La malaltissa voluntat d’en J.A. Duran Lleida de marcar perfil propi a través de la negació de les estratègies proposades des de CDC l’ha situat, aquest cop personalment, en el terreny del ridícul i, políticament, ha situat CiU a prop de l’abisme.
Les dues últimes setmanes hi ha hagut tres notícies directament vinculades al que serà cap de llista de CiU a les eleccions generals: el sorgiment d’una plataforma de suport basant-se en el seu suposat “sentit comú”, la seva conferència al Cercle Financer de La Caixa i finalment la seva proclamació com a candidat per UDC. La primera i l’última són totalment intranscendents, o, en el pitjor dels casos, amanides de detalls esperpèntics. El llançament de la plataforma de suport amb mitja dotzena de noms no és allò que se’n diu una bona empenta. I igual d’esperpèntica va ser la rebequeria de no voler ser proclamat candidat el dia que tocava per un tema de dates amb la conferència de n’Artur Mas pel tema de la Casa Gran del Catalanisme.
Però el gran ridícul d’en Duran s’ha produït a partir de la seva conferència a La Caixa, i tant pel que ha dit com pel que han dit els altres, que, paradoxalment, han situat el seu pretès “sentit comú” en el menys comú dels sentits. Què diu Duran? Dues coses molt greus: per una banda reivindica la sociovergència com a aposta estratègica, i centra la crítica al tripartit perquè ha comportat l’ascens al poder de dos partits com ERC i ICV, que entenem, d’acord al seu raonament, n’haurien d’estar, per se, exclosos. I per una altra banda es torna a embolicar amb una bandera del tot el “políticament correcte” del centre-dreta: poc nacionalisme (ni sentir parlar de sobiranisme i abominació explícita de l’independentisme), l’important és fer coses, hem de ser un país de primera i bla, bla, bla.
Duran s’ha quedat, a nivell de discurs, totalment atascat, fora de mercat, desfassadíssim. No per una qüestió frívola de modes conceptuals, sinó perquè el que ell diu no aporta res a la Catalunya d’avui, ni al discurs del catalanisme. És l’estratègia de l’absència d’estratègia, i encomanar-se a un fet sorprenent que, sense saber ben bé com, i mercès a alguna combinació astral especialment afortunada, el permeti governar, tocar poder. Duran és, des d’aquest punt de vista, el darrer exponent del catalanisme col·lapsat inconscientment capficat en ignorar aquesta crisi i mantenir un discurs totalment buit i que no ofereix cap estímul ni engrescament de cap mena ni als militants de CiU, ni molt menys al país.
A més a més, en Duran ha tingut la mala sort que quasi simultàniament a la seva conferència han passat algunes coses que han deixat el seu discurs, en poques hores, colgat pel pes i la pols propi de les antiguitats. Primer va ser el discurs d’en Montilla a Madrid, sobre la desafecció irreversible. Ja sabem que el que digui en Montilla no té cap credibilitat (més enllà de la que li donen altres personatges com en Carod-Rovira), i que a més a més ho diu perquè, com a bon espanyolista, és un escenari contrari a la línia de treball del seu govern, que és més Espanya en tot, però això no lleva que fins i tot des del montillisme se superi dialècticament el discurs d’en Duran, i, com deia diumenge en David González a l’Avui, aquest discurs situa a Montilla al pretès i enyorat centre sociovergent d’en Duran.
Però la traca final que no s’esperava en Duran, ni el seu sentit comú, era que dijous sortís en Rosell, el líder de la gran patronal catalana denunciant la marginació de Catalunya i la gravíssima desinversió dels últims 10 anys i digués que prou. Fins i tot Foment del Treball desbordava per totes bandes el discurs d’en Duran i el deixava clavat, en mig la pista d’enlairament de les eleccions generals, sense referents, caducat, absolutament marginal en relació a les inquietuds majoritàries de la ciutadania i l’empresariat de Catalunya.
Així ha acabat en Duran la setmana de la seva proclamació com a candidat: a les fosques. El que no sabem és si CDC es deixarà arrossegar gaire temps més per aquesta ceguesa. La iniciativa de la Casa Gran del Catalanisme, un procés de debat que tot just ara s’inicia, té com a mínim l’encert de prendre consciència de la crisi en què està sumit el catalanisme. D’alguna manera forma part del mateix diagnòstic que fa Oriol Pujol a l’entrevista de diumenge a l’Avui quan diu “CiU i CDC necessiten un sacseig, com també el país”. Després ja veurem què en fa CDC d’aquesta iniciativa de la Casa Gran, però les raons que l’impulsen són certes.
