dilluns, 17 de setembre de 2007

La ignomínia del 2014

En una entrevista publicada a La Vanguardia a finals d’agost Josep Lluís Carod-Rovira anunciava un referèndum d’autodeterminació pel 2014, tot i que no especificava res de com arribar-hi. En una entrevista posterior apareguda a l’Avui, els intents del seu director per aconseguir alguna concreció més sobre la qüestió van resultar també inútils. “Em perd tanta teòrica” afirmava Vicent Sanchis davant els habituals recursos retòrics del president d’ERC per fugir d’estudi. Malgrat tot, aquestes declaracions de Carod-Rovira han tingut un cert impacte mediàtic i convé analitzar-les amb més deteniment, ja que no poden descontextualizar-se de la pugna interna que viu el partit republicà.

1- L’eventual celebració d’un referèndum d’autodeterminació l’any 2014 no se la creu ni ell mateix. En l’esmentada entrevista de l’Avui Carod-Rovira reconeixia que aquesta proposta neixia en part com a fruit de la improvisació. I a continuació, en resposta a si l’acceptació de la convocatòria del referèndum seria condició per a la formació d’un nou govern després de les properes eleccions catalanes, declarava que “no té cap sentit que nosaltres posem el 2010 com a requisit aquesta iniciativa.” Aquesta manca de coherència tan absoluta no fa sinó sumar-se a la manca de credibilitat històrica del personatge: molts militants d’ERC encara no s’han recuperat de l’estupefacció que van causar les seves declaracions favorables a l’Estatut de la Moncloa.

2- Tampoc no s’ho creu ni el seu propi partit. En la primera reunió de l’executiva d’ERC realitzada després de les declaracions de Carod-Rovira, el seu portaveu, Joan Ridao, va aclarir que haver “paït” el que va qualificar “d’esquer per a gent desorientada després del fracàs de la via autonomista de l’Estatut” no significa en absolut que ERC centri ara tota la seva estratègia en aquesta “data emblemàtica”. Tant és així que la suposada proposta de referèndum ni tan sols figura en la ponència ideològica oficial que han de debatre en la Conferència Nacional del 20 d’octubre! Sembla del tot lògic pensar que si aquesta fos una estratègia mínimament seriosa i meditada hi figuraria en un lloc estelar i no hauria de ser incorporada ara “d’ofici” pel seu redactor. És a dir, a corre-cuita i fent veritables cabrioles reglamentàries per poder-la incloure a darrera hora. (De la ponència oficial d’ERC en aquesta Conferència en parlarem en el proper article)

3- Al darrere de tot plegat no hi ha res més que una lluita pel poder. “Poca gent, dins i fora, d’ERC donaven un cèntim per Carod. Amb alegria o amb fatalisme, segons els casos, la gran majoria l’havien condemnat o l’havien acceptat al cementiri dels elefants politics” (…) Què pot dir ara Puigcercós? Li han pres la iniciativa” escrivia el directot de l’Avui en un article dominical recent. Per això ara, a la vista de la remuntada de Carod-Rovira, ell i Puigcercós han signat una treva fins a les eleccions que evitarà polèmiques públiques sobre qui ha d’encapçalar les llistes del partit a les eleccions al Parlament i que intentarà donar una imatge de falsa unitat en la propera Conferència Nacional. Empatats en la seva cursa pel poder, tenen un enemic comú a batre: Joan Carretero i el miler de militants de Reagrupament.Cat. Haurem d’estar atents a partir d’ara als moviments més o menys teledirigits que efectuin els diferents grups creats a l’ombra d’aquesta pugna.

4- Les conseqüències de l’engany poden ser funestes. Si, com tot sembla indicar, la proposta de celebrar un referèndum d’autodeterminació l’any 2014 no ha estat més que una nova mostra del vol gallinaci de la direcció actual d’ERC, “una sortida per la tangent” com ho definia fa poc Patricia Gabancho, una fugida endavant per tapar-se les misèries al preu de crear falses expectatives entre la bona gent nacionalista d’aquest país, l'engany haurà estat total. I aquesta no haurà estat sinó una proposta del tot ignominiosa [2 f. (LC) Conducta, fet, que mereix el menyspreu públic] a la qual caldrà donar resposta. I per això no caldrà esperar al 2014.
_____________________________________________________________________
REVISTA D'IDEES
Més enllà de la qüestió del referèndum 2014, les últimes setmanes ha continuat el debat sobre el moment polític del país. D’acord a l’anàlisi que fem des d’aquest bloc, això forma part del primer nivell de la solució, aquell que apunta la necessitat de ser conscients de la situació en què estem i la denúncia de les seves causes.

En Ferran Sáez (Avui, 11/09/07) hi feia referència: “l’estat d’ànim col·lectiu és inusualment baix”. O, l’endemà, al mateix diari, en Carles Capdevila afirmava “El nostre país, la nostra llengua i els nostres líders fa dies que s’han encallat”.

Enfocant una mica més cap a les causes, Joan Ramon Resina, a l’ E-Criteri, feia una llarga reflexió sobre l’origen d’aquesta situació, on criticava l’estratègia d’ERC, en afirmar que “si els espanyols que viuen a Catalunya no estan per romanços catalanistes, que el catalanisme es desnacionalitzi”. A parer seu “aquesta aposta estratègica d’ERC explica per què els darrers anys d’independentisme al poder passaran a la història com els del desballestament del catalanisme”.

