dilluns, 29 d’octubre del 2007

Catalunya no es mereix aquest Govern

L’actual govern tripartit va fixar les bases de la seva futura actuació en un text anomenat Document programàtic de l’Entesa Nacional pel Progrés, de la mateixa manera que el primer tripartit ho va fer amb el Pacte del Tinell (amb aquella foto tan divertida de’n Maragall, Saura i Carod mostrant a la concurrència la ploma amb la que l’havien signat). Aquell text, que ben aviat complirà un any, conté una detallada descripció dels principals eixos que han de regir la política de la màxima institució del país. Es divideix en tres blocs i cada bloc en diferents apartats. En l’apartat dedicat a l’”ordenació del territori, infraestructures i mobilitat” es parla dels trens de rodalies i dels regionals (als quals, per cert, es destina gairebé el mateix espai que a la promoció de la bicicleta). Entre altres coses, es diu que caldrà “incrementar la fiabilitat del servei de rodalia” i “fer efectiu el traspàs a la generalitat (sic) dels serveis de rodalia i regionals de Renfe.”

Catalunya viu immersa des de fa mesos en una profunda crisi d’infraestructures de tot tipus. Pràcticament no queda cap sector que no s’hagi vist afectat per greus problemes que han causat enormes molèsties a la ciutadania: energia (les apagades d’aquest estiu), carreteres (les eternes cues de la N-II i els peatges), aeroports (el seu funcionament tercermundista i l’adjudicació de la TSud) i, l’estrella de les darreres setmanes, els ferrocarrils. No cal entrar aquí a detallar l’inacabable llistat de deficiències, tant de concepció i planificació com de gestió, del sistema ferroviari del nostre país. Cada dia que passa apareix un nou problema, i és molt possible que quan llegiu aquest article ja s’hagi enfonsat un altre tunel o un nou esvoranc s’hagi endut aigües avall un pont. És trist dir-ho, però en tot això de les infraestructures un pot arribar a preguntar-se si el nostre Govern serveix realment d’alguna cosa.

En primer lloc, ens estem empassant un disseny de traçat del tren d’alta velocitat (TAV) que no serveix per a res. Després de més quinze anys de retard ens imposen una connexió amb Madrid que només vol completar el centralista mapa radial de l’Estat espanyol. Res de promoure els eixos econòmics amb València o el País Basc. Ni, evidentment, amb França. Recordem que aquest és un model clarament deficitari, tal com assenyalen els professors de la UPV-EHU Barcena, Lago i Allende: “La construcción de líneas de alta velocidad resulta extremadamente costosa para el erario público, lo que ineludiblemente conlleva unas tarifas, bajo el punto de vista de la economía del bienestar, acordes al coste del servicio y a su utilidad social. El coste social por viajero-km de una línea de alta velocidad es elevado, incluso cuando se excluye el coste de construcción de la misma. De hecho, los precios del corredor Madrid-Sevilla están lejos de conseguir un equilibrio financiero, ya que sólo cubren los costes variables (costes de explotación) que representan un 25% de los costes totales. El resto es financiado por el conjunto de la sociedad.” A més, per als catalans –per variar- els bitllets seran encara més cars.

En segon lloc, el nostre Govern ha renunciat a assumir les competències de les rodalies. Per a què serveix un govern que no vol governar? No havíem quedat que aquesta seria la legislatura del patriotisme social i dels “problemes que veritablement interessen a la gent”? I ara què, doncs? Es pot concebre un descrèdit més gran per a un govern que aquest?

I per últim, ¿hi ha una prova més gran de submissió del Govern de la Generalitat als interessos partidistes del govern espanyol que el que hem viscut aquest cap de setmana amb les obres del TAV a L’Hospitalet? Primer, José Montilla diu que es rescindirà el contracte amb l’empresa concessionària. I la ministra –i companya del Comitè Federal del PSOE- li esmena la plana. Després, els seus socis i tota l’oposició demanen la dimissió de la ministra, però José Montilla s’amagava sota les faldilles de Rodríguez Zapatero i organitza una foto-visita a les obres com aquella que va protagonitzar fa uns anys quan el desastre del Carmel. Per acabar, l’última paraula sobre el tema la dóna el secretari general d’infraestructures espanyol instal·lat a casa nostra sense que cap conseller de la Generalitat gosi contradir-lo.

En un article publicat la setmana passada Ramon Tremosa apuntava en la direcció correcta: “En situar totes les ciutats de l’Estat espanyol a dues hores de Madrid l'AVE radial les converteix de facto en barris de Madrid: farà possible anar i venir cada dia des de la perifèria fins a la capital alts executius i directius de grans empreses i professionals, que són els principals usuaris d'aquest tipus de trens (els treballadors fan servir trens de rodalia i trens regionals). L'AVE radial de PSOE i PP vol fer possible al segle XXI allò que el tren no va fer possible al segle XIX: la definitiva "vertebració d'Espanya". Mentrestant el president Montilla, que va dir que l'obsessió identitària era la culpable del dèficit d'infraestructures català i que milloraria la gestió, no fa res: quin és el cost dels milions d'hores perdudes, en termes de PIB català deixat de generar, de suspendre una línia de FGC i dues línies de Rodalies durant setmanes? ERC ni tant sols no pot forçar el PSC a exigir la dimissió d'una ministra?”

I nosaltres afegim: ¿és aquest el Govern que es mereix el nostre país?

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES
1er. aniversari del Govern d’Entesa

Bandejada novament del poder la vella aristocràcia convergent, una nova classe política intenta afiançar-se al Govern de la Generalitat.

