Resulta pràcticament impossible resumir i sintetitzar l’allau d’articles, opinions i reaccions diferents que ha generat la conferència d’Artur Mas de la setmana passada. N’hi ha que l’han considerat ambigua i insuficient. D’altres l’han qualificat d’ambiciosa i positiva. I uns tercers l’han criticada per radical i extremista. Cadascuna d’aquestes posicions agafa els fragments del text de la conferència que més s’adscriuen a les seves tesis i els fa quadrar amb els seus arguments.
Des d’un punt de vista independentista no partidista, pensem que allò que és veritablement important del discurs d’Artur Mas (i, no ho oblidem, del procés general de reflexió intern de CDC en el qual s’emmarca) és saber si constitueix o no un punt d’inflexió en la línia política de la formació nacionalista, amb la mirada posada en un horitzó sobiranista pel nostre país. Si no fos així, i tot això de la Casa Gran del Catalanisme es reduís a una simple argúcia tàctica per reposicionar-se en el mapa electoral, no caldria donar-li més importància, passar pàgina i continuar treballant cadascú des d’on més li plagui. Però si, per contra, impliqués alguna mena de moviment intern dins CDC, per petit que sigui, tendent a superar l’actual autonomisme i obrir la porta a plantejaments nacionalment més ambiciosos, no seria raonable donar-li d’esquena. Insistim: creiem que aquesta és la postura lògica de qualsevol persona que prioritzi la independència de la seva nació per davant d’interessos partidistes. Els polítics, com és natural, han de procurar mantenir i augmentar el seu suport electoral i per això és comprensible que critiquin tot allò que fan els altres.
Un dels pocs punts d’acord que comparteixen els sobiranistes de tots els colors és que abans d’obrir la caixa dels trons i encarar un enfrontament amb l’Estat que tingui unes mínimes garanties d’èxit, cal sumar una majoria social favorable. Ho ha dit ERC en la seva ponència de la darrera Conferència Nacional, ho han afirmat aquests dies dirigents de CDC com Quico Homs a propòsit de la conferència de’n Mas i ho reclamen a viva veu les diferents plataformes sobiranistes existents. Tothom sembla estar-hi d’acord. Doncs bé, resulta de pura lògica pensar que si el que cal és construir una majoria social favorable a la sobirania de Catalunya és perquè en l’actualitat aquesta majoria social no existeix. I si en l’actualitat no existeix és perquè hi ha forces polítiques que resten al marge d’aquest objectiu i les que ho defensen són encara minoritàries. Així doncs, que el partit polític més important d’aquest país (el mateix que ha guanyat succesivament les eleccions des de fa vint-i-set anys) mostri indicis d’estar plantejant-se fer un viratge en aquesta direcció no pot ser en cap cas una mala notícia. Al menys caldria concedir-li el benefici del dubte.
No obstant, hi ha sectors catalanistes que han volgut fer una lectura tan catastrofista de la conferència d’Artur Mas que sembla que els molesti que la transformació de CDC pogués fer-se realitat algun dia. Sense anar més lluny, el diari digital Tribuna Catalana, dirigit per Miquel Sellarès (president també de la Fundació Centre de Documentació Política, entitat generosament subvencionada pel govern tripartit amb més de 5 milions d’euros entre els anys 2006 i 2008, segons publica el DOGC) acusava Mas d’haver “pervertit el sentit originari” del dret a decidir. Desconeixem si el Sr. Sellarès al·ludeix a la primera formulació del dret de decidir, feta el 1973 als Estats Units per Frances Kissling, presidenta de l’associació Catòliques pel Dret de Decidir: “El dret de decidir és el dret que tenen totes les dones per prendre les seves pròpies decisions sobre la seva persona i el seu cos, sense cap tipus d’interferència del govern ni de la societat. És el dret que té qualsevol dona a que aquestes decisions li siguin respectades incondicionalment”. Però com no li suposem al Sr. Sellarès un tan alt nivell de consciència feminista, hem de concloure –tristament- que això seu no és res més que una mostra de sectarisme.
