CiU, toca moure fitxa

Tothom diu ara que CiU és l’única que força que ha aguantat la forta bipolarització d’aquestes eleccions. Farien un mal negoci a CiU si aquesta excusa els distragués del fet que CiU, l’únic que ha fet, és repetir els seus pitjors resultats i continuar perdent vots.

CiU està patint una lenta erosió de suport electoral elecció rere elecció, i això és el realment rellevant. Una lenta erosió aquest cop mig dissimulada pels mals resultats de la resta, el descalabro d’ERC i el fet que CiU sigui, amb diferència, la tercera força estatal.

Però no s’haurien de portar a engany. La seva pèrdua de vots, elecció rere elecció, és alarmant. No s’ha ensorrat, com pretenia el tripartit, i ha demostrat ser un projecte sòlid, amb la més important implantació territorial de tots els partits a Catalunya, amb una enorme força municipal, i amb una massa molt rellevant de votants que hi dipositen la seva confiança elecció rere elecció. És, des d’aquest punt de vista –continua essent- el partit central a Catalunya, per més que la conxorxa tripartita els hagi condemnat a l’oposició arreu.

El que aquests dies s’ha posat de manifest ja de manera inequívoca és que CiU, si vol recuperar l’hegemonia i si vol fer alguna cosa realment important per al país (que aquesta és la nostra única preocupació)… ha de moure fitxa. No pot quedar-se de braços creuats apel·lant a l’instint del seu elector clàssic, cada cop més erosionat.

CiU té l’obligació de tirar endavant amb el projecte de la Casa Gran del Catalanisme, i fer-ho sense dubtes, amb claredat, amb valentia. CiU té l’obligació de modernitzar i adaptar el seu discurs als nous temps i les noves realitats. Refugiar-se en el discurs de sempre, apel·lar a les polítiques de sempre, conformar-se amb aquell paper de sempre que ara ja no l’hi permet res és una política suïcida. CiU no pot defugir posar-se a la feina.

La solidesa del seu electorat és un magnífic punt de partida. Gràcies a aquesta solidesa no s’ha ensorrat el seu projecte i no pateix crisis estructurals com la que ara tenen els d’Esquerra. Però no s’hi poden conformar, si no ho volen acabar perdent tot, convertint-se, a Catalunya, en una força important i central, però irrellevant políticament, testimonial. En extinció.

Són molts els qui des de la proximitat a CiU estan opinant en aquest sentit:

Agustí Colominas (El Singular Digital): Ja no es tracta d’aliances entre partits, sinó construir un espai nacionalista transversal, que sigui centrista, reformista i demòcrata radical alhora, i que aplegui a tots aquells que reclamem el dret de decidir dels catalans sense haver de dependre de cap comitè federal. Potser costarà, perquè el sectarisme és el que es porta entre els nacionalistes, però confio que un cop depurades les brosses, la casa gran del catalanisme podrà contenir l’allau socialista que controla el 99% del pressupost d’aquest país.

Enric Canela: Amplis sectors de CiU, especialment de CDC estan insatisfets o desorientats. Cal una reorientació política. Artur Mas ha ofert l’entesa, cal si més no escoltar. La Casa Gran del Catalanisme o el Dret a Decidir han de tirar endavant, sense protagonismes, seguint el model de l’Assemblea de Catalunya, creada el 7 de novembre de 1971, aplegant a tots aquells que apostin per la independència. Un dels punts programàtics de l’Assemblea de Catalunya fou “Pel ple exercici del dret d’autodeterminació”, després de més de 32 anys de la mort del dictador i de més de 37 anys de la constitució de l’Assemblea de Catalunya això encara no s’ha assolit. L’Assemblea va morir al 1977. El projecte homogeneïtzador espanyol avança inexorablement. Catalunya com a projecte col·lectiu està en crisi cal un altre cop recuperar la unitat.

David Rodríguez en Vida Quotidina parla de la situació de CiU i compara Pujol amb Duran Lleida i diu: Però ni en Duran ni CiU semblen tenir el mateix èxit de convocatòria. Tot i que 774.315 persones més es van afegir al suport de la candidatura de CiU, aquesta xifra és inferior als 835.471 del 2004, o el 1.151.633 vots del 1996, en unes eleccions tant o més polaritzades que aquestes. De fet, cal anar-se’n al 1982, amb una base electoral més reduïda, per trobar un nombre de votants convergent tant baix.

Marçal Sintes: El resultat de CiU és un bon resultat. No ho és. I menys encara després del que ha ocorregut en aquest país, de l'engany sobre l'Estatut al caos del TGV. Val a dir que, a pesar de tot i en especial de la desorientació que sovint sembla tenallar la cúpula de la federació, els votants convergents han aguantat amb més solidesa que els republicans, que han preferit majoritàriament no repetir la seva opció del 2004. És el que passa quan, com ha fet la cúpula d'ERC, es proclama nit i dia que en aquest món el que és realment apassionant és ser d'esquerres.

ERC, en caiguda lliure

Contràriament al que és costum en aquest bloc, aquesta vegada publicarem un parell de posts en una mateixa setmana. El tema, les eleccions espanyoles de diumenge passat, s'ho val. Especialment si ens atenem als resultats obtinguts pels partits catalans nacionalistes, objecte preferent de la nostra atenció aquí. En aquest primer apunt comentem els resultats i la situació interna d'ERC. En els propers dia ho farem de CiU.

* * * * *

Les dades

.

.

Les eleccions de diumenge passat tanquen provisionalment, per a ERC, un cicle electoral que pot definir-se amb una expressió: caiguda lliure. En efecte, després de les eleccions al Parlament de 2003, les que van donar pas al primer tripartit, la constant dels seus resultats en totes les diferents eleccions que s’han fet amb posterioritat és –amb l’única excepció de les eleccions espanyoles del 2004- la pèrdua generalitzada de vots. Al nostre parer, d’acord amb les xifres que oferim a continuació, l’electorat d’ERC es mostra altament insatisfet amb els pactes subscrits amb el PSC-PSOE i ICV i ho demostra, elecció rere elecció, dismunint el suport electoral a aquest partit. Veiem les xifres.

A les eleccions al Parlament del 2003 ERC obtingué 542.046 vots (16,42%), i a les següents, les europees del 2004, 248.247 vots (11,80%): una pèrdua de 293.799 vots (-54,20%).

A les espanyoles del 2004, com ja hem comentat, el partit trenca momentàniament la tendència general i aconsegueix uns magnífics resultats, com a conseqüència de diversos fets sobradament coneguts.

Però a les següents eleccions, les del Parlament del 2006, obté 416.355 vots (14%): una pèrdua de 222.547 vots (-35%) en relació a les immediatament anteriors, i de 128.002 vots (-23,61%) si ho comparem amb les anteriors del mateix tipus.

A les municipals del 2007 ERC va obtenir 334.923 vots (11,70%), el que representa una pèrdua de 81.432 (-24,31%) en relació a les immediatament anteriors, i de 78.242 vots (-19%) si ho comparem amb les anteriors del mateix tipus.

I, finalment, a les eleccions espanyoles del dia 9 de març, el partit de Carod i Puigcercós ha aconseguit només 289.927 vots (7,9%), el que representa una pèrdua de 44.996 vots (-13,43%) en relació a les immediatament anteriors, i de 348.975 vots (-54,62%) si ho comparem amb les anteriors del mateix tipus.

Sabem perfectament que l’electorat no es comporta igual en cada tipus d’eleccions i que, per tant, la comparativa que oferim pot semblar esbiaxada a priori. Però donat que la tendència general a la baixa coincideix tant si comparem les diferents eleccions amb les seves immediates anteriors com si ho fem amb les anteriors del mateix signe, pensem que la panoràmica descrita més amunt és totalment vàlida i confirma la nostra tesi.

Per dir-ho més clarament, ERC ha anat perdent pel camí una bona part del seu electorat, d’ençà de la formació del primer Govern tripartit de la Generalitat, siguin quines siguin les eleccions convocades –amb l’excepció, repetim-ho, de les espanyoles del 2004- i acumulant unes pèrdues globals que trenquen completament el cicle ascendent iniciat fa cinc anys. Els resultats d’aquests anys són contundents en totes i cadascuna de les convocatòries electorals realitzades, tant a nivell nacional com de circumscripció. La davallada és, doncs, sistemàtica i generalitzada.

Les respostes
L’actual direcció d’ERC, davant d’aquesta incontestable evidència, ha optat per la pitjor de les respostes: la més absoluta manca d’autocrítica i l’enrocament en les seves posicions. Les lectures fetes dels resultats electorals pels dirigents del partit, la mateixa nit electoral i en les hores successives, és senzillament patètica. En aquest context, la sortida del Govern de Joan Puigcercós “per a dedicar-se al partit” només pot entendre’s com un replegament per intentar protegir-se de les crítiques que, previsiblement, plouran a partir d’ara i fins al congrés del mes de juny des dels sectors del partit més conscients de la situació, especialment del Reagrupament que encapçala Joan Carretero.

Contràriament a allò que s’ha dit en alguns mitjans de comunicació, la postura de Puigcercós no obeeix a la necessitat de preparar-se per a un enfrontament amb Josep-Lluís Carod-Rovira, sinó que es tracta d’una estratègia conjunta per aferrar-se als càrrecs davant el proper congrés. Carod i Puigcercós saben perfectament que els resultats de diumenge són un certificat de defunció política que només pot evitar l’autòpsia si barren el pas al metge de Puigcerdà. I això no poden fer-ho per separat, ja que tots dos són els culpables de la deriva electoral del partit i de l’estratègia suïcida que els ha portat on són ara.

El manteniment a capa i espasa del Govern tripartit és la mostra més clara d’això. Costa d’entendre que la causa fonamental de la constant pèrdua de vots d’ERC, a ulls de qualsevol observador imparcial, es mantingui com a eix central de l’actuació política del partit. La defensa d’una suposada “acció de govern” per davant de la ideologia del partit i, del que és més greu, dels interessos del país, és només la constatació de l’error.

Aquests dies la premsa, la digital i la de paper, va plena d’opinions, interpretacions i comentaris sobre els fets de les darreres hores. Impossible resumir-les aquí. Però volem destacar-ne només algunes que sintetitzen molt bé l’actual estat de coses:

.

Avui, editorial: "Esquerra Republicana ha passat del seu millor resultat al Congrés, amb vuit escons, a la pèrdua de vora 350.000 vots en només quatre anys. Les explicacions que fins ara han donat Ridao, Carod i Puigcercós són parcials i esbiaixades. L'argument del PSOE (i el PSC) com a vot útil anti-PP també podia ser un argument de fa quatre anys, quan, enmig d'aquell teva-meva, ERC va aconseguir xifres excepcionals en tots els sentits. Parlar de la bipolarització que tot ho contamina també és una veritat a mitges. Ho demostra el fet que a CiU no l'ha afectat i que, com en l'altre cas, fa quatre anys també hi havia aquest bipartidisme i ERC va saber trobar el seu espai. Ara no. I, cosa que és més preocupant per a la seva formació, aquests resultats negatius contrasten amb un context en què, segons tots els baròmetres, les simpaties independentistes dels catalans no paren de créixer."

Salvador Cot: “Mai tan poca gent s’havia equivocat tant en tan pocs anys. El que van tenir a les seves mans Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós fa només quatre anys s’ha evaporat en una sola legislatura. Només una.”

