dilluns, 8 d’octubre de 2007

La Conferència Nacional d'Esquerra (II)

La setmana passada va finalitzar el termini de presentació d’esmenes a la ponència oficial que la direcció d’ERC ha elaborat per la Conferència Nacional del partit del proper dia 20 d’octubre. La portaveu d’Esquerra, Marina Llansana, va declarar al respecte: “Sobre 424 seccions locals hem rebut 15 actes amb esmenes a la totalitat, el que representa un 3,53%. La ponència oficial ha tingut un ampli suport.” Cal recordar que l’esmena a la totalitat és la ponència alternativa que ha presentat el corrent crític Reagrupament.Cat.

La versió de Llansana és del tot esbiaxada, ja que les dades reals al respecte són les següents:

- La ponència d’RCat va ser aprovada al 52% de les seccions locals on es va presentar. Fer-ne un promig comptant també els llocs on no es va debatre res (ni la ponència oficial ni les esmenes), tal com fa la direcció, és establir una relació espúria sense valor estadístic.
- No totes les seccions locals van debatre les ponències, només ho van fer 33. Menys d’un 20% del total del partit.
- La ponència alternativa d’RCat va ser aprovada en 17 seccions locals (L’Eixample, Badalona, Sant Cugat; Castellar del Vallès, Matadepera, Mollet del Vallès, Sant Antoni de Vilamajor, Sant Vicenç dels Horts, Roses, Torredembarra, la Secuita, Almoster, Benavent de Segrià, Rosselló, Soses, Bellver de Cerdanya i Puigcerdà).
- A Sabadell i a Argentona es van registrar empats entre vots a favor i en contra de l’esmena.
- A Manresa, Lleida, Vic, Blanes, Granollers, Cornellà, Mataró i el districte de Gràcia de Barcelona l’esmena a la totalitat va obtenir percentatges entre el 25 i el 45% dels vots.
- Per la seva banda, les esmenes parcials d’Esquerra Independentista van ser aprovades igualment en algunes d’aquestes seccions locals.
- Per tant, per eliminació, la que realment ha rebut un ínfim suport per part de la militància ha estat la ponència oficial.

Això no és d’estranyar. Deixant de banda el baix nivell de la ponència de la direcció (tal com ja vam comentar en un post anterior), la veritat és que la militància d’ERC no és tonta. I tant Carod-Rovira com Puigcercós –i Xavier Vendrell- ho saben. Per això la seva estratègia, davant l’augment constant de les veus crítiques entre la militància, ha estat lamentable:

- La direcció del partit ha evitat tant com ha pogut la celebració d’assemblees locals per a debatre sobre les diferents ponències.
- La direcció del partit ha establert un complex sistema per poder assistir a la Conferència, amb l’objectiu de desmotivar la militància a participar-hi.
- La direcció del partit ha afavorit la inscripció dels militants fidels a les seves tesis i n’ha obstaculitzat la dels considerants dissidents, enviant o no, respectivament, l’obligatòria tarja d’inscripció a la Conferència.
- La direcció del partit –segons un rumor força estès- ha emprat tècniques bananeres per aconseguir l’assistència i el vot dels seus, dispensant-los del pagament de la quota d’inscripció. Els convidarà també a dinar el dia de Conferència?
- La direcció del partit ha mantingut el secretisme més absolut pel que fa a l’organització de la Conferència, ja que la comissió organitzadora corresponent està composada únicament per membres de l’Executiva i no ha informat ningú (ni tan sols a la Comissió de Garanties) sobre el nombre de militants inscrits.
- La direcció del partit ha establert un sistema de votació a mà alçada pel ple de la Conferència, un autèntic despropòsit tenint en compte que s’hi preveu l’assistència de gairebé 3000 persones.

Que la ponència “Redreçar l’estratègia per rellançar l’independentisme” elaborada per RCat supera àmpliament en ambició nacional el document oficial és un fet incontestable que podreu comprovar en aquest quadre comparatiu. Però per què actua d’aquesta manera la direcció d’ERC? Jordi Barbeta n’assenyalava les causes en un article publicat a La Vanguardia aquest diumenge passat: “Carod y Puigcercós han aparcado su rivalidad y se han conjurado para aguantar en el Govern como sea, conscientes de que la alternativa al tripartito no es un Govern CiU-ERC en el que ellos tuvieran algún papel, sino cualquier otra fórmula en la que Esquerra estaría en la oposición y ellos seguramente buscando empleo. Por tanto, su única prioridad ahora es reclutar militantes que les ayuden a impedir que en la conferencia nacional de este mes los independentistas decidan volver a ser lo que eran. Y a eso dedican tiempo y dinero, bajo la consigna de Gloria Gaynor: I will survive.”