L’únic que sembla voler-ho ignorar deliberadament és en Duran. Faria bé de llegir el que aquests dies s’està escrivint, per exemple en Bru de Sala divendres dia 9 a La Vanguardia, en un article titulat “Sin salida” quan deia “Por mucho que se pretenda reformularlo, el catalanismo ha topado con unos límites naturales a su capacidad de reforma de España, y aun de la propia Catalunya. Puede valer el símil de la urna de cristal, quien se desplaza por ella, no vayamos a suponer ahora un ratoncillo, mantiene la ilusión de que le queda un trecho indefinido por recorrer cuando, de improviso y sin previo aviso, choca con el muro transparente. Cae entonces en la cuenta de que vivía de ilusiones. No necesita desplazarse por todo el perímetro interno para saber que se trata de un cuadrilátero imposible de esclar o saltar.”
I la conclusió a la que hem d’arribar en aquesta situació és la mateixa a la que arribava en Joan Oliver a l’Avui de diumenge, quan anticipava la mort de l’Estatut: “la cosa és molt senzilla: o t’apuntes a ser unionista, com han fet en Montilla i en Duran els darrers dies, o et decideixes a ser sobiranista de paraula i obra”. Aquesta és la conclusió i la situació. Més enllà del seu ridícul personal, el perfil propi d’en Duran i el seu “sentit comú” arrossega greument CiU a l’abisme. Un abisme que encara pot ser més proper i amenaçador segons quins siguin els resultats electorals de les generals i la possible gestió que es faci de les diferents majories possibles al Congrés de Diputats, que ja ensenya la poteta amb la reivindicació del Ministeri de Foment.
Les dues últimes setmanes hi ha hagut tres notícies directament vinculades al que serà cap de llista de CiU a les eleccions generals: el sorgiment d’una plataforma de suport basant-se en el seu suposat “sentit comú”, la seva conferència al Cercle Financer de La Caixa i finalment la seva proclamació com a candidat per UDC. La primera i l’última són totalment intranscendents, o, en el pitjor dels casos, amanides de detalls esperpèntics. El llançament de la plataforma de suport amb mitja dotzena de noms no és allò que se’n diu una bona empenta. I igual d’esperpèntica va ser la rebequeria de no voler ser proclamat candidat el dia que tocava per un tema de dates amb la conferència de n’Artur Mas pel tema de la Casa Gran del Catalanisme.
Però el gran ridícul d’en Duran s’ha produït a partir de la seva conferència a La Caixa, i tant pel que ha dit com pel que han dit els altres, que, paradoxalment, han situat el seu pretès “sentit comú” en el menys comú dels sentits. Què diu Duran? Dues coses molt greus: per una banda reivindica la sociovergència com a aposta estratègica, i centra la crítica al tripartit perquè ha comportat l’ascens al poder de dos partits com ERC i ICV, que entenem, d’acord al seu raonament, n’haurien d’estar, per se, exclosos. I per una altra banda es torna a embolicar amb una bandera del tot el “políticament correcte” del centre-dreta: poc nacionalisme (ni sentir parlar de sobiranisme i abominació explícita de l’independentisme), l’important és fer coses, hem de ser un país de primera i bla, bla, bla.
Duran s’ha quedat, a nivell de discurs, totalment atascat, fora de mercat, desfassadíssim. No per una qüestió frívola de modes conceptuals, sinó perquè el que ell diu no aporta res a la Catalunya d’avui, ni al discurs del catalanisme. És l’estratègia de l’absència d’estratègia, i encomanar-se a un fet sorprenent que, sense saber ben bé com, i mercès a alguna combinació astral especialment afortunada, el permeti governar, tocar poder. Duran és, des d’aquest punt de vista, el darrer exponent del catalanisme col·lapsat inconscientment capficat en ignorar aquesta crisi i mantenir un discurs totalment buit i que no ofereix cap estímul ni engrescament de cap mena ni als militants de CiU, ni molt menys al país.
A més a més, en Duran ha tingut la mala sort que quasi simultàniament a la seva conferència han passat algunes coses que han deixat el seu discurs, en poques hores, colgat pel pes i la pols propi de les antiguitats. Primer va ser el discurs d’en Montilla a Madrid, sobre la desafecció irreversible. Ja sabem que el que digui en Montilla no té cap credibilitat (més enllà de la que li donen altres personatges com en Carod-Rovira), i que a més a més ho diu perquè, com a bon espanyolista, és un escenari contrari a la línia de treball del seu govern, que és més Espanya en tot, però això no lleva que fins i tot des del montillisme se superi dialècticament el discurs d’en Duran, i, com deia diumenge en David González a l’Avui, aquest discurs situa a Montilla al pretès i enyorat centre sociovergent d’en Duran.
