dimarts, 18 de desembre de 2007

La llei de ferro d'Esquerra

Quan el sociòleg alemany Robert Michels va publicar al 1911 el seu llibre “Zur Soziologie des Parteiwesens in der modernen Demokratie. Untersuchungen über die oligarchischen Tendenzen des Gruppenlebens“, conegut abreujadament com Els partits polítics, semblava estar pensant en ERC. És clar, això no pot ser perquè ERC va trigar encara vint anys a fundar-se, però la idea central de l’obra més famosa d’aquest deixeble de Max Weber li ve que ni pintada al partit que dirigeixen amb tant de sacrifici els senyors Carod-Rovira i Puigcercós.

En efecte, com a resultat de l’estudi del Partit Socialdemòcrata Alemany del seu temps Michels va concloure que el funcionament intern de la majoria de partits polítics es regeix per l’anomenada “llei de ferro de l’oligarquia“. Aquesta llei diu que les organitzacions esdevenen burocratitzades en crèixer, formant una èlit que contraposa l’eficiència a la democràcia interna: com més gran és el lideratge dels dirigents més petita és la democràcia interna del partit.
En el cas d’ERC aquesta norma s’agreuja encara més per la multiplicitat de sectors i l’existència de pugnes de lideratge entre ells, per la qual cosa la democràcia interna se’n ressent encara més.

Tota aquesta teòrica ve a tomb del trist episodi viscut aquest cap de setmana passat amb la confecció de les llistes electorals d’aquest partit. La història és coneguda perquè tots els mitjans de comunicació se n’han fet ressò àmpliament: el Consell Nacional d’ERC va ratificar les candidatures promogudes per la direcció en les quatre circumscripcions, tot i que en els casos de Tarragona i Lleida existien altres candidats (Jaume Renyer i Antoni Bertran, respectivament) que comptaven amb el suport majoritari de les bases del partit, segons les eleccions territorials realitzades a tal efecte. És a dir, que un partit estatutàriament assembleari es passa pel forro l’assemblearisme dels seus propis estatuts quan li convé a la direcció. Suposem que això deu ser com a conseqüència de “l’esforç de cohesió interna davant el perill de divisió” que demanava Joan Puigcercós aquest diumenge en una entrevista a El Punt. Però a nosaltres ens recorda més a Maquiavel quan recordava que la política és l'art de conquerir el poder i mantenir-lo. Per fer-ho, tots els mitjans són lícits, deia.

Aquests fets se sumen a la candidatura non nata d’Elisenda Paluzié com a número dos per la llista per Barcelona. Després d’uns tumultuosos esdeveniments a l’interior de la Plataforma Sobirania i Progrés que van acabar com el rosari de l’aurora, la professora de Teoria Econòmica de la UB va sortir projectada com a possible acompanyant de Joan Ridao al Congrés dels Diputats perquè “dóna el perfil” que es buscava per aquest lloc, segons les cròniques de fa un parell de mesos. Què ha passat després? Les males companyies que sovinteja li han costat el càrrec? Podeu preguntar-li directament a la nostra economista. No us costarà gaire. A hores d’ara posa a parir a la direcció d’ERC davant de qualsevol que vulgui escoltar-la.

Com a conclusió de tot plegat i en homenatge al company blocaire Manel Bargalló i Alabart, que ha decidit tancar el seu bloc, reproduirem aquí la seva anàlisi en relació al tema que ens ocupa, extreta d’un post que va publicar al juliol d’aquest mateix any: “Com les empreses, hi ha partits amb un tarannà més obert i participatiu i d’altres que són més jerarquitzats i dirigits. Hi ha partits que el seu secretari general té un control absolut de l’organització perquè molts dels seus militants tenen el sou depenent de si el secretari general ho vol o no ho vol. També en molts partits les llistes electorals, que recordem que a casa nostra són tancades, es proposen a dit pel secretari general al comitè executiu per tal que l’aprovi. Si el secretari general no vol que un nom no hi sigui, aquest no surt a la llista proposada i el consell executiu no l’aprova. Es queda fora sense possibilitats derepetir o estrenar un escó o regidoria.”