Vicent Partal: “La caiguda d’Esquerra és espectacular. No han volgut escoltar els avisos que tanta gent els feia arribar i ara veurem si són capaços de salvar algun moble.”

Salvador Cardús: “Mai el sobiranisme no s'havia sentit tan políticament desvalgut, tan mal servit, tan menystingut. On és aquell esperit de 2003, on ERC doblava el nombre de vots i, tot i la retirada de Pujol, CiU tornava a guanyar les eleccions? Perquè aquell avenç s'ha estroncat? És que ningú no s'ha equivocat en res, tot i que els resultats hagin anat mostrant la permanent reculada?”

.

Francesc Puigpelat: "La gran derrotada de les eleccions ha estat, sense cap mena de dubte, ERC. Passar de 8 a 3 diputats i perdre més de la meitat dels vots no és cap broma. I menys encara, si es considera quina havia estat la trajectòria del partit. El 2004, ERC va ser la gran guanyadora i va il·lusionar. N'hi ha hagut prou amb quatre anys perquè Esquerra s'enfonsi. La seva estratègia de submissió absoluta a Montilla i al PSOE ha acabat com era previsible: en un desastre.La realitat és que Carod i Puigcercós s'han venut l'ànima als socialistes amb tanta rapidesa i facilitat, i sense cap contrapartida visible, que han deixat perplex bona part del seu electorat."

.

Toni Aira: "Joan Carretero va denunciar ja fa un any la pèrdua de perfil propi d’Esquerra al Govern. Llavors Joan Puigcercós li va respondre acusant-lo d’utilitzar arguments “convergents” i advertint que no és el mateix marcar perfil propi que marcar paquet. Un any després, un Puigcercós que no ha marcat perfil i que si ha marcat cap altra cosa ho ha fet en la intimitat, dóna la raó a Carretero per la via dels fets."

.

Víctor Alexandre: "La davallada d’ERC ha estat espectacular. Però ja se sap que quan una formació política decideix convertir-se en l’ombra d’una altra, és lògic que li passin aquestes coses. ERC, per tant, ha pagat durament la seva estratègia, si és que d’una dilució se’n pot dir estratègia. La direcció republicana va decidir l’any 2006 que era millor ser cua d’estruç que no pas cap de lluç i des d’aleshores no ha fet altra cosa que menysprear les crítiques constructives sorgides de la gent que li ha estat fidel i que s’ha confessat desconcertada en veure com el partit deixava de ser planeta per convertir-se voluntàriament en satèl•lit.La prova més clara d’aquesta satel•lització la trobem en l’astorament amb què la direcció d’ERC ha reaccionat davant la desfeta. No se l’esperaven. S’esperaven una certa davallada, sí, però mai la pèrdua de cinc escons i 360.000 vots. Cosa que demostra l’enorme desconnexió entre aquesta direcció i la realitat."

La llum al final del túnel

El problema
La Vanguardia d’aquest diumenge passat publicava una editorial demolidora. Sabem la urticària que a molts li provoquen les opinions d’aquest diari, però no volem deixar-ho passar per alt. Sota el títol “La parálisis catalana”, l’editorial en qüestió, a una setmana de les eleccions espanyoles, ofereix una crua fotografia de la realitat del nostre país que mereix ser destacada. Després de recordar que “En muchos aspectos, Catalunya está paralizada. La especial idiosincrasia del actual Govern de la Generalitat mantiene absurdamente congeladas o retardadas decisiones estratégicas, bajo el paraguas de una gestión más tranquila y sosegada que la que caracterizó el mandato de pasqual Maragall”, comença l’enumeració dels fets:

1- La paralització del quart cinturó
2- Les contradiccions del Govern sobre la MAT
3- Les divergències sobre el traçat del tunel del TGV per Barcelona
4- La paralització de la connexió del TGV amb França
5- El desgavell de l’aigua
6- La incertesa sobre el futur de l’aeroport d’El Prat
7- Les ridícules polítiques mediambientals
8- La incapacitat per resoldre el problema de l’ensenyament
9- La manca d’una política per vertebrar l’eix mediterrani
10- L’embolic de l’Estatut

El diari del comte de Godó troba les causes d’aquest estat de coses en “el oportunismo, el cortoplacismo y el exhibicionismo ideológico” del Govern de la Generalitat. I, sí, benvolguts lectors independentistes –com nosaltres-, això és així. És cert que podríem afegir altres punts al llistat anterior (el malestar universitari, etc.) o que s’haurien d’identificar millor els agents implicats en alguns d’ells (el govern espanyol, etc.). Però per més voltes que se li vulguin donar, la pura veritat és que tenim un país abandonat de la ma de Déu. No cal ser un analista de reputada formació per assenyalar els responsables del desgavell generalitzat, ni cal tenir poders adivinatoris per saber que les coses no canviaran per elles mateixes. La cultura política dels governs tripartits que pateix el nostre país es limita a una simple actualització de la dita “ande yo caliente, ríase la gente”, o, el que és el mateix, a avantposar els interessos partidistes (tant per un joc de tàctices intrapartidistes com interpartidistes) als interessos generals dels ciutadans de Catalunya.

Si els qui haurien d’estar treballant perquè tot plegat rutlli estan massa ocupats per intentar conservar la seva cadira, aliens a les responsabilitats del càrrec pel qual han estat escollits, és del tot comprensible que les coses vagin així. I encara sort si, com a conseqüència d’alguna fatalitat imprevisible, encara no van pitjor.

Davant d’això, com era de preveure, La Vanguardia aposta per les seves receptes moderades de sempre (tot i exigir “una mayoría parlamentaria” que treballi per acabar amb aquest estat de coses). Tampoc no se’n pot esperar més, ni és gaire intel·ligent demanar-li’n. Ara bé, partint de la base de l’acceptació d’aquest realitat –seria estúpid no fer-ho-, els sobiranistes, els que volem un país lliure però també millor, hem de prendre consciència que cal fer alguna cosa. I que cal fer-ho més d’hora que tard.

La solució
En aquestes circumstàncies, i davant unes eleccions de les quals no podem esperar res, cal aprofitar la conjuntura per intentar fer passar l’aigua pel nostre molí. És evident que les proclames electoralistes i les crides sense contingut que fan els polítics són pura faramalla que no pot merèixer la nostra atenció. És evident també que la importància marginal del nostre vot, en funció de suposats càlculs estràtegics sobre si votem a uns o a uns altres, no representa cap aportació de pes al canvi que reclamem, ja que l’habitual cantarella de la nit electoral acaba donant la raó a aquella màxima de que “tots guanyen”. Únicament una sotregada de dimensions inèdites en el nostre paisatge polític podria introduir petites –o no tan petites- esquerdes en el sistema.

En aquest sentit, ens hagués agradat una situació semblant a les novel·lades per Manuel de Pedrolo o José Saramago en alguna de les seves obres. Una acció sorda i contundent de la ciutadania que posés en evidència la classe política. Una classe política, tot sigui dit de passada, que tem aquesta eventual reacció des del més profund de les seves butxaques, tal com ho demostra l’astracanada llançada per la portaveu d’ERC, Marina Llansana, que veu campanyes espanyolistes al darrere de les crides al vot en blanc i que confòn aquesta actitud amb la insatisfacció amb “una Espanya que no reconeix cap més nació que la castellana, que no sap viure la diversitat”, i no, com qualsevol persona mínimament informada sap, amb una crítica directa als partits polítics nacionalistes.

Per això saludem els posicionaments públics de les CUP i de grups com Catalunya Acció, que amb la seva actitud valenta evidencien el distanciament de la gent més mobilitzada amb els nostres líders polítics. La seva defensa de l’abstenció, com nosaltres ho fem del vot en blanc, i, especialment, uns bons resultats d’aquestes opcions seran la llum que il·lumini el final del túnel del que volem sortir. L’espurna que faci esclatar un nou sobiranisme. Aquest és el desig que compartim amb molts d’altres, com, per exemple, en Jordi Cabré (a qui, per cert, felicitem per la tasca feta al capdavant d’El Singular Digital): “el que ens cal és un projecte que no només engresqui sinó que doni confiança: que sembli útil, viable, amb major o menor raó i amb major o menor puresa. Un sacseig total del catalanisme que li doni confiança en ell mateix i que el tregui d’aquesta indigna guerra per liderar el cementiri. La veritat serà el de menys: comptarà més la versemblança. L’efectivitat (que no l’efectisme). La connexió amb la gent (que no el populisme). La integració (que no el sectarisme). I, sobretot, immunitat total a l’afany de protagonisme. Una nova generació amb receptes menys ortodoxes, però més màgiques. ‘Oh, és que el prioritari és demostrar que tenim raó’. No: abans de res, guanyar la guerra. L’enemic no s’hi fixa pas, en la raó.”

El dia 10 de març en seguirem parlant.

Qui tem el vot en blanc?

El diari Avui d’avui dimarts informa que “La crida al vot en blanc d’Heribert Barrera no va agradar gens als dirigents d’ERC. Ara bé, si s’observa el baròmetre del CEO de gener, sembla que no va caure en sac trencat [sic] entre els seus votants. I és que els d’ERC són els més partidaris de votar en blanc. Segons aquest informe, un 4,1% dels que van votar els republicans el 2004 ara votarien en blanc. Si bé és un percentatge modest, supera i fins i tot dobla el dels altres partits. ERC no només lidera el rànquing en vot en blanc sinó que a més se situa al capdavant en abstencionistes, amb un 4,9%, quan el PSC, per exemple, només en tindria un 2,6%. Als indecisos i el perill del vot en blanc els republicans han de sumar-hi que un 28,6% dels que els van votar el 2004, de nou el percentatge més elevat de tots els partits, no saben què faran el proper 9 de març. I és que ERC té només un 53,6% dels electors del 2004 mobilitzats per repetir el sentit del seu vot.Una dada preocupant si es té en consideració que el PSC té convençuts un 61,1% dels que els van votar fa quatre anys, ICV el 65,2%,CiU el 67,5% i el PP un 68,9%.” Deu ser per això que Josep-Lluís Carod-Rovira, en el seu míting de Badalona, va demanar que "no es faci pagar" a qui no en té la culpa "les coses que tan malament fa Espanya des de fa 300 anys".

Deixant de banda altres declaracions públiques que intenten frenar la creixent onada de protesta que es manifestarà en forma de vot en blanc el proper 9 de març, com les que va fer fa uns dies el president Pujol –tot i que ell mateix havia dit amb anterioritat que “en la situació actual” el vot en blanc “es pot entendre”-, crida poderosament l’atenció l’interès dels líders republicans per intentar ara pescar vots en aquest segment, fins avui menystingut, de l’electorat. Sense anar més lluny, al bloc de Joan Puigcercós, en un article titulat “Votar en blanc és fer el merenga”, s’hi pot llegir el següent: “Aquests primers dies de campanya electoral, marcats per una bipolarització que va en augment, he estat a les Garrigues i a Lleida, on he percebut clarament que l’abstenció i el desencís que es transmeten des de certs sectors del catalanisme són els nostres màxims rivals. No anar a votar afavoreix la bipolarització, però, votar en blanc és fer el merenga.” Caram, la cosa deu ser preocupant –per ells-, potser el posicionament de les CUP hi ha influit?, perquè l’article esmentat acaba d’una manera certament patètica: “Per això, companys de mil i una batalles, a tots vosaltres, us vull convèncer de que aixequeu el cul de la cadira i que aneu a votar el 9 de març. Perquè nosaltres, els independentistes, no us fallarem, com no us vàrem fallar en el debat estatutari, que vàrem ser els únics que vàrem saber representar la dignitat d’aquest poble. A partir del 9 de març volem continuar representant els vostres interessos, els interessos de la majoria de la gent, tal com hem fent sempre, des de fa ja més de 75 anys.”