L’explosió d’iniciatives en l’espai catalanista també ha merescut l’atenció de diferents articulistes. Divendres, en JB Culla deia a El País: “la reciente Diada se ha singularizado también por la eclosión de plataformas soberanistas o independentistas extra, supra o interpartidarias”, per a continuar amb una reflexió que d’alguna manera assumeix parcialment el que havíem plantejat a RESET en el post de presentació: "¿Es tal la efervescencia de iniciativas, espacios de debate y páginas web una prueba de la radicalización del nacionalismo catalán? A mi juicio, y al igual que las corrientes críticas y tendencias más o menos organitzadas en el seno d’ERC, CDC, incluso del PSC, se trata más bien de síntomas de desorientación, de indicos de una cierta perplejidad estratégica dentro de estas minorías politizadas (…)”.

A aquesta visió també s’hi apuntava el bloc Tresinores des del post “Que no quedi per fer”: “La poca utilitat dels partits catalans en relació al fet nacional fa que, tant des dels propis partits com des de la societat civil es generin estructures per treballar i canalitzar el gran potencial que tenim els independentistes”.

En relació a la proposta carotiana del 2014, n’ Octavi Fornés, al seu bloc, feia una reflexió molt ordenada sobre les seves mancances, per acabar comparant la frivolitat de la proposta d’ERC amb la solvència de les propostes de l’SNP. En Fornés apuntava a la falta de credibilitat: “(…) és creïble aquesta proposta? Hi ha un pla que ens porti a aquesta situació o és més del mateix? I quan dic més del mateix vull dir que més del mateix que ens va donar en Vendrell a la calçotada. Allò va quedar en no-res, és a dir, se’ns va vendre fum. Igual que allò del Ridao de la ‘desconnexió d’Espanya’, només fum. Tot plegat no deixa de ser l’estratègia de la manca d’estratègia. En Carod i la resta de la direcció només viuen el present, sense pensar –ni voler pensar- en el futur.” I per acabar: “Si algú vol comparar l’actual direcció d’ERC amb l’SNP que ho faci, però són tan semblants com un ou i una castanya. L’SNP ha tingut una trajectòria política coherent, que demostra que tot el que diu és fruit d’una reflexió seriosa, del coneixement profund dels problemes dels escocesos i d’una voluntat política d’arribar a la independència en un termini raonable”. Bo tenir-ho present, ara que sembla que s’acosta la temporada de fer-se fotos amb en Alex Salmond…

Finalment, El Singular Digital també apuntava, en relació a la proposta del 2014, un escenari crític: “Seria terrible, horrorós, definitivament letal que la proposta es revelés com una fugida endavant o com una frivolitat per a escalfar momentàniament alguns ànims”.

Més val que ens preparem per afirmar-ho sense el temps condicional, i per tant, que denunciem des d’ara mateix la ignominiosa proposta de Carod-Rovira.

7 comentaris:

leo ha dit...

Teniu tota la raó del món. Quan proclamem per la nostra banda la república catalana, a l'estil de Macià i Companys?
Perquè espere que tingueu les castanyes necessàries per fer-ho, vosaltres tots sols, armats amb un canyot i una senyera, així de valents i agosarats sou!
Espere ansiós la vostra resposta.

JRMora ha dit...

Ya me has enviado como tres veces el mismo correo durante esta semana, te agradecería que dejaras de enviármelos que ya se la dirección de memoria.
Además para eso están los feeds.
No quiero tener que borrame de listas donde NO he solicitado la inclusión.
Saludos de un catalán por el sur.

Àlex ha dit...

Si refundar el catalanisme vol dir atacar les opcions catalanistes fora de CiU amb mi no hi compteu! Em creia que es tractava d'eixamplar les fronteres i no de començar per deixar fora els sens dubte han de ser els companys de viatge.

Anònim ha dit...

Totalment d'acord amb el que dius. El Carod s'ha tret un as de la maniga per ocultar la seva submissió al PSC-PSOE. No mereix cap credibilitat ni ell ni l'executiu d'Esquerra.

Anònim ha dit...

El que és una ignomínia és rebre e-mails que no has demanat, i menys per rebre, com un spam més, propaganda filoconvergent a través d'un bloc anònim que té tota la pinta de ser de la "Madí's Factory", sí home, la mateixa que fa DVD's i que us deixa sense pactes per formar govern... No us he convidat a la meva safata d'entrada i he clicat perquè no torneu a enviar-me més spam del vostre. Per cert, ja que hi som posats, més ignomínia que l'estatutet pactat pel teu amic Mas i CiU amb ZP a canvi de res (s'ha de ser gamarús) no crec que la trobi. Per cert, com van els "cataplines"? potser que abans de presentar-vos com no sé què sobiranista deixeu de fer el préssec en públic i abraçar l'independentisme sense complexos. Fins aleshores, i malgrat a can ERC les coses no van fines, a can CiU no podeu dir ni "piu" pel que fa a sobiranisme. Dieu que Carod no té credibilitat, però i CiU? i l'Artur Mas? La resta són "parole, parole" i spam que no vull tornar a rebre.

Roger ha dit...

El primer pas per aconseguir la independència és trencar amb el PSOE Catalunya (popularment conegut com PSC) i fer un front nacional amb Convergència i Unió. A partir d'aquí, sí que es pot treballar en ferm cap a la via sobiranista. Però amb Montillas de president, res hi ha a fer...

Cisco 1714 ha dit...

osti,tu, no sé qué m'agrada més, si el que expliqueu (coincideixo bastant, però una mica espessot) o aquests comentaris conspiranoics! Són la bomba! Jo també m'hi apunto: crec que el Madí és el que fa aquests comentaris per donar-se autobombo i fer-se el important.

Per cert, està molt bé aquest bloc d'Octavi Fornés. També una mica espés. Però estic barrinant que no el faci també el Madí. Tinc una mica de lío.

siau!