Sí, ja sabem que alguns lectors d’aquest bloc ens acusaran a nosaltres també d’haver practicar el sectarisme en alguns casos, com quan hem criticat la línia política dels actuals dirigents d’Esquerra. Aquesta seria una acusació del tot errònia. Segons el diccionari un sectari és un “sequaç intransigent, fanàtic, d’una partit o d’una opinió”. I són precisament els actuals dirigents d’Esquerra qui, a banda d’autoerigir-se en els veritables i únics independentistes d’aquest país, es mostren constantment intransigents amb els que no pensen com ells. Nosaltres ens hem limitat, –i ho continuarem fent mentre sigui necessari- a posar en evidència aquestes actituds, que perjudiquen més que no afavoreixen la causa que diuen defensar. Són intransigents amb els crítics del seu partit, són intransigents amb els intel·lectuals amb pensament propi, són intransigents amb els seus assalariats que no diuen amén i, naturalment, són intransigents amb el discurs d’Artur Mas. “Josep-Lluís Carod-Rovira li retreu a Artur Mas que hagi pujat al tren de l’independentisme tard i malament” titulava ahir l’Avui. ¿I per què no li retreu a José Montilla i als seus amics del PSC-PSOE que pilotin un tren que va justament en la direcció contrària de l’independentisme? Per sectarisme envers CDC, evidentment.
El psicòleg especialitzat en sectes Michael Langone afirma que les conseqüències d’un comportament sectari són, entre d’altres, “el mal als seus membres, als seus familiars i a la societat en general”. Algunes de les opinions que hem pogut llegir aquesta setmana, malauradament, coincideixen perfectament amb aquesta definició. Com diu Jordi Cabré, “el catalanisme tindrà dues opcions: prendre's la invitació [de la conferència d’Artur Mas] com una oportunitat o bé com una amenaça. El context en què ens trobem convida a creure que la segona opció encaixa més amb l'actual desconcert polític. Però el cas és que només la primera opció garanteix algun futur al moviment.”
Des d’un punt de vista independentista no partidista, pensem que allò que és veritablement important del discurs d’Artur Mas (i, no ho oblidem, del procés general de reflexió intern de CDC en el qual s’emmarca) és saber si constitueix o no un punt d’inflexió en la línia política de la formació nacionalista, amb la mirada posada en un horitzó sobiranista pel nostre país. Si no fos així, i tot això de la Casa Gran del Catalanisme es reduís a una simple argúcia tàctica per reposicionar-se en el mapa electoral, no caldria donar-li més importància, passar pàgina i continuar treballant cadascú des d’on més li plagui. Però si, per contra, impliqués alguna mena de moviment intern dins CDC, per petit que sigui, tendent a superar l’actual autonomisme i obrir la porta a plantejaments nacionalment més ambiciosos, no seria raonable donar-li d’esquena. Insistim: creiem que aquesta és la postura lògica de qualsevol persona que prioritzi la independència de la seva nació per davant d’interessos partidistes. Els polítics, com és natural, han de procurar mantenir i augmentar el seu suport electoral i per això és comprensible que critiquin tot allò que fan els altres.
Un dels pocs punts d’acord que comparteixen els sobiranistes de tots els colors és que abans d’obrir la caixa dels trons i encarar un enfrontament amb l’Estat que tingui unes mínimes garanties d’èxit, cal sumar una majoria social favorable. Ho ha dit ERC en la seva ponència de la darrera Conferència Nacional, ho han afirmat aquests dies dirigents de CDC com Quico Homs a propòsit de la conferència de’n Mas i ho reclamen a viva veu les diferents plataformes sobiranistes existents. Tothom sembla estar-hi d’acord. Doncs bé, resulta de pura lògica pensar que si el que cal és construir una majoria social favorable a la sobirania de Catalunya és perquè en l’actualitat aquesta majoria social no existeix. I si en l’actualitat no existeix és perquè hi ha forces polítiques que resten al marge d’aquest objectiu i les que ho defensen són encara minoritàries. Així doncs, que el partit polític més important d’aquest país (el mateix que ha guanyat succesivament les eleccions des de fa vint-i-set anys) mostri indicis d’estar plantejant-se fer un viratge en aquesta direcció no pot ser en cap cas una mala notícia. Al menys caldria concedir-li el benefici del dubte.
