dimarts, 15 de gener de 2008

9-M: canviar o resignar-se

“¿Es pot, en menys de tres mesos, proposar tàctiques noves que retornin la il·lusió d’anar a votar?”, es preguntava fa una setmana Heribert Barrera en la segona part del seu article “El vot en blanc”, publicat a les pàgines del diari Avui. Unes línies més avall, ell mateix apuntava una possible solució: “Una nova política basada en l’exigència, la dignitat i el rigor, que sense estridències ni pallassades prescindís de vedetismes, garantís transparència i tingués com a prioritat absoluta preservar el futur nacional de Catalunya.” És això el que realment ens ofereixen els partits catalanistes de cara a les properes eleccions?

El debat generat al voltant del 9 de març és una evidència clara de la situació excepcional que estem vivint, i de la necessitat de buscar-hi una sortida. Ni Heribert Barrera ni tots els altres que defensem l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul ho fem des de posicions estructurals o de principis. Ho plantegem estratègicament. Això és el que a Reset hem vingut defensant i el que també observem a la majoria de les opinions que alimenten el debat.

En quins termes es formula aquest debat estratègic? El que està en joc és la manera de sortir d’aquest tram final de la història del nostre país que s’inicia amb la transició. I aquest debat, té dos peces claus: per una banda, en el cas d’ERC, si es valida o no la línia de l’actual direcció, és a dir, el tripartit, el bandejament de l’eix nacional i la seva pretesa substitució per l’eix social. I, per la banda de CiU, en un horitzó, val a dir que terrible –i alhora decisiu per al futur del nostre país- de bifurcació estratègica de les opcions del catalanisme que representa.

ERC
La carta de presentació de la candidatura de Joan Ridao com a cap de llista a les properes eleccions indica de forma clara, descarnada, la més absoluta manca de rumb nacional que pateix aquest partit. El de Rubí, sense que hores d’ara hagi fet el més mínim gest de matisar les seves paraules, va declarar alegrement que l’objectiu del seu partit a Madrid és intentar aconseguir un model de finançament per a Catalunya similar al que té el País Basc… l’any 2023! En aquest bloc ja vam denunciar fa temps la pantomima que representava la proposta de Carod-Rovira de fer un referèndum al 2014. Però una cosa és vendre fum, activitat habitual de l’impulsor de la idea, i una altra prendre la gent per idiota.

El més fàcil seria dir que és aconsellable que ERC no obtingui un bon resultat a les eleccions per tal que es produexi, d’una vegada per totes, un procés de renovació interna. I dir-ho mirant a una altra banda, ignorant els beneficis que els catalans treuríem si no fos així. Però no és aquesta la qüestió. Xavier Vendrell escrivia fa uns dies un article on afirmava que per defensar els interessos de Catalunya a Madrid, tal com suposadament havia passat en aquesta darrera legislatura, calia que ERC disposés de grup parlamentari propi. I prou. Cap proposta? Cap compromís? I, sobretot, cap bagatge que vagi més enllà d’”agafar una experiència impagable i conèixer les possibilitats de disposar d’un grup parlamentari propi”? No. El que seria realment impagable seria que encara hi hagués algú que se’ls creiés.

Convergència i Unió
La bifurcació del camí futur de CiU es divisa clarament: per una banda, l’estratègia que defensa Josep Antoni Duran i Lleida, d’implicació en el govern espanyol. I per una altra banda, el projecte de Casa Gran del Catalanisme i l’assumpció del dret de decidir com a eix estratègic del futur del catalanisme, en els termes expressats per l’Artur Mas en la conferència del 20 de novembre de 2007. La confecció de la llista de CiU, amb un perfil molt baix, i gens compromès amb el lideratge del sobiranisme, és una prova evident de l’existència d’aquestes dues ànimes que va molt més enllà d’allò que ens podíem imaginar. Desestimar l’opció que algun membre destacat del corrent explícitament sobiranista de CDC anés de número 2 ha estat, pensem, un greu error. Excepte, és clar, que realment admetin que s’estan jugant dos models d’entendre el futur de la coalició i del projecte de catalanisme que representen.

