on criticava l’estratègia d’ERC, en afirmar que “si els espanyols que viuen a Catalunya no estan per romanços catalanistes, que el catalanisme es desnacionalitzi”. A parer seu “aquesta aposta estratègica d’ERC explica per què els darrers anys d’independentisme al poder passaran a la història com els del desballestament del catalanisme”.

L’explosió d’iniciatives en l’espai catalanista també ha merescut l’atenció de diferents articulistes. Divendres, en JB Culla deia a El País: “la reciente Diada se ha singularizado también por la eclosión de plataformas soberanistas o independentistas extra, supra o interpartidarias”, per a continuar amb una reflexió que d’alguna manera assumeix parcialment el que havíem plantejat a RESET en el post de presentació: "¿Es tal la efervescencia de iniciativas, espacios de debate y páginas web una prueba de la radicalización del nacionalismo catalán? A mi juicio, y al igual que las corrientes críticas y tendencias más o menos organitzadas en el seno d’ERC, CDC, incluso del PSC, se trata más bien de síntomas de desorientación, de indicos de una cierta perplejidad estratégica dentro de estas minorías politizadas (…)”.

A aquesta visió també s’hi apuntava el bloc Tresinores des del post “Que no quedi per fer”: “La poca utilitat dels partits catalans en relació al fet nacional fa que, tant des dels propis partits com des de la societat civil es generin estructures per treballar i canalitzar el gran potencial que tenim els independentistes”.

En relació a la proposta carotiana del 2014, n’ Octavi Fornés, al seu bloc, feia una reflexió molt ordenada sobre les seves mancances, per acabar comparant la frivolitat de la proposta d’ERC amb la solvència de les propostes de l’SNP. En Fornés apuntava a la falta de credibilitat: “(…) és creïble aquesta proposta? Hi ha un pla que ens porti a aquesta situació o és més del mateix? I quan dic més del mateix vull dir que més del mateix que ens va donar en Vendrell a la calçotada. Allò va quedar en no-res, és a dir, se’ns va vendre fum. Igual que allò del Ridao de la ‘desconnexió d’Espanya’, només fum. Tot plegat no deixa de ser l’estratègia de la manca d’estratègia. En Carod i la resta de la direcció només viuen el present, sense pensar –ni voler pensar- en el futur.” I per acabar: “Si algú vol comparar l’actual direcció d’ERC amb l’SNP que ho faci, però són tan semblants com un ou i una castanya. L’SNP ha tingut una trajectòria política coherent, que demostra que tot el que diu és fruit d’una reflexió seriosa, del coneixement profund dels problemes dels escocesos i d’una voluntat política d’arribar a la independència en un termini raonable”. Bo tenir-ho present, ara que sembla que s’acosta la temporada de fer-se fotos amb en Alex Salmond…

Finalment, El Singular Digital també apuntava, en relació a la proposta del 2014, un escenari crític: “Seria terrible, horrorós, definitivament letal que la proposta es revelés com una fugida endavant o com una frivolitat per a escalfar momentàniament alguns ànims”.

Més val que ens preparem per afirmar-ho sense el temps condicional, i per tant, que denunciem des d’ara mateix la ignominiosa proposta de Carod-Rovira.

Presentació

Mai com fins ara la societat catalana no es trobava immersa en un estat de desànim tan gran. La situació política derivada de la formació dels succesius governs tripartits a la Generalitat de Catalunya, especialment del segon, ha provocat una desafecció generalitzada respecte als nostres representants, que va des del distanciament fins a la irritació.

En aquest context, nombroses veus –generalment anònimes- s’han alçat per criticar la manca d’ambició nacional del Govern i les estratègies dels partits que el formen, i, últimament, per apuntar la necessitat de rellançar amb renovada força el que sempre ha estat al nostre país el principal motor de canvi i de progrés: el catalanisme o, en la seva versió actual, el sobiranisme. Salvador Cardús va escriure a l’octubre del 2006 el seu famós article “Els sense nom” on identificava a la perfecció aquesta circumstància alhora que n’assenyalava els principals responsables: “ERC, sobretot des del 2003, s’ha desmarcat de qualsevol vel·leïtat nacionalista. No en són, o no en volen ser, o no se’n volen dir, que pel que fa al cas és el mateix.”

I com a conseqüència d’això, les embrionàries iniciatives i propostes d’aquest nou sobiranisme s’allunyen cada cop més –per no dir totalment- dels partits polítics existents, que s’han revelat inútils per a interpretar i canalitzar aquest sentiment tan estès. No és estrany que sigui així: la prepotència, el xantatge i l’amenaça han esdevingut instruments polítics habituals en l’exercici del poder per part dels governs tripartits, fet que ha comportat una castració total del ja de per si feble teixit associatiu, d’això que es coneix com a societat civil i que més aviat podríem anomenar societat subvencionada.

El nou sobiranisme apunta clarament a un canvi radical d’estratègia i de persones. No serveixen ni les velles estratègies, que han esdevingut obsoletes a una velocitat formidable, fruit de la seva inconsistència i escàs contacte amb la realitat, ni els cants de sirena que amaguen la incapacitat i la ineptitud de qui els entonen.

Aquest moviment de regeneració nacional està en mans, com dèiem, de la gent. Costaria molt trobar un exemple similar amb tantes expressions i veus diferents i, en canvi, tan escàs de paternitats, més enllà de l’article d’en Cardús i alguns altres més. Sense cap mena de dubte, les noves tecnologies de la informació i la comunicació han esdevingut un element indispensable sense el qual aquest fenomen no es podria entendre.

És per això que impulsem aquest nou bloc. Hi recollirem les aportacions més interessants que, en favor de la construcció d'aquest nou sobiranisme, vagin apareixent en altres blocs i als mitjans de comunicació en general, així com articles de collita pròpia elaborats per l'equip de la casa. I per això també l’anomenem Reset. Perquè la política catalana, sobretot el nacionalisme, en les seves diverses formes, necessita posar-se a punt novament i reiniciar el sistema. Necessita un reset.