____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Continuem sense agradar-nos... o emprenyats. Aquesta és la sensació més estesa entre les diferents opinions expressades aquesta setmana. Dilluns dia 8 en Joan Oliver, a l’Avui resumia un altre cop amb aquest diagnòstic el que havia anat passant al llarg de la setmana: “darrerament estan de moda dos conceptes que pretenen definir la situació anímica dels catalans. Un és això que diuen que estem emprenyats i l’altre és el que diu que ens hem tornat pessimistes”

Els motius de la setmana per estar emprenyats són diversos. Potser el tema de l’adjudicació de la terminal Sud de l’aeroport del Prat hi ha contribuït decisivament, atesa la decepció amb què ha estat acollida pels que en saben, d’aquestes coses, i no pels que estan a sou dels qui fan les adjudicacions (a Madrid o a la sucursal de la Plaça Sant Jaume). En Ramon Tremosa, resumia els arguments contraris a la decisió presa i anticipava les conseqüències que tindrà per al nostre país en un article a l’Avui titulat “T-Sud= T-5 de Barajas

Són mols els blocaires i opinadors que de manera crítica amb el poder, i per tant, lliure, s’han expressat aquests dies. Però potser sigui en Vicent Partal qui hagi parlat d’una manera més clara, en l’editorial de Vilaweb del 5 d’octubre, titulada “Ja n’hi ha prou.” A partir dels fets de la T-Sud i les derivades polítiques certament gallinàcies que s’han produït en Partal afirmava: “Entenc que Esquerra vulga defensar l’estabilitat d’un govern que és una aposta de risc molt grossa per a ells. Entenc que CiU vulga erosionar un govern que té poques coses en comú, a banda la voluntat de governar junts. Però s'acaba tot aquí? El país no compta gens? Els votants no comptem? Només hi ha el càlcul curt i gallinaci? Ningú no pensa a moure fitxa? Estic molt cansat d'aquest espectacle i m'agradaria que algú tingués la capacitat de posar una mica de seny, en tot aquest desori. Però també he de dir que, aquestes darreres setmanes (ahir ja va ser un clam), cada volta hi ha més gent que m'expressa la mateixa ràbia que jo sent i una incomoditat creixent per la situació absurda que hem d'aguantar els qui creiem que aquest país és important. No sé si cap dels nostres diputats ho vol veure, ni si les bases dels partits s'estimen més de barallar-se entre si i acusar-se recíprocament de traïdors, o si els nostres dirigents opten justament per aquesta misèria. Únicament sé que ja n'hi ha uns quants que comencem a estar tips de tanta comèdia i de ser cada dia més lluny d'on hauríem d'arribar.”

És pot dir més alt, però no més clar. Aquest estar-ne tips de la situació política que ens toca viure cada dia, i de la falta de perspectives que ofereix és un dels motius que impulsa l’activitat del grup de gent que fem Reset.

I en Francesc Puigpelat, a l’e-noticies, analitzant el paper de la qüestió de la identitat, la crisi del país i la poca autocrítica, en fa un diagnòstic taxatiu: “Algú em dirà: i què té a veure que no es facin més coses a Catalunya amb el debat identitari? Doncs molt, perquè el dia té 24 hores, el temps dels polítics és el que és i la seva capacitat (i ho dic sense sorna) és limitada. Els polítics catalans s’han passat els darrers quatre anys apunyalant-se entre ells (sovint, dins del mateix partit), debatent l’Estatut i fent campanyes electorals. Per això ningú no té el país al cap i el retard és enorme. L’Estat espanyol ens maltracta. N’estic segur. El dèficit fiscal és astronòmic. També n’estic segur. Però compte. No tota la culpa és de Madrid. Nosaltres també en tenim. Ara que es parla de refundar el catalanisme, hi ha una cosa que caldria canviar radicalment: la incapacitat dels nostres polítics (escudats en l’eterna excusa que la culpa la té Madrid) de fer autocrítica”.

4 comentaris:

Low ha dit...

Caord dimissió,
Carretero president!

Anònim ha dit...

L'única solució per a Esquerra és que guanyi la proposta de Carretero i li doni la volta al partit com un mitjó, començant pels actuals dirigents. Amb aquesta gent el partit acabarà absorvit pel PSC i els independentistes haurem de buscar-nos un altre partit.

Anònim ha dit...

Jo sóc militant d'una secció local que no diré i us puc assegurar que aquí hi ha gent que havia dit que no aniria a la CN i que després de rebre una trucada de Barcelona quan ja havia passat el plaç per apuntar-se han canviat d'opinió. Curiós no? No serà perque a l'assemblea del casal havíem decidit donar suport a la ponència de Reagrupament?
Això és un escàndol!!!!!!

Anònim ha dit...

un a mic militant veterà d´erc em confessa amb decepció que li consta que la direcció del partit ha fet una gran quantitat de militants en poc teps per assegurar.se la votació.