dimarts, 11 de març de 2008

ERC, en caiguda lliure

Contràriament al que és costum en aquest bloc, aquesta vegada publicarem un parell de posts en una mateixa setmana. El tema, les eleccions espanyoles de diumenge passat, s'ho val. Especialment si ens atenem als resultats obtinguts pels partits catalans nacionalistes, objecte preferent de la nostra atenció aquí. En aquest primer apunt comentem els resultats i la situació interna d'ERC. En els propers dia ho farem de CiU.
* * * * *
Les dades
.
.
Les eleccions de diumenge passat tanquen provisionalment, per a ERC, un cicle electoral que pot definir-se amb una expressió: caiguda lliure. En efecte, després de les eleccions al Parlament de 2003, les que van donar pas al primer tripartit, la constant dels seus resultats en totes les diferents eleccions que s’han fet amb posterioritat és –amb l’única excepció de les eleccions espanyoles del 2004- la pèrdua generalitzada de vots. Al nostre parer, d’acord amb les xifres que oferim a continuació, l’electorat d’ERC es mostra altament insatisfet amb els pactes subscrits amb el PSC-PSOE i ICV i ho demostra, elecció rere elecció, dismunint el suport electoral a aquest partit. Veiem les xifres.

A les eleccions al Parlament del 2003 ERC obtingué 542.046 vots (16,42%), i a les següents, les europees del 2004, 248.247 vots (11,80%): una pèrdua de 293.799 vots (-54,20%).

A les espanyoles del 2004, com ja hem comentat, el partit trenca momentàniament la tendència general i aconsegueix uns magnífics resultats, com a conseqüència de diversos fets sobradament coneguts.

Però a les següents eleccions, les del Parlament del 2006, obté 416.355 vots (14%): una pèrdua de 222.547 vots (-35%) en relació a les immediatament anteriors, i de 128.002 vots (-23,61%) si ho comparem amb les anteriors del mateix tipus.

A les municipals del 2007 ERC va obtenir 334.923 vots (11,70%), el que representa una pèrdua de 81.432 (-24,31%) en relació a les immediatament anteriors, i de 78.242 vots (-19%) si ho comparem amb les anteriors del mateix tipus.

I, finalment, a les eleccions espanyoles del dia 9 de març, el partit de Carod i Puigcercós ha aconseguit només 289.927 vots (7,9%), el que representa una pèrdua de 44.996 vots (-13,43%) en relació a les immediatament anteriors, i de 348.975 vots (-54,62%) si ho comparem amb les anteriors del mateix tipus.

Sabem perfectament que l’electorat no es comporta igual en cada tipus d’eleccions i que, per tant, la comparativa que oferim pot semblar esbiaxada a priori. Però donat que la tendència general a la baixa coincideix tant si comparem les diferents eleccions amb les seves immediates anteriors com si ho fem amb les anteriors del mateix signe, pensem que la panoràmica descrita més amunt és totalment vàlida i confirma la nostra tesi.

Per dir-ho més clarament, ERC ha anat perdent pel camí una bona part del seu electorat, d’ençà de la formació del primer Govern tripartit de la Generalitat, siguin quines siguin les eleccions convocades –amb l’excepció, repetim-ho, de les espanyoles del 2004- i acumulant unes pèrdues globals que trenquen completament el cicle ascendent iniciat fa cinc anys. Els resultats d’aquests anys són contundents en totes i cadascuna de les convocatòries electorals realitzades, tant a nivell nacional com de circumscripció. La davallada és, doncs, sistemàtica i generalitzada.

Les respostes
L’actual direcció d’ERC, davant d’aquesta incontestable evidència, ha optat per la pitjor de les respostes: la més absoluta manca d’autocrítica i l’enrocament en les seves posicions. Les lectures fetes dels resultats electorals pels dirigents del partit, la mateixa nit electoral i en les hores successives, és senzillament patètica. En aquest context, la sortida del Govern de Joan Puigcercós “per a dedicar-se al partit” només pot entendre’s com un replegament per intentar protegir-se de les crítiques que, previsiblement, plouran a partir d’ara i fins al congrés del mes de juny des dels sectors del partit més conscients de la situació, especialment del Reagrupament que encapçala Joan Carretero.

Contràriament a allò que s’ha dit en alguns mitjans de comunicació, la postura de Puigcercós no obeeix a la necessitat de preparar-se per a un enfrontament amb Josep-Lluís Carod-Rovira, sinó que es tracta d’una estratègia conjunta per aferrar-se als càrrecs davant el proper congrés. Carod i Puigcercós saben perfectament que els resultats de diumenge són un certificat de defunció política que només pot evitar l’autòpsia si barren el pas al metge de Puigcerdà. I això no poden fer-ho per separat, ja que tots dos són els culpables de la deriva electoral del partit i de l’estratègia suïcida que els ha portat on són ara.

El manteniment a capa i espasa del Govern tripartit és la mostra més clara d’això. Costa d’entendre que la causa fonamental de la constant pèrdua de vots d’ERC, a ulls de qualsevol observador imparcial, es mantingui com a eix central de l’actuació política del partit. La defensa d’una suposada “acció de govern” per davant de la ideologia del partit i, del que és més greu, dels interessos del país, és només la constatació de l’error.

