dimarts, 8 de gener del 2008

Puigcercós no ha estudiat Gramsci

És una llàstima que el conseller Puigcercós abandonés els seus estudis de sociologia i ciències polítiques a la UAB abans del trimestre on s’impartien les classes sobre Antonio Gramsci. De no haver estat així, possiblement hagués après algunes coses molt útils sobre conceptes com hegemonia, lideratge cultural i d’altres que hauria pogut aplicar en la seva futura vida política.

La teoria
Gramsci és marxista i en conseqüència la seva teoria es fonamenta en la idea de la lluita de classes, però les seves reflexions sobre l’Estat, la societat civil i la lluita per l’hegemonia cultural dins d’una societat són perfectament homologables a d’altres situacions on existeixin altres tipus de confrontacions. Per exemple, la confrontació nacional.

Segons el pensador italià, tota societat té una superestructura amb dos nivells diferenciats. El primer nivell és la societat política (l'Estat), amb tota la seva maquinària coercitiva al darrere. El segon nivell és la societat civil, que inclou “el conjunt d’institucions responsables de l’elaboració i difusió de valors simbòlics i d’ideologies.” Això és, el sistema escolar, els partits polítics, les organitzacions professionals, els mitjans de comunicació, els sindicats, l’església, etc. (fixem-nos ara ja com la societat civil així entesa té un significat més ampli del que sovint li donem en l’actualitat).

A diferència d’altres teòrics com Althusser, Gramsci creu en una certa autonomia de cadascun d’aquests nivells. I és aquesta autonomia –de la societat civil respecte la societat política- la que pot permetre que les classes oprimides hi assoleixin l’hegemonia abans mateix de la conquesta del poder de l’Estat. Én aquest sentit, la societat civil esdevé l’espai polític per excel·lència i on es disputa la lluita més aferrissada entre ideologies enfrontades. Qui vulgui aconseguir el control de la societat política (de l’Estat) haurà de realitzar abans una “llarga marxa a través de les institucions” de la societat civil per tal d’obtenir-ne l’hegemonia.

La implantació d’una hegemonia és un procés històricament llarg que ocupa els diferents espais de la superestructura. Les formes històriques de l’hegemonia no són sempre les mateixes i varien segons la naturalesa de les forces socials que l’exerceixen. Per a Gramsci, l’hegemonia ha de ser preparada per una classe que lidera la constitució d’un bloc històric (l’aliança estable de classes i fraccions). La modificació de l’estructura social ha de precedir una revolució cultural que, gradualment, incorpori capes i grups al moviment racional d’emancipació.

Aquesta idea de la lluita per la direcció político-cultural d’una societat i pel control de l’imaginari col·lectiu fa que el concepte d’hegemonia tingui un sentit militar que no és en absolut casual. Etimològicament, hegemonia deriva del grec eghestai, que significa “conduir”, “ser guia”, “ser cap”. Eghemonia, en grec antic, era el nom que rebia el comandament suprem de les forces armades. Per tant, es tracta d’una terminologia amb sentit militar. L’eghemon era el guia i també el cap de l’exèrcit.

La pràctica
Durant els governs de CiU era recurrent afirmar que l’Ajuntament de Barcelona exercia a la pràctica de contrapoder de la Generalitat. Amb això es volia significar que convergents i socialistes tenien uns models de societat diferents, fins i tot antagònics, que no podien arribar a implantar-se del tot (a ser hegemònics) per la importància i la influència de les dues institucions amb més pes polític del nostre país que controlaven respectivament. Quan uns feien una cosa, els altres responien fent la contrària. On uns veien blanc, els altres veien negre. No era en absolut un model a seguir, però com a mínim evitava que cap dels dos tingués el domini exclusiu de la societat catalana.

L’any 2003 tot això va canviar. La decisió d’ERC de lliurar la Generalitat al PSC-PSOE fou com posar el llop a vigilar els xais. L’extens control que aquest partit ja exercia sobre la majoria de les institucions catalanes podria ara traslladar-se a les que mancaven i obrir el camí per a penetrar fins a l’últim racó de la societat. La “llarga marxa a través de les institucions” del PSC-PSOE començava a fer-se realitat (atenció, per exemple, a aquesta notícia).

