dilluns, 3 de desembre de 2007

L'esperit de l'1 de desembre

La manifestació de dissabte passat ha estat l’èxit més important de la Plataforma pel dret de Decidir (PDD), per davant de la celebrada el 18 de febrer del 2006 en contra de les retallades al nou Estatut d’autonomia. Després d’aquesta primera manifestació es parlà de “l’esperit del 18 de febrer” com a senyal d’identitat dels que no acceptàvem injerències externes en l’elaboració de les nostres lleis i com a exigència de dignitat nacional als nostres governants.

Quin serà ara “l’esperit de l’1 de desembre”? Tothom coincideix –començant pels mateixos organitzadors- en que la manifestació de dissabte anava políticament més enllà d’una simple demanda de millora de la gestió del serveis de transport del nostre país, i que la reivindicació del dret de decidir no quedava limitat a les infraestructures sinó que ho abarcava tot. És a dir, que del què en realitat s’estava parlant és del dret a l’autodeterminació. Això que pot semblar una obvietat, té un trascedència cabdal donada la transversalitat dels convocants i dels participants a la manifestació. I molt especialment, dels que no hi van anar. Aquesta línia divisòria, avalada per la participació en la marxa de centenars de milers de persones, és ben present en el subconscient de la immensa majoria de catalans i pot esclatar en qualsevol moment, malgrat les tàctites partidistes del moment. Aquest és, al nostre entendre, l’esperit que s’ha consolidat després del dissabte 1 de desembre.

A Catalunya existeix una majoria social que no té traducció parlamentària. Perquè de res més que de majoria social es pot parlar després de veure la gran quantitat de gent que va manifestar-se dissabte a Barcelona. Una gent que se sent molt més aprop els uns dels altres que no pas dels que a la mateixa hora es van quedar a casa deliberadament. Són aquests, els que es van quedar a casa, els que ho tenen encara més clar que nosaltres. Per això van fer pinya. Una pinya silenciosa i patètica que va des del PSC-PSOE al PP, passant per UGT, CCOO i Ciutadans, que va intentar boicotejar la manifestació (el PSC-PSOE, amb el seu ridícul manifest de vint-i-quatre hores abans) o silenciar-la (TV3, a partir de les ordres rebudes de José Zaragoza en aquest sentit).

Un gat vell de la política catalana com és Vincent Sanchis apuntava en el seu article de l’Avui de diumenge les causes i les possibles conseqüències d’aquest nou esperit: “S’han encès molt llums vermells que exigeixen canvis i valentia. El catalanisme ho ha entès en part. Ho ha entès Esquerra Republicana, que ha marcat una data -l'11 de setembre del 2014- al somni sobiranista. I ho ha entès igualment Convergència Democràtica, que ha començat a desplegar un nou programa i una nova estratègia per superar una exasperant paràlisi d'idees i objectius. Però no n'hi ha prou. Perquè Esquerra no només ha de fixar punts d'arrancada col·lectiva, sinó que ha de començar a fer efectiva l'estratègia que els ha de fer possibles. ¿Com es pot articular el sobiranisme des d'un govern que majoritàriament no n'és, de sobiranista? Pel que fa Convergència, ¿quina Casa Gran somnien els seus dirigents si l'empetiteixen amb l'acció quotidiana? (…) Cal encetar una nova etapa en què cada força política sigui molt més ambiciosa i estigui disposada a arribar fins i tot al sacrifici per desbloquejar aquesta situació d'incertesa que pateix una gran part -la més sensible i la més lúcida- de la societat catalana.”

En la mateixa línia Vicent Partal, des de l’editorial de Vilaweb afirma: “I segurament és aquesta fotografia, PSC i PP en un costat i des d'Unió Democràtica a la CUP en l'altre, el canvi més transcendental que s'haurà plasmat aquest primer de desembre. Amb això és possible que hajam assistit al naixement d'un nou cicle polític al Principat. Durant anys el PSC havia aconseguit trencar el discurs hegemònic de CiU a base de moure el debat sobre Catalunya o Espanya cap al terreny de qualsevol país normal, entre la dreta i l'esquerra, amb el matís afegit i extremadament útil que tota relació amb el PP era un anatema. No hi ha dubte que la jugada li ha eixit rodona però sembla que s'ha esgotat en ella mateixa.”

L’esperit de l’1 de desembre comporta el retorn necessari de l’eix nacional al primer pla de la lluita política. Els que varen voler enterrar-lo es van equivocar, alguns intencionadament, d’altres per càlcul partidista. La manifestació de dissabte ha demostrat que les quëstions socials es poden aixoplugar sota el paraigües nacional sense cap problema, amb els matisos ideològics que cadascú vulgui incorporar però amb una causa comuna que ens aplega a tots. Excepte als que han volgut quedar-ne fora. I són aquests els que han evidenciat que és realment l’eix nacional el que marca les diferències. Perquè tots podien estar d’acord amb la causa social de la manifestació, però alguns no han volgut estar-ho amb la causa nacional de la mateixa. Per tant, és l’eix nacional i no l’eix social el que marca les diferències. Alguns dels que dissabte es van manifestar pels carrers de Barcelona farien bé de prendre’n nota i actuar en conseqüència. L’esperit de l’1 de desembre no es pot quedar aquí.


____________________________________________________________________


REVISTA D'IDEES

Un altra “víctima” de l’espectacular manifestació sobiranista de dissabte ha estat la decència informativa. El desvergonyiment amb què els sociates han manipulat des de TV3, “la seva”, tot el que ha tingut a veure amb la manifestació ha superat tots els límits.