Per acabar-ho d’adobar, aquest gran estratega que és Xavier Vendrell, i coincidint amb el primer aniversari dels fets de la calçotada, va afirmar fa uns pocs dies que els problemes que tenia ERC per retenir els seus votants tenen com a causa “la mala comunicació que des del partit s’ha fet de la feina del nostre grup parlamentari a Madrid”.

A veure senyors, si una part altament significativa de l’electorat d’ERC està decidit, en les properes eleccions espanyoles del 9 de març, a votar en blanc, a abstenir-se o, simplement, a no votar el seu partit és justament perquè no té el cul “assegut a la cadira”, sinó perquè es mostra inquiet (o preocupat, o decebut, o contrariat, o...) per la seva actuació; és perquè “els volen fer pagar” la seva política mesella de submissió a l’enemic, perquè són justament vostès “els culpables” d’aquesta situació, i perquè, senyor Vendrell, la comunicació, malauradament, no ha fallat, sinó el que ha fallat justament ha estat el seu contingut.

És per això que el manifest fet públic per les CUP després de la seva Trobada de Representants Territorials –malgrat un cert regust démodé que traspúen habitualment els documents de l’anomenada Esquerra Independentista-, on es diu que “ha quedat prou clar que la capacitat d’influir i de millorar les condicions de vida dels ciutadans dels Països Catalans des del Congrés dels Diputats són pràcticament nul·les”, i que per això “la millor opció passa per no votar cap dels partits polítics que s’hi presenten”, l’encerta plenament.

I per a aquells lectors que, a aquestes alçades de l’article, estiguin ja temptats d’assenyalar el suposat llautó que alguns sempre ens volen veure, els direm que no. Que aquí no acusem uns per defensar-ne uns altres. La situació present, la mateixa que va originar l’aparició d’aquest modest bloc, és, al nostre parer, conseqüència directa d’un fracàs: del fracàs del nacionalisme en el seu conjunt. A nosaltres no ens agrada aquest escenari, ens agradaria un altre de molt diferent. Però les coses són com són i la nostra obligació és fer-ne pública denúncia, a veure si algú en aquest país reacciona d’una punyetera vegada. Per acabar, en aquesta mateixa línia, reproduim íntegrament el darrer article de Francesc Puigpelat. Fem nostra la seva visió d’aquestes eleccions i del paper que hi està jugant el nacionalisme:

CiU i ERC: el fracàs del catalanisme

De vegades, els comentaris dels lectors de l’e-noticies valen un imperi. La setmana passada, un afirmava que els diputats de CiU i ERC no sumarien al Congrés espanyol, sinó al contrari: restarien. Si CiU en treu 10 i ERC 6, no valdran per 16, sinó per 4. Per què? Doncs perquè uns i altres estaran molt més preocupats de competir per pactar amb el PSOE que no pas de fixar objectius comuns. Total: el peix al cove serà mínim.

Amb aquesta perspectiva, l’abstenció o el vot en blanc de l’electorat catalanista serà enorme. A qui li ve de gust votar CiU o ERC sabent que els uns i els altres entraran de seguit en una guerra fraticida per vendre’s més barat al PSOE? Això desil·lusiona i acaba generant el que ahir recollia en portada un diari de Barcelona: “La bipolarització margina CiU i ERC”.

Ara: ¿és inevitable aquesta bipolarització, com alguns volen interpretar? Jo no ho crec. Encara més: en aquestes eleccions del 2008 seria més fàcil que mai trencar-la, perquè mai els dos grans partits espanyols havien patit un descrèdit tan gran a Catalunya. Amb els seus atacs contra Catalunya per l’Estatut, el PP s’ha situat a una distància sideral del centre polític català. I, amb la seva prepotència i les seves mentides, el PSC-PSOE ja no genera la més mínima il·lusió.

El 2008, per tant, era un moment idoni que sorgís una tercera força catalana que aprofités el cansament dels partits espanyols i que recollís el nou sobiranisme que flota a l’ambient i que va quallar a la manifestació de l’1 de desembre. Aquest era el moment que un gran acord catalanista, amb un programa ambiciós i una veu forta, hauria pogut trencar la bipolarització amb molta facilitat. L’eslògan per aconseguir-ho, que tothom hauria entès, hauria estat aquest: “El PP ens maltracta. EL PSOE ens maltracta amb una rialla. Vota la via catalanista!”

Ara: tot aquest projecte que estic descrivint és manifestament impossible per l’enfrontament radical al que han arribat CiU i ERC, i que es deu molt més a les dèries dels seus dirigents que a diferències entre els seus electorats o incompatibilitats programàtiques. El catalanisme ha optat per la lluita caïnita, i els resultats els veurem ben aviat. Segons totes les enquestes, la suma de diputats de CiU i ERC a Madrid serà la més baixa de la història. Dic suma? Què més voldria! Com deia aquell lector de l’e-notícies, serà una resta!

Els pronòstics del mag Fèlix

A punt de començar la campanya de les eleccions espanyoles, dos són els únics fets políticament rellevants des d’una òptica nacional catalana:

1- El forat que ha fet en el terreny de les opinions la proposta de vot en blanc o de l’abstenció, en definitiva, en un vot enraonat de desafecció i canvi, respecte la situació política i respecte les propostes polítiques. Un vot que no té cabuda en cap de les opcions tradicionals a què s’ha vinculat habitualment. Un vot, també, que expressa un punt i final respecte la partitocràcia, que ha arribat als límits del seu poder i incompetència amb aquest govern tripartit i amb aquestes propostes electorals. I aquí no se’n salva ningú

2- L’emergència, amb força, del vot útil antitripartit. El fet de la malaltia d’en Duran, a qui desitgem una favorable i total recuperació i una llarguíssima convalescència apartat de la política, sens dubte ha afavorit aquesta “explosió-piula” de CiU.

Hi ha, però, un element especialment molest, altre cop, en aquestes eleccions: la barreja entre aquest desesperant tacticisme, els vols gallinacis i el conte de la lletera.

Tot són especulacions sobre el que es farà si...

A data d’avui les especulacions apunten que els socialistes perden força a Catalunya (qui en guanya?), i que això farà que els socialistes catalans tinguin menys pes davant el PSOE i per tant, que l’amenaça sobre el tripartit sigui encara més gran.

I aquí, els fariseus de la política catalana treuen el sant cristo gros del sucursalisme. Beneïda paraula! Mítica paraula! El sucursalisme. Tan transversal que l’han feta anar PP, PSC, ERC i ICV-EUA.

Tal i com estan les coses, l’únic cert és que CiU i ERC aniran a Madrid a fer el mateix. A intentar aconseguir a) canviar algunes coses a Catalunya, i b) conservar les coses a Catalunya tal i com estan.

Aquesta és tota l’estratègia. Per a uns, una oportunitat d’introduir esquerdes en el règim tripartit a Catalunya. Per a uns altres, una necessitat d’oferir un suport estable perquè no hi hagi canvis a Catalunya. Com diu Salvador Cot, “la legislatura que ara s’acaba, en termes polítics, ha liquidat un dels axiomes clàssics del catalanisme. Al marge de la conjuntura, els diputats que s’envien a Madrid ja no serveixen per a influir d’una forma decisiva sobre la política general espanyola. I menys encara per a modificar l’estructura jurídica i política de l’Estat espanyol.”

S’emporti el gat a l’aigua qui se l’emporti, el resultat, en termes de defensa dels interessos de Catalunya a Madrid serà un joc de suma zero. Si CiU obté la convocatòria d’eleccions a Catalunya, ja haurà compromès tota la legislatura amb aquesta aposta. Més val que tornin cap a casa, perquè ja no podran aixecar la veu una altra vegada. I... què ens pensem que farà ERC? Caram, malden per obtenir suficients suports per mantenir intacte el tripartit. A canvi de? D’això, del tripartit. Uns altres que si ho aconsegueixen més val que tornin amb el primer pont aeri, perquè ja s’haurà acabat la legislatura, per a ells.

Novament, en Salvador Cot ho encerta: “Sigui com sigui, i al marge dels resultats que hi hagi, queda clar que l’estratègia del peix al cove a Madrid ja no dóna més de si. Va funcionar, amb una relativa eficàcia, mentre es complien tres condicions: en primer lloc, unes soles sigles tenien la totalitat de la representació del catalanisme al Congrés dels Diputats; a més, era possible d’imaginar tots dos pactes (amb el PSOE, però també amb el PP) i, finalment, el grup parlamentari resultant estava sotmès a la decisió última del govern de Barcelona. La legislatura vinent no es complirà cap d’aquestes condicions, de manera que, en termes polítics, els anys que aniran del 2008 fins al 2012 no ompliran de peixos el cove català. Des del punt de vista del catalanisme, doncs, les eleccions espanyoles del 9 de març seran completament irrellevants. La prova és que els candidats de CiU i ERC fan promeses de caire generalista (sobre impostos o cobertura social, per exemple) i eviten les que els puguin comprometre massa en un futur, que són les que se situen en l’eix nacional. La legislatura passada va començar amb declaracions de diversos dirigents d’ERC en què deien “no descartar” la possibilitat d’aportar algun ministre al govern del PSOE. S’acaba amb Joan Ridao assegurant als seus –escèptics– simpatitzants que ell mai no voldrà ser ministre. Ha estat un viatge llarg, per a no arribar enlloc.”

En efecte, això és així. Per què? Perquè CiU i ERC per separat, a Madrid, no poden fer res. Ni CiU té prou força per fer cap emplaçar els socialistes, ni ERC posarà cap preu al seu suport que no sigui mantenir el tripartit. El gran mag Fèlix, a RAC 1 vaticinava un govern del PSOE amb els suports d’ERC, BNG, IU i altres, tots interessats en falcar Zapatero per evitar el desgast que implicaria la dependència de CiU. Per què...? quins poden ser els resultats de CiU, del PSOE i del PP que obliguina una altra alternativa? Si CiU en treu 11 o 12 possiblement no seran mai necessaris. La resta: ERC, PNB, BNG, etc. no donaran mai suport al PP, per tant, en una victòria, ni que sigui d'1 del PSOE, sempre acabarà investit Zapatero. Una altra cosa és la governabilitat i la imatge.

ERC pot tenir tensions, les pròpies de la investidura a les portes d’un congrés, a l’estiu, que es presenta complicat. Però són assumibles, aquesta direcció no tindrà cap problema en vendre gat per llebre una altra vegada. Sobretot davant l’alternativa, que per a ells seria fatal, d’unes eleccions anticipades a les portes del congrés de l'estiu. Per tant, s'ho empassaran tot i votaran Zapatero. CiU, un cop més, s’equivoca amb aquest conte de la lletera, dels ministeris del Duran i dels dos mesos del tripartit. El tripartit està blindat, i la investidura d’en Zapatero tornarà a sortir gratis una altra vegada.

I anar fent.