Però la traca final que no s’esperava en Duran, ni el seu sentit comú, era que dijous sortís en Rosell, el líder de la gran patronal catalana denunciant la marginació de Catalunya i la gravíssima desinversió dels últims 10 anys i digués que prou. Fins i tot Foment del Treball desbordava per totes bandes el discurs d’en Duran i el deixava clavat, en mig la pista d’enlairament de les eleccions generals, sense referents, caducat, absolutament marginal en relació a les inquietuds majoritàries de la ciutadania i l’empresariat de Catalunya.
Així ha acabat en Duran la setmana de la seva proclamació com a candidat: a les fosques. El que no sabem és si CDC es deixarà arrossegar gaire temps més per aquesta ceguesa. La iniciativa de la Casa Gran del Catalanisme, un procés de debat que tot just ara s’inicia, té com a mínim l’encert de prendre consciència de la crisi en què està sumit el catalanisme. D’alguna manera forma part del mateix diagnòstic que fa Oriol Pujol a l’entrevista de diumenge a l’Avui quan diu “CiU i CDC necessiten un sacseig, com també el país”. Després ja veurem què en fa CDC d’aquesta iniciativa de la Casa Gran, però les raons que l’impulsen són certes.
L’únic que sembla voler-ho ignorar deliberadament és en Duran. Faria bé de llegir el que aquests dies s’està escrivint, per exemple en Bru de Sala divendres dia 9 a La Vanguardia, en un article titulat “Sin salida” quan deia “Por mucho que se pretenda reformularlo, el catalanismo ha topado con unos límites naturales a su capacidad de reforma de España, y aun de la propia Catalunya. Puede valer el símil de la urna de cristal, quien se desplaza por ella, no vayamos a suponer ahora un ratoncillo, mantiene la ilusión de que le queda un trecho indefinido por recorrer cuando, de improviso y sin previo aviso, choca con el muro transparente. Cae entonces en la cuenta de que vivía de ilusiones. No necesita desplazarse por todo el perímetro interno para saber que se trata de un cuadrilátero imposible de esclar o saltar.”
I la conclusió a la que hem d’arribar en aquesta situació és la mateixa a la que arribava en Joan Oliver a l’Avui de diumenge, quan anticipava la mort de l’Estatut: “la cosa és molt senzilla: o t’apuntes a ser unionista, com han fet en Montilla i en Duran els darrers dies, o et decideixes a ser sobiranista de paraula i obra”. Aquesta és la conclusió i la situació. Més enllà del seu ridícul personal, el perfil propi d’en Duran i el seu “sentit comú” arrossega greument CiU a l’abisme. Un abisme que encara pot ser més proper i amenaçador segons quins siguin els resultats electorals de les generals i la possible gestió que es faci de les diferents majories possibles al Congrés de Diputats, que ja ensenya la poteta amb la reivindicació del Ministeri de Foment.
_____________________________________________________________________
REVISTA D'IDEES
Aquest dissabte passat Òmnium Cultural ha celebrat una jornada de debat amb el títol “El futur de Catalunya” , on s’ha volgut “oferir un marc compartit de reflexió” a partir de la constatació de “la reactivació del debat sobiranista i el sorgiment de diferents propostes que proposen la renovació del catalanisme.” La jornada s’ha dividit en dos parts, en la primera de les quals hi han intervingut representants de les plataformes sobiranistes; en la segona part ho han fet els dels partits polítics.
Tots els debats i totes les reunions, xerrades i conferències vàries que es facin per a parlar sobre Catalunya i el seu futur estan molt bé i no serem pas nosaltres qui les critiquem. Ara bé, potser caldria plantejar les coses d’una altra manera. En primer lloc, no deixar-se endur per una eufòria desbocada només pel fet que en l’actualitat existeixin no se sap ben bé quantes plataformes i entitats de nova planta amb objectius sobiranistes. El blocaire Elies ho exposa en l’article “La pastisseria catalana” amb el seu to càustic habitual. Nosaltres no anem amb tanta mala llet i ens limitem a fer nostres les paraules d’Agustí Colomines: “no hi ha més sobiranistes pel fet que se’n parli més o perquè ho diguin algunes enquestes.” Sí, ja sabem que el nou director de la Fundació Trias Fargas ha estat l’enfant terrible de la jornada, tal com ho reflexa el blocaire Xavier Mir, un dels fervorosos assistents a la jornada d’Òmnium, en la seva crònica de l’acte. Però ens sembla més realista (disculpeu l’expressió) mirar-se les coses amb una certa fredor –o amb una pulcra anàlisi acadèmica, com el catedràtic Ferran Requejo- que no pas amb el bonisme que traspuen les ressenyes 1 i 2 de Tribuna Catalana o del mateix Mir.
