dilluns, 1 d’octubre de 2007

Repetir el referèndum?

Els debats que s’han fet aquesta setmana passada als Parlaments català i basc han posat en evidència no només l'enorme distància que separa els horitzons nacionals dels governs respectius (mentre un president posava data i hora a una consulta popular de naturalesa autodeterminista, l’altre presentava l’obertura del metro els dissabtes per la nit com el seu principal èxit), sinó especialment l’abisme existent entre el projecte que diu defensar l’independentisme parlamentari català i la resta de projectes d’alliberament nacional europeus actuals. De tots els territoris de coloraines que il·lustraven el vell mapa de les nacions sense estat que es va popularitzar a la dècada dels noranta, és molt possible que ben aviat només quedi el nostre sense modificar. Ja no es tracta d’un atac més de basquitis que tant molesta als professors Francesc-Marc Álvaro i Josep Sort, sinó de mantenir uns mínins de dignitat intel·lectual que evitin fer-nos envermellir quan sentim que alguns polítics parlen alegrement d’”Euskadi 2008, Escòcia 2010, Catalunya 2014”.

La manca de rigor analític, la frivolitat de les propostes polítiques i, sobretot, les greus contradiccions de les pràctiques institucionals fan que no sigui una bona notícia que l’onada independentista que recorre Europa coincideixi amb l’estada al Govern de la Generalitat d’un partit que se’n reclama, que no actua com a tal i que ha fet president a un espanyolista que té com a objectiu perllongar indefinidament la nostra dependència estatal, ja que això, en lloc de fer augmentar les nostres possibilitats de pujar-nos al tren, el que pot provocar és que en quedem definitivament despenjats per incapacitat manifesta. Si ens els casos d’Euskadi i Escòcia les passes a seguir són ben clares, a Catalunya no podem excusar-nos només dient que mentre no existeixi una força política sobiranista majoritària al Parlament no es pot dur a terme el tan cacarejat full de ruta a la independència. A l’espera de la guia definitiva que ens ha d’il·luminar pel camí de la llibertat, elaborada, en paraules d’Oriol Junqueres, per uns “especialistes en alliberament nacional, que -malauradament- encara no han alliberat cap país”, allò que de moment tenim sobre la taula són un munt de paraules buides i sense fonament. Per tant, potser és hora de “pensar històricament” sobre el nostre futur, tal com ho defineix Pierre Vilar, i veure quines opcions reals tenim avui dia per avançar.

Els actes de sobirania realitzats pel nostre Govern en temps contemporanis han estat principalment dos: la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril de 1931 i la proclamació de l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934, el primer com a conseqüència d’unes eleccions municipals i el segon com a resposta a la derogació per part de l’Estat espanyol d’una llei catalana, la Llei de Contractes de Conreu. La situació actual presenta força similituds amb aquest darrer cas que, a més, té un altre precedent: l'anul·lació de diversos articles de l’Estatut de Núria pel Tribunal de Garanties espanyol (l’antecedent de l’actual Tribunal Constitucional) propicià que des d’alguns sectors d’ERC (per exemple, pel jurista i membre de la Comissió Jurídica Assessora, Francesc Maspons) es defensés –sense èxit- la repetició del referèndum de l’Estatut que s’havia celebrat amb anterioritat. Aquesta ha estat precisament la via proposada pel president Maragall, secundada per Artur Mas, davant la més que probable retallada de l’Estatut de la Moncloa per part del Tribunal Constitucional, i que ha estat despatxada sense contemplacions per la resta de líders polítics. Pensem que això és un error. La via de la repetició del referèndum, que podria esdevenir una mena de plebiscit si s’orientés la resposta ciutadana a les imposicions de Madrid cap al, per exemple, vot en blanc, és una eina jurídicament vàlida –per als sempre temerosos amb el compliment estricte de les lleis- i políticament impecable, ja que significaria un acte de sobirania del poble de Catalunya envers l’Estat espanyol i, de retruc, podria provocar-li un col·lapse institucional de gran magnitud. En definitiva, seria una bona oportunitat per a posar en evidència l’antitesi Catalunya-Espanya (allò que tant desagrada a José Montilla) i per a certificar urbi et orbe la nostra fortalesa com a nació.