Heribert Barrera i el 9-M

Govern contra Parlament

Segons el reglament del Parlament de Catalunya –i segons el sentit comú democràtic-, quan el Parlament aprova una moció, el govern està obligat a complir-la. Fins i tot el reglament té establert un mecanisme de control del compliment de la moció, en el qual es dóna un termini al govern per fer allò que el Parlament li obliga a fer i esgotat aquest termini es debat si s’ha complert o no d’una manera efectiva. Si hi ha indicis d’incompliment, la qüestió pot arribar al Ple. Hi ha vegades que això de complir o no complir una moció pot ser subjectiu, discutible. El govern pot pensar que ja ha fet prou i l’oposició que no. Per això hi ha el mecanisme de control del compliment. El govern diu que ho ha complert i el Parlament jutja si ho ha fet realment o no. El que no passa mai i no és acceptable ni pel reglament del parlament ni per la democràcia és que el govern es negui a complir una moció aprovada. Que digui públicament que no la pensa complir. Un govern que es revolti contra el Parlament. El dia 7 de febrer, el Parlament de Catalunya va aprovar una moció que obliga al govern de Catalunya a “instar el Govern de l'Estat a establir una moratòria en l'execució del túnel del tren d'alta velocitat amb el traçat projectat actualment a Barcelona i a cercar-hi les alternatives que permetin assolir un consens polític i social”. Els deures són relativament clars i només relativament interpretables. Però en qualsevol cas, són deures. Se l’obliga a fer unes determinades gestions davant del govern central, que és el qui té la competència.Llegeixo a Vilaweb amb data set de febrer el següent titular: “el govern diu que no farà cas de la moció del Parlament contra el TGV per Barcelona”. Aquest és simplement un titular impossible. Inimaginable en qualsevol país del món. El govern pot dir que el que ha aprovat el Parlament li sembla una bestiesa –tot i que si s’ha aprovat és que algun dels partits que li donen suport ho ha votat, per pura lògica aritmètica-, que creu que serà negatiu, que no hi està d’acord. Pot fins i tot interpretar-ho i dir que el que farà per donar compliment a la moció és simplement traslladar la petició del Parlament al govern espanyol sense implicar-s’hi o qualsevol altra cosa. El que no pot dir és que no ho farà. És una manera de dir que el govern se situa fora de les regles del joc. I si el govern se situa fora de les regles del joc, com pot demanar a ningú que les compleixi?

Vicenç Villatoro, El Temps 12/02/08

9-M: abstenció!

Pasqual Maragall. "Votar en blanco"
Aleix Cardona. "9-M. Començo la campanya: abstenció activa"
Aleix Cardona. "9-M: Cap vot al PSOE!"
Aleix Cardona. "9-M: Signem per l’autodeterminació però no els votem!"
Salvador Cardús. "Tots seran vots en blanc"
Roc Casagran. "A qui hauria de votar?"
Croat català. "Les eleccions, espanyoles"
Salvador Cot. "Heribert i Pasqual"
Toni Cucarella. "Votaré útil o no votaré"
Juli Cuéllar. "Abstenció, nul o blanc"
Dessmond. "Sobre l’abstenció"
E-noticies. "No és una 'maragallada'”
August Gil Matamala. "Algunes observacions sobre l’abstenció i el vot en blanc"
Francesc Puigpelat. "Ridao, Carod i el 2014"
Marc Roca. "Què és el vot en blanc i quines conseqüències pot comportar?"
Jordi Salvia. "9-M: Abstenció activa!"
Vilaweb. "I el 10 de març n'haurem de parlar"
Alexis Vizcaíno. "La PDD en trànsit permanent cap al lideratge"
Wu Ming Cat. "No compleixen i no els votarem"
Wu Ming Cat. "9-M: Sou rendició i derrota"
Wu Ming Cat. "No votis, el 9 de març"

La catosfera i el debat sobiranista

Aquest cap de setmana han tingut lloc a Granollers les primeres “Jornades de la Catosfera”. Pel ressò que han tingut i per la proliferació de comentaris elogiosos que s’han pogut llegir, sembla que han estat un èxit.

Tanmateix, i hi ha hagut alguns fets que han generat una certa controvèrsia, i que des de Reset pensem que no estem exempts de fer-ne una valoració política, sobretot perquè apareix molt vinculada a alguns fets rellevants de les darreres setmanes i a l’esperit que anima aquest bloc de reflexió sobre el nou sobiranisme.

Reset neix d’una constatació: la catosfera sobiranista és l’espai on s’està produïnt una anàlisi política més agosarada, que estableix amb major energia i claredat els elements crítics respecte la situació política (el vell catalanisme), alhora que també és l’espai on s’estan generant propostes més interessants i de futur. Els qui fem Reset, que compartim aquestes inquietuds, ens hi hem volgut afegir, tant per a traslladar la nostra anàlisi política com, en la mesura que hi tenim accés, contribuir a difondre algunes de les crítiques o les idees que trobem més interessants d’aquesta catosfera sobiranista, i en relació tant a la crítica del vell catalanisme com d’aportació de visions plurals al nou sobiranisme.

Justament ahir diumenge en Joan Arnera feia una crítica sobre el que nosaltres entenem que ha pogut generar la indeterminació dels objectius d’aquestes Jornades de la Catosfera, tant pel que fa a qui estaven adreçades, com pel que fa als objectius, a les propostes que es volien impulsar o debatre. D’alguna manera enceta el debat dels diferents nivells pels quals ens interessem en aquest espai: la blocsfera, la catosfera o la catosfera sobiranista. I diu “El meu objectiu és participar modestament (modestíssimament) en la construcció de reflexions, diàlegs i contactes que ajudin a tirar endavant el país, que ens permetin articular-nos com a societat i fer front, encara que sigui només amb les humils paraules, als problemes del nostre país i de la nostra cultura per la supervivència”. Justament és això el que ens interessa a Reset, la catosfera sobiranista, com a un nou espai, inèdit fins ara, de debat polític, d’incidència al voltant del sobiranisme.

No creiem que sigui una casualitat la creixent activitat de la catosfera sobiranista, fet que ha quedat contrastat a les Jornades. Hi ha prou elements i evidències que ho expliquen. D’una d’aquestes evidències en va ser víctima un dels debats promoguts pels organitzadors, justament el que parlava de blocs i política. Per dos elements crítics: el primer, l’ús dels blocs com a eina de propaganda política que en fan la majoria dels polítics, i, segon, pel tractament televisiu que va tenir a TV3 la cobertura d’aquesta taula rodona, on d’una manera escandalosa, la nostra es va dedicar únicament i exclusiva a cobrir la informació dels seus, és a dir, de la representant del PSC-PSOE, Lurdes Muñoz, i del representant d’ERC, Joan Ridao.

Enric Canela en fa una crítica encertadíssima i fonamentada. I per a nosaltres és justament aquest mal el que d’alguna manera impulsa aquesta activitat en la catosfera sobiranista. Perquè en els mitjans convencionals no hi ha cap espai al marge de la partitocràcia, i, encara menys, al marge del discurs oficial de la partitocràcia. Vet aquí l’interès de la catosfera sobiranista, que és l’espai on s’estan expressant més i millors idees innovadores, més i millors reflexions sobre el nou sobiranisme. I no com a instrument de propaganda, sinó de pensament. I amb una llibertat insòlita i, potser per això, creativa.

Aquest cap de setmana, a més, hi ha hagut dos articles que d’alguna manera lliguen amb aquesta reflexió i les denúncies que s’han efectuat.

Diumenge, Pilar Rahola a La Vanguardia, feia una crítica duríssima i encertada d’aquest entorn partitocràtic que reflexa la nova composició del CAC. Amb un títol prou eloquent “Censurando, que es gerundio”, denunciava la frivolitat i estupidesa de l’intervencionisme censor d’en Domènec Sesmilo, com a president de la Mesa per a la Diversitat de l’Audiovisual, en relació a una pregunta del programa del Cuní. I anava més enllà, explicant uns fets protagonitzats ja per una de les noves membres del CAC, la Sra. Anna Balletbó, que fins i tot abans de prendre possessió ja estava fent trucadetes, curiosament al mateix Cuní, increpant per “la contundència de les preguntes” que va efectuar a un convidat, socialista per si algú encara està despistat. Rahola afirma “La que no es espera és de aúpa. Fraude al espíritiu de ley, martillos de herejes por doquier y vocación para ejercer el martilleo”. No eren gratuïtes, per tant, les crítiques que en darrer número de Reset expressàvem a l’assumpte del CAC, que és una autèntica vergonya.

Perquè… quina esperança podem dipositar en aquesta banda i en la més mínima decència informativa de la nostra, si només es preocupa de la censura i dels seus?

Una dada que donava en Santi Nolla a l’Avui, també aquest diumenge, pot il·lustrar encara amb més claredat el que denunciem. Citant un estudi de la Fundación Telefónica, i en relació al segon gran vector “institucional” de la blocsfera, els periodistes, diu “el 52,4% opina que ha aconseguit una llibertat editorial que no té en el mitjà en el qual treballa”. Caramb! I acaba dient “la xarxa ha permès l’accés del periodisme ciutadà i que periodistes de prestigi puguin abocar els seus pensaments amb total llibertat…”

Fem-nos una altra vegada, per tant, i a la vista de tots aquests elements relacionats, la pregunta de què s’esperava d’aquestes jornades de la catosfera. Per als qui fem Reset, l’únic element d’interès en aquest possible debat és el que deriva del posicionament explícitament sobiranista, i l’oportunitat que planteja de donar una nova dimensió a la participació, a la creació, a la reflexió, a la crítica i al debat.

Tresserras hauria de dimitir

Joan Manuel Tresserras (Rubí, 1955) és un acadèmic de gran trajectòria professional i reconegut prestigi. Doctor en Ciències de la Informació, és professor del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB, especialitzat en història de la comunicació, l'anàlisi de la societat de la informació, i l'estudi de les indústries culturals i la cultura de masses. També ha impartit docència sobre gestió cultural, comunicació política, polítiques de comunicació i anàlisi de mitjans. Va rebre el premi extraordinari de Doctorat en Ciències de la Informació (1988-89), el premi d'investigació sobre Comunicació de Masses de la Generalitat de Catalunya (1989), i el premi d'assaig Joan Fuster (1994). Autor, entre d'altres, de 'El Regne del Subjecte' (1987) i 'Cultura de masses i postmodernitat' (1994), conjuntament amb Enric Marín, de 'D'Ací i D'Allà, aparador de la modernitat' (1993), i de 'La gènesi de la societat de masses a Catalunya' 1888-1939 (1999), amb Francesc Espinet. Ha estat autor d'una cinquantena de textos i articles acadèmics sobre comunicació social i coautor dels informes sobre 'Seguiment de l'impacte social de les noves tecnologies de la informació i la comunicació', patrocinats per la Fundació Bofill, i de 'Un segle de recerca sobre comunicació a Catalunya'. Va coordinar el bloc "Cultura" de l'Informe per a la Catalunya del 2000 (1999). Ha estat director del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB (1991-1993) i coordinador de la llicenciatura de Periodisme de la UAB (1997-1999). Membre de la Comissió Assessora sobre Publicitat Institucional de la Generalitat (1998-1999), conseller de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (2000), conseller del Consell de l'Audiovisual de Catalunya, responsable de recerca, estudis i publicacions (2000-2006), president de la Mesa per a la Diversitat en l'Audiovisual (2005-2006) i membre de la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat (2004-2006).