Per una altra banda, caldria preguntar-se sobre l’idonietat dels convidats. Tots sabem com està el pati i qui hi ha al darrere de determinats grups pretesament independents. Voleu que siguem més clars? Doncs som-hi. La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) és una entitat que ha demostrat tenir prou trempera com per organitzar la manifestació del 18-F i preparar-ne una altra pel 1-D. Però, i Sobirania i Progrés? A qui representa? Per a què serveix? Què ha fet fins ara?
Sobre la taula rodona de la tarda –la dels representants dels partits polítics- la cosa és encara més preocupant. Un debat que vol reflexionar sobre la “reactivació del catalanisme” per què convoca precisament els qui no volen reactivar-lo? Per què Anna Simó i no Rut Carandell? Per què IC i no EUiA? (els d’EUiA estan adherits a la PDD, IC no) Per què no hi era la Plataforma per la Sobirania? Per què no hi havia ningú de les CUP? Per què no hi havia cap entitat de la resta dels Països Catalans? I, sobretot, què hi pintava allà el PSC? No és d’extranyar que Ferran Requejo digués que els discursos que havien pronunciat els polítics li semblaven “antics.” En efecte, les paraules d’aquest gent ja no convencen gaire bé ningú. Com diu Jordi Barbeta, “[els actuals polítics catalanistes] son muchos, pero no son nadie, porque todos están más pendientes de reivindicarse a sí mismos que a la causa que dicen defender. Lejos de cualquier complicidad se comportan como los peores adversarios en la disputa de miserables cuotas de protagonismo, por eso en el Madrid de los grandes negocios no les hacen ni caso. Y en Catalunya, cada vez menos.” Ignorem a quines conclusions esperaven arribar els organitzadors amb aquest personal però suposem que a no gaire cosa, ja que han decidit repetir les jornades… cada sis mesos!
Compartim la visió que Joan Arnera té de determinades opinions desbordants d’optimisme per la situació actual (“L’entusiasme així en general, algunes vegades el trobo agradablement candorós, però la majoria de cops més aviat m’irrita. I a Catalunya aquest entusiasme o bé és hipòcrita o bé és ignorant o bé és incomprensible”), en un post de fa unes setmanes adreçat a l’esmentat Xavier Mir. En una línia similar, Ferran Saéz va escriure fa un parell de mesos un article que avançava ja aquesta manera tan nostra de mirar-nos el melic: “Ara estem vivint un altre intent de construir noves imatges irreals de nosaltres mateixos, però amb la diferència susbtancial que no semblen pas tan constructives ni, per descomptat, útils. Perquè una cosa és polititzar la il·lusió i una altra de molt diferent provar de polititzar (simultàniament) l’atonia i l’emprenyament. Això és el que passa quan des d’un mateix govern s’afirma que els trens no funcionen perquè fa uns anys hi va haver massa preocupacions identitàries i, alhora, que com que fa uns anys no es va anar més enllà en qüestions identitàries, ara els trens no funcionen.”
Com ens va dir un conegut en acabar la sessió de la tarda, “si jo estés en el lloc d’ella [de l’Anna Simó] estaria ben preocupat: no paren de dir, cofois, que cada vegada es parla més d’independència i en canvi el seu partit –ERC- cada vegada va perdent més vots.”
Tots els debats i totes les reunions, xerrades i conferències vàries que es facin per a parlar sobre Catalunya i el seu futur estan molt bé i no serem pas nosaltres qui les critiquem. Ara bé, potser caldria plantejar les coses d’una altra manera. En primer lloc, no deixar-se endur per una eufòria desbocada només pel fet que en l’actualitat existeixin no se sap ben bé quantes plataformes i entitats de nova planta amb objectius sobiranistes. El blocaire Elies ho exposa en l’article “La pastisseria catalana” amb el seu to càustic habitual. Nosaltres no anem amb tanta mala llet i ens limitem a fer nostres les paraules d’Agustí Colomines: “no hi ha més sobiranistes pel fet que se’n parli més o perquè ho diguin algunes enquestes.” Sí, ja sabem que el nou director de la Fundació Trias Fargas ha estat l’enfant terrible de la jornada, tal com ho reflexa el blocaire Xavier Mir, un dels fervorosos assistents a la jornada d’Òmnium, en la seva crònica de l’acte. Però ens sembla més realista (disculpeu l’expressió) mirar-se les coses amb una certa fredor –o amb una pulcra anàlisi acadèmica, com el catedràtic Ferran Requejo- que no pas amb el bonisme que traspuen les ressenyes 1 i 2 de Tribuna Catalana o del mateix Mir.