A què tenen por els qui “s’omplen la boca de sobirania i independència” (Oriol Junqueres dixit) davant d’una proposta com aquesta? A reconèixer els encerts aliens davant la migradesa del discurs propi? A fer enfadar a qui paga la nòmina a final de mes? “L’hora és greu”, com va dir el president Companys, i no valen la demagògia ni l’ambigüitat. Cal passar als fets.
____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

El tema de la crema de les fotos del monarca i la demencial reacció de l’Audiència Nacional espanyola (AN) ha fet bullir la blocsfera sobiranista. Especialment interessant, perquè els arguments s’han expressat amb convicció i una fonamentació intel·lectual de nivell, ha estat el diàleg entre Joan Arnera i Enric Canela.

En Joan Arnera s’hi ha referit, des de l’esclat de la crisi, en 6 posts diferents. En un primer post que ell mateix defineix com a vehement, davant la reacció de l’AN, fa una declaració cibernètica “d’autoinculpació”. Més endavant, en un altre post, critica amb extraordinària contundència el silenci còmplice que s’ha produït al país davant les barbaritats de l’AN, i ho compara amb el munt de declaracions i posicionaments polítics i institucionals quan la mateixa AN va obrir diligències contra la revista El Jueves , definint la situació i el silenci com una autèntica vergonya, i aplaudeix el moviment de solidaritat amb els encausats per l’AN. Posteriorment, el seguiment del conflicte el porta a no estalviar crítiques també per a les declaracions efectuades per alguns dels encausats i el que defineix com a “discurs pobríssim, resistencialista i, encara pitjor, amb aquella radicalitat comunistoide que tant mal al cor em provoca”, sense que això afecti en cap cas la seva solidaritat. En aquest últim post també fa una anàlisi molt interessant sobre el llenguatge que han fet servir en aquest assumpte els mitjans de comunicació, i diu ”atenció perquè els mitjans de comunicació han prescindit completament de la clau de totes les protestes que no és, em penso jo, l’antimonarquisme sinó, evidentment, l’antiespanyolisme. Així, el debat es produeix entre monàrquics i republicans (i aquests són eixelebrats, pseudoterroristes i a més, catalans de merda) i no pas entre independentistes i espanyolistes”, assenyalant que la “desnacionalització” del tractament de la notícia pot portar a situacions políticament absurdes.

Un altre enfoc d’aquest conflicte és el que planteja el professor Enric Canela que s’hi ha referit en tres posts diferents. El seu posicionament és crític amb la crema de les fotos, perquè no comparteix aquests estils de fer política ni creu que aportin absolutament res a la lluita per la independència, però critica alhora la intervenció de l’Audiència Nacional ja que aquesta qüestió seria, a parer seu, un simple problema “d’educació”. Posteriorment aprofundeix en la seva crítica des d’una òptica més científica, fent referència a la “Teoria de les catàstrofes” del matemàtic René Thom, i que, “aplicat al nostre cas, podem dir que la conducta imprevisible de grans grups de persones en moments de tensió ha tingut sovint efectes indesitjats. (...) La meva conclusió és que a banda d’expressar lícitament els sentiments patriòtics, cal prudència i estratègia a mig i llarg termini. Fermesa, claredat d’idees i prudència. Això no vol dir aturar-se. No cal confondre el plantejament que faig, em refereixo a Cau de Drac que escriu ‘Sóc d’un país on la por se’n diu seny’. No és això. El valor ha d’anar acompanyat de seny.”

El cau del Drac havia mantingut un posicionament molt crític amb el fet que en el nostre país es confongui por i seny i la postura de blocs que defineix com a sobiranistes i han criticat la crema de fotos.

Des de RESET ens hem fet ressò d’aquests posicionaments, tots ells ben fonamentats, perquè entenem resumeixen molt bé les diferents maneres d’analitzar la situació. Tanmateix, per a nosaltres, el que està passant planteja un dilema difícil de resoldre. Per una banda tenim l’anàlisi política d’uns fets que poden considerar-se inicialment com a políticament estèrils, i que no haurien tingut en cap cas la més mínima rellevància… excepte quan esdevenen útils en el debat polític espanyol.