No obstant, hi ha sectors catalanistes que han volgut fer una lectura tan catastrofista de la conferència d’Artur Mas que sembla que els molesti que la transformació de CDC pogués fer-se realitat algun dia. Sense anar més lluny, el diari digital Tribuna Catalana, dirigit per Miquel Sellarès (president també de la Fundació Centre de Documentació Política, entitat generosament subvencionada pel govern tripartit amb més de 5 milions d’euros entre els anys 2006 i 2008, segons publica el DOGC) acusava Mas d’haver “pervertit el sentit originari” del dret a decidir. Desconeixem si el Sr. Sellarès al·ludeix a la primera formulació del dret de decidir, feta el 1973 als Estats Units per Frances Kissling, presidenta de l’associació Catòliques pel Dret de Decidir: “El dret de decidir és el dret que tenen totes les dones per prendre les seves pròpies decisions sobre la seva persona i el seu cos, sense cap tipus d’interferència del govern ni de la societat. És el dret que té qualsevol dona a que aquestes decisions li siguin respectades incondicionalment”. Però com no li suposem al Sr. Sellarès un tan alt nivell de consciència feminista, hem de concloure –tristament- que això seu no és res més que una mostra de sectarisme.
Sí, ja sabem que alguns lectors d’aquest bloc ens acusaran a nosaltres també d’haver practicar el sectarisme en alguns casos, com quan hem criticat la línia política dels actuals dirigents d’Esquerra. Aquesta seria una acusació del tot errònia. Segons el diccionari un sectari és un “sequaç intransigent, fanàtic, d’una partit o d’una opinió”. I són precisament els actuals dirigents d’Esquerra qui, a banda d’autoerigir-se en els veritables i únics independentistes d’aquest país, es mostren constantment intransigents amb els que no pensen com ells. Nosaltres ens hem limitat, –i ho continuarem fent mentre sigui necessari- a posar en evidència aquestes actituds, que perjudiquen més que no afavoreixen la causa que diuen defensar. Són intransigents amb els crítics del seu partit, són intransigents amb els intel·lectuals amb pensament propi, són intransigents amb els seus assalariats que no diuen amén i, naturalment, són intransigents amb el discurs d’Artur Mas. “Josep-Lluís Carod-Rovira li retreu a Artur Mas que hagi pujat al tren de l’independentisme tard i malament” titulava ahir l’Avui. ¿I per què no li retreu a José Montilla i als seus amics del PSC-PSOE que pilotin un tren que va justament en la direcció contrària de l’independentisme? Per sectarisme envers CDC, evidentment.
El psicòleg especialitzat en sectes Michael Langone afirma que les conseqüències d’un comportament sectari són, entre d’altres, “el mal als seus membres, als seus familiars i a la societat en general”. Algunes de les opinions que hem pogut llegir aquesta setmana, malauradament, coincideixen perfectament amb aquesta definició. Com diu Jordi Cabré, “el catalanisme tindrà dues opcions: prendre's la invitació [de la conferència d’Artur Mas] com una oportunitat o bé com una amenaça. El context en què ens trobem convida a creure que la segona opció encaixa més amb l'actual desconcert polític. Però el cas és que només la primera opció garanteix algun futur al moviment.”
_____________________________________________________________________
REVISTA D'IDEES
“Avui m’he donat de baixa de CCOO. Després de molts anys de militància com a comitè d’empresa, abandono el sindicat. Els silencis continus enfront els atacs contra Catalunya per part de la direcció estatal, durant el període estatutari, han estat penosos. Per acabar-ho d’arrodonir la posició de CCOO davant el caos de Renfe ha fet vessar el got dels despropòsits. Ara resulta que no se sumen a la manifestació del dia 1 de desembre. Ja no defensen ni els treballadors afectats pel caos ferroviari. Estar massa pendents de la subvenció de Madrid els ha fet perdre el nord. Amb mi que no hi comptin. No sé quants més seguiran el meu camí cap a un sindicat nacional i de classe, de moment jo penso obrir via.” (Carta a l’Avui de dilluns 26 de novembre de n’Andreu Pérez, de Gavà)
Potser les absències d’UGT i CCOO són les més significatives, pel que representen els dos sindicats majoritaris al nosre país en un tema que afecta directament milers i milers de treballadors diàriament resulta, més enllà de la sorpresa inicial, tota una declaració d’inconseqüència i una decisió menyspreable. Però no han estat els únics en no ser-hi en aquest moment que des del sobiranisme es planteja una iniciativa per aquestes coses que en diuen pomposament “les coses que preocupen a la gent”, hem trobat desenes i desenes d’entitats que s’han mobilitzat contra la guerra i contra les coses més diverses i estrambòtiques… i ara mantenen un sorprenent silenci respecte la convocatòia de l‘1-D. De què tenen por?