I per acabar, un altre recordatori. En aquest cas per a la visionària secretària d’organització d’ERC, Pilar Albiol, que a preguntes d’El Periódico (del 25 d’octubre) sobre el procés d’elaboració de les llistes al Congrés dels Diputats va respondre: “no es preveu conflictiu”.

_____________________________________________________________________
REVISTA D'IDEES
Després que el PSC-PSOE i ICV-EUiA es conjuressin per sumar esforços per aturar el sobiranisme, segons informava l’Avui, aquest dilluns el Sr. Ridao, flamant cap de cartell d’ERC a les eleccions espanyoles ens sorprenia a tots dient: "A les eleccions generals només hi ha dues ofertes de catalanisme: ERC i CiU".

No sabem si això implica un retorn a l’eix nacional, però en qualsevol cas és una mostra més d’aquesta incoherència oceànica per on navega la política catalana i especialment ERC. Perquè és clar, si ERC i CiU són les dues úniques propostes catalanistes, els seus aliats de govern… què són? I per què ho són… d’aliats? Com bé sabrà el Dr. Ridao, en judici no hi ha millor prova que la confessió de part. I aquesta confessió de part és certament sorprenent i una mostra més de la falta de credibilitat dels nostres polítics.

Així les coses, no trobem estrany que des de la setmana passada, amb la publicació del nostre article proposant l’abstenció a les eleccions espanyoles, s’hagin rebut en aquest bloc més comentaris que mai i molts altres blocs s’hagin plantejat també aquesta qüestió: el sentit del vot o del no vot, com a mostra de desafecció i protesta envers l’actual situació política del nostre país.

És impossible fer-se ressò de totes les opinions expressades, val a dir que totes, la gran majoria d’elles molt argumentades, amb idees, i de ben segur en les properes setmanes hi haurem de tornar. Més enllà de recomanar la lectura dels comentaris fets al nostre post, ens sembla important destacar el debat obert en altres blocs, i alhora del debat obert amb els comentaris que s’hi fan.

Un dels primers a trencar el foc, després del nostre article, va ser en Xavier Mir, que s’arribava a plantejar al post “Seríem capaços de convertir les eleccions en un referèndum?” la possible conveniència d’una posició comuna de “desafecció” (que caldria trobar): “¿És possible construir un vot en clau nacional, al marge dels partits, que sigui alguna cosa més que la suma de vots individuals?” s’interroga. En Marcús oferia una sortida enginyosa com a expressió de la desafecció, Congrés Sí, Senat No! (vot pràctic i vot de càstig, 2 en 1). Més endavant, en Joan Arnera es plantejava, de manera oberta, la qüestió “Votar, no votar. Plantejaments” Un altre Joan, en Joan Bonada, des del Mirall ho tenia més clar: “Que votin els espanyols”.

En definitiva, un debat obert i calent a la catosfera sobiranista, si atenem a les reaccions que està provocant en blocs i comentaris. En seguirem parlant.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Els crítics d’ERC que minen el partit

En els darrers temps hem sentit paraules molt dures per part de membres de la direcció contra els anomenats sectors crítics d’ERC, per considerar que la seva actitud perjudica el partit. I no hi ha dubte que l’existència de tensions al si d’un col·lectiu, més enllà de considerar perfectament legítima i fins i tot saludable la crítica interna, pot malmetre’n la imatge exterior. Però, probablement, la pitjor conseqüència de les picabaralles internes no és tant el ressò que tenen de cara a l’exterior, ja que al capdavall qui té accés als mitjans de comunicació de més abast sempre és el sector oficialista, com les males jugades i passos en fals que provoquen. Ho estem veient ara, a l’hora de confeccionar les llistes electorals.

