Escòcia: les comparacions són odioses

El Partit Nacionalista Escocès (SNP) va celebrar el darrer cap de setmana d’octubre el seu 73è. Congrés, amb la proposta de celebració d’un referèndum d’autodeterminació per a l’any 2010 com a teló de fons. És la primera vegada que el líder del partit és també el màxim responsable del govern del país i per això Alex Salmond va parlar amb orgull dels “160 dies d’èxit” –fent referència al temps que porta l’SNP al capdavant de l’executiu escocès-, malgrat governar en minoria i no tenir experiència prèvia en aquest sentit.

L’SNP (Pàrtaidh Nàiseanta na h-Alba) va fundar-se el 1934 com a resultat de la fusió de diversos grups independentistes. A les eleccions generals de 1935 obtingué l’1% dels vots emesos a Escòcia i cap escó. El 1974 va assolir un 30% dels vots i 11 escons al Parlament de Londres, l’èxit més gran fins aquella data. Després, els vots i els escons anaren de baixa. Però quan Escòcia va aconseguir la descentralització política i va recuperar el seu Parlament al 1997 (la Devolution, promoguda des dels anys vuitanta pels laboristes, liberals, sindicats i l’Església; no per l’SNP, encara que votà sí al referèndum que la va aprovar amb un 73% dels vots), el vot nacionalista tornà a pujar: a la primera legislatura (1999) el 29% dels vots i 35 escons; a la segona (2003) el 24% i 27 escons, i a la tercera (2007) el 37% i 47 escons. En les dues primeres legislatures l’SNP es mantingué a l’oposició, mentre el Partit Laborista formava govern en coalició amb els liberals. Va ser l’augment de la consciència nacional dels escocesos i la seva voluntat d’anar més enllà de l’autogovern el que ha portat l’SNP a la victòria a les eleccions. A diferència d’allò que creuen alguns, estar al govern a qualsevol preu no és cap garantia d’èxit. Ben al contrari. Xavier Solano, analista polític de l’SNP i autor d’El mirall escocès ho explica d’aquesta manera: “Un altre factor a tenir en compte és que l’SNP ha aconseguit aquesta victòria des de l’oposició. Polítics catalans m’han comentat al llarg del temps que l’oposició és el cementiri polític. Aquí dalt li diem la terra de les oportunitats. Molts diputats de l’SNP creuen que només hi ha un lloc millor que l’oposició, dirigint un govern. La prova està que un cop celebrades les eleccions del propassat maig, el partit Liberal Demòcrata, tot i trobar-se en una posició molt còmode per entrar al govern per tercer cop consecutiu va decidir no donar suport ni a l’SNP ni al Partit Laborista. La raó? Potser perquè desprès de 8 anys en un govern no dirigit per ells els Liberal Demòcrates tornaven a treure el mateix nombre d’escons que a les primeres eleccions escoceses de 1999, és a dir, 17 escons. En vuit anys de govern no havien avançat res. Ara són a la oposició.”

Aquest és un punt particularment important, ja que tot i que la postura que havia d’adoptar el partit respecte la Devolution provocà importants divisions internes –entre els que la defensaven com un primer pas cap a la independència, com el propi Salmond, i els que la rebutjaven per insuficient-, tothom va estar d’acord en què la tasca pedagògica que exigia el procés sobiranista només podia fer-se governant… en solitari: “Hi ha algunes coses que tu pots fer des del Parlament escocès, però si tu vols afrontar el nucli dels problemes de la societat escocesa només pots fer-ho tenint tots els poders” va afirmar el 2002 John Swinney –del sector gradualista, com el mateix Salmond- a The Scotsman. Per això l’SNP va romandre a l’oposició els anys 1999 i 2003, treballant activament per erosionar els governs laboristes i augmentar el suport popular. És així com ha guanyat les eleccions de maig del 2007.

Però tornem al congrés del cap de setmana. Un dels acords principals que s’adoptà va ser la ratificació d’un document anomenat Choosing Scotland’s Future. A National Conversation. Es tracta d’un full de ruta de sis capítols on es fixen els arguments favorables a la celebració del referèndum d’autodeterminació. Al capítol sisè, el més important, es parla de la necessitat d’establir un diàleg amb la societat i amb la resta d’agents polítics per tal de definir el futur d’Escòcia, deixant obertes totes les possibilitats. És a dir, que l’SNP reconeix que tot sol no pot fer avançar el país cap a la independència i per això s’obre a trobar punts d’entesa amb la resta de partits. El reconeixement de la incapacitat que té una sola força política per arrossegar tot un país vers el seu alliberament, no és només un exercici de modèstia digne d’elogi sinó també una intuició política de gran abast. En efecte, en un article publicat a The Spectator un mes abans de les eleccions s’esmentava un pla secret del Partit Conservador per recolzar la independència d’Escòcia, que començaria segregant la secció escocesa de l’anglesa per així guanyar suport social. Per la seva part, en el discurs de cloenda del congrés Alex Salmond va afirmar que “la política no és una feina ni és un hobby. La política està per canviar el món que ens envolta. Per decidir la classe de societat que volem ser i conduir el nostre propi destí. La feina d’aquest partit, i d’aquest govern, ha de comprometre la gent d’Escòcia en aquesta missió: reconnectar per reunir una coalició dels disposats a transformar aquest país. Ara bé, naturalment uns estan més disposats que altres.”

