La Conferència Nacional d'Esquerra (III)

Els antecedents
Les anàlisis que s’estan fent aquests dies dels resultats de la Conferència Nacional (CN) d’ERC de dissabte passat van gairebé totes en la mateixa direcció: intentar traduir el suport que va tenir la ponència de la direcció i les esmenes dels crítics en una mena de rànquing de les forces de cadascú, amb la mirada posada en el congrés del proper any. A primera vista podria semblar una lectura equivocada, donat que estem parlant d’una reunió per a debatre sobre idees i estratègies. Però veritablement les propostes de contingut ideològic van tenir només una importància relativa i, per si de cas, Joan Ridao s’ha afanyat ja a declarar que la direcció del partit no pensa aplicar-les.

Cal recordar que va ser l’acte de presentació de Reagrupament.Cat (RCat) del 30 de juny el que va posar sobre la taula les greus contradiccions internes que la renovació del pacte tripartit estava provocant dins del partit. La irrupció d’aquest corrent intern és el detonant de les incipients propostes de correcció de les pobríssimes polítiques nacionals d’ERC dins del Govern (el mateix conseller Huguet ho va reconèixer en una entrevista la setmana passada). I és per això també que –formalment- la ponència resultant de la Conferència Nacional incorpora tímides propostes en aquesta línia, independentment de qui hagi estat el seu autor material.

És des d’aquesta perspectiva que cal analitzar els resultats de la Conferència Nacional. Estem davant d’una cursa per fer-se amb el control del partit que té diversos actors principals i algun de secundari. La narració aïllada dels fets no serveix de gaire si no la contextualitzem, perquè les estratègies desplegades per cada sector ofereixen pistes molt significatives sobre el què pot passar en el futur. Que ningú no es pensi que una vegada celebrada la CN s’obre un període de pau interna dins d’ERC.

La Conferència
La direcció d’ERC plantejava aquesta CN com un acte propagandístic, no com un debat ideològic. Els dirigents del partit volien donar una imatge de cohesió interna que fes oblidar la pugna pel poder entre Carod-Rovira i Puigcercós i que demostrés la seva fortalesa per anorrear les veus crítiques. Es tractava simplement d’un acte de precampanya al qual s’arribava després d’un pacte de no agressió entre els dos principals sectors enfrontats, donat el seu lògic interès en que el partit arribi amb els millors rèdits electorals al congrés del 2008. En aquest sentit, insistim, el debat de les idees era el menys important. Allò que veritablement interessava tant al president com al secretari general era que no es produís cap terrabastall i que la permanència del partit al Govern no es veiés alterada, per poder així anar preparant cadascún per la seva banda els efectius per a la batalla final. Diversos fets avalen aquesta tesi:

1- La manca de controvèrsies entre Carod-Rovira i Puigcercós en la redacció de la ponència oficial. Cap dels dos sembla tenir un perfil ideològic diferenciat i per això acorden redactar un text acomodatici a les circumstàncies, sense nervi ni ambició política de cap mena.

2- La incorporació improvisada de la proposta del referèndum del 2014. Dins de la seva cursa particular, Carod-Rovira fa una proposta que pel seu contingut i trascendència hauria d’haver estat l’eix central del document. Però com ningú no en sabia res abans, s’inclou a última hora al document original.

3- La desidia de la direcció per promoure el debat de la ponència. Allò essencial d’una conferència ideològica és el debat sobre els textos presentats, però la direcció d’ERC eludeix que les seccions locals ho facin per por a la contestació interna.

4- La mobilització de la militància instigada des de la direcció. En lloc de fomentar l’intercanvi d’idees, des de la direcció del partit només es busca la mobilització dels militants fidels a les seves tesis, ja sigui per convicció o per interès. La maquinària organitzativa funciona amb una única finalitat: garantir l’assitència a la CN de l’ingent nombre de militants amb càrrecs públics. A tal efecte, es posen tots els mitjans a l’abast i s’actua fraudulentament. Per exemple, als militants afins se’ls paga la quota d’inscripció des de la secretaria d’organització i per tal de poder accedir al recinte de la conferència se’ls lliura el corresponent resguard d’ingrés bancari a peu d’autocar.

5- La incorporació indiscriminada d’esmenes a la ponència oficial. Una prova més de la manca de línia política del text original és que la comissió redactora accepta convertir-la en un calaix de sastre on hi tenen cabuda gairebé totes les esmenes que presenta la militància. El resultat és que la ponència dobla la seva extensió i perd la grisor política que tenia el text original. A canvi, la direcció s’assegura uns quants vots més.

Amb aquest rerafons s’arriba a la reunió de dissabte. Tota l’atenció se centra en la votació de l’esmena a la totalitat presentada per Reagrupament.Cat, i per això quan arriba el moment la sala presenta l’assistència més gran del dia. Els continguts de la ponència alternativa són sobradament coneguts i tothom sap que en el cas d’obtenir un ampli suport la direcció es veuria seriosament qüestionada. En aquests moments, RCat és l’única oposició realment existent a la direcció d’ERC. Per això l’estratègia emprada per neutralitzar RCat ha estat planificada al detall:

1- Internament: s’ha intentat desacreditar els crítics acusant-los de ressentits, messiànics i de “càncer del partit”. S’ha volgut equiparar la seva eventual victòria en la CN al pas automàtic del partit a l’oposició. És a dir, a la pèrdua de sou i feina de centenars de militants.

