dilluns, 19 de novembre de 2007

1-D: som una nació i diem prou!

La manifestació que ha convocat la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) pel proper dissabte 1 de desembre amb el lema “Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures” és un magnífic exemple del camí a recórrer per a tots aquells que desitgem la independència de la nostra nació. En efecte, després de l’èxit assolit en la famosa convocatòria del 18 de febrer del 2006 la PDD fa una nova crida a la mobilització de la societat catalana per a mostrar el seu rebuig al tracte discriminatori que rep el nostre país pel que fa a inversions i infraestructures. Amb el caos ferroviari dels darrers mesos com a rerefons, el manifest que la PDD ha redactat per aquesta ocasió demana:

“1- La solució immediata, per dignitat nacional, del desgavell de les infraestructures actualment en execució i la priorització de les inversions i els recursos per al bon funcionament de les rodalies de RENFE.

2- Un nou sistema de finançament per a Catalunya just i transparent que permeti conèixer les balances fiscals i gestionar adequadament les infraestructures; de manera immediata, el compliment dels compromisos en matèria d'inversió de l'Estat a Catalunya.

3- La capacitat de decidir des de casa nostra sobre qualsevol planificació, licitació, priorització i execució de l’obra pública i de la xarxa de transports i infraestructures en general que ens afecti, sempre des d’una perspectiva nacionalment autocentrada i ambientalment sostenible.

4- Exigim que es prioritzi la seguretat de les persones treballadores i usuàries, com també que se satisfacin les pèrdues econòmiques particulars i empresarials ocasionades pel desgavell de Rodalies i s’agilitin els mecanismes d’informació, de reclamació i de devolucions a les persones afectades.

5- En definitiva, el dret de decidir el model de país que volem construir, i les condicions per exercir-lo.”

Amb aquesta convocatòria, que ha rebut l’adhesió de més d’un centenar d’entitats, partits i associacions de tota mena, el sobiranisme demostra estar plenament connectat amb la realitat social del país i fa callar la boca a tots aquells que ens acusen de parlar només del sexe dels àngels. Però aquesta manifestació servirà també per evidenciar altres aspectes importants de la política catalana actual. Des del nostre punt de vista, són els següents:

1- L’autèntica cara de tots aquells que diuen defensar els “veritables problemes que afecten a la gent”, però que quan arriba l’hora de demostrar-ho troben les excuses més inverossímils per no fer-ho. Com el PSC-PSOE i la UGT.

2- El mapa polític natural dels partits i organitzacions que s’estimen la gent d’aquest país i que surten al carrer a defensar-la quan toca, deixant de banda (en alguns casos, ni que sigui per un dia) les confrontacions internes i els interessos aliens al nostre poble.

3- La validesa de la feina que es fa amb ple sentit de país i que no entra en el joc de càlculs partidista sobre els efectes secundaris de la seva actuació.

4- L’oportunisme d’alguns que després d’escoltar al Síndic de Greuges un matí a Catalunya Ràdio s’inventen estrafolàries iniciatives, sense consultar ningú i només per apuntar-se al carro; els mateixos que pateixen dubtes hamletians sobre la seva existència (vegeu la Revista d’Idees).

En definitiva, la manifestació de l’1-D és una cita imprescindible per demostrar que els catalans i les catalanes no combreguem amb rodes de molí. En cap sentit.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES
L’afany de protagonisme d’Hèctor López Bofill comença a ser ja patològic. El seu neguit per aparèixer dia sí dia també als mitjans de comunicació entra de ple en la caracterització que els doctors Meyer Friedman i Ray Rosenman van fer fa mig segle de les pautes de comportament dels individus afectats per un “patró de conducta del tipus A” (PCTA). Però com aquest no és un bloc de psicologia sinó de política, deixarem de banda l’historial clínic del professor Bofill per centrar-nos en la seva darrera proposta: l’anomenada Crida Nacional a ERC.

Es tracta d’un manifest que pretèn connectar històricament i política amb l’original Crida Nacional a ERC que impulsà Àngel Colom el 1986 i que va obrir la porta a la transformació del vell partit republicà en un nou partit inequívocament independentista. Com que també el professor Bofill ha experimentat fa pocs anys la seva pròpia transformació cap a l’independentisme, és molt possible que no recordi aquells fets. Nosaltres els li explicarem aquí amb molt de gust.