Arribats a aquest punt, és inevitable contraposar novament el discurs i l’estratègia de Salmond amb la línia política dels actuals dirigents d’ERC. En una entrevista publicada dilluns passat Joan Ridao declarava en que “prioritzar l’eix nacional no forma part del nostre ADN”. Sobre la possibilitat d’arribar a acords futurs amb Artur Mas, el candidat republicà va reconèixer “no estar per la labor.” En canvi, per “la labor” que sí estan és per continuar en un Govern que va en una direcció diametralment oposada a la via escocesa. En paraules de J.B. Culla: “Los líderes de ERC quisieron salvar y justificar la contradicción intrínseca del pacto que dio lugar al Gobierno Montilla mediante la siguiente pirueta argumental: dándoles al PSC y a su candidato, pese a los resultados electorales, las llaves de la Generalitat no sólo conseguiremos que el independentismo penetre y crezca en los cotos sociológicos de la izquierda clásica, además –explicaron- vamos a atraer, a seducir, a arrastrar a los socialistas catalanes hacia el soberanismo y el autodetermismo, con lo cual iremos forjando una mayoría social por la independencia. Casi un año después, no se observa ni rastro de aquella presunta abducción ideológica. Más bien al contrario: durante el debate de política general de finales de septiembre pasado, el presidente Montilla afirmó la necesidad de superar ‘el dilema excluyente entre Cataluña y España’; al otro día, el portavoz parlamentario Miquel Iceta, glosó un catalanismo despolitizado, y rechazó los planteamientos soberanistas como ‘atajos que no llevan a ninguna parte.’ (…) Así las cosas, no cabe sorprenderse de que en el seno de la masa social identificada con Esquerra existan incomodidad y decepción.”

En resum, que mentre a Escòcia l’SNP va optar per romandre a l’oposició fins assolir la majoria en unes eleccions i, un cop arribat al govern, cerca un acord nacional amb altres partits per aconseguir la independència, a Catalunya l’independentisme oficial (i no només pel cotxe, sinó perquè es creu l’únic mereixedor d’aital consideració) prefereix ser el soci minoritari d’un govern hostil als seus teòrics postulats i rebutja frontalment qualsevol col·laboració amb altres nacionalistes. La nit i el dia. Potser si el conseller Puigcercós acaba fent el seu anunciat viatge a Edimburg torni amb les idees una mica més clares.

_____________________________________________________________________

REVISTA D'IDEES

Aquest diumenge en Vicent Sanchis s’acomiadava com a director dels lectors de l’Avui. Ho feia per la porta gran, i amb aquesta fortalesa i serenitat d’esperit que ha caracteritzat el difícil comandament d’aquesta nau. Més enllà de les consideracions sobre aquestes dificultats al llarg de dotze anys i de la situació actual de l’empresa, l’article de comiat feia una diagnosis molt encertada del moment polític que estem vivint. Deia en Sanchis: “Catalunya pateix una crisi política sense precedents. Almenys sense precedents sota règim democràtic. El procés de reforma estatutària va desembocar en un desgast dels principals partits que les urnes van constatar amb un augment de l’abstenció i l’aparició contundent d’un vot en blanc que representa els desencisats que no volen engrossir les xifres dels que s’inhibeixen. L’enfrontament entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana ha sumit en una profunda apatia els catalans més compromesos amb l’esperança sobiranista. Els enganys de José Luis Rodríguez Zapatero han anat desenganyant tots els partits catalans: Esquerra, CiU, Iniciativa... fins i tot el mateix PSC, que ha constatat impotent com el president del govern espanyol s’estima més diluir les responsabilitats de la catàstrofe ferroviària que pateix el país per no haver de fer front a les conseqüències polítiques que li podria suposar la destitució de la seva ministra de Foment. Al llarg de les darreres dues dècades els successius governs centrals han anat acumulant a Madrid tots els poders de l’Estat. Amb José María Aznar es va arribar al punt àlgid d’una política neojacobina que busca la desvitalització de la perifèria sospitosa d’insubordinació independentista. Però les promeses regeneradores de Rodríguez Zapatero no han rectificat una tendència que cada dia pren més volada. Catalunya no se sent còmoda a Espanya però els catalans que podrien decantar la balança cap a la separació encara no fan prou gruix.”