2- Organitzativament: s’han posat totes les traves possibles a l’actuació, estatutàriament prevista, d’RCat en tant que corrent intern. No s’han fet arribar les preceptives tarjes d’inscripció a tothom ni s’ha facilitat el text de la ponència alternativa a la militància.

3- Mediàticament: s’ha emprat sectàriament la premsa per propagar falsos arguments dels crítics, sense entrar en les propostes de fons que s’inclouen en la ponència alternativa presentada (i aprovada per 17 seccions locals). Val a dir que alguns mitjans s’hi han prestat gustosament, seguint les consignes del poder.

4- Tàcticament: s’ha instrumentalitzat la votació de les esmenes per escenificar un suport més aparent que real al suposat sector crític d’Uriel Bertran. La secretaria d’organització del partit (actuant de manera autònoma?) ha teledirigit els vots en funció d’interessos aliens a la pròpia Conferència.

5- Políticament: s’ha utilitzat el paper institucional d’alguns batlles i regidors d’ERC per incidir barroerament en el debat intern del partit, intentant oferir una imatge de consens que no existeix en la realitat.

6- Fàcticament: s’ha negat el dret al vot secret, ni tan sols com a possibilitat, i s’han exercit eines de coacció sobre la militància (gravació de les votacions) i la premsa (expulsió de la sala en el moment de la defensa de l’esmena a la totalitat).

Les conclusions
No sabem si la insistència de Marina Llansana en recordar els resultats que va obtenir l’històric militant independentista Josep Pinyol (actualment vetat per la direcció republicana) en l’última Conferència del partit de l’any 2000 es deuen a l’article que va escriure amb posterioritat a la mateixa i que deia així: “La nova ERC de Carod-Rovira, fins fa poc independentista, ha fet l’entrada a l’exclusiu club de partits del sistema. La premsa del sistema l’ha rebut entusiasmada i ha proclamat el seu líder com a polític-revelació del 2001. El seu control sobre els antics ‘boixos nois’ independentistes els ha encantat.” Unes paraules que continuen sent vàlides sis anys després de publicar-se. En qualsevol cas, si bé aquesta seria la conclusió que alguns voldrien extreure de la Conferència Nacional de dissabte, la realitat, al nostre parer, ha estat una altra:

1- La direcció del partit s’ha mostrat absolutament impermeable a tota crítica. Prefereix continuar en el Govern a qualsevol preu que plantejar un horitzó nacional en clau sobiranista, tal com ho demostra la total manca de concreció de cap estratègia en aquest sentit que vagi més enllà de vagues declaracions de cara a la galeria. Aquest fet demostra que el recanvi de la direcció d'ERC és una prioritat de primer ordre en qualsevol redreçament de la línia política del partit que es vulgui fer.

2- No poden posar-se al mateix nivell els resultats de les diferents votacions. La votació de la ponència alternativa d’RCat va ser el moment més important de la CN, ja que va ser quan més militants van exercir el seu dret de vot, invalidant així la comparativa de percentatges entre votacions.

3- RCat ha esdevingut l’unic corrent veritablement independent dins d’ERC. L’incompliment de l’acord al qual Esquerra Independentista havia arribat amb Reagrupament per donar-se suport mutu en les votacions demostra que el grup d’Uriel Bertran actua al dictat de terceres persones (cal aclarir que RCat sí va complir el pacte, d’aquí també la diferència de resultat de les respectives votacions).

4- Reagrupament.Cat s’ha consolidat com a alternativa a l’actual direcció. Ha consolidat una sòlida base que s’inicia amb un 10% dels vots al Consell Nacional del passat mes de juliol i que arriba ara al 22%.

5- El missatge d’RCat ha quedat perfectament clar en aquesta Conferència. A diferència de la l’ambigüitat de “marcar perfil propi dins del Govern”, les propostes d’RCat han quedat nítidament fixades en la seva ponència: a) condicionar el pacte tripartit a un canvi en política lingüística, el finançament i la llei de referèndums; b) elaborar una candidatura de Dignitat Nacional per les properes eleccions espanyoles; c) prioritzar la internacionalització del cas català per sobre del desplegament de l’Estatut i les vies gradualistes a la sobirania; d) coordinar una acció conjunta de les diferents forces nacionalistes de l’Estat, i e) separar les responsabilitats institucionals de les de gestió interna del partit.

Molt possiblement la direcció d’ERC seguirà fent com si res no hagués passat. Però el grau de descontent de les bases amb el pacte tripartit i, per extensió, amb l’actual línia del partit és molt elevat. Els seus dirigents continuaran fent una política de submissió al PSC-PSOE que cap maquillatge no podrà amagar, i que la militància independentista no acceptarà. Perquè si la direcció d’Esquerra i tota la seva maquinària d’organització no van ser capaços de controlar la Conferència de dissabte, res no fa pensar que puguin aturar la creixent onada renovadora que s’està formant.