Des d’aquest punt de vista, això seria un argument més que convicent per a no votar CiU. Francesc Puigpelat ho plantejava amb molta claredat aquest diumenge passat a l’Avui. Referint-se a la possibilitat amb que durant tant de temps ve jugant en Duran d’entrar al govern espanyol, en contra de la tradició del catalanisme contemporani de CiU i de l’aprenentatge de la història, deia “Canviarà Duran de criteri? Renunciarà a ser líder del catalanisme per fer d’escolanet de Zapatero? Si això passés, Catalunya ho tindria magre. Malament aniria el país, amb un dels partits catalanistes convertit en satèl·lit del PSOE i l’altre en satèl·lit del PSC.”

Quin sentit té per a un projecte catalanista governar a Madrid i no fer-ho a Catalunya? Hi ha una major mostra de relativisme polític que una combinació d’aquest tipus? Sense cap mena de dubte, estaríem davant de la fi del projecte polític catalanista de CiU. I és aquí on s’equivoquen, al nostre entendre, els catalanistes que –sens dubte des de la bona fe- demanen el vot per a CiU perquè, malgrat tot, és qui millor pot defensar els interessos del nostre país a Madrid. Potser sí, no ho discutim… però alhora habilitar aquesta possible combinatòria és abocar CiU a un territori polític de ningú, a una presó ideològica de la que, com un nou Alcatraz polític, difícilment en podrà sortir. Per això pensem que el millor per a CiU és que no tingui un aval popular que habiliti aquesta possibilitat. Ni serà bo per a CiU ni per al país.

Canviar o resignar-se
Estem en un moment clau. S’ha acabat una manera d’entendre la política. Ja no serveix qualsevol cosa. No serveixen els discursets de la direcció d’ERC i no serveixen les calculades ambigüetats de CiU en relació a la seva possible entrada al govern espanyol. Com a mínim, des de la formulació del nou sobiranisme, no ens serveixen. Cal acabar amb tot això.

Però és que a més a més l’experiència d’aquests últims quatre anys ha estat massa dolorosa perquè la passem per alt. No podem ignorar el ridícul que tant ERC com CiU han fet a Madrid, i la seva absoluta incapacitat per defensar els interessos del nostre país. I això, si les coses no canvien a casa nostra, continuarà així. Perquè és aquí, on ha de començar la defensa dels nostres interessos. I això no passarà mentre subsisteixi el tripartit. I molt menys si CiU entra al govern a Madrid.

Jordi Barbeta ho resumia molt bé a La Vanguardia, també aquest diumenge, i hi estem d’acord: “Para conseguir el título de Interlocutor Predilecto del Gobierno, CiU i ERC están dispuestos a reventar precios. ¡Catalunya! ¡Barato, barato!”.

Aquest és el drama. I aquesta és la dinàmica que cal desterrar del nostre panorama polític si de veritat volem impulsar un nou sobiranisme.


____________________________________________________________________


ELECCIONS ESPANYOLES 2008
En els propers posts sobre les eleccions, d'aquí fins al 9 de març, recollirem en aquesta secció les aportacions més independents i significatives que sobre aquest tema vagin publicant-se, principalment als blocs o en forma d'article als diaris, digitals o no. Si voleu contribuir al recull podeu enviar-nos els vostres enllaços favorits al nostre correu electrònic: reset.cat@hotmail.com
.
Heribert Barrera. “El vot en blanc (I)
Heribert Barrera. “El vot en blanc (II)
Cimera Extraordinària. “Dues raons per votar un tumor
Cimera Extraordinària. “Hi haurà motius per anar a votar...?
Dessmond. “Gat escaldat
Dessmond. “Vénen eleccions
Guillem Carol. “Els perquè de tot plegat
Marc Roca. “Congrés sí, Senat no
Reflexions en català. “L’atzucac (d’uns quants)

4 comentaris:

Josep Romeu ha dit...

dimecres, 9 / gener / 2008
El 2014, referèndum, i el 2023 concert econòmic


Dies enrere, quan escrivia que en aquests moments ERC no treballa en la perspectiva del 2014, algú em va recriminar dient que això no era cert, que l’aposta pel 2014 era real i seriosa. Tan seriosa que ara surt Joan Ridao i ens diu que espera (és només un desig, però ell optimisme de mena hi té prou confiança) que d’aquí a quinze anys, el 2023, Catalunya gaudeixi d’un sistema de finançament equiparable al del País Basc.

I, entremig, el 2014 què?