El lògic seria que la direcció del partit valorés el perfil de les persones més idònies per configurar els primers llocs de les candidatures, tenint en compte no només la projecció mediàtica que sovint es redueix al cap de llista, sinó sobretot la capacitació i solvència professional en funció de les tasques que se suposa que hauran de desenvolupar. Però, en el nostre cas no ha estat així. Les rivalitats internes pel poder han forçat la confecció d’una llista molt més pensada per posicionar un determinat sector, de cara a l’ambició personal de desbancar Carod Rovira.

En la darrera Conferència Nacional es va aprovar (uns quants hi vam votar en contra) la incorporació de membres de les Plataformes sobiranistes a les llistes electorals. Em semblava una bestiesa perquè suposaria la mort d’aquestes mateixes plataformes que passarien de ser moviments transversals a ser mers instruments del partit. Però, una cosa és no instrumentalitzar aquestes plataformes, i l’altra és tancar la porta a persones independents o no tan vinculades a l’aparell del partit.

S’havia parlat de la incorporació d’Elisenda Paluzie Professora Titular de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona, amb un perfil professional perfecte donat que un dels grans camps de batalla de la propera legislatura serà el tema del finançament. Hauria pogut fer un bon tàndem amb Joan Ridao, combinant l’àmbit jurídic amb l’econòmic. Però, està clar, és una qüestió de prioritats, i qui ambiciona substituir Josep Lluís Carod Rovira no ha volgut perdre posicions personals, encara que sigui en detriment de la imatge i sobretot de l’eficàcia o l’interès general del partit. S’ha preferit posar-hi persones que tenen com a màxima credencial ser afins, i molt fidels, al President o al Secretari General del partit.

Quan es parla del mal que poden fer determinats moviments interns del partit, no cal mirar ni el Reagrupament ni Esquerra Independentista. La pitjor imatge i el pitjor servei al partit l’està provocant la pugna interna al si de la direcció.
(publicat a http://josepromeu.bloc.cat/)

Josep-Empordà ha dit...

No fa gaire, a un conegut, militant del sector critic d'ERC, Reagrupament, li vaig dir que ho tenian força crú. Li vaig explicar la estratègia dissenyada per en Bonet per fer-se amb Esquerra, durant la època d'en Colom. Foren molt pacients fins que tingueren els càrrecs a les butxaques i acte seguit, es desferen d'en Colom i la Rahola. Li vaig dir que ara, no permetrian que els fecin el mateix, i la realitat del dia a dia, sembla confirmar-ho. Carretero, sense càrrecs per oferir, ho tens molt crú.

Manel des de l'Exili ha dit...

Moltes gràcies per la meva referència. M'agradaria dir que no tanco perquè estic desesperat o cansat de la lluita per canviar les coses dins d'ERC. Tanco el bloc perquè com he dit no puc dedicar-hi més temps i que el meu granet de sorra ja està fet per forçar el canvi.
Per l'altre costat referent a que vaig i que vosaltres reproduir, només cal afegir que per sort els electors voten en una democràcia i igual que en una empresa els clients son els que compren el producte o el servei. El proper març es veurà si el producte i el servei d'ERC es prou atractiu i creïble perquè els ciutadans apostin per ells.
Jo crec com he dit molt cops, que amb tot el que han fet fins ara i el que estan fent i encara el que falta, els resultats del producte serà tant dolent que pocs voldran comprar-lo.
En aquell moment, fins i tot els més llepafils es tornaran crítics ferotges contra l'executiva, perquè per un costat no els agradarà quedar-se sense feina i per l'altre costat tampoc estaran contents d'haver tingut que menjar-se la critica dels companys i amics PER RES!

Lluís ha dit...

Realment vist des de fora sou molt patètics. Objectivament l'únic partit assambleari i per tant més democràtic és ERC. Segurament amb moltes deficiències i grinyolades però assambleari i democràtic, cosa que no poden dir la resta de partits polítics.
Per cert m'agradaria sentir algun comentari sobre el que va dir el gran catalanista Sr.Mas i el seu model de democràcia pel qual els vots dels que voldríem la INDEPENDÈNCIA tenen menys valor que els vots Espanyols!!!!! Quina democràcia és aquesta?

