dimarts, 4 de març de 2008

La llum al final del túnel

El problema
La Vanguardia d’aquest diumenge passat publicava una editorial demolidora. Sabem la urticària que a molts li provoquen les opinions d’aquest diari, però no volem deixar-ho passar per alt. Sota el títol “La parálisis catalana”, l’editorial en qüestió, a una setmana de les eleccions espanyoles, ofereix una crua fotografia de la realitat del nostre país que mereix ser destacada. Després de recordar que “En muchos aspectos, Catalunya está paralizada. La especial idiosincrasia del actual Govern de la Generalitat mantiene absurdamente congeladas o retardadas decisiones estratégicas, bajo el paraguas de una gestión más tranquila y sosegada que la que caracterizó el mandato de pasqual Maragall”, comença l’enumeració dels fets:

1- La paralització del quart cinturó
2- Les contradiccions del Govern sobre la MAT
3- Les divergències sobre el traçat del tunel del TGV per Barcelona
4- La paralització de la connexió del TGV amb França
5- El desgavell de l’aigua
6- La incertesa sobre el futur de l’aeroport d’El Prat
7- Les ridícules polítiques mediambientals
8- La incapacitat per resoldre el problema de l’ensenyament
9- La manca d’una política per vertebrar l’eix mediterrani
10- L’embolic de l’Estatut

El diari del comte de Godó troba les causes d’aquest estat de coses en “el oportunismo, el cortoplacismo y el exhibicionismo ideológico” del Govern de la Generalitat. I, sí, benvolguts lectors independentistes –com nosaltres-, això és així. És cert que podríem afegir altres punts al llistat anterior (el malestar universitari, etc.) o que s’haurien d’identificar millor els agents implicats en alguns d’ells (el govern espanyol, etc.). Però per més voltes que se li vulguin donar, la pura veritat és que tenim un país abandonat de la ma de Déu. No cal ser un analista de reputada formació per assenyalar els responsables del desgavell generalitzat, ni cal tenir poders adivinatoris per saber que les coses no canviaran per elles mateixes. La cultura política dels governs tripartits que pateix el nostre país es limita a una simple actualització de la dita “ande yo caliente, ríase la gente”, o, el que és el mateix, a avantposar els interessos partidistes (tant per un joc de tàctices intrapartidistes com interpartidistes) als interessos generals dels ciutadans de Catalunya.

Si els qui haurien d’estar treballant perquè tot plegat rutlli estan massa ocupats per intentar conservar la seva cadira, aliens a les responsabilitats del càrrec pel qual han estat escollits, és del tot comprensible que les coses vagin així. I encara sort si, com a conseqüència d’alguna fatalitat imprevisible, encara no van pitjor.

Davant d’això, com era de preveure, La Vanguardia aposta per les seves receptes moderades de sempre (tot i exigir “una mayoría parlamentaria” que treballi per acabar amb aquest estat de coses). Tampoc no se’n pot esperar més, ni és gaire intel·ligent demanar-li’n. Ara bé, partint de la base de l’acceptació d’aquest realitat –seria estúpid no fer-ho-, els sobiranistes, els que volem un país lliure però també millor, hem de prendre consciència que cal fer alguna cosa. I que cal fer-ho més d’hora que tard.

La solució
En aquestes circumstàncies, i davant unes eleccions de les quals no podem esperar res, cal aprofitar la conjuntura per intentar fer passar l’aigua pel nostre molí. És evident que les proclames electoralistes i les crides sense contingut que fan els polítics són pura faramalla que no pot merèixer la nostra atenció. És evident també que la importància marginal del nostre vot, en funció de suposats càlculs estràtegics sobre si votem a uns o a uns altres, no representa cap aportació de pes al canvi que reclamem, ja que l’habitual cantarella de la nit electoral acaba donant la raó a aquella màxima de que “tots guanyen”. Únicament una sotregada de dimensions inèdites en el nostre paisatge polític podria introduir petites –o no tan petites- esquerdes en el sistema.

En aquest sentit, ens hagués agradat una situació semblant a les novel·lades per Manuel de Pedrolo o José Saramago en alguna de les seves obres. Una acció sorda i contundent de la ciutadania que posés en evidència la classe política. Una classe política, tot sigui dit de passada, que tem aquesta eventual reacció des del més profund de les seves butxaques, tal com ho demostra l’astracanada llançada per la portaveu d’ERC, Marina Llansana, que veu campanyes espanyolistes al darrere de les crides al vot en blanc i que confòn aquesta actitud amb la insatisfacció amb “una Espanya que no reconeix cap més nació que la castellana, que no sap viure la diversitat”, i no, com qualsevol persona mínimament informada sap, amb una crítica directa als partits polítics nacionalistes.
Per això saludem els posicionaments públics de les CUP i de grups com Catalunya Acció, que amb la seva actitud valenta evidencien el distanciament de la gent més mobilitzada amb els nostres líders polítics. La seva defensa de l’abstenció, com nosaltres ho fem del vot en blanc, i, especialment, uns bons resultats d’aquestes opcions seran la llum que il·lumini el final del túnel del que volem sortir. L’espurna que faci esclatar un nou sobiranisme. Aquest és el desig que compartim amb molts d’altres, com, per exemple, en Jordi Cabré (a qui, per cert, felicitem per la tasca feta al capdavant d’El Singular Digital): “el que ens cal és un projecte que no només engresqui sinó que doni confiança: que sembli útil, viable, amb major o menor raó i amb major o menor puresa. Un sacseig total del catalanisme que li doni confiança en ell mateix i que el tregui d’aquesta indigna guerra per liderar el cementiri. La veritat serà el de menys: comptarà més la versemblança. L’efectivitat (que no l’efectisme). La connexió amb la gent (que no el populisme). La integració (que no el sectarisme). I, sobretot, immunitat total a l’afany de protagonisme. Una nova generació amb receptes menys ortodoxes, però més màgiques. ‘Oh, és que el prioritari és demostrar que tenim raó’. No: abans de res, guanyar la guerra. L’enemic no s’hi fixa pas, en la raó.”