En definitiva, un excel·lent currículum que al novembre del 2006 adquirí una dimensió institucional en ser nomenat conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació del govern presidit per José Montilla. La seva figura independent, escollit a petició d’ERC, despertà bones expectatives entre els analistes polítics. Succeir Ferran Mascarell representava tot un repte però alhora volia dir “que hi ha vida més enllà dels partits”, segons una crònica del moment.

Doncs bé, un any i dos mesos després podem afirmar que els pronòstics no s’han complert, i que la tasca de Tresserras al capdavant de la conselleria ha estat absolutament decebedora. Durant aquests catorze mesos com a conseller de Cultura Tresserras no ha pogut, no ha sabut o ni li han deixat aplicar cap programa innovador en el seu terreny, especialment sensible per a qualsevol projecte de construcció nacional que es pretengui dur a terme des de les institucions. Si l’èxit –relatiu- de la Fira de Frankfurt pot figurar en l’haver del seu historial, malgrat tractar-se d’una idea convergent, nascuda de la ment del poeta Àlex Susanna, dues taques de grans magnitud l’esquitxen sense pietat: el tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià i la designació dels membres del Consell Català de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Sense anar més lluny, aquests dies plana de nou l’amenaça de nous tancament de repetidors de TV3 al País Valencià.

Ambdós despropòsits són sobradament coneguts i no cal tornar-los a explicar aquí. Però si al nostre lector, a aquestes alçades de l’article, ja li ha vingut al cap la idea que aquests dos episodis no són responsabilitat directa del conseller de Cultura, sinó que són fruit d’una mala gestió global per part del governs de Madrid o Barcelona, és que ha encertat de ple l’argument que pretenem exposar.

En efecte, tant el tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià com el sainet dels nous membres del CCMA presenten uns ingredients, pel que fa a la causa dels problemes, a l’enfocament que si li dóna i a la manera –nefasta- de resoldre’ls, que no tenen el seu origen al cent per cent als despatxos de la Rambla de Santa Mònica. És més, estem convençuts que Joan Manuel Tresserras ha posat tota la seva bona voluntat, i la maquinària entera del seu Departament, per mirar de trobar-ne la millor sortida possible. I no se n’ha sortit. Per què? Doncs per dos motius: 1) perquè l’executiu de la Generalitat està preocupat per altres coses més importants que no pas que els valencians es quedin sense poder veure un canal de televisió en català, i 2) perquè l’executiu de la Generalitat és un mercat de Calaf on cadascú intenta treure el màxim benefici individual de la seva quota de representació, prescindint de qualsevol altre criteri. En el cas de TV3 la Generalitat ha demostrat no tenir cap mena de poder (o de voluntat) real per impedir el tancament dels repetidors, i ara li traspassa la patata calenta a Cultura perquè negociï no se sap ben bé què, oblidant que un acord és bo pel seu contingut, no per l’acord en sí.

En resum, que el conseller de Cultura no ha tingut un govern responsable, d’una mínima talla intel·lectual i política, al seu darrere per oferir-li el suport que li calia per resoldre aquestes dues qüestions. Ni els seus mentors d’ERC, tant preocupats ells pels Països Catalans que fins i tot faran el seu proper congrés a València, ni els seus companys de govern, els que per despolititzar el CCMA han col·locat més polítics per metre quadrat que en qualsevol altre organisme independent, no ens mereixen tenir Joan Manuel Tresserras com a conseller de Cultura. Ni Joan Manuel Tresserras es mereix el càstig de compartir butaca amb tota aquesta colla. Per això hauria de dimitir. El seu prestigi no pot quedar tacat per haver format part d’un Govern d’incompetents.

9-M: canviar o resignar-se

“¿Es pot, en menys de tres mesos, proposar tàctiques noves que retornin la il·lusió d’anar a votar?”, es preguntava fa una setmana Heribert Barrera en la segona part del seu article “El vot en blanc”, publicat a les pàgines del diari Avui. Unes línies més avall, ell mateix apuntava una possible solució: “Una nova política basada en l’exigència, la dignitat i el rigor, que sense estridències ni pallassades prescindís de vedetismes, garantís transparència i tingués com a prioritat absoluta preservar el futur nacional de Catalunya.” És això el que realment ens ofereixen els partits catalanistes de cara a les properes eleccions?

El debat generat al voltant del 9 de març és una evidència clara de la situació excepcional que estem vivint, i de la necessitat de buscar-hi una sortida. Ni Heribert Barrera ni tots els altres que defensem l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul ho fem des de posicions estructurals o de principis. Ho plantegem estratègicament. Això és el que a Reset hem vingut defensant i el que també observem a la majoria de les opinions que alimenten el debat.

En quins termes es formula aquest debat estratègic? El que està en joc és la manera de sortir d’aquest tram final de la història del nostre país que s’inicia amb la transició. I aquest debat, té dos peces claus: per una banda, en el cas d’ERC, si es valida o no la línia de l’actual direcció, és a dir, el tripartit, el bandejament de l’eix nacional i la seva pretesa substitució per l’eix social. I, per la banda de CiU, en un horitzó, val a dir que terrible –i alhora decisiu per al futur del nostre país- de bifurcació estratègica de les opcions del catalanisme que representa.

ERC
La carta de presentació de la candidatura de Joan Ridao com a cap de llista a les properes eleccions indica de forma clara, descarnada, la més absoluta manca de rumb nacional que pateix aquest partit. El de Rubí, sense que hores d’ara hagi fet el més mínim gest de matisar les seves paraules, va declarar alegrement que l’objectiu del seu partit a Madrid és intentar aconseguir un model de finançament per a Catalunya similar al que té el País Basc… l’any 2023! En aquest bloc ja vam denunciar fa temps la pantomima que representava la proposta de Carod-Rovira de fer un referèndum al 2014. Però una cosa és vendre fum, activitat habitual de l’impulsor de la idea, i una altra prendre la gent per idiota.

El més fàcil seria dir que és aconsellable que ERC no obtingui un bon resultat a les eleccions per tal que es produexi, d’una vegada per totes, un procés de renovació interna. I dir-ho mirant a una altra banda, ignorant els beneficis que els catalans treuríem si no fos així. Però no és aquesta la qüestió. Xavier Vendrell escrivia fa uns dies un article on afirmava que per defensar els interessos de Catalunya a Madrid, tal com suposadament havia passat en aquesta darrera legislatura, calia que ERC disposés de grup parlamentari propi. I prou. Cap proposta? Cap compromís? I, sobretot, cap bagatge que vagi més enllà d’”agafar una experiència impagable i conèixer les possibilitats de disposar d’un grup parlamentari propi”? No. El que seria realment impagable seria que encara hi hagués algú que se’ls creiés.

Convergència i Unió
La bifurcació del camí futur de CiU es divisa clarament: per una banda, l’estratègia que defensa Josep Antoni Duran i Lleida, d’implicació en el govern espanyol. I per una altra banda, el projecte de Casa Gran del Catalanisme i l’assumpció del dret de decidir com a eix estratègic del futur del catalanisme, en els termes expressats per l’Artur Mas en la conferència del 20 de novembre de 2007. La confecció de la llista de CiU, amb un perfil molt baix, i gens compromès amb el lideratge del sobiranisme, és una prova evident de l’existència d’aquestes dues ànimes que va molt més enllà d’allò que ens podíem imaginar. Desestimar l’opció que algun membre destacat del corrent explícitament sobiranista de CDC anés de número 2 ha estat, pensem, un greu error. Excepte, és clar, que realment admetin que s’estan jugant dos models d’entendre el futur de la coalició i del projecte de catalanisme que representen.

Des d’aquest punt de vista, això seria un argument més que convicent per a no votar CiU. Francesc Puigpelat ho plantejava amb molta claredat aquest diumenge passat a l’Avui. Referint-se a la possibilitat amb que durant tant de temps ve jugant en Duran d’entrar al govern espanyol, en contra de la tradició del catalanisme contemporani de CiU i de l’aprenentatge de la història, deia “Canviarà Duran de criteri? Renunciarà a ser líder del catalanisme per fer d’escolanet de Zapatero? Si això passés, Catalunya ho tindria magre. Malament aniria el país, amb un dels partits catalanistes convertit en satèl·lit del PSOE i l’altre en satèl·lit del PSC.”

Quin sentit té per a un projecte catalanista governar a Madrid i no fer-ho a Catalunya? Hi ha una major mostra de relativisme polític que una combinació d’aquest tipus? Sense cap mena de dubte, estaríem davant de la fi del projecte polític catalanista de CiU. I és aquí on s’equivoquen, al nostre entendre, els catalanistes que –sens dubte des de la bona fe- demanen el vot per a CiU perquè, malgrat tot, és qui millor pot defensar els interessos del nostre país a Madrid. Potser sí, no ho discutim… però alhora habilitar aquesta possible combinatòria és abocar CiU a un territori polític de ningú, a una presó ideològica de la que, com un nou Alcatraz polític, difícilment en podrà sortir. Per això pensem que el millor per a CiU és que no tingui un aval popular que habiliti aquesta possibilitat. Ni serà bo per a CiU ni per al país.

Canviar o resignar-se
Estem en un moment clau. S’ha acabat una manera d’entendre la política. Ja no serveix qualsevol cosa. No serveixen els discursets de la direcció d’ERC i no serveixen les calculades ambigüetats de CiU en relació a la seva possible entrada al govern espanyol. Com a mínim, des de la formulació del nou sobiranisme, no ens serveixen. Cal acabar amb tot això.

Però és que a més a més l’experiència d’aquests últims quatre anys ha estat massa dolorosa perquè la passem per alt. No podem ignorar el ridícul que tant ERC com CiU han fet a Madrid, i la seva absoluta incapacitat per defensar els interessos del nostre país. I això, si les coses no canvien a casa nostra, continuarà així. Perquè és aquí, on ha de començar la defensa dels nostres interessos. I això no passarà mentre subsisteixi el tripartit. I molt menys si CiU entra al govern a Madrid.

Jordi Barbeta ho resumia molt bé a La Vanguardia, també aquest diumenge, i hi estem d’acord: “Para conseguir el título de Interlocutor Predilecto del Gobierno, CiU i ERC están dispuestos a reventar precios. ¡Catalunya! ¡Barato, barato!”.

Aquest és el drama. I aquesta és la dinàmica que cal desterrar del nostre panorama polític si de veritat volem impulsar un nou sobiranisme.

____________________________________________________________________

ELECCIONS ESPANYOLES 2008

En els propers posts sobre les eleccions, d'aquí fins al 9 de març, recollirem en aquesta secció les aportacions més independents i significatives que sobre aquest tema vagin publicant-se, principalment als blocs o en forma d'article als diaris, digitals o no. Si voleu contribuir al recull podeu enviar-nos els vostres enllaços favorits al nostre correu electrònic: reset.cat@hotmail.com

.

Heribert Barrera. “El vot en blanc (I)”

Heribert Barrera. “El vot en blanc (II)”

Cimera Extraordinària. “Dues raons per votar un tumor”

Cimera Extraordinària. “Hi haurà motius per anar a votar...?”

Daniel Solano. “Té sentit votar en unes eleccions espanyoles?”

Dessmond. “Gat escaldat”

Dessmond. “Vénen eleccions”

Guillem Carol. “Els perquè de tot plegat”

Jaume Renyer. “Heribert Barrera: el vot en blanc?”

L’espelt. “El primer del 2008... ja tocava!”