Josep-Empordà ha dit...

Sembla ser que la "Plataforma pel Dret a Decidir", ha donat la raó al Sr. Mas, Lluis.

Ramon ha dit...

Lluis, l'assemblearisme i la pretesa democràcia interna no són necessariament una virtut, i, a ERC, partit mancat d'una base ideologica clara que doni solidesa i continuitat als seus plantejaments, més aviat han propiciat que el partit hagi tingut una història erràtica, al servei del dirigent o la camarilla de cada moment. Segons el qui mana, ERC ha passat de ser el partit de les classes populars catalanes, en temps de Macia, a ser la tapadora (o el còmplice, si es vol ser menys benevolent) de la CNT/FAI i dels seus assassinats durant la Guerra Civil. ERC ha estat federalista o, com ara, independentista segons els estudis de mercat del moment. L'assemblarisme ha facilitat que qualsevol que vingui amb demagògia i les butxaques ben plenes (qui les ha omplert seria una altra questio interessantíssima que explicaria moltes coses dels canvis ideològics de ERC) pugui control·lar el partit i posar-lo a servir els seus plans particulars, ja sigui la auto promoció (Hortalà o Rahola) o els plans d'un tercer, com probablement passa ara. Tampoc li han impedit passar del federalisme al independentisme, i encara menys omplir-se la boca de proclames independentistes mentre regala el pais al PSOE i segueix descaradament i amb l'aprovació de gairebé tota la direcció, el cami de Euzkadiko Ezquerra (del independentisme a corrent d'opinió del PSOE). El problema de ERC es que no te cap ideologia, el que la fa víctima propicia dels oportunistes i aventurers, que inevitablement acaben surtint del partit per la porta falsa. Els seus dirigents mai serveixen a res mes que a ells mateixos, als seus interessos personals. Això pot ser una gran avantatja pels oportunistes, però no ho és pel partit ni pel pais. Un partit tan "flexible" no pot articular res.
Quan dic que a ERC li ha mancat i li continua mancant una base ideologica, una definicio de que defensa i a qui defensa, no parlo per parlar. Em vaig fer membre del partit despres del episodi de Perpinyà, quan encara es podia pensar que el suport al PSOE era una estratègia i no una entrega i ERC podia necessitar suport en moments difícils. M'hi vaig quedar un parell d'anys, al cap dels quals ja havia perdut l'esperança de veure a les reunions setmanals del Casal altra cosa que pur tacticisme oportunista i afany de professionalitzacio. Del que es defensava en aquell partit puc assegurar que no en vaig escoltar ni mitja paraula en dos anys.

Toni ha dit...

Em sap greu però no sabeu pas de que parleu sobretot en el cas de Tarragona.

Cada "regiò" tria un candidat i és la direcciò qui els ordena com creu oportú.

Per tant no hi ha cap fet constatable que digui que el Sr Ranye hauria d´anar de número 1 a les llistes per tarragona ja que l´altre candidat tb va ser escollit per la seva circumscripciò.

Per cert, llegit la vostre pàgina em costa d´entendre que qui rebi més crítiques pel seu funcionament intern sigui justament el partit més democratic de tots.

pere ha dit...

sou uns venuts al PSOE visca Carretero , abans que Carod/Puigcercós Mas o la CUP

Roser Rovira ha dit...

Amb totes les deficiències que calgui, ja m'agradaria que els altres partits politics (incloent-hi la CUP) fossin tan transparents en el seu procès d'elecció de candidats.
El llibre de marres que referencieu està molt més en la línia de CiU, PSC, IC, PP que no pas d'ERC. Heu pogut visualitzar els debats existents en altres partits polítics en el moment de confeccionar les llistes electorals? NO. QUI ES MOU NOSURT A LA FOTO, us sona?

Anònim ha dit...

Gracies per intiresnuyu iformatsiyu