Aquests dies la premsa, la digital i la de paper, va plena d’opinions, interpretacions i comentaris sobre els fets de les darreres hores. Impossible resumir-les aquí. Però volem destacar-ne només algunes que sintetitzen molt bé l’actual estat de coses:
.
Avui, editorial: "Esquerra Republicana ha passat del seu millor resultat al Congrés, amb vuit escons, a la pèrdua de vora 350.000 vots en només quatre anys. Les explicacions que fins ara han donat Ridao, Carod i Puigcercós són parcials i esbiaixades. L'argument del PSOE (i el PSC) com a vot útil anti-PP també podia ser un argument de fa quatre anys, quan, enmig d'aquell teva-meva, ERC va aconseguir xifres excepcionals en tots els sentits. Parlar de la bipolarització que tot ho contamina també és una veritat a mitges. Ho demostra el fet que a CiU no l'ha afectat i que, com en l'altre cas, fa quatre anys també hi havia aquest bipartidisme i ERC va saber trobar el seu espai. Ara no. I, cosa que és més preocupant per a la seva formació, aquests resultats negatius contrasten amb un context en què, segons tots els baròmetres, les simpaties independentistes dels catalans no paren de créixer."

Salvador Cot: “Mai tan poca gent s’havia equivocat tant en tan pocs anys. El que van tenir a les seves mans Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós fa només quatre anys s’ha evaporat en una sola legislatura. Només una.”

Vicent Partal: “La caiguda d’Esquerra és espectacular. No han volgut escoltar els avisos que tanta gent els feia arribar i ara veurem si són capaços de salvar algun moble.”

Salvador Cardús: “Mai el sobiranisme no s'havia sentit tan políticament desvalgut, tan mal servit, tan menystingut. On és aquell esperit de 2003, on ERC doblava el nombre de vots i, tot i la retirada de Pujol, CiU tornava a guanyar les eleccions? Perquè aquell avenç s'ha estroncat? És que ningú no s'ha equivocat en res, tot i que els resultats hagin anat mostrant la permanent reculada?
.
Francesc Puigpelat: "La gran derrotada de les eleccions ha estat, sense cap mena de dubte, ERC. Passar de 8 a 3 diputats i perdre més de la meitat dels vots no és cap broma. I menys encara, si es considera quina havia estat la trajectòria del partit. El 2004, ERC va ser la gran guanyadora i va il·lusionar. N'hi ha hagut prou amb quatre anys perquè Esquerra s'enfonsi. La seva estratègia de submissió absoluta a Montilla i al PSOE ha acabat com era previsible: en un desastre.La realitat és que Carod i Puigcercós s'han venut l'ànima als socialistes amb tanta rapidesa i facilitat, i sense cap contrapartida visible, que han deixat perplex bona part del seu electorat."
.
Toni Aira: "Joan Carretero va denunciar ja fa un any la pèrdua de perfil propi d’Esquerra al Govern. Llavors Joan Puigcercós li va respondre acusant-lo d’utilitzar arguments “convergents” i advertint que no és el mateix marcar perfil propi que marcar paquet. Un any després, un Puigcercós que no ha marcat perfil i que si ha marcat cap altra cosa ho ha fet en la intimitat, dóna la raó a Carretero per la via dels fets."
.
Víctor Alexandre: "La davallada d’ERC ha estat espectacular. Però ja se sap que quan una formació política decideix convertir-se en l’ombra d’una altra, és lògic que li passin aquestes coses. ERC, per tant, ha pagat durament la seva estratègia, si és que d’una dilució se’n pot dir estratègia. La direcció republicana va decidir l’any 2006 que era millor ser cua d’estruç que no pas cap de lluç i des d’aleshores no ha fet altra cosa que menysprear les crítiques constructives sorgides de la gent que li ha estat fidel i que s’ha confessat desconcertada en veure com el partit deixava de ser planeta per convertir-se voluntàriament en satèl•lit.La prova més clara d’aquesta satel•lització la trobem en l’astorament amb què la direcció d’ERC ha reaccionat davant la desfeta. No se l’esperaven. S’esperaven una certa davallada, sí, però mai la pèrdua de cinc escons i 360.000 vots. Cosa que demostra l’enorme desconnexió entre aquesta direcció i la realitat."

3 comentaris:

Josep-Empordà ha dit...

La sort que té ERC és que a les properes generals, ja no podrá perdre cinc diputats.

Mercè ha dit...

Excel·lent anàlisi i excel·lent antologia de textos. C+P continuaran ignorant-ho.

Anònim ha dit...

El pitjor es que el problema de E (ja no ERC) no són només la parella C+P, sinò també bona part de la militancia, la més jove, que sempre ha tingut un peu a E i un altre al PSOE, i que per aixo mateix va aprovar la gestio de C+P no fa tant de temps: per a ells l'enemic (ara i en temps de Companys) no son els espanyols l'espanyol sino els catalans burgesos. El més normal es que C+P guanyin el proper congrès i que tot continui igual fins que E s'ensorri del tot i les restes ingressin al PSOE (tampoc es tant nou aixo, on son els antics dirigents de ERC: a la Borsa, a Tele5, al Marroc, ... no es E un exemple de partit serios sino mes aviat de partit perfecte per muntar una manipul·lacio com la que ha fet el PSOE amb els C+P de col·laboradors necessaris). Se com es allo perque vaig ser militant dos anys; quan vaig veure de que anava el percal vaig plegar.