Aquesta utilitat en l’enfrontament polític espanyol és la mateixa que va provocar tots els atacs xenòfobs contra Catalunya durant la tramitació de l’Estatut, i és el que ha convertit el que normalment des d’Espanya s’hauria ignorat, en la notícia que desencandena la intervenció de l’Audiència Nacional, que és l’altra cara del dilema. Aquesta intervenció, desproporcionada, absurda, antidemocràtica, origina l’autèntica crisi que estem vivint, de conseqüències imprevisibles, i que posa en total evidència les estructures autoritàries i predemocràtiques de l’estat espanyol. I aquests són per a nosaltres, els fets realment greus que cal denunciar. Amb independència de la valoració que poguem fer de la crema de les fotos, els fets desencadenats per l’Audiència Nacional constitueixen un autèntic despropòsit, un autèntic escàndol des del punt de vista democràtic i una aberració jurídica i judicial que, com en el conte del rei nu, deixa a la vista de tots la vergonyosa veritable naturalesa de l’Estat espanyol.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

La idea de repetir el referèndum podria ser bona si tots els partits catalanistes fessin pinya i anessin junts. Mentre existeixi l'actual divisió no hi ha res a fer. I del referèndum del 2014 ni somiar-ne! Són tots uns venuts.

Anna ha dit...

Acabo de rebre a la meva bústia un missatge convidant-me a entrar a aquest bloc. En primer lloc voldria queixar-me per la intromissió. I en segon lloc voldria expresar el meu desconcert per l'absència de firma del bloc. Com podeu demanar que es respectin els drets de Catalunya si vosaltres no respecteu els mínims drets cívics dels ciutadans de Catalunya? La llei de protecció de dades us la passeu pel forro? I dret a la no intromissió? La desgràcia d'aquest país no es limita als polítics actuals, també als salvapàtries.

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb les crítiques que es fan des d'aquí i des de tants altres llocs a la manca d'ambició nacional d'aquest govern, a la desorientació que pateix ERC amb la seva inconsistent proposta de Full de ruta, al paper galdós que sovint fa CiU la no menys inconsistent proposta de refundació del catalanisme etc.
Ara bé, si acabem aquestes crítiques dient que de tots aquests no ens en podem fiar, i que hem de tirar per altres vies, o propiciar moviments tan pocs seriosos com els de l'abstensionisme o del vot en blanc, encara ho empitjorem.
Entenc que la via ha de ser propiciar, des de totes les plataformes possibles una via d'entesa entre els partits catalanistes, fer veure que calen posicions més clares i contundents, més enllà de brindis al sol,.. però al capdavall, si algun dia arribéssim a la conclusió que ni CiU ni ERC no serveixen per a un projecte de futur per Catalunya, voldria dir que hauríem pedut definitivament la batalla. I només quedaria la rabieta final de la impotència

Enric I. Canela ha dit...

ÉS imprescindible que des de les plataformes i moviments es faci entrar als partits en el joc. Sense els partits no ho aconseguirem, però sense pltaformes, militants que es mouen, etc., els partits s'apoltronen. ÉS normal, encara que no m'agradi. Cal incentivar.

Anònim ha dit...

El problema està en què hi ha dirigents de CiU i dirigents d'ERC, molt més interessats en mantenir unes cotes de poder, que en fer avançar el pais.
No té sentit que surtin, uns i altres, dient que ells han de ser el pa de paller. Els independentistes catalans, els de veritat, no volem pals de pallers, sinó pallers prou grans com per assolir l'objectiu final.
Els nostres enemics s'alegren quan veuen que uns desqualifiquen la "repetició del Referèndum", i els altres la possiibilitat d'un Referèndum el 2014. Els nacionalistes espanyol s'estalvien haver de fer front al nacionalisme català, perquè les irresponsables i mesquines ambicions personals dels seus dirigents ja fan que es neutralitzin tot sols.
Us convio a llegir l'article de Josep Romeu http://josepromeu.bloc.cat/post/12286/191239

Anònim ha dit...

llegir tot el bloc, bastant bo