El dia 10 de març en seguirem parlant.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja és ben cert que no hi ha res que s'encomani més que la irracionalitat. I com més irracional és la idea, resulta que més s'encomana. I, aquest país nostre tan desgraciat, n'està reblat d'irracionals o, encara pitjor, d'irracionals narcissistes que encara és pitjor. Què proposeu curts de gambals? Si voleu votar en blanc, voteu Escons Insubmisos tontus del cul, cagallons per sèquia. Si més no, si l'opció prospera, tindrà una traducció tangible en un escó buit. I, hi ha res que pugui emprenyar més a TOTS els partits? A TOTS!! Hi ha res que emprenyi més a un partit que perdre una votació per un escó que no ocupa ningú? Doncs, això. Només faltàveu vosaltres amb el vostre nihilisme i el vostre "Apa, fotem-ho tot per la borda i tornem-hi que no ha estat res". Babaus, lel·los, beneits, bledes! Els problemes del Barrera són entre ell i el SEU partit, ximplets! I els del Maragall igual. Doncs que se les arreglin ells. El votant ha estat mai en un comitè central prenent decisions i els companys l'han decebut o marginat? Oi que no? Doncs els problemes d'aquests dos elements polítics no són els problemes del votant. No fotem cagarel·la. Tal com presenteu les coses, per aquesta espiral d'irracionalitat que defenseu de manera absolutament irresponsable, ens llançarem tots junts pel precipici i encara ens haurem de creure que anem directes, tots junts, a entitat identitària superior, quan en realitat anem directes al suïcidi col·lectiu. Il·lusos compulsius. Necessiteu ajuda professional. De veritat. Com podeu ser tant irresponsables? No veieu que s'ha de votar catalanisme i, dintre d'aquest el mal menor, sinó ens n'anem directament a la merda. És això el que voleu nihilistes del colló?

Anònim ha dit...

Caram, Anònim. Si que has dinat bé.
Jo amb això del vot blanc i nul, sinó fos perquè els votes a tots proporcionalment, sense botar-ne cap...ho tindria clar.
Suposo que cal votar amb pinces al nas, al Senat, però, votaré amb alegria l' única opció independentista que s' hi presenta, al Congrés amb tants satèl.lits ja és més dificil...no pas imposible.
El problema del vot blanc és que és efervescent...de dissolució immediata...i resultats inòquos.
Salut i independència!
Cesc.

bacus ha dit...

anon1 puc estar d'acord amb tu en part però per mi el mal menor és RC, i és el que votaré.

Josep-Empordà ha dit...

Vot en blanc?, abstenció?, son llegitims, però, com deia el president Pujol, ara no toca. El PSOE i el PP saltaran de contents si el vot catalanista s'absté, i el dia 10, o a molt estirar l' 11, ja ningú no en parlará, i serán quatre llargs anys de penitencia i de sentir que la fi del catalanisme ja ha arribat.

Que el sistema de partits catalá no és perfecte, es clar!; que cal canviar-lo, o fer-lo evolucionar o digas-li com vulguis, d'acord, però participant-hi... i tocant.lis la pera als partits espanyols al màxim.

Sabeu que passa? que molts no heu viscut la dictadura o l'heu viscut de molt joves, sino, no pensariau així. Aquest nihilisme al que es refereix l'anonim primer que invaeix tota Europa occidental i tan arraigat a Catalunya, és demolidor per el pais. A més de una cosa anomenada drets, n'hi ha un altre anomenada deures. Recordeu en Kennedy quant digué: "no penseu en el que América pot fer per nosaltres, sino en el que nosaltres podem fer per América" traduit a Catalunya. Es un deure patriotic.

Anònim ha dit...

El vot en blanc no preocupa a cap partit gran, tant els fot, en canvi al comptabilisar com a v�lid; posa una tanca m�s alta als partits petits que s�n els veritablement perjudicats sense tenir la culpa del desgavell. Per tant si no tenir clar a qui votar NO VOTEU PAS EN BLANC, VAL M�S Q US ABSTENIU que encara els fareu quedar m�s malament.
Jo votar� al partit que fotar� la patada als ous d'Esquerra m�s forta: El Partit Republic� Catal�.