En commemoració del setantacinquè aniversari de la publicació de Vida Privada, de Josep Maria de Sagarra

“- L’aristocràcia catalana ha fracassat; però no sé si són millors tots aquests cansaladers amb títol, tots aquests que trobaràs a grapats aquí dintre.
- Home, no sé si són millors o pitjors; moralment potser són pitjors, que ja és molt dir. Però, a la seva vanitat de darrera hora, hi ajunten un interès de treball, un interès fins, si vols, de robar i de negocis bruts, que ja és alguna cosa…
- Home, gràcies!
- Sí, vull dir que entre ells hi haurà gent tan baixa com vulguis, però tenen una iniciativa, una ambició; fan rodar fàbriques i fan rodar cases de banca; fan treballar l’estómac del país… Hi ha moltes senyores, d’aquestes que duen més brillants i parlen un castellà més cafre, que tenen un marit que penca dotze hores diàries…
- El teu argument no em convenç; ets un materialista…
- Potser sí!...
- A més a més, tota aquesta terregada enriquida déu sap com, van tant darrera del dictador i del règim actual com els vells aristòcrates que tu condemnes.
- Hi van més, encara. Hi van perquè els convé; i les dones, per vanitat. Com que són gent sense conviccions, tiren al dret; ara són partidaris d’aquest general beneit i demà seran partidaris d’una república o d’un règim comunista, si trobaven manera de fer quatre cuartos. Molts d’aquests senyors que ara s’ajupen i col·laboren davant les coses que envileixen més el país, han votat la Lliga, han fet de catalanistes i han dut les nenes amb la caputxeta dels Pomells de Joventut…
- Sí, ja tens raó; mira que els catalanistes esteu fent un paper…!
- De catalanistes n’hi ha molt pocs. Prat de la Riba deia que n’hi havia un centenar mal comptat
- I de Prat de la Riba ençà, no heu augmentat una mica la colla?...
- Més aviat em penso que s’ha disminuit… Veus aquell minyó que sembla que es mengi l’escot d’Aurora Batllori? Doncs aquell minyó era dels més reconsagrats i dels més de la flamarada, i ara ha acceptat un càrrec molt important que li ha proporcionat el marquès de Foronda, i hi ha qui diu que és confident de la policia…
- Vols dir?
- No m’estranyaria gens. En fi, jo me’n vaig sota els arbres perquè deu estar a punt d’arribar aquesta ‘bèstia’…
- Sí, tu que tan crides! Jo no sé com véns en llocs així. Un separatista com tu! L’endemà els diaris, en les notes de societat, posaran el teu nom al costat del d’aquestes persones que et fan tant fàstic…”


Vida Privada
Josep Maria de Sagarra
Barcelona, 1932

dimarts, 23 d’octubre del 2007

La Conferència Nacional d'Esquerra (III)

Els antecedents
Les anàlisis que s’estan fent aquests dies dels resultats de la Conferència Nacional (CN) d’ERC de dissabte passat van gairebé totes en la mateixa direcció: intentar traduir el suport que va tenir la ponència de la direcció i les esmenes dels crítics en una mena de rànquing de les forces de cadascú, amb la mirada posada en el congrés del proper any. A primera vista podria semblar una lectura equivocada, donat que estem parlant d’una reunió per a debatre sobre idees i estratègies. Però veritablement les propostes de contingut ideològic van tenir només una importància relativa i, per si de cas, Joan Ridao s’ha afanyat ja a declarar que la direcció del partit no pensa aplicar-les.

Cal recordar que va ser l’acte de presentació de Reagrupament.Cat (RCat) del 30 de juny el que va posar sobre la taula les greus contradiccions internes que la renovació del pacte tripartit estava provocant dins del partit. La irrupció d’aquest corrent intern és el detonant de les incipients propostes de correcció de les pobríssimes polítiques nacionals d’ERC dins del Govern (el mateix conseller Huguet ho va reconèixer en una entrevista la setmana passada). I és per això també que –formalment- la ponència resultant de la Conferència Nacional incorpora tímides propostes en aquesta línia, independentment de qui hagi estat el seu autor material.

És des d’aquesta perspectiva que cal analitzar els resultats de la Conferència Nacional. Estem davant d’una cursa per fer-se amb el control del partit que té diversos actors principals i algun de secundari. La narració aïllada dels fets no serveix de gaire si no la contextualitzem, perquè les estratègies desplegades per cada sector ofereixen pistes molt significatives sobre el què pot passar en el futur. Que ningú no es pensi que una vegada celebrada la CN s’obre un període de pau interna dins d’ERC.

La Conferència
La direcció d’ERC plantejava aquesta CN com un acte propagandístic, no com un debat ideològic. Els dirigents del partit volien donar una imatge de cohesió interna que fes oblidar la pugna pel poder entre Carod-Rovira i Puigcercós i que demostrés la seva fortalesa per anorrear les veus crítiques. Es tractava simplement d’un acte de precampanya al qual s’arribava després d’un pacte de no agressió entre els dos principals sectors enfrontats, donat el seu lògic interès en que el partit arribi amb els millors rèdits electorals al congrés del 2008. En aquest sentit, insistim, el debat de les idees era el menys important. Allò que veritablement interessava tant al president com al secretari general era que no es produís cap terrabastall i que la permanència del partit al Govern no es veiés alterada, per poder així anar preparant cadascún per la seva banda els efectius per a la batalla final. Diversos fets avalen aquesta tesi:

1- La manca de controvèrsies entre Carod-Rovira i Puigcercós en la redacció de la ponència oficial. Cap dels dos sembla tenir un perfil ideològic diferenciat i per això acorden redactar un text acomodatici a les circumstàncies, sense nervi ni ambició política de cap mena.

2- La incorporació improvisada de la proposta del referèndum del 2014. Dins de la seva cursa particular, Carod-Rovira fa una proposta que pel seu contingut i trascendència hauria d’haver estat l’eix central del document. Però com ningú no en sabia res abans, s’inclou a última hora al document original.

3- La desidia de la direcció per promoure el debat de la ponència. Allò essencial d’una conferència ideològica és el debat sobre els textos presentats, però la direcció d’ERC eludeix que les seccions locals ho facin per por a la contestació interna.