És cert que als darrers temps importants sectors de la societat civil catalana han fet sentir la seva veu per denunciar el permanent dèficit d’infraestructures que patim o per exigir un finançament més just. És cert que encara som capaços de mobilitzar-nos i de fer soroll quan les coses es posen més magres, però tampoc no podem deixar-nos portar per una eufòria desbordada. Amb tots els mecanismes del poder a l’abast el Govern intentarà controlar-ho tot, sense excepcions. Per aquests verals cibernètics es dóna sovint una imatge de la societat civil catalana que no es correspon del tot amb la realitat. Sí, la manifestació de l’1 de desembre va ser multitudinària, les plataformes sobiranistes proliferen arreu i els llibres d’assaig de temàtica nacionalista són un èxit de vendes, però amb això no n’hi ha prou. Gramsci ja va advertir-nos que la batalla per l’hegemonia de la societat civil seria dura i llarga. En aquest sentit, les declaracions de Joan Ferran sobre la “crosta nacionalista” són només una mostra de la voluntat del PSC-PSOE per no defallir en aquesta lluita, per no deixar cap àmbit de la societat civil lliure del seu domini.

Però el que no es pot oblidar és que va ser ERC, amb la seva decisió estratègica que havia de portar-los a “penetrar electoralment a l’àrea metropolitana” per “arribar al milió de vots”, qui ens ha portat fins aquí . Ara, quan no s’han complert ni de lluny els seus infantils propòsits és quan més patètica esdevé la imatge aquella de Carod-Rovira i la seva clau. Una clau que només ha servit per obrir les portes a la situació actual: una societat catalana en hores baixes que veu com cada dia que passa ha de defensar a la desesperada coses que semblaven plenament consolidades. I el que no sabem. “Tapar forats”, en diuen. Tapar els forats que provoquen aquells a qui tu has entregat el Govern.

Quan Joan Puigcercós, durant les negociacions del primer tripartit, va trucar Miquel Iceta per dir-li que “no tot està perdut” [sobre el pacte ERC-PSC], va evidenciar que no havia estudiat la lliçó d’Antonio Gramsci. Una llàstima per ell... i pel país.
_____________________________________________________________________


REVISTA D'IDEES
Fidels a la seva tradició, la nit del dia de Reis l’editorial Destino atorgava el premi Josep Pla, que aquest any ha premiat l’escriptor Melcior Comes, per la seva novel·la La batalla de Walter Stamm. Des d’aquí volem felicitar aquest jove escriptor, una de les més fermes realitats de la nova literatura catalana. No cal matisar que entenem per literatura catalana la literatura en català.

Però avui en dia, tanmateix, cal recordar-ho. El mateix Comes s’exclamava, en un interessantíssim article a l’Avui del 27 de desembre titulat “Catalanisme en castella”, que la llengua catalana hagués desaparegut del discurs nacional. I concretava: “Els d’Esquerra Republicana començaran a fer campanya electoral en castellà. Imaginen que així seduiran una majoria social refractària a tirar del carro de la independència. Però, qui vol una Catalunya independent en castellà?” Per acabar amb un paràgraf contundent: “El nacionalisme català no és una sinó una estratègia. Però tota estratègia implica un joc amb prioritats inalienables. Perdre això de vista és desertar de les nostres idees per arribar a qualsevol preu al poder. És assassinar tots els principis en nom de l'ambició forassenyada, com Macbeth, que per arribar a dalt de tot va haver de carregar-se tothom, fins que va veure com tanta sang vessada li passava factura. Allò que deia Groucho Marx ("senyora, jo tinc uns principis, i, si no li agraden, en tinc uns altres"), en el nostre cas passa per la liquidació de la nostra identitat lingüística...; Senyora, aquest país té uns principis i una llengua, i, si no li agraden, foti's o busqui'n un altre.”

Des de RESET volem felicitar-lo, no només pels seus èxits en literatura, prova inequívoca del seu talent, sinó pel seu compromís explícit i intel·ligent amb el país. Quina diferència, val a dir, amb d’altres casos, on el talent pel que sembla abunda menys i les idees sobre el país es presenten francament embolicades i rocambolesques, potser perquè les seves anàlisis amaguen interessos obscurs o... massa interessats. Dimecres dia 2 de gener, el professor Enric Marín encetava l’any amb una nova prova d’amor als socialistes, amb que ha fonamentat la seva croada a favor del tripartit. En un article a El Punt deia “insistir a presentar el PSC com un mer apèndix del PSOE és un error gravíssim”. Nosaltres no sabem si és un error gravíssim, però sí que és la realitat. Potser el professor Marín és d’aquests professors de periodisme als que la realitat mai els espatllarà un bon titular, no sabem si és això el que ensenya als seus alumnes. Però en tot cas, sí sembla permanentment en guàrdia perquè la realitat no li espatlli una bona estratègia. La de pactar amb aquests patriotes dels socialistes catalans, s’entén, que tan clarament evidencien l’existència d’un sistema propi de partits a Catalunya. Quina empanada mental!

2 comentaris:

Unknown ha dit...

Gramsci em porta records de sardenya i pedra seca...

Henry The VIII ha dit...

O potser el pobre home no ha estudiat mai res...