Sobiranisme: una equació amb massa incògnites

En la presentació d’aquest bloc ens vam referir al nou sobiranisme. La crisi de l’actual mapa polític català i la desafecció política d’una enorme massa de catalans té, com a desencadenant, la crisi del catalanisme. O, dit d’una altra manera, els partits nacionalistes han portat, amb les seves estratègies fallides i moviments tàctics desconcertants, al col·lapse del catalanisme. D’acord amb la nostra anàlisi, això implica necessàriament que cal donar per enterrat el vell catalanisme (valorant-ne els serveis prestats), i apostar per un nou sobiranisme, amb noves idees, nous lideratges i noves estratègies. I que tot això té a la blocsfera catalanista un espai privilegiat d’expressió. La renovació del sobiranisme té, en aquest sentit, el seu màxim exponent a la xarxa.

Però òbviament no és l’únic espai on s’està suscitant el debat: l’ebullició de plataformes i convocatòries diverses dels partits polítics en són un clar exemple. I el simple fet que es faci aquest debat és positiu, i ratifica el diagnòstic que feiem de la situació.

Tanmateix, la proliferació d’iniciatives té el risc d’afegir més confusió a la situació i, sobretot, presenta una dificultat suplementària: la concreció d’aquest nou sobiranisme, ja que apareix com una equació amb tantes incògnites per eliminar que dificulten la seva resolució.

A més a més, les incògnites es plantegen a diferents nivells: l’estratègic i el tàctic. Dissortadament els causants de la crisi del catalanisme fa molt de temps que han confós tots dos conceptes, i tàctiques i estratègies es barregen incompetentment, fins a perdre tot el seu sentit i esdevenir només paraules buides sense cap credibilitat.

Convergència i Unió té plantejades dues incògnites rellevants:

1- La viabilitat de la coalició. L’actual pacte de no agressió sorgit de l’última crisi, amb les eleccions espanyoles com a teló de fons, sembla ajornar l’inevitable, el trencament. La personalitat egòlatra d’en Duran i la seva estratègia de supervivència política instal·lada en el qüestionament permanent dels projectes de CDC i de les declaracions dels seus líders, especialment d’en Mas, no és sostenible indefinidament. Si hi afegim un previsible retrocés electoral a les generals, la situació pot ser explosiva. Però, sobretot, pot deixar en evidència la falta d’estratègia de CiU, i a tots els nivells: des de la determinació dels objectius nacionals de la coalició, al paper en relació al govern espanyol i, de manera central, les incoherències i febleses a l’hora de dissenyar una estratègia que els permeti, en tant que partit amb més recolzament electoral, formar govern. Per a la majoria d’observadors de seguir així les coses l’únic dubte és quan es produïrà el trencament.
2- El procés de refundació catalanista, iniciat per CDC amb l’objectiu de convertir aquest partit en la Casa Gran del Catalanisme. Aquest debat té davant seu el hàndicap de de la credibilitat. Acostumat com està el país als numerets convergents, la seva ambigüitat i la política de peix al cove, hauran de suar molt la samarreta per convèncer algú que no és una altra maniobra d’electoralisme barat. Però, més enllà d’aquesta consideració, si atorguéssim el benefici del dubte… què en pot sortir en termes d’objectius polítics? Pot arribar CDC a definir realment a què aspira sense que això impliqui una nova trencadissa (si no entre la seva militància, sí amb el seu electorat) després de la previsible ruptura amb Unió?

En tot cas, totes dues incògnites, sintetitzades amb els dubtes sobre el futur de la coalició i els resultats del procés de reformulació catalanista apareixen excessivament interelacionades, i fins que la primera de les qüestions no es resolgui d’una manera creïble, la solució a la segona incògnita necessàriament quedarà ajornada.

Pel que fa a ERC, les incògnites són encara més nombroses i amb un nivell d’afectació de les unes amb les altres superior fins i tot al que es dóna entre les del món convergent:

1- La principal incògnita d’Esquerra se situa en la desconeguda situació real del partit. L’aparició de Reagrupament i –en un esglaó inferior de repercussió política- d’Esquerra Independentista, planteja seriosos dubtes sobre el nivell d’adhesió de la militància a l’estratègia del partit i a la seva direcció. La Conferència Nacional (CN) serà, en aquest sentit, un bon termòmetre de la situació del partit, malgrat la tupinada organitzativa.
2- Qui mana realment a ERC? Quina és la correlació de forces? Més enllà de la CN, el cert és que continua essent una incògnita qui mana realment a ERC i quines són les relacions entre els membres de la seva direcció. La proposta d’en Carod-Rovira sobre el referèndum 2014 –que ignorava la totalitat de la direcció i ni tan sols es contemplava en la primera versió de la ponència oficial redactada pels que se suposa són la referència ideològica del partit- n’és la prova més clara. Però, en l’altre sector, les bravuconades calçotaires d’en Vendrell tampoc semblen haver estat plantejades unitàriament en els òrgans de direcció del partit.
3- Què pot passar amb el tripartit? Tot i que la direcció d’ERC s’està empassant tots els gripaus espanyolistes del govern Montilla, i ha renunciat a aplicar el seu programa i ideari, per a limitar-se a gestionar en silenci les parcel·les de poder que els hi ha atorgat Montilla, aquesta situació difícilment és sostenible quan la situació interna del partit és tan explosiva.
4- Què pot passar al Congrés del 2008? Si la CN efectués un vot de càstig a la direcció (tot i que és improbable que passi atesa la tupinada organitzativa) els esdeveniments es precipitarien, i en conseqüència la crisi de la direcció d’ERC, la seva estratègia i la crisi del tripartit esdevindrien una única realitat. Però si la direcció acaba imposant les seves tesis i en surt viva, ni que sigui pels pèls, el repte del Congrés del 2008 continuarà vigent i tensionant el partit. D’una banda entre la direcció i els moviments crítics com Reagrupament, i d’una altra banda entre els mateixos membres de la direcció, que ja han exposat públicament les seves estratègies i ambicions personals confrontades.