Marc Roca. “Congrés sí, Senat no”

Reflexions en català. “L’atzucac (d’uns quants)”

Xavier Mir. “El 9 de març i el més enllà”

Xavier Rius. “També em vénen ganes de votar en blanc”

Puigcercós no ha estudiat Gramsci

És una llàstima que el conseller Puigcercós abandonés els seus estudis de sociologia i ciències polítiques a la UAB abans del trimestre on s’impartien les classes sobre Antonio Gramsci. De no haver estat així, possiblement hagués après algunes coses molt útils sobre conceptes com hegemonia, lideratge cultural i d’altres que hauria pogut aplicar en la seva futura vida política.

La teoria
Gramsci és marxista i en conseqüència la seva teoria es fonamenta en la idea de la lluita de classes, però les seves reflexions sobre l’Estat, la societat civil i la lluita per l’hegemonia cultural dins d’una societat són perfectament homologables a d’altres situacions on existeixin altres tipus de confrontacions. Per exemple, la confrontació nacional.

Segons el pensador italià, tota societat té una superestructura amb dos nivells diferenciats. El primer nivell és la societat política (l'Estat), amb tota la seva maquinària coercitiva al darrere. El segon nivell és la societat civil, que inclou “el conjunt d’institucions responsables de l’elaboració i difusió de valors simbòlics i d’ideologies.” Això és, el sistema escolar, els partits polítics, les organitzacions professionals, els mitjans de comunicació, els sindicats, l’església, etc. (fixem-nos ara ja com la societat civil així entesa té un significat més ampli del que sovint li donem en l’actualitat).

A diferència d’altres teòrics com Althusser, Gramsci creu en una certa autonomia de cadascun d’aquests nivells. I és aquesta autonomia –de la societat civil respecte la societat política- la que pot permetre que les classes oprimides hi assoleixin l’hegemonia abans mateix de la conquesta del poder de l’Estat. Én aquest sentit, la societat civil esdevé l’espai polític per excel·lència i on es disputa la lluita més aferrissada entre ideologies enfrontades. Qui vulgui aconseguir el control de la societat política (de l’Estat) haurà de realitzar abans una “llarga marxa a través de les institucions” de la societat civil per tal d’obtenir-ne l’hegemonia.

La implantació d’una hegemonia és un procés històricament llarg que ocupa els diferents espais de la superestructura. Les formes històriques de l’hegemonia no són sempre les mateixes i varien segons la naturalesa de les forces socials que l’exerceixen. Per a Gramsci, l’hegemonia ha de ser preparada per una classe que lidera la constitució d’un bloc històric (l’aliança estable de classes i fraccions). La modificació de l’estructura social ha de precedir una revolució cultural que, gradualment, incorpori capes i grups al moviment racional d’emancipació.

Aquesta idea de la lluita per la direcció político-cultural d’una societat i pel control de l’imaginari col·lectiu fa que el concepte d’hegemonia tingui un sentit militar que no és en absolut casual. Etimològicament, hegemonia deriva del grec eghestai, que significa “conduir”, “ser guia”, “ser cap”. Eghemonia, en grec antic, era el nom que rebia el comandament suprem de les forces armades. Per tant, es tracta d’una terminologia amb sentit militar. L’eghemon era el guia i també el cap de l’exèrcit.

La pràctica
Durant els governs de CiU era recurrent afirmar que l’Ajuntament de Barcelona exercia a la pràctica de contrapoder de la Generalitat. Amb això es volia significar que convergents i socialistes tenien uns models de societat diferents, fins i tot antagònics, que no podien arribar a implantar-se del tot (a ser hegemònics) per la importància i la influència de les dues institucions amb més pes polític del nostre país que controlaven respectivament. Quan uns feien una cosa, els altres responien fent la contrària. On uns veien blanc, els altres veien negre. No era en absolut un model a seguir, però com a mínim evitava que cap dels dos tingués el domini exclusiu de la societat catalana.

L’any 2003 tot això va canviar. La decisió d’ERC de lliurar la Generalitat al PSC-PSOE fou com posar el llop a vigilar els xais. L’extens control que aquest partit ja exercia sobre la majoria de les institucions catalanes podria ara traslladar-se a les que mancaven i obrir el camí per a penetrar fins a l’últim racó de la societat. La “llarga marxa a través de les institucions” del PSC-PSOE començava a fer-se realitat (atenció, per exemple, a aquesta notícia).

És cert que als darrers temps importants sectors de la societat civil catalana han fet sentir la seva veu per denunciar el permanent dèficit d’infraestructures que patim o per exigir un finançament més just. És cert que encara som capaços de mobilitzar-nos i de fer soroll quan les coses es posen més magres, però tampoc no podem deixar-nos portar per una eufòria desbordada. Amb tots els mecanismes del poder a l’abast el Govern intentarà controlar-ho tot, sense excepcions. Per aquests verals cibernètics es dóna sovint una imatge de la societat civil catalana que no es correspon del tot amb la realitat. Sí, la manifestació de l’1 de desembre va ser multitudinària, les plataformes sobiranistes proliferen arreu i els llibres d’assaig de temàtica nacionalista són un èxit de vendes, però amb això no n’hi ha prou. Gramsci ja va advertir-nos que la batalla per l’hegemonia de la societat civil seria dura i llarga. En aquest sentit, les declaracions de Joan Ferran sobre la “crosta nacionalista” són només una mostra de la voluntat del PSC-PSOE per no defallir en aquesta lluita, per no deixar cap àmbit de la societat civil lliure del seu domini.

Però el que no es pot oblidar és que va ser ERC, amb la seva decisió estratègica que havia de portar-los a “penetrar electoralment a l’àrea metropolitana” per “arribar al milió de vots”, qui ens ha portat fins aquí . Ara, quan no s’han complert ni de lluny els seus infantils propòsits és quan més patètica esdevé la imatge aquella de Carod-Rovira i la seva clau. Una clau que només ha servit per obrir les portes a la situació actual: una societat catalana en hores baixes que veu com cada dia que passa ha de defensar a la desesperada coses que semblaven plenament consolidades. I el que no sabem. “Tapar forats”, en diuen. Tapar els forats que provoquen aquells a qui tu has entregat el Govern.

Quan Joan Puigcercós, durant les negociacions del primer tripartit, va trucar Miquel Iceta per dir-li que “no tot està perdut” [sobre el pacte ERC-PSC], va evidenciar que no havia estudiat la lliçó d’Antonio Gramsci. Una llàstima per ell... i pel país.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Fidels a la seva tradició, la nit del dia de Reis l’editorial Destino atorgava el premi Josep Pla, que aquest any ha premiat l’escriptor Melcior Comes, per la seva novel·la La batalla de Walter Stamm. Des d’aquí volem felicitar aquest jove escriptor, una de les més fermes realitats de la nova literatura catalana. No cal matisar que entenem per literatura catalana la literatura en català.

Però avui en dia, tanmateix, cal recordar-ho. El mateix Comes s’exclamava, en un interessantíssim article a l’Avui del 27 de desembre titulat “Catalanisme en castella”, que la llengua catalana hagués desaparegut del discurs nacional. I concretava: “Els d’Esquerra Republicana començaran a fer campanya electoral en castellà. Imaginen que així seduiran una majoria social refractària a tirar del carro de la independència. Però, qui vol una Catalunya independent en castellà?” Per acabar amb un paràgraf contundent: “El nacionalisme català no és una sinó una estratègia. Però tota estratègia implica un joc amb prioritats inalienables. Perdre això de vista és desertar de les nostres idees per arribar a qualsevol preu al poder. És assassinar tots els principis en nom de l'ambició forassenyada, com Macbeth, que per arribar a dalt de tot va haver de carregar-se tothom, fins que va veure com tanta sang vessada li passava factura. Allò que deia Groucho Marx ("senyora, jo tinc uns principis, i, si no li agraden, en tinc uns altres"), en el nostre cas passa per la liquidació de la nostra identitat lingüística...; Senyora, aquest país té uns principis i una llengua, i, si no li agraden, foti's o busqui'n un altre.”

Des de RESET volem felicitar-lo, no només pels seus èxits en literatura, prova inequívoca del seu talent, sinó pel seu compromís explícit i intel·ligent amb el país. Quina diferència, val a dir, amb d’altres casos, on el talent pel que sembla abunda menys i les idees sobre el país es presenten francament embolicades i rocambolesques, potser perquè les seves anàlisis amaguen interessos obscurs o... massa interessats. Dimecres dia 2 de gener, el professor Enric Marín encetava l’any amb una nova prova d’amor als socialistes, amb que ha fonamentat la seva croada a favor del tripartit. En un article a El Punt deia “insistir a presentar el PSC com un mer apèndix del PSOE és un error gravíssim”. Nosaltres no sabem si és un error gravíssim, però sí que és la realitat. Potser el professor Marín és d’aquests professors de periodisme als que la realitat mai els espatllarà un bon titular, no sabem si és això el que ensenya als seus alumnes. Però en tot cas, sí sembla permanentment en guàrdia perquè la realitat no li espatlli una bona estratègia. La de pactar amb aquests patriotes dels socialistes catalans, s’entén, que tan clarament evidencien l’existència d’un sistema propi de partits a Catalunya. Quina empanada mental!

La llei de ferro d'Esquerra

Quan el sociòleg alemany Robert Michels va publicar al 1911 el seu llibre “Zur Soziologie des Parteiwesens in der modernen Demokratie. Untersuchungen über die oligarchischen Tendenzen des Gruppenlebens“, conegut abreujadament com Els partits polítics, semblava estar pensant en ERC. És clar, això no pot ser perquè ERC va trigar encara vint anys a fundar-se, però la idea central de l’obra més famosa d’aquest deixeble de Max Weber li ve que ni pintada al partit que dirigeixen amb tant de sacrifici els senyors Carod-Rovira i Puigcercós.

En efecte, com a resultat de l’estudi del Partit Socialdemòcrata Alemany del seu temps Michels va concloure que el funcionament intern de la majoria de partits polítics es regeix per l’anomenada “llei de ferro de l’oligarquia“. Aquesta llei diu que les organitzacions esdevenen burocratitzades en crèixer, formant una èlit que contraposa l’eficiència a la democràcia interna: com més gran és el lideratge dels dirigents més petita és la democràcia interna del partit.
En el cas d’ERC aquesta norma s’agreuja encara més per la multiplicitat de sectors i l’existència de pugnes de lideratge entre ells, per la qual cosa la democràcia interna se’n ressent encara més.

Tota aquesta teòrica ve a tomb del trist episodi viscut aquest cap de setmana passat amb la confecció de les llistes electorals d’aquest partit. La història és coneguda perquè tots els mitjans de comunicació se n’han fet ressò àmpliament: el Consell Nacional d’ERC va ratificar les candidatures promogudes per la direcció en les quatre circumscripcions, tot i que en els casos de Tarragona i Lleida existien altres candidats (Jaume Renyer i Antoni Bertran, respectivament) que comptaven amb el suport majoritari de les bases del partit, segons les eleccions territorials realitzades a tal efecte. És a dir, que un partit estatutàriament assembleari es passa pel forro l’assemblearisme dels seus propis estatuts quan li convé a la direcció. Suposem que això deu ser com a conseqüència de “l’esforç de cohesió interna davant el perill de divisió” que demanava Joan Puigcercós aquest diumenge en una entrevista a El Punt. Però a nosaltres ens recorda més a Maquiavel quan recordava que la política és l'art de conquerir el poder i mantenir-lo. Per fer-ho, tots els mitjans són lícits, deia.