Aquests dies són molts els blocaires i opinadors que s’han referit al comiat d’en Sanchis, lamentant-ho. Però pocs s’han interrogat sobre el perquè d’aquest relleu en la direcció. Fa uns dies en Joan Arnera s’hi referia com un símptoma de l’evidència de la pèrdua de tremp nacional de l’Avui. Però no ha estat fins avui que hi ha hagut algú que ha ensenyat una mica la poteta per sota la porta: en Salvador Sostres a la seva columna de l’Avui deia enigmàticament: “no m’agraden els comiats i menys quan m’he de fer el tonto perquè no puc explicar el que passa realment.” Però a l’article del seu bloc en Sostres donava algunes pistes més –no massa- sobre el que ha pogut passar “Ara que fan fora el Vicent, per pressions de José Montilla...”

Un material insuficient per a una decisió tan sorprenent, però que sembla apuntar per on han anat les coses... així com la conveniència de no parlar-ne gaire per no fer enfadar el matón del barri, perdó, del país. No podem saber si són veritat o no aquestes pressions, però ningú no dubtaria que les haguessin fet, ningú en aquest país s’atreviria a dir “no, això aquest president de la Generalitat no ho hauria fet mai”, perquè dissortadament, l’exercici del poder a través de l’amenaça i la coacció forma part del codi genètic del govern tripartit.

Tornant als continguts, tot i que l’article d’en Sanchis és previ al del notari Juan José López-Burniol, aquest semblava anticipar alguna resposta en un article molt interessant publicat a El País divendres 2 de novembre, titulat “Federalisme o autodeterminació”. Amb independència que els postulats polítics dels autors d’aquest bloc estan molt allunyats del conegut notari i membre de Ciutadans pel Canvi, el cert és que és un article molt audaç i extraordinàriament ben formulat. Deia en López-Burniol, en referència a la situació del conflicte entre l’estat i les nacions que –per ara- en formem part: “Se acerca la hora de la verdad y hay que definir las respectivas posiciones para buscar una salida, ya no desde la perspectiva amable que brindaría un proyecto compartido, sino desde el ángulo estricto que proporcionan los respectivos intereses.”

Al llarg de l’article es diseccionen les diferents alternatives que, d’acord al seu criteri, existeixen per a superar l’actual moment, perquè la situció actual és un escenari no desitjable, que paralitza a tothom: “Muchos españoles pensarán que es una locura -o una traición- admitir la posible secesión de partes de España. Pero, sin perjuicio de la adhesión cordial a la idea de España y precisamente por ella, hay que mirar la realidad y asumirla. Y esta realidad nos dice que -en Cataluña, País Vasco, Galicia y Navarra- parte de los ciudadanos quieren separarse. No se trata ya de competencias, dinero, infraestructuras, deuda histórica, etcétera, sino, lisa y llanamente, de la ausencia de un proyecto compartido que resulte atractivo. Puede que los que quieran irse sean mayoría, puede que no; pero hay que saberlo. Y, en cualquier caso, lo que nunca debe hacerse es estructurar el marco constitucional de convivencia con la única aspiración de que se queden los que quieren irse, porque, si tal se hace, resultará que los que quieran marcharse terminarán yéndose y los que se queden habrán destruido su Estado. Por consiguiente, españoles, catalanes, vascos, gallegos y navarros han de asumir sus responsabilidades y preguntarse qué es lo que quieren. Y terminar con esta situación de incertidumbre y desorden, que tanto perjudica a todos, al impedir que se afronten las graves cuestiones de nuestra época. Ha llegado el tiempo de la palabra veraz. Los políticos tienen que hablar sin tabúes. Pero, al igual que la guerra es demasiado seria para dejarla en manos de los militares, la política es demasiado importante para dejarla en manos de los políticos. Y, precisamente por ello, la gente tiene que decir lo que de veras piensa, sin miedo a quebrar el canon.”

Tant de bo aquest missatge de l’il·lustre notari arribés amb nitidesa als cercles polítics oficials, tant dels unionistes com dels sobiranistes, i tant a Catalunya com, sobretot, a Espanya. En tot cas, l’apel·lació que efectua a què fem front d’una vegada a aquest debat, la compartim, i entenem que no és exclusivament una qüestió de partits i de polítics endogàmics.