La resolució de totes aquestes incògnites condiciona el futur del nou sobiranisme. Les diferents solucions possibles ens porten a escenaris alternatius que no tenen res a veure els uns amb els altres.

Però pel damunt de tot, el que per a RESET signifiquen és la confirmació que aquests dos partits i les seves direccions són els principals responsables de l’actual situació. Perquè totes les incògnites són una evidència que els interessos de partit i personals primen, una vegada i una altra, sobre els interessos del país. I el nou sobiranisme necessita, urgentment, trencar amb aquesta dinàmica, superar-la, construir al marge d’aquestes dues realitats esdevingudes presoneres d’elles mateixes. Si després a CDC i a ERC hi ha direccions i estratègies que trenquin amb les dinàmiques que ens han portat al col·lapse, magnífic. Tant de bo!
____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

El blocs de Toni Aira i de l’Elies ja ho adelantaven fa uns dies, i els amics del Submarí ho recollien diumenge passat: sembla ser que la direcció d’ERC ha decidit congelar o reorientar Sobirania i Progrés (SiP). Els motius? No queden del tot clars, però novament és el professor Toni Aira, en un article publicat aquest dilluns a El Singular Digital, qui assenyala als “homes grisos” d’ERC com a instigadors de la maniobra. Repassem els fets. Per una banda, tenim un enigmàtic article de l’historiador Oriol Junqueres publicat a l’Avui a finals de setembre que tenia tota la pinta d’un amarg comiat (“El nostre compromís amb la causa de la justícia ens obliga a prendre determinacions. Sens dubte, cal esperar que la fruita sigui madura, però no podem oferir-la als nostres fills quan ja estigui podrida. En ocasions, la història sembla cíclica, però també és evident que hi ha oportunitats que no tornen mai.”). Per l’altra, veiem com el professor Hèctor López Bofill centra tota la seva activitat en el Centre d’Estudis Sobiranistes, alhora que ERC ajorna indefinidament la seva acceptació com a militant. (Si voleu saber més sobre la pràctica del dret d’admissió per part d’ERC, llegiu l’article “McCartysme a la catalana” del bloc de Josep Sort o l’article “ERC contra la intel·ligència” de Francesc Puigpelat)

Qui queda doncs al capdavant de Sobirania i Progrés?
D’una banda, tenim que a l’acte que es va fer el passat dia 10 d’octubre a la Plaça del Rei de Barcelona per presentar el calendari conjunt de mobilitzacions d’aquesta entitat i de la Plataforma ple Dret de Decidir, Roser Gaitano Valls va prendre la paraula en nom de Sobirania i Progrés. La fins ara desconeguda portaveu de SiP havia estat escollida només vint dies abans presidenta comarcal del Barcelonès Nord d’ERC. Sense cap mena de dubte es tracta d’un ascens fulgurant, ja que Gaitano no consta en la pàgina web de SiP ni com a promotora de la plataforma ni com a integrant de l’anomenda Fila 0 de la mateixa, sinó com a simple adherida. De l’altra, veiem com Elisenda Paluzié continua exercint tasques de representació oficial de l’entitat, com a l’acte de presentació que varen fer a Banyoles el dia 6 d’aquest mes.
Estem insinuant alguna cosa amb tot això? Ni sí ni no. No descobrirem aquí la voracitat dels partits polítics en general i d’ERC en particular, una característica que ens fa més mal que bé a tots plegats, tal com comenta aquest article de Tribuna Catalana. Sense anar més lluny, un conegut militant republicà com Josep Romeu ja apuntava la setmana passada en un article del seu bloc que la direcció d’ERC pateix d’un maniqueisme tan aguditzat que els fa pensar que només ells tenen la veritat absoluta sobre al camí a la independència, i que per això consideren qualsevol altra iniciativa en aquest sentit com a “moviments o plataformes satèl·lit” que cal posar al seu servei.

De tota manera, ben aviat veurem (o no) una nova prova de les nostres sospites: el proper 17 de novembre se celebrarà una assemblea general de la Plataforma pel Dret de Decidir que ha de marcar “un nou esquema organitzatiu i estructural de la Plataforma.” Deixant de banda l’ambigüitat de la formulació de la convocatòria, que obre les portes a qualsevol cosa, sembla ser que en aquesta entitat també hi ha un cert mar de fons sobre les relacions que s’han de mantenir amb els partits polítics.

Tot plegat és molt penós. Tan omplir-se la boca de “societat civil” amunt i avall i encara és l’hora que en aquests trenta anys alguna generació de polítics hagi estat de capaç de respectar l’autonomia de cap associació, grup o grupet que pretengui incidir en el club privat de la classe política. Potser també és perquè alguns ja s’hi veuen.