4- La mobilització de la militància instigada des de la direcció. En lloc de fomentar l’intercanvi d’idees, des de la direcció del partit només es busca la mobilització dels militants fidels a les seves tesis, ja sigui per convicció o per interès. La maquinària organitzativa funciona amb una única finalitat: garantir l’assitència a la CN de l’ingent nombre de militants amb càrrecs públics. A tal efecte, es posen tots els mitjans a l’abast i s’actua fraudulentament. Per exemple, als militants afins se’ls paga la quota d’inscripció des de la secretaria d’organització i per tal de poder accedir al recinte de la conferència se’ls lliura el corresponent resguard d’ingrés bancari a peu d’autocar.

5- La incorporació indiscriminada d’esmenes a la ponència oficial. Una prova més de la manca de línia política del text original és que la comissió redactora accepta convertir-la en un calaix de sastre on hi tenen cabuda gairebé totes les esmenes que presenta la militància. El resultat és que la ponència dobla la seva extensió i perd la grisor política que tenia el text original. A canvi, la direcció s’assegura uns quants vots més.

Amb aquest rerafons s’arriba a la reunió de dissabte. Tota l’atenció se centra en la votació de l’esmena a la totalitat presentada per Reagrupament.Cat, i per això quan arriba el moment la sala presenta l’assistència més gran del dia. Els continguts de la ponència alternativa són sobradament coneguts i tothom sap que en el cas d’obtenir un ampli suport la direcció es veuria seriosament qüestionada. En aquests moments, RCat és l’única oposició realment existent a la direcció d’ERC. Per això l’estratègia emprada per neutralitzar RCat ha estat planificada al detall:

1- Internament: s’ha intentat desacreditar els crítics acusant-los de ressentits, messiànics i de “càncer del partit”. S’ha volgut equiparar la seva eventual victòria en la CN al pas automàtic del partit a l’oposició. És a dir, a la pèrdua de sou i feina de centenars de militants.

2- Organitzativament: s’han posat totes les traves possibles a l’actuació, estatutàriament prevista, d’RCat en tant que corrent intern. No s’han fet arribar les preceptives tarjes d’inscripció a tothom ni s’ha facilitat el text de la ponència alternativa a la militància.

3- Mediàticament: s’ha emprat sectàriament la premsa per propagar falsos arguments dels crítics, sense entrar en les propostes de fons que s’inclouen en la ponència alternativa presentada (i aprovada per 17 seccions locals). Val a dir que alguns mitjans s’hi han prestat gustosament, seguint les consignes del poder.

4- Tàcticament: s’ha instrumentalitzat la votació de les esmenes per escenificar un suport més aparent que real al suposat sector crític d’Uriel Bertran. La secretaria d’organització del partit (actuant de manera autònoma?) ha teledirigit els vots en funció d’interessos aliens a la pròpia Conferència.

5- Políticament: s’ha utilitzat el paper institucional d’alguns batlles i regidors d’ERC per incidir barroerament en el debat intern del partit, intentant oferir una imatge de consens que no existeix en la realitat.

6- Fàcticament: s’ha negat el dret al vot secret, ni tan sols com a possibilitat, i s’han exercit eines de coacció sobre la militància (gravació de les votacions) i la premsa (expulsió de la sala en el moment de la defensa de l’esmena a la totalitat).

Les conclusions
No sabem si la insistència de Marina Llansana en recordar els resultats que va obtenir l’històric militant independentista Josep Pinyol (actualment vetat per la direcció republicana) en l’última Conferència del partit de l’any 2000 es deuen a l’article que va escriure amb posterioritat a la mateixa i que deia així: “La nova ERC de Carod-Rovira, fins fa poc independentista, ha fet l’entrada a l’exclusiu club de partits del sistema. La premsa del sistema l’ha rebut entusiasmada i ha proclamat el seu líder com a polític-revelació del 2001. El seu control sobre els antics ‘boixos nois’ independentistes els ha encantat.” Unes paraules que continuen sent vàlides sis anys després de publicar-se. En qualsevol cas, si bé aquesta seria la conclusió que alguns voldrien extreure de la Conferència Nacional de dissabte, la realitat, al nostre parer, ha estat una altra:

1- La direcció del partit s’ha mostrat absolutament impermeable a tota crítica. Prefereix continuar en el Govern a qualsevol preu que plantejar un horitzó nacional en clau sobiranista, tal com ho demostra la total manca de concreció de cap estratègia en aquest sentit que vagi més enllà de vagues declaracions de cara a la galeria. Aquest fet demostra que el recanvi de la direcció d'ERC és una prioritat de primer ordre en qualsevol redreçament de la línia política del partit que es vulgui fer.

2- No poden posar-se al mateix nivell els resultats de les diferents votacions. La votació de la ponència alternativa d’RCat va ser el moment més important de la CN, ja que va ser quan més militants van exercir el seu dret de vot, invalidant així la comparativa de percentatges entre votacions.

3- RCat ha esdevingut l’unic corrent veritablement independent dins d’ERC. L’incompliment de l’acord al qual Esquerra Independentista havia arribat amb Reagrupament per donar-se suport mutu en les votacions demostra que el grup d’Uriel Bertran actua al dictat de terceres persones (cal aclarir que RCat sí va complir el pacte, d’aquí també la diferència de resultat de les respectives votacions).

4- Reagrupament.Cat s’ha consolidat com a alternativa a l’actual direcció. Ha consolidat una sòlida base que s’inicia amb un 10% dels vots al Consell Nacional del passat mes de juliol i que arriba ara al 22%.

5- El missatge d’RCat ha quedat perfectament clar en aquesta Conferència. A diferència de la l’ambigüitat de “marcar perfil propi dins del Govern”, les propostes d’RCat han quedat nítidament fixades en la seva ponència: a) condicionar el pacte tripartit a un canvi en política lingüística, el finançament i la llei de referèndums; b) elaborar una candidatura de Dignitat Nacional per les properes eleccions espanyoles; c) prioritzar la internacionalització del cas català per sobre del desplegament de l’Estatut i les vies gradualistes a la sobirania; d) coordinar una acció conjunta de les diferents forces nacionalistes de l’Estat, i e) separar les responsabilitats institucionals de les de gestió interna del partit.