El dia 24 de desembre del 1986 el diari Avui publicava un manifest signat per una setantena de personalitats del món intel·lectual, cívic i polític català que sota el nom de Crida Nacional a ERC demanava que “en el congrés [d’ERC] que s’ha de celebrar el pròxim mes de gener, es decideixi un període congressual, que culmini a la tardor del 1987 en un congrés de confluència de tots els sectors nacionalistes d’esquerra, que canalitzi políticament l’independentisme creixent”. Aquest text s’havia estat preparant amb força antel·lació i els contactes que es feren per recollir adhesions van tenir com a resultat que el signés gent com, entre d’altres, Quim Monzó, Sebastià Serrano, Joan Francesc Mira, Ramon Barnils, Isabel-Clara Simó, Fèlix Cucurull o Celdoni Fonoll. Josep-Lluís Carod-Rovira va ser-ne també un dels impulsors. La lletra i l’esperit del document era ben clara: l’entrada massiva d’una nova fornada de militància havia de servir per capgirar ERC com un mitjó en l’imminent congrés del gener del 1987. Però la victòria de Joan Hortalà en aquest congrés va estar a punt d’engegar-ho tot, ja que no se’l veia gaire per la feina.

Finalment, Àngel Colom i els seus es decidiren a provar-ho; més enllà de les personalitats que signaven el manifest, hi havia tot un bagatge d’experiència i persones que provenien de la Crida a la Solidaritat, i que, en un moment en què l’independentisme gaudia d’una incipient projecció i presència al carrer, permetia aspirar a convertir ERC en un nou referent institucional per fer un salt endavant. Pel que fa a com es va gestionar tot aquest procés, Joan Mir, professor de la UIB i president de la primera secció d’ERC a les Illes ho explica així: “Heribert Barrera féu possible la seva incorporació perquè significava un rejoveniment de la militància (ben necessari, per cert). Després d'Heribert Barrera, i convivint ja amb el tàndem Colom-Carod, hi hagué l'etapa transitòria de Joan Hortalà, economista gens nacionalista (ni esquerrà, ni republicà), que no hi deia gens, en aquell partit. A Hortalà, li disputaren la Secretaria General Colom i Carod per separat en el congrés de Lleida. Allà, Carod intentà entendre's amb Hortalà per derrotar l'independentisme de Colom, però hagué de desistir davant els crits dels militants, que repetien: «Carod Rovira, Catalunya et mira». Aquell fou un precedent clar del relativisme moral que Carod ha aconseguit traslladar ara a tota la cúpula d'ERC. Colom guanyà per poc més de trenta vots Hortalà i reestablí l'independentisme com a principal tret distintiu de la ideologia del partit. Aviat, però, les discrepàncies entre els dos líders es convertiren en font de tensions internes i, finalment, Colom ho deixà estar.”

Així doncs, tenim que la Crida Nacional a ERC del 1986 fou la punta de llança d’un moviment de fons que uns mesos després culminà amb la irrupció d’un partit obertament independentista en l’escenari polític català. El canvi havia estat total. Per primera vegada l’independentisme podia tractar de tu a tu a la resta de partits. I amb un projecte molt clar, convertir ERC en el “pal de paller de l’independentisme”, en una expressió afortunada pel que implica de voluntat tant de sumar com de ser compatible amb altres expressions d’aquest independentisme.

Però, i ara? Quina és la finalitat de l’operació que promou el professor Bofill? Al manifest que tenen penjat a la seva web diuen el següent: “(…) les possibilitats reals d’obrir a partir d’ara mateix un procés veritablement democràtic i republicà que desemboqui en una majoria independentista, exigeix una segona Crida Nacional que eixampli les bases del partit per fer efectiu la convocatòria del referèndum d’independència. Per aquest motiu, fent-nos ressò del repte llançat per Esquerra a la darrera Conferència Nacional amb la intenció d’arribar a la fita de trenta mil militants, els sotasignants, procedents de diversos sectors de l’esquerra nacional, demanem a totes aquelles persones compromeses amb la causa de la llibertat dels Països Catalans que participin del projecte de rellançament d’ERC per construir la majoria independentista, i, així mateix, manifestem el compromís de continuar posant totes les nostres aptituds i tots els nostres esforços al servei dels principis ideològics que sostenen el partit: la llibertat nacional, la igualtat social i la radicalitat democràtica.”

És a dir, que la causa de la independència de Catalunya passa irremeiablement per tenir el carnet d’ERC. Això no és nou. Així ho estableix la ponència del partit aprovada a la darrera Conferència Nacional i els seus dirigents no es cansen de recordar-ho, com si fos la cançó de l’enfadòs: “fins que no tinguem la majoria de diputats del Parlament no podrem fer res… i com ara no la tenim…” Quina amarga diferència, pel que implica d’exclusivisme i estúpida visió messiànica, en comparació amb aquella expressió de la Crida Nacional a ERC del “pal de paller”. Però, més enllà d’això, quina nova aportació fa el manifest del professor Bofill a tota aquesta història? Vol canviar la línia del partit? No. Pretèn renovar-ne la direcció –la mateixa que fa vint anys que no es mou de la cadira-? No. Intenta corregir la seva política de pactes? No.