Potser les absències d’UGT i CCOO són les més significatives, pel que representen els dos sindicats majoritaris al nosre país en un tema que afecta directament milers i milers de treballadors diàriament resulta, més enllà de la sorpresa inicial, tota una declaració d’inconseqüència i una decisió menyspreable. Però no han estat els únics en no ser-hi en aquest moment que des del sobiranisme es planteja una iniciativa per aquestes coses que en diuen pomposament “les coses que preocupen a la gent”, hem trobat desenes i desenes d’entitats que s’han mobilitzat contra la guerra i contra les coses més diverses i estrambòtiques… i ara mantenen un sorprenent silenci respecte la convocatòia de l‘1-D. De què tenen por?
7 comentaris:
El posicionament ambigu dels dos sindicats mayoritaris en qüestions relatives als drets nacionals no és d'ara, ve de lluny. Qui no recorda les posicions sindicals favorables (almenys d'inici) d'adhesió a l'arenga de tipus franquista contra el nacionalisme democràtic que representa el redactat del texte "Pacto contra el terrorismo y por las libertades(?)" presentat l'any 1999 per Zapatero a Aznar per a signarlo conjuntament?
Diuen que foto els posts llargs, però vosaltres us emporteu la palma.
Tacions (abreviatura de salutacions)
Sí, les conseqüències del comportament sectari són les que diu el Sr. Langone. En tenim l'exemple pràctic de fa dies a Catalunya. Això de la conferència sobre la Casa Gran n'és la darrera perla.
Jo flipo amb la gent com Desmond i tota la colla d'Esquerra. Amb tot el que està passant amb la manifestació de dissabte encara penseu que el veritable enemic és Convergència i no els sociates?
Tios, no teniu remei!
Felicitats, Un post molt bó
El sindicalisme majoritari a Catalunya llastra permanentment qualsevol intent de vincular progrés social a avenç nacional. M'agradaria que es veiés la manifestació de l'1-D no com una anècdota, sinó com un capítol més. Aprofito per demanar als companys i companyes d'UGT i CCOO que reaccionin.
Els sindicats pretenen ser d'esquerres i aixo, molt mes que les petites corrupteles, que tambe n'hi han, explica el seu comportament i lo be que aquest comportament es acceptat per les seves bases. El que defineix l'esquerra (marxista, que es la única que hi ha) no és ser partidaris del estat del benestar (que ho son) o contraris a la propietat privada (que avui no ho son tant), sinò quelcom de mes fonamental i inamovible: l'universalisme, l'afany de construïr un home (el nou home socialista) igual a tot el mon, en la creença, que ningu ha demsotrat fins ara que sigui certa, de que si tots som iguals (de cara, de butxaca, de ment, etc) ja no hi haurà guerres ni enfrontaments per manca de motiu. El nacionalisme, en canvi, preten mantenir les diferencies o peculiaritats que cadascu te per rao del seu origen. Es pot ser mes oposat? Els fets diuen a els clares que totes les opcions d'esquerra a Catalunya acaben sent espanyolistes, i la llista es ben llarga: PSUC, els sindicats de classe, la presumpta ala catalanista del PSC-PSOE, ara també ERC. La unica excepcio a la regla fou el POUM i alguns anarcos, que foren tots assassinats pels internacionalistes.
Deixem de creure que es pot ser d'esquerres i al mateix temps nacionalista-independentista. No pot ser. L'expressió "independentista d'esquerres2, tant comuna entre la joventut catalana", es un oximoró, es contradictòria, es absurda. I aquesta contradicció es la que el pais paga any rera any.
Publica un comentari a l'entrada