Molt possiblement la direcció d’ERC seguirà fent com si res no hagués passat. Però el grau de descontent de les bases amb el pacte tripartit i, per extensió, amb l’actual línia del partit és molt elevat. Els seus dirigents continuaran fent una política de submissió al PSC-PSOE que cap maquillatge no podrà amagar, i que la militància independentista no acceptarà. Perquè si la direcció d’Esquerra i tota la seva maquinària d’organització no van ser capaços de controlar la Conferència de dissabte, res no fa pensar que puguin aturar la creixent onada renovadora que s’està formant.

dilluns, 15 d’octubre del 2007

Sobiranisme: una equació amb massa incògnites

En la presentació d’aquest bloc ens vam referir al nou sobiranisme. La crisi de l’actual mapa polític català i la desafecció política d’una enorme massa de catalans té, com a desencadenant, la crisi del catalanisme. O, dit d’una altra manera, els partits nacionalistes han portat, amb les seves estratègies fallides i moviments tàctics desconcertants, al col·lapse del catalanisme. D’acord amb la nostra anàlisi, això implica necessàriament que cal donar per enterrat el vell catalanisme (valorant-ne els serveis prestats), i apostar per un nou sobiranisme, amb noves idees, nous lideratges i noves estratègies. I que tot això té a la blocsfera catalanista un espai privilegiat d’expressió. La renovació del sobiranisme té, en aquest sentit, el seu màxim exponent a la xarxa.

Però òbviament no és l’únic espai on s’està suscitant el debat: l’ebullició de plataformes i convocatòries diverses dels partits polítics en són un clar exemple. I el simple fet que es faci aquest debat és positiu, i ratifica el diagnòstic que feiem de la situació.

Tanmateix, la proliferació d’iniciatives té el risc d’afegir més confusió a la situació i, sobretot, presenta una dificultat suplementària: la concreció d’aquest nou sobiranisme, ja que apareix com una equació amb tantes incògnites per eliminar que dificulten la seva resolució.

A més a més, les incògnites es plantegen a diferents nivells: l’estratègic i el tàctic. Dissortadament els causants de la crisi del catalanisme fa molt de temps que han confós tots dos conceptes, i tàctiques i estratègies es barregen incompetentment, fins a perdre tot el seu sentit i esdevenir només paraules buides sense cap credibilitat.

Convergència i Unió té plantejades dues incògnites rellevants:

1- La viabilitat de la coalició. L’actual pacte de no agressió sorgit de l’última crisi, amb les eleccions espanyoles com a teló de fons, sembla ajornar l’inevitable, el trencament. La personalitat egòlatra d’en Duran i la seva estratègia de supervivència política instal·lada en el qüestionament permanent dels projectes de CDC i de les declaracions dels seus líders, especialment d’en Mas, no és sostenible indefinidament. Si hi afegim un previsible retrocés electoral a les generals, la situació pot ser explosiva. Però, sobretot, pot deixar en evidència la falta d’estratègia de CiU, i a tots els nivells: des de la determinació dels objectius nacionals de la coalició, al paper en relació al govern espanyol i, de manera central, les incoherències i febleses a l’hora de dissenyar una estratègia que els permeti, en tant que partit amb més recolzament electoral, formar govern. Per a la majoria d’observadors de seguir així les coses l’únic dubte és quan es produïrà el trencament.
2- El procés de refundació catalanista, iniciat per CDC amb l’objectiu de convertir aquest partit en la Casa Gran del Catalanisme. Aquest debat té davant seu el hàndicap de de la credibilitat. Acostumat com està el país als numerets convergents, la seva ambigüitat i la política de peix al cove, hauran de suar molt la samarreta per convèncer algú que no és una altra maniobra d’electoralisme barat. Però, més enllà d’aquesta consideració, si atorguéssim el benefici del dubte… què en pot sortir en termes d’objectius polítics? Pot arribar CDC a definir realment a què aspira sense que això impliqui una nova trencadissa (si no entre la seva militància, sí amb el seu electorat) després de la previsible ruptura amb Unió?

En tot cas, totes dues incògnites, sintetitzades amb els dubtes sobre el futur de la coalició i els resultats del procés de reformulació catalanista apareixen excessivament interelacionades, i fins que la primera de les qüestions no es resolgui d’una manera creïble, la solució a la segona incògnita necessàriament quedarà ajornada.

Pel que fa a ERC, les incògnites són encara més nombroses i amb un nivell d’afectació de les unes amb les altres superior fins i tot al que es dóna entre les del món convergent:

1- La principal incògnita d’Esquerra se situa en la desconeguda situació real del partit. L’aparició de Reagrupament i –en un esglaó inferior de repercussió política- d’Esquerra Independentista, planteja seriosos dubtes sobre el nivell d’adhesió de la militància a l’estratègia del partit i a la seva direcció. La Conferència Nacional (CN) serà, en aquest sentit, un bon termòmetre de la situació del partit, malgrat la tupinada organitzativa.
2- Qui mana realment a ERC? Quina és la correlació de forces? Més enllà de la CN, el cert és que continua essent una incògnita qui mana realment a ERC i quines són les relacions entre els membres de la seva direcció. La proposta d’en Carod-Rovira sobre el referèndum 2014 –que ignorava la totalitat de la direcció i ni tan sols es contemplava en la primera versió de la ponència oficial redactada pels que se suposa són la referència ideològica del partit- n’és la prova més clara. Però, en l’altre sector, les bravuconades calçotaires d’en Vendrell tampoc semblen haver estat plantejades unitàriament en els òrgans de direcció del partit.
3- Què pot passar amb el tripartit? Tot i que la direcció d’ERC s’està empassant tots els gripaus espanyolistes del govern Montilla, i ha renunciat a aplicar el seu programa i ideari, per a limitar-se a gestionar en silenci les parcel·les de poder que els hi ha atorgat Montilla, aquesta situació difícilment és sostenible quan la situació interna del partit és tan explosiva.
4- Què pot passar al Congrés del 2008? Si la CN efectués un vot de càstig a la direcció (tot i que és improbable que passi atesa la tupinada organitzativa) els esdeveniments es precipitarien, i en conseqüència la crisi de la direcció d’ERC, la seva estratègia i la crisi del tripartit esdevindrien una única realitat. Però si la direcció acaba imposant les seves tesis i en surt viva, ni que sigui pels pèls, el repte del Congrés del 2008 continuarà vigent i tensionant el partit. D’una banda entre la direcció i els moviments crítics com Reagrupament, i d’una altra banda entre els mateixos membres de la direcció, que ja han exposat públicament les seves estratègies i ambicions personals confrontades.