Així ho recull àmpliament la blocsfera sobiranista catalana, que es mostra absolutament indignada, i fins i tot en molts casos, l’anàlisi de l’escàndol i manipulació informativa es converteix per a molts en el principal argument dels seus posts sobre la manifestació.

Recordem, tal i com recollia l’Avui de dissabte, la manipulació massiva començava diumenge de la setmana passada, amb una trucada del Sr. José Zaragoza, secretari d’organització del PSC-PSOE, i comissari polític de “la seva”: “Diumenge passat, el TN migida obria amb una prèvia sobre la manifestació d’avui. En pocs minuts va sonar el telèfon de la cap d’informatius, que va rebre una bronca descomunal de José Zaragoza: “Això és una declaració de guerra!”, li va arribar a dir. Els crits van ser tals que es va donar l’ordre de suprimir la crònica política que anava de segons video del TN vespre. Tot, per tal que no tornés a parlar el portaveu de la Plataforma. El dany colateral va ser que també es van quedar sense sortir Carod i Duran i Lleida. Mala sort.”

No és estrany, per tant, que acabés passant el que va acabar passant, i que en Joan Arnera resumeix com “La vergonya de TV3” amb un post duríssim. També Enric Canela exhibia la mateixa indignació, en un altre post molt dur titulat “Quanta misèria” citant Carles Puigdomènech, molt molest igualment amb el tema.

Fins i tot algú tan fidel a l’ortodòxia de l’oficialisme tripartit com en Xavier Mir es pregunta, evidentment amb molta més suavitat, “quin és el criteri periodístic per fer conexions en directe”.
Per la seva banda, en Josep Sort hi fa una referència des de la distància de qui ja no n’espera res, en el seu post sobre la mani titulat “Moments estel·lars”, tot i que per referir-se a l’actitud de TV3 parla de “Moments patèticomediatics”.

Els sempre vitriòlics blocaires del Submarí ho resumien amb un titular: “Telemontilla fa el pena en la informació sobre la manifestació”. Però res millor per acabar aquesta incompleta mostra de la indignació de tantíssims blocaires i opinadors (que no és res més que la indignació dels 700.000 catalans que hi érem i ens sentim ultratjats) que finalitzar amb la referència que hi feia el mestre Partal en el seu mail obert, a Vilaweb.

Per desviar ràpidament l’atenció de la mani i de qualsevol altre efecte colateral que hagués pogut tenir sobre el tripartit, ja tenim el Sr. Carod-Rovira i la seva entrevista de diumenge a La Vanguardia, –perquè com li agrada de dir, “una cosa no treu l’altra”- des d’on posa en pràctica la tàctica del calamar i comença a llençar tinta a tort i dret: “Árabes y latinos votarán el 2014 en el referéndum de la independencia”, mentre exhibeix, com si se n’enfotés ell mateix de l’acudit, una targeta sanitària. Però com que les barbaritats que ha dit en aquesta entrevista són tantes, hi haurem de dedicar el proper article, la setmana vinent.

Tanmateix, la pregunta que ens fem en el moment de tancar aquesta edició de la Revista d’Idees és on és la “Trampa y Bochorno” que denuncia amb una bilis espectacular l’editorial d’avui dilluns d’El País. ¿Amb quines fonts compta aquest diari del més ranci espanyolisme per parlar de 125.000 assistents? ¿És que no és capaç de consultar ni tan sols la guàrdia urbana? ¿O l’hemeroteca, per saber qui són la Plataforma pel Dret de Decidir? ¿O els mateixos papers de la convocatòria? Tanta ignomínia només té una raó de ser: hem fet mal. Catalunya ha fet un espectacular cop d’efecte en defensa de la seva dignitat, i això ha alterat els sempre esplèndits ortegaygassetians editorialistes d’El País i la indignació els ha portat a escriure una soflama insultant que no trobaríem ni al bloc més cutre i canyí de les espanyes.


6 comentaris:

Elies ha dit...

Excel·lent anàlisi, companys. Molt encertada. A veure...

Anònim ha dit...

la deriva de TV3 tambe es denuncia a www.naciodigital.cat
on van fer un seguiment de la manifestacio minut a minut que es a http://www.naciodigital.cat/index.php?seccio=noticies&categoria=40

Joan Arnera ha dit...

Molt agraït per les vostres referències. I també us felicito per l'anàlisi, acurat i reflexiu. Endavant!

josep romeu ha dit...

Hem dit prou, ara ho han de dir els polítics
Publicat per josepromeu | 2 Des, 2007
Ahir, tant se val si érem 200 com 700 mil, vam dir prou. Ben clar i català. El poble català s'ha cansat de tantes promeses incomplertes, de tanta ineficàcia, de tant d'espoli, i de tanta submissió. Està clar que n'hi ha que només els interessa els tema de la identitat indestructible de la pàtria espanyola, i els importa un rave que funcioni bé la nostra economia, els nostres servei i el benestar dels ciutadans; per això alguns no eren a la manifestació.

Però ara és l'hora que algú reculli el clam que ahir era al carrer. Des de les entitats ciutadanes fins a les plataformes sobiranistes, des de la gent d'Unió a la gent de la CUP o de Catalunya Acció, caminàvem plegats perquè sabíem que l'enemic, el que ens nega el dret a decidir, no era allà, sinó que es trobava representat en les dependències de Via Laietana o del Pla de Palau.

La lliçó és clara. O no?

Dessmond ha dit...

Qui no ha entés el missatge de l'1-D és que hores d'ara és autista.

joliu ha dit...

L'esperit de l'1 de Desembre és viu i la seva força és paranormal. Veniu a veure-ho.