Aquests fets se sumen a la candidatura non nata d’Elisenda Paluzié com a número dos per la llista per Barcelona. Després d’uns tumultuosos esdeveniments a l’interior de la Plataforma Sobirania i Progrés que van acabar com el rosari de l’aurora, la professora de Teoria Econòmica de la UB va sortir projectada com a possible acompanyant de Joan Ridao al Congrés dels Diputats perquè “dóna el perfil” que es buscava per aquest lloc, segons les cròniques de fa un parell de mesos. Què ha passat després? Les males companyies que sovinteja li han costat el càrrec? Podeu preguntar-li directament a la nostra economista. No us costarà gaire. A hores d’ara posa a parir a la direcció d’ERC davant de qualsevol que vulgui escoltar-la.

Com a conclusió de tot plegat i en homenatge al company blocaire Manel Bargalló i Alabart, que ha decidit tancar el seu bloc, reproduirem aquí la seva anàlisi en relació al tema que ens ocupa, extreta d’un post que va publicar al juliol d’aquest mateix any: “Com les empreses, hi ha partits amb un tarannà més obert i participatiu i d’altres que són més jerarquitzats i dirigits. Hi ha partits que el seu secretari general té un control absolut de l’organització perquè molts dels seus militants tenen el sou depenent de si el secretari general ho vol o no ho vol. També en molts partits les llistes electorals, que recordem que a casa nostra són tancades, es proposen a dit pel secretari general al comitè executiu per tal que l’aprovi. Si el secretari general no vol que un nom no hi sigui, aquest no surt a la llista proposada i el consell executiu no l’aprova. Es queda fora sense possibilitats derepetir o estrenar un escó o regidoria.”

I per acabar, un altre recordatori. En aquest cas per a la visionària secretària d’organització d’ERC, Pilar Albiol, que a preguntes d’El Periódico (del 25 d’octubre) sobre el procés d’elaboració de les llistes al Congrés dels Diputats va respondre: “no es preveu conflictiu”.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Després que el PSC-PSOE i ICV-EUiA es conjuressin per sumar esforços per aturar el sobiranisme, segons informava l’Avui, aquest dilluns el Sr. Ridao, flamant cap de cartell d’ERC a les eleccions espanyoles ens sorprenia a tots dient: "A les eleccions generals només hi ha dues ofertes de catalanisme: ERC i CiU".

No sabem si això implica un retorn a l’eix nacional, però en qualsevol cas és una mostra més d’aquesta incoherència oceànica per on navega la política catalana i especialment ERC. Perquè és clar, si ERC i CiU són les dues úniques propostes catalanistes, els seus aliats de govern… què són? I per què ho són… d’aliats? Com bé sabrà el Dr. Ridao, en judici no hi ha millor prova que la confessió de part. I aquesta confessió de part és certament sorprenent i una mostra més de la falta de credibilitat dels nostres polítics.

Així les coses, no trobem estrany que des de la setmana passada, amb la publicació del nostre article proposant l’abstenció a les eleccions espanyoles, s’hagin rebut en aquest bloc més comentaris que mai i molts altres blocs s’hagin plantejat també aquesta qüestió: el sentit del vot o del no vot, com a mostra de desafecció i protesta envers l’actual situació política del nostre país.

És impossible fer-se ressò de totes les opinions expressades, val a dir que totes, la gran majoria d’elles molt argumentades, amb idees, i de ben segur en les properes setmanes hi haurem de tornar. Més enllà de recomanar la lectura dels comentaris fets al nostre post, ens sembla important destacar el debat obert en altres blocs, i alhora del debat obert amb els comentaris que s’hi fan.

Un dels primers a trencar el foc, després del nostre article, va ser en Xavier Mir, que s’arribava a plantejar al post “Seríem capaços de convertir les eleccions en un referèndum?” la possible conveniència d’una posició comuna de “desafecció” (que caldria trobar): “¿És possible construir un vot en clau nacional, al marge dels partits, que sigui alguna cosa més que la suma de vots individuals?” s’interroga. En Marcús oferia una sortida enginyosa com a expressió de la desafecció, Congrés Sí, Senat No! (vot pràctic i vot de càstig, 2 en 1). Més endavant, en Joan Arnera es plantejava, de manera oberta, la qüestió “Votar, no votar. Plantejaments” Un altre Joan, en Joan Bonada, des del Mirall ho tenia més clar: “Que votin els espanyols”.

En definitiva, un debat obert i calent a la catosfera sobiranista, si atenem a les reaccions que està provocant en blocs i comentaris. En seguirem parlant.

9 de març: abstenció!

Un escenari òptim per a la reacció definitiva
Fa dies, fins i tot setmanes, que per la catosfera sobiranista s’estan plantejant molts comentaris al voltant de què fer en el properes eleccions espanyoles del març. Però la intervenció d’Heribert Barrera, en la conversa oberta amb l’expresident Jordi Pujol, demanant el vot en blanc o l’abstenció “perquè els partits catalans reaccionin i no se sotmetin més a l’Estat” ha esperonat de manera definitiva el debat.

Des de Reset ens hem fet ressò del que entenem són expressions del nou sobiranisme, en contraposició a la crítica que efectuem de les manifestacions del vell catalanisme, del catalanisme obsolet. Les eleccions al Parlament espanyol del proper mes de març pensem que poden ser un punt d’inflexió clau en aquest debat.

Ho direm sense embuts: la derrota del vell catalanisme passa per un vot de càstig a CiU i a ERC. I pensem que l’abstenció, una campanya per una abstenció activa pot ser la clau per poder capitalitzar i canalitzar aquest sentiment tan estès de cansament, frustració, cabreig… i alhora d’esperança.

De l’olla de grills a l’olla a pressió
El nou sobiranisme ha tingut fins ara una expressió més pròpia d’una olla de grills que de cap altra cosa. Moltes veus, amb diferent projecció i abast, crítiques amb la situació actual, tant amb la falta de coratge i claredat d’horitzó de la proposta convergent, com amb de la catastròfica política d’ERC i la seva estratègia tripartida.

Tanmateix, en aquests dos partits en els últims temps, s’estan produïnt moviments molt interessants que apunten un necessari canvi d’estratègia. A ERC, els moviments (fonamentalment Reagrupament) crítics amb la direcció i la seva estratègia de seguidisme del PSC-PSOE han experimentat un creixement i un impacte sobre la política interna del partit impensable fa tan sols mig any, com es va veure la darrera Conferència Nacional. En l’entorn convergent, la iniciativa de la Casa Gran del Catalanisme, i la mateixa conferència de n’Artur Mas, han marcat un camí desacomplexat i engrescador cap al sobiranisme (per més que no facin servir la paraula), amb la reivindicació del dret de decidir com a eix del nostre futur nacional.

Però, per sobre de tot, el que nosaltres considerem més interessant és la reacció de la societat civil i de les persones que ens podem considerar part d’aquesta olla de grills i que es va posar en evidència a la manifestació de l’1 de desembre de la PDD. Aquesta manifestació va actuar com a catalitzador d’energies, fins al punt de reconciliar-nos amb el nostre orgull malmès i injectant-nos confiança en nosaltres mateixos davant el sòrdid panorama a què ens tenien condemnats ERC i CiU.

L’olla de grills que fins ara havia caracterítizat les expressions de l’incipient nou sobiranisme s’ha transformat en una autèntica olla a pressió. I l’anàlisi que fem aquí és que les eleccions del març són un escenari òptim per enterrar el catalanisme poruc i deixar la via expèdita perquè els postulats d’aquest nou sobiranisme s’acabin imposant en els diferents partits i en la societat civil.

Perquè això passi cal que els resultats de les eleccions de març no permetin respirar a cap de les forces conservadores, acomodatícies, del vell catalanisme, de manera que els seus mals resultats siguin exclusivament un mal resultat seu i de les seves estratègies. I, per tant, un bon resultat per al país.

Entenem que hi ha molta gent de bona fe a qui l’abstenció o el vot en blanc o nul els pugui provocar una certa sensació de “buit”, un cert vertigen, davant la possibilitat de no prendre part, de no posicionar-se, en uns comicis com els del març, amb la previsible bipolarització que es produïrà i la multitud de globus sonda que creuaran el nostre paisatge polític, en forma de promeses o amenaces (per exemple, el canvi de la llei electoral o fins i tot un canvi constitucional per excloure del mapa i de l'escenari polític estatal els partits nacionalistes perifèrics).

Però la veritat és que tot això ja ens va bé i reforça els motius perquè els sectors més independents del sobiranisme promoguem un cop d’efecte al marge dels partits, i precisament per impulsar definitivament els canvis que s’estan gestant en el seu interior.

El nou sobiranisme no s’ha de construir mirant a Espanya, sinó amb l’actuació ferma en el nostre àmbit de decisió. De què ha servit en aquests quatre anys que CiU i ERC tinguessin la clau de la governabilitat a l’Estat? De res, com a molt per fer el ridícul, per justificar politiqueig partidista sense cap mena de trascendència en clau nacional. No podem validar aquesta manera de fer política. No ens interessa per a res mantenir aquesta situació.

Tampoc no podem caure en la temptació del mal menor, d’anar a votar perquè l’abstenció pot afavorir al PP. És cert que la mobilització de l’electorat català a les eleccions del 2004 (un 12% superior a la del 2000) va propiciar la victòria del PSOE, presentat com a garant de l’anomenada Espanya plural. Però, quin és el balanç d’aquests quatre anys? Ens ha servit d’alguna cosa la victòria de Rodríguez Zapatero? Ens ha de quedar clar que aquesta no és la nostra guerra i que, guanyi qui guanyi, els catalans hi continuarem perdent.

Per què no convé votar ERC?
Abans de la Conferència Nacional d’ERC la direcció, a través d’en Xavier Vendrell, s’abraonava sobre els crítics amb els resultats d’una de les més patètiques enquestes dels últims temps, molt oportunament plantejada per El Periódico… No tenim cap dubte que si apoltronada direcció d’ERC treu uns resultats que puguin defensar com a bons això actuarà únicament i exclusiva com a factor de legitimació de la seva estratègia de pacte tripartit i seguidisme amb els sociates.

No podem compartir, per tant, tot i que respectem, l’estratègia de Reagrupament, de promoure una mobilització dels crítics per aconseguir el millor dels resultats possibles. En aquest sentit, dissentim de la visió que té l’històric militant independentista Josep Pinyol (actualment vetat per la direcció d’ERC): “Si els catalanistes no votem, tot l’entusiasme que va florir a l’inici del desembre es marcirà al març”. Creiem sincerament que la situació és justament la inversa. El descontent general expressat a la manifestació de l’1-D demostra que Catalunya no és un rebel sense causa, sinó una causa que no té rebels. Aquí és justament on cal incidir per capgirar la situació. I en el cas d’ERC això passa indefectiblement per un mal resultat electoral que posi a l’actual direcció del partit contra les cordes. Valorem la seva lleialtat vers el partit, però la nostra lleialtat es deu exclusivament al nostre país. I per al nostre país, per al sobiranisme, és important que en aquestes eleccions del març no s’avali, amb el vot, a ERC, la seva direcció i la seva estratègia.