La resolució de totes aquestes incògnites condiciona el futur del nou sobiranisme. Les diferents solucions possibles ens porten a escenaris alternatius que no tenen res a veure els uns amb els altres.

Però pel damunt de tot, el que per a RESET signifiquen és la confirmació que aquests dos partits i les seves direccions són els principals responsables de l’actual situació. Perquè totes les incògnites són una evidència que els interessos de partit i personals primen, una vegada i una altra, sobre els interessos del país. I el nou sobiranisme necessita, urgentment, trencar amb aquesta dinàmica, superar-la, construir al marge d’aquestes dues realitats esdevingudes presoneres d’elles mateixes. Si després a CDC i a ERC hi ha direccions i estratègies que trenquin amb les dinàmiques que ens han portat al col·lapse, magnífic. Tant de bo!
____________________________________________________________________


REVISTA D'IDEES

El blocs de Toni Aira i de l’Elies ja ho adelantaven fa uns dies, i els amics del Submarí ho recollien diumenge passat: sembla ser que la direcció d’ERC ha decidit congelar o reorientar Sobirania i Progrés (SiP). Els motius? No queden del tot clars, però novament és el professor Toni Aira, en un article publicat aquest dilluns a El Singular Digital, qui assenyala als “homes grisos” d’ERC com a instigadors de la maniobra. Repassem els fets. Per una banda, tenim un enigmàtic article de l’historiador Oriol Junqueres publicat a l’Avui a finals de setembre que tenia tota la pinta d’un amarg comiat (“El nostre compromís amb la causa de la justícia ens obliga a prendre determinacions. Sens dubte, cal esperar que la fruita sigui madura, però no podem oferir-la als nostres fills quan ja estigui podrida. En ocasions, la història sembla cíclica, però també és evident que hi ha oportunitats que no tornen mai.”). Per l’altra, veiem com el professor Hèctor López Bofill centra tota la seva activitat en el Centre d’Estudis Sobiranistes, alhora que ERC ajorna indefinidament la seva acceptació com a militant. (Si voleu saber més sobre la pràctica del dret d’admissió per part d’ERC, llegiu l’article “McCartysme a la catalana” del bloc de Josep Sort o l’article “ERC contra la intel·ligència” de Francesc Puigpelat)

Qui queda doncs al capdavant de Sobirania i Progrés?
D’una banda, tenim que a l’acte que es va fer el passat dia 10 d’octubre a la Plaça del Rei de Barcelona per presentar el calendari conjunt de mobilitzacions d’aquesta entitat i de la Plataforma ple Dret de Decidir, Roser Gaitano Valls va prendre la paraula en nom de Sobirania i Progrés. La fins ara desconeguda portaveu de SiP havia estat escollida només vint dies abans presidenta comarcal del Barcelonès Nord d’ERC. Sense cap mena de dubte es tracta d’un ascens fulgurant, ja que Gaitano no consta en la pàgina web de SiP ni com a promotora de la plataforma ni com a integrant de l’anomenda Fila 0 de la mateixa, sinó com a simple adherida. De l’altra, veiem com Elisenda Paluzié continua exercint tasques de representació oficial de l’entitat, com a l’acte de presentació que varen fer a Banyoles el dia 6 d’aquest mes.
Estem insinuant alguna cosa amb tot això? Ni sí ni no. No descobrirem aquí la voracitat dels partits polítics en general i d’ERC en particular, una característica que ens fa més mal que bé a tots plegats, tal com comenta aquest article de Tribuna Catalana. Sense anar més lluny, un conegut militant republicà com Josep Romeu ja apuntava la setmana passada en un article del seu bloc que la direcció d’ERC pateix d’un maniqueisme tan aguditzat que els fa pensar que només ells tenen la veritat absoluta sobre al camí a la independència, i que per això consideren qualsevol altra iniciativa en aquest sentit com a “moviments o plataformes satèl·lit” que cal posar al seu servei.


De tota manera, ben aviat veurem (o no) una nova prova de les nostres sospites: el proper 17 de novembre se celebrarà una assemblea general de la Plataforma pel Dret de Decidir que ha de marcar “un nou esquema organitzatiu i estructural de la Plataforma.” Deixant de banda l’ambigüitat de la formulació de la convocatòria, que obre les portes a qualsevol cosa, sembla ser que en aquesta entitat també hi ha un cert mar de fons sobre les relacions que s’han de mantenir amb els partits polítics.


Tot plegat és molt penós. Tan omplir-se la boca de “societat civil” amunt i avall i encara és l’hora que en aquests trenta anys alguna generació de polítics hagi estat de capaç de respectar l’autonomia de cap associació, grup o grupet que pretengui incidir en el club privat de la classe política. Potser també és perquè alguns ja s’hi veuen.

dilluns, 8 d’octubre del 2007

La Conferència Nacional d'Esquerra (II)

La setmana passada va finalitzar el termini de presentació d’esmenes a la ponència oficial que la direcció d’ERC ha elaborat per la Conferència Nacional del partit del proper dia 20 d’octubre. La portaveu d’Esquerra, Marina Llansana, va declarar al respecte: “Sobre 424 seccions locals hem rebut 15 actes amb esmenes a la totalitat, el que representa un 3,53%. La ponència oficial ha tingut un ampli suport.” Cal recordar que l’esmena a la totalitat és la ponència alternativa que ha presentat el corrent crític Reagrupament.Cat.