No em queixaria tant del fet que Esquerra treballés amb la voluntat, a mig termini, de millorar el finançament de Catalunya, i per tant d’aparcar de moment el tema de la independència, com del frau que representa proclamar una cosa i fer-ne una altra. Algú podia pensar que eren molt incauts els qui en la Conferència Nacional de la tardor van aprovar un document on es preveia celebrar un referèndum el 2014, comptant que llavors ERC seria la força hegemònica al si de l’esquerra catalana; algú podia pensar que era inconcebible que es continués treballant com si la consulta popular del 2014 fos quelcom que es pogués improvisar a darrera hora, i que per tant no calgués preparar la majoria social que pugui fer-la possible; però és que, ara, els mateixos que ens feien aquelles proclames ens diuen que si tot va bé d’aquí a 15 anys esperen poder tenir dins de l’Estat espanyol un sistema similar al concert econòmic.

Curiosament, Joan Ridao feia aquestes afirmacions comentant les dades de la darrera enquesta sobre el grau de satisfacció política dels ciutadans, segons la qual més del 60% de la població estaria insatisfeta amb l’actual situació política. I hi afegia que les properes eleccions serien un bon moment per passar comptes amb els responsables d'aquesta insatisfacció. No sé cap on mirava quan parlava dels responsables d’aquesta insatisfacció, però no li hauria anat malament tenir un mirall al davant.

publicat a http://blocdejosepromeu.blogspot.com/

David ha dit...

"No podem ignorar el rídicul que ha fet ERC a Madrid". Però quin ridícul? Esquerra ha fet a Madrid un paper molt i molt digne. Des del fet de parlar en català fins a moltes intervencions canyeres d'en Tardà, Cerdà, Puig o d'altres. Començant per la de la setmana passada del passat franquista a Fraga. En temes com el de la Memòria història, el reglament del Congrés i l'ús lingüístic, els Papers de Salamanca, les seleccions nacionals, el perseguiment de l'esquerra abertzale, el dèficit fiscal o d'infraestructures... Esquerra ha mantingut una posició de dignitat nacional exemplar, i en solitari.
Per tant, si algú va votar Esquerra el 2004 (després que el diputat d'Esquerra, per exemple, fes un ús normal del castellà) i no vota ara, el 2008 (després de la insubmissió lingüística que practiquen regularment els diputats per recordar de tant en tant la discriminació lingüística que patim, per exemple, al congrés) és que no sap el que es fa o que preferix castigar la fermesa i la dignitat abans que d'altres estratègies.

Cisco 1714 ha dit...

David, tinc un dubte, el teu comentari és una conya, oi? Molt bona!!!

Anònim ha dit...

Insisteixo. Independentment del que digui el senyor Barrera, crec que entre tots hem de tenir clar com interpreta la junta electoral, que, en definitiva, és qui fa el repartiment final, el vot en blanc. La llei electoral fixa de manera clara què cal fer amb aquests tipus de vot, que al cap i a la fi és un vot tant vàlid com qualsevol altre (excepte els nuls, és clar).La llei electoral entén el vot en blanc de forma positiva, és a dir, interpreta que el votant que ha votat en blanc està d'acord amb el sistema electoral, que accepta els partits que se li presenten però que a l'hora de votar dubta sobre el partit al qual votar. En conseqüència, la junta electoral (que no les meses)assigna el conjunt total de vots en blanc als partits que finalment obtenen representació en un percentatge igual al vot vàlid obtingut. Per exemple si els partis a, b, c i d, han obtingut respectivament el 40, el 30, el 20 i 10 per cent del total de vots emesos en la circumscripció, la bossa de vot en blanc es reparteix en aquests mateixos percentatges entre els partits que obtenen representació parlamentària, i només entre aquests. És per això que és 'vox populi' que el vot en blanc afavoreix els partits grans i també explica per què aquests partits callen com a morts sobre el veritable destí final d'aquest vot. Per tant, contràriament al que puguin pensar els que tenen ganes d'infringir un càstig als partits, el vot en blanc no és de cap manera el camí per aconseguir-ho ja que comptat i debatut al final va a parar al partits que pretenen castigar. Com veiem, doncs, una cosa és la intenció amb què qualsevol persona vota en blanc i una altra molt diferent la interpretació que la llei electoral fa d'aquest vot.
CS