Per una altra banda, caldria preguntar-se sobre l’idonietat dels convidats. Tots sabem com està el pati i qui hi ha al darrere de determinats grups pretesament independents. Voleu que siguem més clars? Doncs som-hi. La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) és una entitat que ha demostrat tenir prou trempera com per organitzar la manifestació del 18-F i preparar-ne una altra pel 1-D. Però, i Sobirania i Progrés? A qui representa? Per a què serveix? Què ha fet fins ara?
Sobre la taula rodona de la tarda –la dels representants dels partits polítics- la cosa és encara més preocupant. Un debat que vol reflexionar sobre la “reactivació del catalanisme” per què convoca precisament els qui no volen reactivar-lo? Per què Anna Simó i no Rut Carandell? Per què IC i no EUiA? (els d’EUiA estan adherits a la PDD, IC no) Per què no hi era la Plataforma per la Sobirania? Per què no hi havia ningú de les CUP? Per què no hi havia cap entitat de la resta dels Països Catalans? I, sobretot, què hi pintava allà el PSC? No és d’extranyar que Ferran Requejo digués que els discursos que havien pronunciat els polítics li semblaven “antics.” En efecte, les paraules d’aquest gent ja no convencen gaire bé ningú. Com diu Jordi Barbeta, “[els actuals polítics catalanistes] son muchos, pero no son nadie, porque todos están más pendientes de reivindicarse a sí mismos que a la causa que dicen defender. Lejos de cualquier complicidad se comportan como los peores adversarios en la disputa de miserables cuotas de protagonismo, por eso en el Madrid de los grandes negocios no les hacen ni caso. Y en Catalunya, cada vez menos.” Ignorem a quines conclusions esperaven arribar els organitzadors amb aquest personal però suposem que a no gaire cosa, ja que han decidit repetir les jornades… cada sis mesos!
Compartim la visió que Joan Arnera té de determinades opinions desbordants d’optimisme per la situació actual (“L’entusiasme així en general, algunes vegades el trobo agradablement candorós, però la majoria de cops més aviat m’irrita. I a Catalunya aquest entusiasme o bé és hipòcrita o bé és ignorant o bé és incomprensible”), en un post de fa unes setmanes adreçat a l’esmentat Xavier Mir. En una línia similar, Ferran Saéz va escriure fa un parell de mesos un article que avançava ja aquesta manera tan nostra de mirar-nos el melic: “Ara estem vivint un altre intent de construir noves imatges irreals de nosaltres mateixos, però amb la diferència susbtancial que no semblen pas tan constructives ni, per descomptat, útils. Perquè una cosa és polititzar la il·lusió i una altra de molt diferent provar de polititzar (simultàniament) l’atonia i l’emprenyament. Això és el que passa quan des d’un mateix govern s’afirma que els trens no funcionen perquè fa uns anys hi va haver massa preocupacions identitàries i, alhora, que com que fa uns anys no es va anar més enllà en qüestions identitàries, ara els trens no funcionen.”
Com ens va dir un conegut en acabar la sessió de la tarda, “si jo estés en el lloc d’ella [de l’Anna Simó] estaria ben preocupat: no paren de dir, cofois, que cada vegada es parla més d’independència i en canvi el seu partit –ERC- cada vegada va perdent més vots.”
2 comentaris:
Saps per què no preocupa que es perdin vots de partit si en canvi se'n guanyen per la independència? Perquè el que realment importa és que cada cop hi hagi més independentistes que puguin votar sí a al referendum. A veure si aconseguim entendre que els partits (abans CiU i ara ERC) tan sols són eines per tranformar la realitat. Si ho aconseguieixen millor, si no és així per això estem els votants.
Jo també vaig trobar molt mancada de coherència la jornada de debat d'Òmnium Cultural sobre el futur de Catalunya. L'existència de multitud
d'entitats i plataformes i l'eufòria que aquest fet pugui produïr no duràn enlloc si no fructifiquen en una reivindicació comuna i coordenada al carrer i en un rebuig generalitzat a les estratègies dels aparells dels
partits polítics per a obtenir i mantenir el poder. Plenament d'acord també en que IC i PSC no haurien d'haver-hi estat.
Publica un comentari a l'entrada