La versió de Llansana és del tot esbiaxada, ja que les dades reals al respecte són les següents:

- La ponència d’RCat va ser aprovada al 52% de les seccions locals on es va presentar. Fer-ne un promig comptant també els llocs on no es va debatre res (ni la ponència oficial ni les esmenes), tal com fa la direcció, és establir una relació espúria sense valor estadístic.
- No totes les seccions locals van debatre les ponències, només ho van fer 33. Menys d’un 20% del total del partit.
- La ponència alternativa d’RCat va ser aprovada en 17 seccions locals (L’Eixample, Badalona, Sant Cugat; Castellar del Vallès, Matadepera, Mollet del Vallès, Sant Antoni de Vilamajor, Sant Vicenç dels Horts, Roses, Torredembarra, la Secuita, Almoster, Benavent de Segrià, Rosselló, Soses, Bellver de Cerdanya i Puigcerdà).
- A Sabadell i a Argentona es van registrar empats entre vots a favor i en contra de l’esmena.
- A Manresa, Lleida, Vic, Blanes, Granollers, Cornellà, Mataró i el districte de Gràcia de Barcelona l’esmena a la totalitat va obtenir percentatges entre el 25 i el 45% dels vots.
- Per la seva banda, les esmenes parcials d’Esquerra Independentista van ser aprovades igualment en algunes d’aquestes seccions locals.
- Per tant, per eliminació, la que realment ha rebut un ínfim suport per part de la militància ha estat la ponència oficial.

Això no és d’estranyar. Deixant de banda el baix nivell de la ponència de la direcció (tal com ja vam comentar en un post anterior), la veritat és que la militància d’ERC no és tonta. I tant Carod-Rovira com Puigcercós –i Xavier Vendrell- ho saben. Per això la seva estratègia, davant l’augment constant de les veus crítiques entre la militància, ha estat lamentable:

- La direcció del partit ha evitat tant com ha pogut la celebració d’assemblees locals per a debatre sobre les diferents ponències.
- La direcció del partit ha establert un complex sistema per poder assistir a la Conferència, amb l’objectiu de desmotivar la militància a participar-hi.
- La direcció del partit ha afavorit la inscripció dels militants fidels a les seves tesis i n’ha obstaculitzat la dels considerants dissidents, enviant o no, respectivament, l’obligatòria tarja d’inscripció a la Conferència.
- La direcció del partit –segons un rumor força estès- ha emprat tècniques bananeres per aconseguir l’assistència i el vot dels seus, dispensant-los del pagament de la quota d’inscripció. Els convidarà també a dinar el dia de Conferència?
- La direcció del partit ha mantingut el secretisme més absolut pel que fa a l’organització de la Conferència, ja que la comissió organitzadora corresponent està composada únicament per membres de l’Executiva i no ha informat ningú (ni tan sols a la Comissió de Garanties) sobre el nombre de militants inscrits.
- La direcció del partit ha establert un sistema de votació a mà alçada pel ple de la Conferència, un autèntic despropòsit tenint en compte que s’hi preveu l’assistència de gairebé 3000 persones.

Que la ponència “Redreçar l’estratègia per rellançar l’independentisme” elaborada per RCat supera àmpliament en ambició nacional el document oficial és un fet incontestable que podreu comprovar en aquest quadre comparatiu. Però per què actua d’aquesta manera la direcció d’ERC? Jordi Barbeta n’assenyalava les causes en un article publicat a La Vanguardia aquest diumenge passat: “Carod y Puigcercós han aparcado su rivalidad y se han conjurado para aguantar en el Govern como sea, conscientes de que la alternativa al tripartito no es un Govern CiU-ERC en el que ellos tuvieran algún papel, sino cualquier otra fórmula en la que Esquerra estaría en la oposición y ellos seguramente buscando empleo. Por tanto, su única prioridad ahora es reclutar militantes que les ayuden a impedir que en la conferencia nacional de este mes los independentistas decidan volver a ser lo que eran. Y a eso dedican tiempo y dinero, bajo la consigna de Gloria Gaynor: I will survive.”

____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Continuem sense agradar-nos... o emprenyats. Aquesta és la sensació més estesa entre les diferents opinions expressades aquesta setmana. Dilluns dia 8 en Joan Oliver, a l’Avui resumia un altre cop amb aquest diagnòstic el que havia anat passant al llarg de la setmana: “darrerament estan de moda dos conceptes que pretenen definir la situació anímica dels catalans. Un és això que diuen que estem emprenyats i l’altre és el que diu que ens hem tornat pessimistes”

Els motius de la setmana per estar emprenyats són diversos. Potser el tema de l’adjudicació de la terminal Sud de l’aeroport del Prat hi ha contribuït decisivament, atesa la decepció amb què ha estat acollida pels que en saben, d’aquestes coses, i no pels que estan a sou dels qui fan les adjudicacions (a Madrid o a la sucursal de la Plaça Sant Jaume). En Ramon Tremosa, resumia els arguments contraris a la decisió presa i anticipava les conseqüències que tindrà per al nostre país en un article a l’Avui titulat “T-Sud= T-5 de Barajas