Potser la solució cal trobar-la en les respostes del professor Bofill a les preguntes dels periodistes durant la presentació que va fer divendres passat: “Si hem de fer la independència, com a mínim que a ERC siguin ràpids per a donar d’alta als nous militants. Com més depressa vagin més ràpidament podrem aconseguir la independència. Espero que tinguin més sort que jo.” Per tant, independència = nous militants d’ERC = admissió d’Hèctor López Bofill com a militant. Ergo, independència = Hèctor López Bofill. Com dèiem al principi, PCTA en estat pur.

3 comentaris:

tonibanez ha dit...

I de l'altre López no en parleu?

Josep Romeu ha dit...

La segona Crida Nacional a ERC
S’ha presentat la segona Crida Nacional a Esquerra Republicana de Catalunya (http://www.cridanacional.cat/), amb la voluntat de reforçar el moviment independentista a través del partit. Aquesta mena de crides tenen sentit en moments puntuals en què hom té la sensació que la societat empeny i demana respostes dels seus polítics, moments en què hom creu que cal reforçar una opció determinada perquè doni respostes a les aspiracions ciutadanes. I em sembla que aquest és un d’aquests moments.

Els moviments interns, tant al si de CiU com al sí d’ERC, responen a inquietuds de la militància, més o menys compartides pels seus dirigents, que espera alguna cosa més del seu partit. És una oportunitat, doncs, per donar un nou impuls al moviment sobiranista, sempre que s’entengui que el sobiranisme no s’expressarà només des d’una sola veu i que hi ha d’haver una complicitat entre els polítics i la societat civil, però respectant-se cadascú el seu terreny. Carod Rovira, en la Conferència Nacional del mes passat posava la fita dels 30.000 afiliats. Aquesta crida pot ser, doncs, un primer pas per a crear un estat d’ànim positiu i un engrescament col•lectiu que ens porti a fer un salt qualitatiu important.

Però, no ens enganyem. No tothom està d’acord amb el creixement del partit. I no em refereixo, està clar a les altres formacions politiques, sinó a gent d’Esquerra. Hi ha molts quadres, dirigents i càrrecs públics d’una mediocritat esfereïdora (diuen que també passa a altres partits, però això no és cap consol), i l’entrada de persones d’una preparació intel•lectual o d’una vàlua professional remarcable pot posar en perill els llocs que ara ocupen. No és d’estranyar, doncs, que en l’acte de presentació de la Crida Nacional a ERC no hi hagués ningú de la direcció, i que, segons informen discretament els promotors de la crida, aquests van excusar la seva assistència.

Si ara ha aparegut una segona Crida Nacional a ERC és perquè ara fa vint anys hi va haver una primera. Va ser el moment en què, essent Joan Hortalà el màxim dirigent d’ERC, van entrar al partit un bon nombre de persones provinents de la Crida a la Solidaritat i de Nacionalistes d’Esquerra. Aquella Crida i el consegüent engruiximent del partit va propiciar pocs anys després un relleu a la direcció i un viratge més cap a l’esquerra i cap a l’independentisme.

Haig de dir que jo vaig ser un dels signants d’aquella primera Crida Nacional. No diré el nom, però recordo que em va trucar un dels actuals dirigents d’ERC, amb qui havia coincidit a Nacionalistes d’Esquerra, i em va demanar si volia signar el manifest amb l’objectiu de fer després una entrada en bloc al partit. Vaig dir que sí, evidentment. Però de la Crida, un cop publicada a la premsa amb unes cares visibles i un munt de signatures que l’avalaven, no en vaig saber res més. Fins que, un dia, llegeixo al diari que els qui encapçalaven la Crida, entre els quals hi havia qui m’havia invitat a sumar-m’hi, ja havien formalitzat la seva entrada al partit i havien pactat la seva incorporació en els òrgans de direcció. La força que els donava el fet de tenir al darrer un munt de signatures els havia servit per a “col•locar-se”. A la resta, no van tenir ni la delicadesa d’informar-nos. Qui va voler, pel seu compte, va omplir la butlleta d’afiliació, discretament.

Anònim ha dit...

Per favor, que cutres que sou,
us penseu que una roda de premsa
s'improvisa en unes hores? la decisió es va prendre la setmana abans, es va consultar els advocats per veure si era viable
presentar una demanda, es va reservar una sala del Col·legi de Periodistes uns dies abans i el dia abans es va convocar a la premsa, del síndic de greuges no en sabíem res, ho vam saber el mateix dia...realment el vostre odi, ressentiment i enveja us fa patètics