Per què no convé votar CiU?
Com ja hem dit algun cop, la amenaça més gran per al projecte de Casa Gran del Catalanisme l’hem de buscar en algun dels habitants d’aquesta casa, concretament el senyor Duran Lleida i les seves proclames tan conservadores i acomodatícies com les de la direcció d’ERC. Que el senyor Duran Lleida sigui el cap de llista de CiU és un factor dissuassor del vot, com d’altra banda des de la mateixa CDC s’ha pogut intuir, vet aquí les propostes d’en Felip Puig que un “sobiranista” vagi de número 2. Un altre cop, politiqueig. El gran problema és que del 9 de març sorgeixi un escenari que habiliti Duran a erigir-se en paladí de la governabilitat entrant al Gobierno de España amb qualsevol ministeri. Entenem que aquest escenari seria nefast per al país i letal per al projecte de la Casa Gran del Catalanisme. Per tant, tampoc no pensem que s’hagi d’afavorir, al contrari, s’ha de combatre, i la millor manera que tenim de fer-ho –potser l’única que tenim a les nostres mans- és no votant-los.

Conclusió
Una mica com l’energia, que ni es crea ni es destrueix, només es transforma, entenem que el sobiranisme, en aquesta fase, el que necessita és un impuls decidit de transformació. I aquesta transformació, el primer que requereix és liquidar les estratègies conservadores de les actuals direccions d’ERC i CiU.

Salvador Cardús afirmava divendres passat des de les pàgines de l’Avui “Si la manifestació [de l’1 de desembre] acaba transformant alguna realitat política en la direcció volguda, barretada! Si el vot majoritari se'l segueixen emportant els de sempre, si l'urna no sap què ha dit el carrer, marramiau.”

Doncs justament pensem que el 9 de març, a les urnes, no s’hi presenta cap partit polític que ara per ara pugui interpretar adequadament el que va dir el carrer l’1-D, hi haurà els de sempre, aquestes opcions del vell catalanisme, obsoletes i conformistes. Però aquest 9 de març, paradoxalment, podem obrir definitivament les portes a aquest nou sobiranisme, i cal afavorir aquesta transformació, no votant-los.

Això pensem que és el que interpretava el veterà patriota Heribert Barrera quan propugnava un vot en blanc o l’abstenció. El procés està en marxa, i, aquestes properes eleccions cal aprofitar-les per injectar encara una mica més de pressió. Nosaltres apostem per una campanya a favor de l’abstenció. Abstenció crítica i conscient, però abstenció.

L'esperit de l'1 de desembre

La manifestació de dissabte passat ha estat l’èxit més important de la Plataforma pel dret de Decidir (PDD), per davant de la celebrada el 18 de febrer del 2006 en contra de les retallades al nou Estatut d’autonomia. Després d’aquesta primera manifestació es parlà de “l’esperit del 18 de febrer” com a senyal d’identitat dels que no acceptàvem injerències externes en l’elaboració de les nostres lleis i com a exigència de dignitat nacional als nostres governants.

Quin serà ara “l’esperit de l’1 de desembre”? Tothom coincideix –començant pels mateixos organitzadors- en que la manifestació de dissabte anava políticament més enllà d’una simple demanda de millora de la gestió del serveis de transport del nostre país, i que la reivindicació del dret de decidir no quedava limitat a les infraestructures sinó que ho abarcava tot. És a dir, que del què en realitat s’estava parlant és del dret a l’autodeterminació. Això que pot semblar una obvietat, té un trascedència cabdal donada la transversalitat dels convocants i dels participants a la manifestació. I molt especialment, dels que no hi van anar. Aquesta línia divisòria, avalada per la participació en la marxa de centenars de milers de persones, és ben present en el subconscient de la immensa majoria de catalans i pot esclatar en qualsevol moment, malgrat les tàctites partidistes del moment. Aquest és, al nostre entendre, l’esperit que s’ha consolidat després del dissabte 1 de desembre.

A Catalunya existeix una majoria social que no té traducció parlamentària. Perquè de res més que de majoria social es pot parlar després de veure la gran quantitat de gent que va manifestar-se dissabte a Barcelona. Una gent que se sent molt més aprop els uns dels altres que no pas dels que a la mateixa hora es van quedar a casa deliberadament. Són aquests, els que es van quedar a casa, els que ho tenen encara més clar que nosaltres. Per això van fer pinya. Una pinya silenciosa i patètica que va des del PSC-PSOE al PP, passant per UGT, CCOO i Ciutadans, que va intentar boicotejar la manifestació (el PSC-PSOE, amb el seu ridícul manifest de vint-i-quatre hores abans) o silenciar-la (TV3, a partir de les ordres rebudes de José Zaragoza en aquest sentit).

Un gat vell de la política catalana com és Vincent Sanchis apuntava en el seu article de l’Avui de diumenge les causes i les possibles conseqüències d’aquest nou esperit: “S’han encès molt llums vermells que exigeixen canvis i valentia. El catalanisme ho ha entès en part. Ho ha entès Esquerra Republicana, que ha marcat una data -l'11 de setembre del 2014- al somni sobiranista. I ho ha entès igualment Convergència Democràtica, que ha començat a desplegar un nou programa i una nova estratègia per superar una exasperant paràlisi d'idees i objectius. Però no n'hi ha prou. Perquè Esquerra no només ha de fixar punts d'arrancada col·lectiva, sinó que ha de començar a fer efectiva l'estratègia que els ha de fer possibles. ¿Com es pot articular el sobiranisme des d'un govern que majoritàriament no n'és, de sobiranista? Pel que fa Convergència, ¿quina Casa Gran somnien els seus dirigents si l'empetiteixen amb l'acció quotidiana? (…) Cal encetar una nova etapa en què cada força política sigui molt més ambiciosa i estigui disposada a arribar fins i tot al sacrifici per desbloquejar aquesta situació d'incertesa que pateix una gran part -la més sensible i la més lúcida- de la societat catalana.”

En la mateixa línia Vicent Partal, des de l’editorial de Vilaweb afirma: “I segurament és aquesta fotografia, PSC i PP en un costat i des d'Unió Democràtica a la CUP en l'altre, el canvi més transcendental que s'haurà plasmat aquest primer de desembre. Amb això és possible que hajam assistit al naixement d'un nou cicle polític al Principat. Durant anys el PSC havia aconseguit trencar el discurs hegemònic de CiU a base de moure el debat sobre Catalunya o Espanya cap al terreny de qualsevol país normal, entre la dreta i l'esquerra, amb el matís afegit i extremadament útil que tota relació amb el PP era un anatema. No hi ha dubte que la jugada li ha eixit rodona però sembla que s'ha esgotat en ella mateixa.”

L’esperit de l’1 de desembre comporta el retorn necessari de l’eix nacional al primer pla de la lluita política. Els que varen voler enterrar-lo es van equivocar, alguns intencionadament, d’altres per càlcul partidista. La manifestació de dissabte ha demostrat que les quëstions socials es poden aixoplugar sota el paraigües nacional sense cap problema, amb els matisos ideològics que cadascú vulgui incorporar però amb una causa comuna que ens aplega a tots. Excepte als que han volgut quedar-ne fora. I són aquests els que han evidenciat que és realment l’eix nacional el que marca les diferències. Perquè tots podien estar d’acord amb la causa social de la manifestació, però alguns no han volgut estar-ho amb la causa nacional de la mateixa. Per tant, és l’eix nacional i no l’eix social el que marca les diferències. Alguns dels que dissabte es van manifestar pels carrers de Barcelona farien bé de prendre’n nota i actuar en conseqüència. L’esperit de l’1 de desembre no es pot quedar aquí.

____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Un altra “víctima” de l’espectacular manifestació sobiranista de dissabte ha estat la decència informativa. El desvergonyiment amb què els sociates han manipulat des de TV3, “la seva”, tot el que ha tingut a veure amb la manifestació ha superat tots els límits.

Així ho recull àmpliament la blocsfera sobiranista catalana, que es mostra absolutament indignada, i fins i tot en molts casos, l’anàlisi de l’escàndol i manipulació informativa es converteix per a molts en el principal argument dels seus posts sobre la manifestació.

Recordem, tal i com recollia l’Avui de dissabte, la manipulació massiva començava diumenge de la setmana passada, amb una trucada del Sr. José Zaragoza, secretari d’organització del PSC-PSOE, i comissari polític de “la seva”: “Diumenge passat, el TN migida obria amb una prèvia sobre la manifestació d’avui. En pocs minuts va sonar el telèfon de la cap d’informatius, que va rebre una bronca descomunal de José Zaragoza: “Això és una declaració de guerra!”, li va arribar a dir. Els crits van ser tals que es va donar l’ordre de suprimir la crònica política que anava de segons video del TN vespre. Tot, per tal que no tornés a parlar el portaveu de la Plataforma. El dany colateral va ser que també es van quedar sense sortir Carod i Duran i Lleida. Mala sort.”

No és estrany, per tant, que acabés passant el que va acabar passant, i que en Joan Arnera resumeix com “La vergonya de TV3” amb un post duríssim. També Enric Canela exhibia la mateixa indignació, en un altre post molt dur titulat “Quanta misèria” citant Carles Puigdomènech, molt molest igualment amb el tema.

Fins i tot algú tan fidel a l’ortodòxia de l’oficialisme tripartit com en Xavier Mir es pregunta, evidentment amb molta més suavitat, “quin és el criteri periodístic per fer conexions en directe”.
Per la seva banda, en Josep Sort hi fa una referència des de la distància de qui ja no n’espera res, en el seu post sobre la mani titulat “Moments estel·lars”, tot i que per referir-se a l’actitud de TV3 parla de “Moments patèticomediatics”.

Els sempre vitriòlics blocaires del Submarí ho resumien amb un titular: “Telemontilla fa el pena en la informació sobre la manifestació”. Però res millor per acabar aquesta incompleta mostra de la indignació de tantíssims blocaires i opinadors (que no és res més que la indignació dels 700.000 catalans que hi érem i ens sentim ultratjats) que finalitzar amb la referència que hi feia el mestre Partal en el seu mail obert, a Vilaweb.

Per desviar ràpidament l’atenció de la mani i de qualsevol altre efecte colateral que hagués pogut tenir sobre el tripartit, ja tenim el Sr. Carod-Rovira i la seva entrevista de diumenge a La Vanguardia, –perquè com li agrada de dir, “una cosa no treu l’altra”- des d’on posa en pràctica la tàctica del calamar i comença a llençar tinta a tort i dret: “Árabes y latinos votarán el 2014 en el referéndum de la independencia”, mentre exhibeix, com si se n’enfotés ell mateix de l’acudit, una targeta sanitària. Però com que les barbaritats que ha dit en aquesta entrevista són tantes, hi haurem de dedicar el proper article, la setmana vinent.

Tanmateix, la pregunta que ens fem en el moment de tancar aquesta edició de la Revista d’Idees és on és la “Trampa y Bochorno” que denuncia amb una bilis espectacular l’editorial d’avui dilluns d’El País. ¿Amb quines fonts compta aquest diari del més ranci espanyolisme per parlar de 125.000 assistents? ¿És que no és capaç de consultar ni tan sols la guàrdia urbana? ¿O l’hemeroteca, per saber qui són la Plataforma pel Dret de Decidir? ¿O els mateixos papers de la convocatòria? Tanta ignomínia només té una raó de ser: hem fet mal. Catalunya ha fet un espectacular cop d’efecte en defensa de la seva dignitat, i això ha alterat els sempre esplèndits ortegaygassetians editorialistes d’El País i la indignació els ha portat a escriure una soflama insultant que no trobaríem ni al bloc més cutre i canyí de les espanyes.