Són mols els blocaires i opinadors que de manera crítica amb el poder, i per tant, lliure, s’han expressat aquests dies. Però potser sigui en Vicent Partal qui hagi parlat d’una manera més clara, en l’editorial de Vilaweb del 5 d’octubre, titulada “Ja n’hi ha prou.” A partir dels fets de la T-Sud i les derivades polítiques certament gallinàcies que s’han produït en Partal afirmava: “Entenc que Esquerra vulga defensar l’estabilitat d’un govern que és una aposta de risc molt grossa per a ells. Entenc que CiU vulga erosionar un govern que té poques coses en comú, a banda la voluntat de governar junts. Però s'acaba tot aquí? El país no compta gens? Els votants no comptem? Només hi ha el càlcul curt i gallinaci? Ningú no pensa a moure fitxa? Estic molt cansat d'aquest espectacle i m'agradaria que algú tingués la capacitat de posar una mica de seny, en tot aquest desori. Però també he de dir que, aquestes darreres setmanes (ahir ja va ser un clam), cada volta hi ha més gent que m'expressa la mateixa ràbia que jo sent i una incomoditat creixent per la situació absurda que hem d'aguantar els qui creiem que aquest país és important. No sé si cap dels nostres diputats ho vol veure, ni si les bases dels partits s'estimen més de barallar-se entre si i acusar-se recíprocament de traïdors, o si els nostres dirigents opten justament per aquesta misèria. Únicament sé que ja n'hi ha uns quants que comencem a estar tips de tanta comèdia i de ser cada dia més lluny d'on hauríem d'arribar.”

És pot dir més alt, però no més clar. Aquest estar-ne tips de la situació política que ens toca viure cada dia, i de la falta de perspectives que ofereix és un dels motius que impulsa l’activitat del grup de gent que fem Reset.

I en Francesc Puigpelat, a l’e-noticies, analitzant el paper de la qüestió de la identitat, la crisi del país i la poca autocrítica, en fa un diagnòstic taxatiu: “Algú em dirà: i què té a veure que no es facin més coses a Catalunya amb el debat identitari? Doncs molt, perquè el dia té 24 hores, el temps dels polítics és el que és i la seva capacitat (i ho dic sense sorna) és limitada. Els polítics catalans s’han passat els darrers quatre anys apunyalant-se entre ells (sovint, dins del mateix partit), debatent l’Estatut i fent campanyes electorals. Per això ningú no té el país al cap i el retard és enorme. L’Estat espanyol ens maltracta. N’estic segur. El dèficit fiscal és astronòmic. També n’estic segur. Però compte. No tota la culpa és de Madrid. Nosaltres també en tenim. Ara que es parla de refundar el catalanisme, hi ha una cosa que caldria canviar radicalment: la incapacitat dels nostres polítics (escudats en l’eterna excusa que la culpa la té Madrid) de fer autocrítica”.

dilluns, 1 d’octubre del 2007

Repetir el referèndum?

Els debats que s’han fet aquesta setmana passada als Parlaments català i basc han posat en evidència no només l'enorme distància que separa els horitzons nacionals dels governs respectius (mentre un president posava data i hora a una consulta popular de naturalesa autodeterminista, l’altre presentava l’obertura del metro els dissabtes per la nit com el seu principal èxit), sinó especialment l’abisme existent entre el projecte que diu defensar l’independentisme parlamentari català i la resta de projectes d’alliberament nacional europeus actuals. De tots els territoris de coloraines que il·lustraven el vell mapa de les nacions sense estat que es va popularitzar a la dècada dels noranta, és molt possible que ben aviat només quedi el nostre sense modificar. Ja no es tracta d’un atac més de basquitis que tant molesta als professors Francesc-Marc Álvaro i Josep Sort, sinó de mantenir uns mínins de dignitat intel·lectual que evitin fer-nos envermellir quan sentim que alguns polítics parlen alegrement d’”Euskadi 2008, Escòcia 2010, Catalunya 2014”.

La manca de rigor analític, la frivolitat de les propostes polítiques i, sobretot, les greus contradiccions de les pràctiques institucionals fan que no sigui una bona notícia que l’onada independentista que recorre Europa coincideixi amb l’estada al Govern de la Generalitat d’un partit que se’n reclama, que no actua com a tal i que ha fet president a un espanyolista que té com a objectiu perllongar indefinidament la nostra dependència estatal, ja que això, en lloc de fer augmentar les nostres possibilitats de pujar-nos al tren, el que pot provocar és que en quedem definitivament despenjats per incapacitat manifesta. Si ens els casos d’Euskadi i Escòcia les passes a seguir són ben clares, a Catalunya no podem excusar-nos només dient que mentre no existeixi una força política sobiranista majoritària al Parlament no es pot dur a terme el tan cacarejat full de ruta a la independència. A l’espera de la guia definitiva que ens ha d’il·luminar pel camí de la llibertat, elaborada, en paraules d’Oriol Junqueres, per uns “especialistes en alliberament nacional, que -malauradament- encara no han alliberat cap país”, allò que de moment tenim sobre la taula són un munt de paraules buides i sense fonament. Per tant, potser és hora de “pensar històricament” sobre el nostre futur, tal com ho defineix Pierre Vilar, i veure quines opcions reals tenim avui dia per avançar.

Els actes de sobirania realitzats pel nostre Govern en temps contemporanis han estat principalment dos: la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril de 1931 i la proclamació de l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934, el primer com a conseqüència d’unes eleccions municipals i el segon com a resposta a la derogació per part de l’Estat espanyol d’una llei catalana, la Llei de Contractes de Conreu. La situació actual presenta força similituds amb aquest darrer cas que, a més, té un altre precedent: l'anul·lació de diversos articles de l’Estatut de Núria pel Tribunal de Garanties espanyol (l’antecedent de l’actual Tribunal Constitucional) propicià que des d’alguns sectors d’ERC (per exemple, pel jurista i membre de la Comissió Jurídica Assessora, Francesc Maspons) es defensés –sense èxit- la repetició del referèndum de l’Estatut que s’havia celebrat amb anterioritat. Aquesta ha estat precisament la via proposada pel president Maragall, secundada per Artur Mas, davant la més que probable retallada de l’Estatut de la Moncloa per part del Tribunal Constitucional, i que ha estat despatxada sense contemplacions per la resta de líders polítics. Pensem que això és un error. La via de la repetició del referèndum, que podria esdevenir una mena de plebiscit si s’orientés la resposta ciutadana a les imposicions de Madrid cap al, per exemple, vot en blanc, és una eina jurídicament vàlida –per als sempre temerosos amb el compliment estricte de les lleis- i políticament impecable, ja que significaria un acte de sobirania del poble de Catalunya envers l’Estat espanyol i, de retruc, podria provocar-li un col·lapse institucional de gran magnitud. En definitiva, seria una bona oportunitat per a posar en evidència l’antitesi Catalunya-Espanya (allò que tant desagrada a José Montilla) i per a certificar urbi et orbe la nostra fortalesa com a nació.

A què tenen por els qui “s’omplen la boca de sobirania i independència” (Oriol Junqueres dixit) davant d’una proposta com aquesta? A reconèixer els encerts aliens davant la migradesa del discurs propi? A fer enfadar a qui paga la nòmina a final de mes? “L’hora és greu”, com va dir el president Companys, i no valen la demagògia ni l’ambigüitat. Cal passar als fets.
____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

El tema de la crema de les fotos del monarca i la demencial reacció de l’Audiència Nacional espanyola (AN) ha fet bullir la blocsfera sobiranista. Especialment interessant, perquè els arguments s’han expressat amb convicció i una fonamentació intel·lectual de nivell, ha estat el diàleg entre Joan Arnera i Enric Canela.

En Joan Arnera s’hi ha referit, des de l’esclat de la crisi, en 6 posts diferents. En un primer post que ell mateix defineix com a vehement, davant la reacció de l’AN, fa una declaració cibernètica “d’autoinculpació”. Més endavant, en un altre post, critica amb extraordinària contundència el silenci còmplice que s’ha produït al país davant les barbaritats de l’AN, i ho compara amb el munt de declaracions i posicionaments polítics i institucionals quan la mateixa AN va obrir diligències contra la revista El Jueves , definint la situació i el silenci com una autèntica vergonya, i aplaudeix el moviment de solidaritat amb els encausats per l’AN. Posteriorment, el seguiment del conflicte el porta a no estalviar crítiques també per a les declaracions efectuades per alguns dels encausats i el que defineix com a “discurs pobríssim, resistencialista i, encara pitjor, amb aquella radicalitat comunistoide que tant mal al cor em provoca”, sense que això afecti en cap cas la seva solidaritat. En aquest últim post també fa una anàlisi molt interessant sobre el llenguatge que han fet servir en aquest assumpte els mitjans de comunicació, i diu ”atenció perquè els mitjans de comunicació han prescindit completament de la clau de totes les protestes que no és, em penso jo, l’antimonarquisme sinó, evidentment, l’antiespanyolisme. Així, el debat es produeix entre monàrquics i republicans (i aquests són eixelebrats, pseudoterroristes i a més, catalans de merda) i no pas entre independentistes i espanyolistes”, assenyalant que la “desnacionalització” del tractament de la notícia pot portar a situacions políticament absurdes.

Un altre enfoc d’aquest conflicte és el que planteja el professor Enric Canela que s’hi ha referit en tres posts diferents. El seu posicionament és crític amb la crema de les fotos, perquè no comparteix aquests estils de fer política ni creu que aportin absolutament res a la lluita per la independència, però critica alhora la intervenció de l’Audiència Nacional ja que aquesta qüestió seria, a parer seu, un simple problema “d’educació”. Posteriorment aprofundeix en la seva crítica des d’una òptica més científica, fent referència a la “Teoria de les catàstrofes” del matemàtic René Thom, i que, “aplicat al nostre cas, podem dir que la conducta imprevisible de grans grups de persones en moments de tensió ha tingut sovint efectes indesitjats. (...) La meva conclusió és que a banda d’expressar lícitament els sentiments patriòtics, cal prudència i estratègia a mig i llarg termini. Fermesa, claredat d’idees i prudència. Això no vol dir aturar-se. No cal confondre el plantejament que faig, em refereixo a Cau de Drac que escriu ‘Sóc d’un país on la por se’n diu seny’. No és això. El valor ha d’anar acompanyat de seny.”

El cau del Drac havia mantingut un posicionament molt crític amb el fet que en el nostre país es confongui por i seny i la postura de blocs que defineix com a sobiranistes i han criticat la crema de fotos.

Des de RESET ens hem fet ressò d’aquests posicionaments, tots ells ben fonamentats, perquè entenem resumeixen molt bé les diferents maneres d’analitzar la situació. Tanmateix, per a nosaltres, el que està passant planteja un dilema difícil de resoldre. Per una banda tenim l’anàlisi política d’uns fets que poden considerar-se inicialment com a políticament estèrils, i que no haurien tingut en cap cas la més mínima rellevància… excepte quan esdevenen útils en el debat polític espanyol.

Aquesta utilitat en l’enfrontament polític espanyol és la mateixa que va provocar tots els atacs xenòfobs contra Catalunya durant la tramitació de l’Estatut, i és el que ha convertit el que normalment des d’Espanya s’hauria ignorat, en la notícia que desencandena la intervenció de l’Audiència Nacional, que és l’altra cara del dilema. Aquesta intervenció, desproporcionada, absurda, antidemocràtica, origina l’autèntica crisi que estem vivint, de conseqüències imprevisibles, i que posa en total evidència les estructures autoritàries i predemocràtiques de l’estat espanyol. I aquests són per a nosaltres, els fets realment greus que cal denunciar. Amb independència de la valoració que poguem fer de la crema de les fotos, els fets desencadenats per l’Audiència Nacional constitueixen un autèntic despropòsit, un autèntic escàndol des del punt de vista democràtic i una aberració jurídica i judicial que, com en el conte del rei nu, deixa a la vista de tots la vergonyosa veritable naturalesa de l’Estat espanyol.